Ves al contingut principal

Una Constitució per empresonar la democràcia (i II) (#autodeterminació)

Fou així com el 6 de desembre de 1978 es posà a judici dels espanyols per via de referèndum, a la pràctica, en una tria plena d’implícits mai discutits obertament, una disjuntiva entre democràcia sí/democràcia no. Retorn al passat o mirada al futur. I, naturalment, els resultats van ser aclaparadors, tot i que la participació no fou espectacularment alta. A Espanya va votar un 67,1% dels ciutadans, amb un 88,5% de sí; a Catalunya, un 67,7%, amb un 90,4% de vots afirmatius. L’èxit de l’operació havia culminat. Però, en realitat, la manca de discussió pública i la petrificació del text, portaven la llavor de la seva destrucció a mig termini. El nou text constitucional havia incorporat uns mecanismes de reforma que blocaven a la pràctica qualsevol canvi en el futur sobre aquells elements que les restes del règim franquista havien pactat com a condició necessària per desaparèixer pacíficament. Els trets bàsics que fan referència a la forma i l’organització de l’estat són, a la pràctica irreformables, immutables, petris. Demanen un consens impossible dels dos grans partits espanyols i un procediment agreujat de majories amb dissolució automàtica de les cambres parlamentàries i referèndum. Aquesta immutabilitat, però, la incapacitat d’adaptar la Constitució als canvis dels temps, en una societat democràtica madura, no pot ser vist com un element positiu, sinó com un vici molt greu d’encarcament que no farà sinó allunyar cada dia més el text legal de les aspiracions de la majoria. Avui, tots els nascuts després del 1958 no van votar la Constitució espanyola i no disposen de cap mecanisme real per fer sentir la seva veu sobre com volen que es transformi l’organització de l’estat espanyol.

Per als catalans d’avui, el condicionant imposat pel franquisme sobre la vigent Constitució espanyola resulta especialment punyent. No només perquè la legitimitat republicana de les nostres institucions és anterior a l’aprovació en referèndum de la Constitució (la Generalitat de Catalunya fou restablerta el setembre de 1977). Sobretot, perquè el desig dels catalans lliurament expressat en les eleccions nacionals del 25 de novembre de 2012, de constituir un estat propi, i encara més aclaparadorament majoritari decidit a què es faci un referèndum d’autodeterminació, resulta blocat per la immutabilitat del text Constitucional, interpretat restrictivament per part dels òrgans de l’estat i els partits polítics espanyols, que no respecta la voluntat expressada pels ciutadans de Catalunya. Històricament, fins que ens van ser arrabassades per la força de les armes i en aplicació del dret de conquesta després de 1714, els catalans teníem, en plural, Constitucions, és a dir, lleis flexibles que es podien canviar davant les noves necessitats i la voluntat del país. És, justament, el que demanem ara, que les lleis (en particular la primera, la llei fonamental dels espanyols) s’adaptin a la voluntat del poble democràticament expressada, perquè no creiem en comunitats que hagin de sotmetre la seva voluntat majoritària a les constitucions, sinó exactament al contrari: la majoria dels catalans no volem constitucions que serveixin de coartada per empresonar la democràcia.

P.S. Publicat també en versió anglesa a Help Catalonia

Comentaris

  1. Recordo a la perfecció la trampa on ens van ficar, i sense solució, tal com molt bé dius. Si deies no, era senyal que volies seguir amb el franquisme, etc. Només al País Basc van tenir la gosadia de dir no. Però, és clar, tota la resta de l'Estat Espanyol era segur que votaria sí. Encara que a Catalunya hagués sortit un hipotètic no, la resta de l'Estat hauria guanyat. És més, el treball dels mitjans de comunicació es van encarregar de seguir ficant la por al cos. Tot estava dirigit, tal com ara segueix, igual. No han canviat res. Més aviat s'han envalentit i tornen a l'atac.
    El mateix Roca Junyent va explicar una vegada l'amenaça escrita que va rebre per part d'un militar en un full estripat a les escales del Congreso de los Disputados per a que no seguís exigint l'anulació de ja no recordo quin punt per l'abús de poder que implicava.
    El Rei Juan Carlos I de España no trairà mai els seus avantpassats i, per tant, no tenim més solució que fugir. Encara que sigui sense els calçotets...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…