Un Nadal de 1640 (#sommajoria)

El Nadal de 1640 la situació a Catalunya era de revolta oberta. El 25 de novembre, el formidable exèrcit castellà del marquès de los Vélez havia arribat a Tortosa i iniciat la seva progressió cap al nord, destructiva, sense pietat amb els vençuts. La matança de set-cents bons patricis a Cambrils, a camp obert, després de rendir la vila, havia estat l'acte més sanguinari. Trencant totes les convencions de la guerra. El dispositiu defensiu organitzat per la Generalitat amb suport (encara tímid) del rei de França havia fracassat a Tarragona, on les tropes havien fugit sense oposar resistència. La notícia va desfermar el dia de Nadal una nova revolta popular a Barcelona. Després d'encalçar i assassinar el dia abans els pocs jutges de l'Audiència que quedaven a la capital catalana, al crit de "muyren traïdors!", aquell jorn els revoltats es concentraren en les cases dels grans aristòcrates, dels poderosos, que consideraven sospitosos de mantenir la fidelitat al rei castellà.

Els diputats i consellers aconseguiren refrenar a temps els més exaltats, concentrats davant la casa de la duquessa de Cardona, tinguda per un cau (diríem avui) de col·laboracionistes i, segons el diari de Miquel Parets, "estalviaren la vida a molts y dels grossos". L'element de lluita contra els privilegiats, en un moment de crisi política i carestia econòmica com aquell anava novament a l'alça, "dient los mal intencionats [afirmava un conseller de Barcelona] que nostre pare Adam era mort intestat, y que las haziendas havian de ser comunas, que no se havia de tanir més la hu que l'altre". Els aldarulls de Nadal s'estengueren a llocs tan distants com ara Sitges, Granollers, Blanes o Lleida. A Vic foren especialment virulents i només acabaren amb l'aproximació definitiva de l'exèrcit castellà a les muralles de Barcelona. Pau Claris esperonà aleshores els revoltats de Nadal a acudir en defensa de la ciutat: "que vajan a la guerra a servir a la pàtria, ahont guanyaran honra y reputació." Crisi i separació. I Bon Nadal a tots els bons patricis!

Comentaris

  1. L'ambició de menjar-se Catalunya, els ve, doncs, d'abans del 1700. Sóc ignorant de set-soles amb història. Es nota i molt. Quina relació hi teníem amb aquesta gentussa? Érem realment independents? Els castellans ja ens tenien aquesta "gran simpatia" abans de la descoberta d'Amèrica?

    Ara em llegiré "Bon cop de falç!". Crec que el recomanaves... Després, "Victus"... a veure si vaig aprenent una mica...

    ResponElimina
  2. estimat Granollacs, adictes i seguidors daquest blog
    BON NADAL

    Ramon, i tant que erem independènts

    Eliseu

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas