Ves al contingut principal

Un Nadal de 1640 (#sommajoria)

El Nadal de 1640 la situació a Catalunya era de revolta oberta. El 25 de novembre, el formidable exèrcit castellà del marquès de los Vélez havia arribat a Tortosa i iniciat la seva progressió cap al nord, destructiva, sense pietat amb els vençuts. La matança de set-cents bons patricis a Cambrils, a camp obert, després de rendir la vila, havia estat l'acte més sanguinari. Trencant totes les convencions de la guerra. El dispositiu defensiu organitzat per la Generalitat amb suport (encara tímid) del rei de França havia fracassat a Tarragona, on les tropes havien fugit sense oposar resistència. La notícia va desfermar el dia de Nadal una nova revolta popular a Barcelona. Després d'encalçar i assassinar el dia abans els pocs jutges de l'Audiència que quedaven a la capital catalana, al crit de "muyren traïdors!", aquell jorn els revoltats es concentraren en les cases dels grans aristòcrates, dels poderosos, que consideraven sospitosos de mantenir la fidelitat al rei castellà.

Els diputats i consellers aconseguiren refrenar a temps els més exaltats, concentrats davant la casa de la duquessa de Cardona, tinguda per un cau (diríem avui) de col·laboracionistes i, segons el diari de Miquel Parets, "estalviaren la vida a molts y dels grossos". L'element de lluita contra els privilegiats, en un moment de crisi política i carestia econòmica com aquell anava novament a l'alça, "dient los mal intencionats [afirmava un conseller de Barcelona] que nostre pare Adam era mort intestat, y que las haziendas havian de ser comunas, que no se havia de tanir més la hu que l'altre". Els aldarulls de Nadal s'estengueren a llocs tan distants com ara Sitges, Granollers, Blanes o Lleida. A Vic foren especialment virulents i només acabaren amb l'aproximació definitiva de l'exèrcit castellà a les muralles de Barcelona. Pau Claris esperonà aleshores els revoltats de Nadal a acudir en defensa de la ciutat: "que vajan a la guerra a servir a la pàtria, ahont guanyaran honra y reputació." Crisi i separació. I Bon Nadal a tots els bons patricis!

Comentaris

  1. L'ambició de menjar-se Catalunya, els ve, doncs, d'abans del 1700. Sóc ignorant de set-soles amb història. Es nota i molt. Quina relació hi teníem amb aquesta gentussa? Érem realment independents? Els castellans ja ens tenien aquesta "gran simpatia" abans de la descoberta d'Amèrica?

    Ara em llegiré "Bon cop de falç!". Crec que el recomanaves... Després, "Victus"... a veure si vaig aprenent una mica...

    ResponElimina
  2. estimat Granollacs, adictes i seguidors daquest blog
    BON NADAL

    Ramon, i tant que erem independènts

    Eliseu

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…