Ves al contingut principal

Quatre dades sobre el 25N (II): un país sencer que avança (#sommajoria)

En el primer apunt d'aquesta sèrie sobre el 25N vaig considerar el país en el seu conjunt i les dades a les quatre demarcacions. Si baixem de nivell territorial una mica més la perspectiva trobem dades igualment espectaculars. El quadre que acompanya aquest apunt inclou les dades de vot sobiranista (enteses com l'agregació dels sufragis a les candidatures identificades al primer apunt d'aquesta sèrie) ponderades sobre el conjunt del cens en les vuit (de les deu) convocatòries autonòmiques que he cregut representatiu considerar en aquesta anàlisi de les darreres eleccions. Els resultats apareixen visualment representats en una escala de verds que ofereix cinc gradients diferents: en més fosc els millors resultats de les vuit cites electorals a cada comarca i en intensitats cada vegada menys lleus el segon, tercer, quart i cinquè successivament. Analitzats d'aquesta forma els resultats de 2012 són els millors de la història a 33 de les 41 comarques i a la meitat d'elles se supera el 50% de percentatge de vot sobiranista sobre el conjunt del cens. Altres cinc comarques (Cerdanya, Bages, Alt Camp, Selva i Anoia) presenten el segon millor resultat, només superat pel de 1984 (amb la primera majoria absoluta de Jordi Pujol) i sempre amb percentatges que superen el 40% del cens.


A la part baixa del quadre, cal insistir encara en el fet que els resultats del 2012 han estat els millors de la història (remarco, tot i el decantament de CiU per l'Estat propi) a les tres comarques més poblades del país: el Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental (en les dues darreres, més de 6 punts per sobre del resultats del 1984). En aquestes tres comarques cabdals, els resultats del sobiranisme sobre el conjunt del cens han crescut des de 2006 entre vuit i gairebé deu punts. Només les tres comarques amb pitjors resultats per al sobiranisme semblen, vist en perspectiva de tres dècades, despenjar-se de la resta del país. Al Baix Penedès, el Tarragonès i la Vall d'Aran els resultats de 2012 no estan entre els millors (si bé al Tarragonès és el tercer de la història) i s'aprecia una tendència a la baixa molt clara respecte a les dades de les convocatòries de 1984 i 1995. Caldrà tenir-ho molt present. Aquí us deixo el quadre: crec que val la pena estudiar-lo amb una mica de calma. La comparació entre els resultats de 2006 i 2012 és espectacular!

Comentaris

  1. 3 qüestions:
    1-l'autor no indica el resultat a quina suma de vots respon (hi entra ICV?, hi entra SI?...). La propera anàlisi que no se n'oblidi.
    2-Abundant en el punt 1, jo aniria a una anàlisi més a fons i treuria un quadre on es distingís sobiranisme (incloent-hi CiU i ICV) i un altre amb només vot independentista 100% (ERC+SI+CUP). Aquí la col·loració variaria. No sé si està previst en auesta sèrie d'anàlisis, però seria interessant.
    3-Torno a insistir sobre l'espanyolisme persistent al Baix Penedèsi tarragonès (i tbé el litoral del Baix Camp). Són les úniques comarques on el vot sobiranista decreix amb el pas dels anys, fenomen coincident amb la irrupció de C's i el creixement del PP. Algú pot explicar-ho?

    ResponElimina
  2. Una llastima que els resultats es donin sobre cens, ja que fora dels molts polititzats, la majoria no ho entén. La reacció lògica: si som el 40% els altres són el 60%. Amb els resultats sobre votants aquestes estadístiques podrien circular, però així fa por que no s'entenguin i només serveixin per desmoralitzar.

    ResponElimina
  3. En relació al comentari 1er: Sobre el Baix Camp, on visc, no se a que pot ser degut; els castellans estan ben integrats i ja estan a tercera generació. A Vila-seca en canvi (la vila més unionista) que pertany al Tarragonès, sembla clar que fa funcions de barri de Salou; milers de jubilats aragonesos i de la Rioja que viuen allí, perquè a Salou (que fou l'antiga part costanera del municipi) és tot més car. A més la industria a Tarragona (química, nuclear, petroliera) a portat molts treballadors de fora que mai s'han integrat perquè han vingut amb mentalitat colonial i pensant que era transitori i no es notarà fins a la tercera o quarta generació al menys (ara estan a la segona), i molts d'aquestos treballadors viuen als barris de Tarragona però també a Reus, Constantí, Vila-seca, Morell, la Pobla...

    ResponElimina
  4. Camp de Tarragona: crec que la resposta de l'anònim és bona, però alguna cosa no m'acaba de quadrar quan a d'altres indrets del país també hi ha nuclears i tota mena dindústria que ha atret treballadors d'alres punts de l'estat.
    Penso que alguna cosa tenen a veure-hi també els jubiltats de què parla l'anònim i també el tipus d'ocupació del territori. I amb això vull dir que, a tot el Principat, els municipis amb una implantació important d'urbanitzacions estil anys 70 aporten més votants a l'espanyolisme. Algun teòric francès ha posat en relació el que en diuen el "logement pavillonnaire" i els vots a l'FN.

    ResponElimina
  5. La meva família és de l'Anoia però ja fa molt de temps que vivim a Barcelona, encara que passem els estius a Piera. Observo que a l'Anoia el sobiranisme ha baixat respecte al 1984 i es manté més o menys igual que al 1995. Per mi la explicació és clara. Piera tenia uns 4000 habitants fa 20 anys i ara en te uns 12000. Aquest augment de la població no procedeix de la emigració externa (els espanyols van venir sobre tot els anys 70) si no de l'àrea metropolitana, segurament fugint dels habitatges massa cars. L'Anoia s'ha convertit en una mena de segon (o tercer) cinturó. Així, a Piera sempre hi havia hagut alcalde de CiU però fa uns anys va guanyar el PSC i el PP és fort. A la Wikipedia veig que al Baix Penedès la població s'ha gairebé triplicat en els últims 30 anys (a l'Anoia ha augmentat molt menys). Sospito que com a l'Anoia aquesta població procedeix sobre tot de l'àrea metropolitana i aquesta és la causa de que el sobiranisme baixi.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…