Una Constitució per empresonar la democràcia (I) (#autodeterminació)

Spain is different, es diu tan sovint. I tant si ho és. La seva experiència democràtica contemporània és una de les més limitades dels països europeus occidentals. La darrera dictadura, la feixista del general Francisco Franco, després de gairebé quaranta anys, es va cloure no pas amb l’enderrocament popular, sinó amb una dissolució vigilada, després de la mort física del dictador (al llit), el novembre de 1975. Amb l’ànim d’evitar una ruptura consistent amb el passat, les forces del règim franquista van imposar a l’oposició democràtica una voladura controlada sota dues premisses fonamentals: en primer lloc, una amnistia general hàbilment presentada com a perdó als opositors, però pensada en realitat per exonerar-los a ells dels crims comesos durant dècades; en segon lloc, l’establiment d’un marc jurídic en el qual la monarquia triada pel dictador i la unitat de l’Espanya es consagressin de manera irreversible, inobjectable, situada fora de qualsevol debat possible. Aleshores i en el futur.

El control dels elements de l’antic règim sobre el procés constituent espanyol ha estat reconegut abastament. Encara que els constituents iniciaren els seus treballs a partir de les primeres eleccions semi-democràtiques del juny de 1977 (a les quals no es pogueren presentar alguns partits considerats encara il·legals), alguns dels pares de la Constitució de 1978 han anat explicant amb els pas dels anys les formidables pressions rebudes. Principalment, de part de l’estament militar (encara per molts anys farcit d’elements franquistes) i en relació a la qüestió de la unitat d’Espanya. Només així s’entén la literalitat de l’article dos de la nova Constitució, cuina de dues sensibilitats absolutament diferents, successivament expressades al text: “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.”

Amb extrema habilitat, el nacionalisme espanyol que compartien les restes del règim (encara molt presents dins els poders de l’estat) i una part fonamental de les forces democràtiques, va convergir en l’interès a petrificar el procés i a presentar davant el conjunt dels espanyols, fos on fos d’un territori amb sensibilitats nacionals molt diferent, un paquet constitucional en el qual era impossible destriar-ne les herències.

P.S. Publicat també en versió anglesa a Help Catalonia

Comentaris

  1. A partir d'aquesta ficció de legalitat, van anar sorgint LOAPAs, LOGSEs, i un llarg etcètera que han anat fent inviable cap mena de somni dins d'aquesta presó en la que sempre hi hem estat, des del 1714. Allò del "Marco de convivència..." cal traduir-lo com "Marco de mi conveniencia...". És un acudit barat però molt aclaridor.
    Com que a cada dia que passa en tenim de noves, doncs a veure com acabarem la setmana. Jo sóc dels que crec i molt sincerament, que la corda se'ls trencarà a ells. No pas per nosaltres, on cada dia que passa ens anem atipant de raons per fer el pas definitiu de tocar el dors.

    Tinc ganes de veure en Wert incorporat al Polònia fent un diàleg amb Aznar i observats per Franco... Almenys riure, no?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)