Un insofrible llegat de fatiga (#tenimpressa)


Amb un punt agre al cor, Xavier Rubert de Ventós, exdiputat socialista, convertit de fa molts anys a l'independentisme davant la constatació de la impossibilitat d'una via d'entesa federal amb els veïns, expressava gràficament fa uns dies la fatiga insuportable que li provoca la nostra relació de dependència envers Espanya. És un sentiment plenament compartit. Demanava una separació radical, total, envers els nostres veïns. La reacció espanyola des de l'Onze de Setembre cap aquí no ha fet sinó accentuar aquesta impressió. Tot és desgast i cop baix. El resultat electoral no només no ha apaivagat la bèstia, sinó que l'ha esperonat a llançar-nos la mossegada final. El resultat més tangible (encara que diu que s'aproximen d'altres sota la divisa de la unitat de mercat i el control del sistema financer) ha estat la Llei d'Espanyolització (sobretot, no li digueu llei d'educació, que no ho és) promoguda pel ministre José Ignacio Wert. Tornar enrere sistemàticament. Lluitar una altra vegada per les coses més bàsiques. Tot posat en qüestió per enèssima vegada mentre ens insulten i ens humilien.

Un desgast insuportable, una brutal pèrdua de temps seva i nostra. Energies polítiques i socials incomptables abocades a les escombraries des de fa més de cent anys. El dia de la marmota. Un bucle etern de gent demanant simplement existir en unes mínimes condicions de respecte. Amb el to transcendent de la conversa amb el filòsof i expolític, hi ha prou amb els primers quatre minuts d'El Convidat d'Albert Om, perquè ell i qualsevol català amb dos dits de front es qüestioni molt seriosament si aquest setge és sostenible per més temps. Si volem llegar a les futures generacions aquest enquistament, aquest esforç de cada dia per assolir i defensar les coses més bàsiques. Com una societat de caçadors-recol·lectors. Viure al dia, esperant l'embranzida i l'atac del teu depredador mentre et mous a la recerca del menjar just per sobreviure fins a l'endemà en les condicions climàtiques més adverses. Torno amb la disjuntiva d'ahir: em sembla que, ara sí, o guanyem o desapareixem del mapa.

Comentaris

  1. Totalment d'acord. Ara o mai. Fins i tot, ahir quan jo anava a recollir el cotxe i que vaig anar-hi amb taxi per no perdre'm més pel Besòs, el taxista, que estava escoltant el discurs d'investidura del Timoner, em deia que n'estava fart també -com el Cap del taller- d'aguantar espanyolades, aquest tracte de "cabo chusquero" del PP-PSOE; la Nina de Porcellana es permet amenaçar, somrient, que l'Estat té molts recursos per fer-nos tornar a la submissió. Doncs no. No tornarem, no.
    El que lamento cada vegada més és l'actitud d'en Joan Herrera, que li guanya el doctrinisme dogmàtic fonamentalista d'una esquerra que, si no s'espavila a actualitzar els seus ímputs, es quedarà sola. Si acceptés tocar una mica, només una mica, els peus a terra i veure, comprovar que la doctrina no s'avé amb la praxis d'avui dia, llavores podríem respirar tranquils d'una vegada amb el camí del nostre alliberament definitiu. Tots estem parlant de reconstruir el país a partir de la nostra llibertat i ell segueix donant-li voltes amb el cas Palau. Dramàtic! No és que no s'hagi de perseguir en Millet i cia., no; cal engarjolar-los i bé. Però no hi té res a veure! És confondre naps amb cols.

    ResponElimina
  2. PERO MALGRAT TOT,SALPEM¡¡¡¡¡LAS VELAS S'INFLARAN,,,,,
    AQUEST HERRERA,SEMBLAR TALMENT QUI TINGUI LAS MANS ENGANXADES A LA PANCARTA,I EL CAP AL SEGLE XIX....

    ResponElimina
  3. PERO MALGRAT TOT,SALPEM¡¡¡¡¡LAS VELAS S'INFLARAN,,,,,
    AQUEST HERRERA,SEMBLAR TALMENT QUI TINGUI LAS MANS ENGANXADES A LA PANCARTA,I EL CAP AL SEGLE XIX....

    ResponElimina
  4. L'Herrera no pot tocar de peus a terra perquè va en bicicleta, amb aquella sensació que voles, amb l'aire a la cara, oblidant la realitat... el dia que hi toqui, de peus a terra vull dir, el fotrà una santa otia i el tindrem d'enterrar junt am el cascarot i el del vi amontillado.

    En el que no estic d'acord es en el "ara o mai", que portem tres cents anys (3000 segons el PP) i el "mai" no es pot dir mai. De fet es "Ara o ara" el que tenim de dir i estar-ne convençuts, però si el enemic guanya una altre batalla continuarem lluitant, jo vaig dir que no em moriria fins a ser independent i no vull viure cent anys.

    O sia, a treballar els que sou joves, que un cop de mà també us podrem donar els vells... i de falç, quant calgui.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas