Un cert capteniment moral (#tenimpressa)











Durant el Gran Cop de Timó, penso que fou justament en la seva compareixença del dia després de l'11-S per valorar la gran manifestació (sí, Duran, independentista), el Gran Timoner va fer una afirmació que ha estat després molt comentada: que s'havia manifestat el millor del país. Era certíssim. Només cal veure amb quin grau d'histèria la recordava fa no gaire, mesos després, el professor Francesc de Carreras, en un dels seus sempre tan ponderats articles al diari comtal. Les eleccions del 25-N han demostrat fins a quin extrem el president Mas tenia raó! Fins al punt que, si fos espanyol, a mi em faria vergonya contemplar la immensa baixesa moral que els nacionalistes de l'estanquera han emprat en tots els fronts. Intoxicació, difamació, recerca de la divisió, crida a la por, mentida enfocada a prendre com a hostatges morals els més febles, ús dels poders de l'estat per alterar un procés electoral... El catàleg de les males arts portat a la seva màxima expressió. Insisteixo, a mi, saber que formo part dels dolents, em doldria a l'ànima. Perquè el contrast no pot ser més bèstia: em sento, en canvi, molt honorat de pertànyer a la comunitat nacional que he triat, perquè una vegada més, ha demostrat que és integradora, resistent, propositiva i il·lusionada, que no diu una mala paraula a ningú.

És cert que també aquest país haurà de fer (quan siguem lliures, si és que no podem anar començant ara mateix) una profunda transformació en la cultura de l'exercici del poder. Haurà de posar límits al seu establishment. Però, francament, sé que potser us semblarà simplista, però això que hem viscut aquests dies (i espera) ha estat una veritable lluita entre el bé i el mal. La llibertat contra el lado oscuro de la fuerza. Em recorda molt i molt el duel per l'hegemonia entre Barça i Madrid dels darrers anys. Uns practicant el joc estètic dels de casa, els altres les males arts permanents a cop de talonari inflat pel poder. Uns el discurs i el convenciment, els altres la tensió permanent, la queixa, la trampa i el dit a l'ull. I, és cert, em direu, que el Madrid va guanyar finalment les batalles d'una Copa i una Lliga espanyoles. I és cert. Però no hi ha dubte que la guerra, després de posar-hi molt esforç, està a punt de caure definitivament del costat dels bons. Tothom sap qui deixarà empremta i qui no. Qui se'n sortirà finalment. Perquè de res no val la victòria, encara que sigui per un camí més difícil, sense un cert capteniment moral. Aquell que ens permeti mirar-nos al mirall i sentir-nos bé. Uf, un apunt naïf també va bé de tant en tant!

Comentaris

  1. Dins d'aquest joc brut d'Espanya en contra de Catalunya, hi ha un punt que m'irrita d'allò més. És aquesta afirmació per la que ens diuen que hem d'acceptar les regles del "joc". De quin joc?, els pregunto! Jo no jugo amb la democràcia, a veure a qui foto avui i demà també. La democràcia és un tema amb el que no s'hi juga. S'hi viu en democràcia, i llavores cal saber-la respectar. Amb aquest respecte, s'inclou dins del mateix paquet el respecte mutu que cal per la bona convivència. M'irrita aquest concepte perquè els del PP fan servir aquesta tergiversació per fer-nos creure que som intolerants. No, no és això! Si sóc català i sóc negre o groc, no m'ho heu de retreure, Srs. del PP! El què us cal és l'aprenentatge del saber respectar tothom amb el seu bagatge particular.
    Però, és clar, d'això que acabo de dir res no us preocupa perquè amb en Wert, en Montoro , la Sra. Cospedal, la Sra. Saenz de Santamaría, etc. ho doneu a conèixer molt clarament que sou feixistes.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)