Ves al contingut principal

Quatre dades sobre el 25N (I): uns resultats històrics! (#sommajoria)

Per acabar de festa aquest any tan important, començo avui uns quants apunts dedicats a valorar els resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Us presento primer alguns aspectes metodològics. Naturalment, cal considerar els resultats que us ofereixo no pas de manera aïllada, sinó contrastats amb l'evolució històrica des de la recuperació de l'autonomia (que ara hem tornat a perdre). M'ha donat una feinada, però crec que valia la pena. Les dades d'aquesta sèrie d'apunts tenen en compte valors considerats en percentatge del vot emès però ponderat respecte al cens total en cada elecció. Crec que és la dada que més ens ajuda a l'hora de traslladar-nos a hipòtesis relatives al referèndum o a la consulta d'autodeterminació que tenim per davant (o no). Es basen, així mateix, en l'agregació dels resultats dels partits i coalicions que actualment o en el passat han defensat el dret a decidir sense condicionants. Bàsicament, ens referim a CiU, ERC i ICV (en les primeres eleccions PSUC), però també a altres formacions com ara CUP i SI (2012), SI i Rcat (2010) PRC (2006), Estat Català (2003), Catalunya Lliure (1992) i Entesa Esquerra Catalana (1984).


Naturalment (és molt important assenyalar-ho per valorar les dades adequadament), aquests partits poc tenien a veure el 1984 amb el que postulen en 2012. Tots ells: ni la CiU d'en Pujol, ni l'ERC d'Hortalà, ni la ICV de Ribó, poden comparar-se en la seva aposta nacional amb les actuals. Així que aquest és un element molt i molt important: com més avancem en el temps més podem parlar de veritat d'un bloc sobiranista i més mèrit tenen els resultats. En l'anàlisi han estat bescantades les dades corresponents al 1980 i el 1999. En la primera data, la presència encara de la UCD distorsionava completament el pes d'aquest bloc sobiranista respecte a les batalles electorals posteriors. En el cas de 1999, ICV va concórrer en coalició amb el PSC, fet que esbiaixa completament els resultats. Doncs, bé, si prenem conjuntament els resultats d'aquestes candidatures i el nivell de participació, tenim que les eleccions al Parlament de 2012 ens ofereixen, clarament, els millors resultats de la història. Així de clar. Només les victòries d'en Pujol de 1984 i 1995 s'hi acosten. En relació a 2006, en concret, les dades del 25-N representen un creixement de més d'un 30%. Senzillament impressionant!


Si observem els resultats per províncies, es reflecteix una tendència prou homogènia en les quatre demarcacions. Girona es manté com la província amb més vot sobiranista (assolint el 50,3% del vot el 2012) al principi i al final de la sèrie, al contrari de Lleida on durant la dècada dels noranta i principis de la següent els resultats foren una mica més semblants als actuals. Per escasses centèsimes l'evolució de Tarragona és pitjor que la de Barcelona: les dues darreres eleccions la situen com a província amb menys pes del vot sobiranista. En el seu conjunt, però, la diferència entre les quatre províncies, tot i el decantament sobiranista produït, no s'ha eixamplat: era de 13,7% el 1984 (49,2 Girona, per 35,5 de Barcelona) i ha passat a un 12% en 2012. En definitiva, doncs, cal insistir en els espectaculars resultats del sobiranisme el 25-N si, més enllà de partidismes positius o negatius, els considerem amb un mínim de rigor i perspectiva. S'ha assolit per primera vegada un 40% del cens en unes eleccions plantejades com a plebiscit, revertint completament la tendència a la baixa que havia viscut el sobiranisme entre 1993 i 2006. Autènticament històric!

Comentaris

  1. Si em permets que faci drecera, vaig directament a la meva pregunta des del vespre del 25 de novembre: Amb l'increment dels C's i manteniment dels PP, vol dir que les dretes ja han tocat sostre? Que tot queda penjat només amb el vot indefinit del PSC?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…