Ves al contingut principal

Un insofrible llegat de fatiga (#tenimpressa)


Amb un punt agre al cor, Xavier Rubert de Ventós, exdiputat socialista, convertit de fa molts anys a l'independentisme davant la constatació de la impossibilitat d'una via d'entesa federal amb els veïns, expressava gràficament fa uns dies la fatiga insuportable que li provoca la nostra relació de dependència envers Espanya. És un sentiment plenament compartit. Demanava una separació radical, total, envers els nostres veïns. La reacció espanyola des de l'Onze de Setembre cap aquí no ha fet sinó accentuar aquesta impressió. Tot és desgast i cop baix. El resultat electoral no només no ha apaivagat la bèstia, sinó que l'ha esperonat a llançar-nos la mossegada final. El resultat més tangible (encara que diu que s'aproximen d'altres sota la divisa de la unitat de mercat i el control del sistema financer) ha estat la Llei d'Espanyolització (sobretot, no li digueu llei d'educació, que no ho és) promoguda pel ministre José Ignacio Wert. Tornar enrere sistemàticament. Lluitar una altra vegada per les coses més bàsiques. Tot posat en qüestió per enèssima vegada mentre ens insulten i ens humilien.

Un desgast insuportable, una brutal pèrdua de temps seva i nostra. Energies polítiques i socials incomptables abocades a les escombraries des de fa més de cent anys. El dia de la marmota. Un bucle etern de gent demanant simplement existir en unes mínimes condicions de respecte. Amb el to transcendent de la conversa amb el filòsof i expolític, hi ha prou amb els primers quatre minuts d'El Convidat d'Albert Om, perquè ell i qualsevol català amb dos dits de front es qüestioni molt seriosament si aquest setge és sostenible per més temps. Si volem llegar a les futures generacions aquest enquistament, aquest esforç de cada dia per assolir i defensar les coses més bàsiques. Com una societat de caçadors-recol·lectors. Viure al dia, esperant l'embranzida i l'atac del teu depredador mentre et mous a la recerca del menjar just per sobreviure fins a l'endemà en les condicions climàtiques més adverses. Torno amb la disjuntiva d'ahir: em sembla que, ara sí, o guanyem o desapareixem del mapa.

Comentaris

  1. Totalment d'acord. Ara o mai. Fins i tot, ahir quan jo anava a recollir el cotxe i que vaig anar-hi amb taxi per no perdre'm més pel Besòs, el taxista, que estava escoltant el discurs d'investidura del Timoner, em deia que n'estava fart també -com el Cap del taller- d'aguantar espanyolades, aquest tracte de "cabo chusquero" del PP-PSOE; la Nina de Porcellana es permet amenaçar, somrient, que l'Estat té molts recursos per fer-nos tornar a la submissió. Doncs no. No tornarem, no.
    El que lamento cada vegada més és l'actitud d'en Joan Herrera, que li guanya el doctrinisme dogmàtic fonamentalista d'una esquerra que, si no s'espavila a actualitzar els seus ímputs, es quedarà sola. Si acceptés tocar una mica, només una mica, els peus a terra i veure, comprovar que la doctrina no s'avé amb la praxis d'avui dia, llavores podríem respirar tranquils d'una vegada amb el camí del nostre alliberament definitiu. Tots estem parlant de reconstruir el país a partir de la nostra llibertat i ell segueix donant-li voltes amb el cas Palau. Dramàtic! No és que no s'hagi de perseguir en Millet i cia., no; cal engarjolar-los i bé. Però no hi té res a veure! És confondre naps amb cols.

    ResponElimina
  2. PERO MALGRAT TOT,SALPEM¡¡¡¡¡LAS VELAS S'INFLARAN,,,,,
    AQUEST HERRERA,SEMBLAR TALMENT QUI TINGUI LAS MANS ENGANXADES A LA PANCARTA,I EL CAP AL SEGLE XIX....

    ResponElimina
  3. PERO MALGRAT TOT,SALPEM¡¡¡¡¡LAS VELAS S'INFLARAN,,,,,
    AQUEST HERRERA,SEMBLAR TALMENT QUI TINGUI LAS MANS ENGANXADES A LA PANCARTA,I EL CAP AL SEGLE XIX....

    ResponElimina
  4. L'Herrera no pot tocar de peus a terra perquè va en bicicleta, amb aquella sensació que voles, amb l'aire a la cara, oblidant la realitat... el dia que hi toqui, de peus a terra vull dir, el fotrà una santa otia i el tindrem d'enterrar junt am el cascarot i el del vi amontillado.

    En el que no estic d'acord es en el "ara o mai", que portem tres cents anys (3000 segons el PP) i el "mai" no es pot dir mai. De fet es "Ara o ara" el que tenim de dir i estar-ne convençuts, però si el enemic guanya una altre batalla continuarem lluitant, jo vaig dir que no em moriria fins a ser independent i no vull viure cent anys.

    O sia, a treballar els que sou joves, que un cop de mà també us podrem donar els vells... i de falç, quant calgui.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…