Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2012

Escòcia els cou a la consciència

A Catalunya, la concreció final del procés referendari escocès (forçat finalment per l'intent britànic de controlar-ne el calendari) ha estat rebuda amb indissimulada incomoditat per part del sobiranisme català majoritari. Aquell que té la responsabilitat de portar la iniciativa. Era d'esperar que a l'espanyolisme militant li entraria el famós canguelo, amb maniobres tan democràtiques com les que la diplomàcia del Regne d'Espanya ha dut a terme aquestes darreres setmanes, segons va desvetllar la premsa anglesa. No m'agafen tampoc de sorpresa les tones de confusió que l'autonomisme d'en Duran i els seus acòlits hi han volgut posar durant uns quants dies, afirmant que, en realitat, en Salmond només volia un pacte fiscal (coi, doncs quina pregunta més estranya, categòrica, de sí o no a la independència, ha triat finalment). El que era més difícil d'esperar són les incomprensibles dosis de menyspreu i superioritat que destil·len els savis de la nostra estr…

Spanair com a símbol de la Catalunya autònoma

L'autonomisme s'entesta a no encarar la disjuntiva final. A continuar amb els pegats. Marginalitat o llibertat, aquesta és la tria. Hi ha al país un sector encara poderós que prioritza el seu negoci, encara que sigui a costa d'assumir la marginalitat col·lectiva. Però el cas Spanair és un altre signe, que toca de ple el moll de l'os de l'economia catalana, que obliga a decantaments definitius. L'Alfred Bosch situa com a principi de la fi de la nostra dependència la campanya organitzada fa uns pocs anys pels espanyols per evitar a qualsevol preu la compra d'Endesa per part d'una empresa catalana. A hores d'ara, negar que Espanya vol destruir la nostra capacitat econòmica per convertir-nos en un satèl·lit marginal del poder econòmic centralitzat a Madrid, és de cecs. Fins i tot la nova ministra de Foment, Ana Pastor, ens ho ha dit meridianament només de seure a la cadira: aturada immediata de qualsevol passa en el camí de la pèrdua de control sobre e…

Consells de cortesà tan actuals

Abans de les mítiques Sí, ministre i L'Ala Oest de la Casa Blanca hi va existir vida intel·ligent. He llegit amb molt de gust la nova edició catalana del Breviari dels polítics del cardenal Giulio Raimondo Mazzarino (Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2011, 130 p.), amb pròleg de Xavier Rubert de Ventós i traducció i introducció de Ramon Alcoberro. Mazzarino (Pescina, 1602 - Vincennes, 1661) fou deixeble del cardenal Richelieu, padrí i preceptor de Lluís XIV i primer ministre de França durant gairebé vint anys, els que consolidaren l'hegemonia gal·la a Europa en detriment dels Àustria. El seu breviari és un compendi de màximes per al bon govern i la gestió cortesana absolutament deliciós, que com afirma Rubert de Ventós "bascula entre la ingenuïtat i el cinisme, entre el bell i el sinistre". Per a mi ha resultat, potser per les meves circumstàncies personals actuals, una de les lectures de l'any. Súmament recomanable. Hi trobareu els millors consells d'un …

La darrera enquesta: l'obstaculisme és el problema

Tal i com s'insinuava en el darrer baròmetre municipal de Barcelona, l'enquesta elaborada per GESOP i publicada ahir per El Periódico confirma uns resultats absolutament espectaculars en el debat Catalunya-Espanya. El progrés de les posicions independentistes en el cos social català és evidentíssim. Increïble fa ben poc. Podríem dir que es tracta d'un decantament irresistible, que funciona sol. L'octubre de 2007, fa poc més de quatre anys, la mateixa empresa i mitjà periodístic en publicaven una altra en la qual el no superava el sí a la independència de deu punts. Ara, els resultats s'han girat de més de trenta punts i el sí guanya de gairebé vint-i-dos. Aquesta diferència és exactament la mateixa que la que enregistrava la tercera onada de 2011 del Baròmetre del CEO, si bé en aquella hi havia un 65% de votants que havien decidit el seu vot i en aquesta el percentatge ascendeix fins el 85%. Estem parlant, pràcticament dels límits de participació previsibles en un…

Més sobre l'ideari d'UDC: si Espanya no s'hi avé, separació

El senyor Duran i Lleida, naturalment, mentre la majoria dels militants del seu partit el continuïn (desgraciadament) avalant, té tot el dret del món a convertir UDC en braç armat de l'establishment autonomista. Fins i tot a transformar-lo en un baluard unionista en la resistència contra l'independentisme que impregna (com a tot arreu del món), cada vegada més, amplis segments de la societat catalana. Ara bé, això no li dóna patent de cors per inventar-se la història del partit de Carrasco i Formiguera. Perquè és d'una immensa barra presentar aquesta deriva enfollida contra el propi país com un acte de fidelitat a l'ideari històric d'Unió. Afortunadament, ens queden proves escampades arreu. Només cal anar a les fonts. Podem encara consultar l'arxiu personal d'un dels grans patricis de la història d'UDC, l'historiador Miquel Coll i Alentorn(Barcelona, 1904-1990), conservat avui a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Un sobre amb notes i correspondènci…

Els nostres 26 de gener: combatre al costat del precipici


Avui celebrem una victòria. La darrera contra els castellans. La jornada de glòria i de mort del 26 de gener de 1641. Per això, segons s'explica, els comandaments militars van demorar l'entrada de l'exèrcit franquista a la capital catalana a l'acabament de la darrera Guerra Civil, a fi que coincidís, com en una mena de desgreuge espanyolista, també, amb un altre 26 de gener, el de 1939. El nostre 26 de gener, el de 2012, també serà de combat. I els propers, potser seran de victòria. El de fa setanta-tres anys fou, com s'acostuma a dir, una passejada militar: la ciutat havia estat abandonada per les autoritats i pels soldats republicans, tots ells batuts en retirada, travessant o a punt de fresar la frontera pirinenca. Per als catalans, el combat real havia estat llunyà, en fronts aragonesos o castellans; només al final, heroic, a les Terres de l'Ebre. És cert que els terribles bombardejos feixistes a la rereguarda havien fet mossegada. Que tothom a la famíl…

Socialisme "català": la cosa ve de lluny i continua pitjor

Els socialistes catalans van llançats cap a l'abisme. Al darrer baròmetre municipal de Barcelona, se situen ja només mig punt per sobre d'Iniciativa per Catalunya en les expectatives de vot. Era difícil, calia proposar-s'ho amb ganes i estan aconseguint caure en picat a partir dels pitjors resultats de la seva història recent. El seu congrés ha estat un autèntic bluf. Ningú millor que el dibuixant Ferreres a El Periódico per expressar gràficament com els caps van canviar de renglera però sempre són els mateixos. Els de sempre a excepció dels catalanistes, que són expulsats del club sense miraments. Incapaços de captar la realitat del país que els envolta. Del país que camina cap a la secessió. Els d'Iniciativa, molt més hàbils, han sabut conjugar en aquests darrers mesos l'independentisme d'en Ricard Gomà amb l'unionisme d'en Joan Coscubiela per ampliar el seu horitzó. I no deixa de ser molt i molt curiós que la diputada europea Maria Badia apel·li als…

UDC: la vergonya actual d'un partit històric

Ara que fa uns dies que els cracs del Nació Digital han tret a la llum unmanifest del passat Onze de Setembre en el qual un grup de veteraníssims militans d'UDC reivindicaven els orígens independentistes del partit, prostituïts per l'inacabable etapa espúria de Duran i Lleida i els seus palanganers (esperem que s'acabi aviat), des d'aquest bloc volem també donar testimoni de l'ideari original del partit de Manuel Carrasco i Formiguera, defensat per històrics patricis com el pedagog Pau Romeva i Ferrer (Barcelona, 1892-1968). Únic diputat d'Unió al primer Parlament contemporani de Catalunya, el 25 de maig de 1933, votà en contra de l'aprovació de l'Estatut Interior de Catalunya per discrepàncies en el model social, però sobretot per considerar que suposava reforçar les limitacions fixades per l'Estatut(et) imposat des de Madrid (el denominat Estatut Exterior). La seva argumentació d'aquell dia des del faristol parlamentari, absolutament delicios…

Fem el BES (Baròmetre d'Estratègia Sobiranista)

És el debat. Com avançar cap a la plena sobirania mentre l'autonomisme s'ensorra definitivament. Trenta anys de marrada ja en són prous. La força majoritària dels independentistes, la que té el pes de la responsabilitat (tot i l'anunci de nova LOHPA financera que els hauria de fer caure del Guindo), continua embrancada en l'impossible proposta de pacte fiscal, una nova volta, se suposa, amb el propòsit de portar fins al punt de no retorn la sensació de frustració d'una porció definitivament majoritària dels catalans. Li respectem el suport de la majoria. Encara que tingui les mateixes possibilitats de fer-se realitat que quan els meus fills diuen que l'any vinent demanaran un iPad als reis d'Orient. Entretant, l'Esquerra, llepant-se encara les ferides, ha optat per una política d'aproximació i intent d'arrossegament de la majoria sobiranista fredolica, capaç d'allunyar (de moment, no) el Gran Timoner dels cants de sirena del Partit Popular.…

Relats de diumenge (XXV). La tràgica aventura del capità Maschettino

Ell sempre havia afirmat que la seva navegació seria ferma. Que agafaria el timó amb força i determinació. S'havia preparat durant anys per aquella travessa. Era guapot amb un punt de supèrbia, el just per generar l'adhesió i el rebuig a parts més o menys iguals. L'accident es va esdevenir encara no tres hores després de la sortida del port i a ell el va agafar de copes amb una dona de boca (poc natural) ampul·losa. Malbaratant les il·lusions d'una part del passatge, per comptes de navegar a mar obert, aprofitant les qualitats del seu potent navili per cercar alternatives al simple cabotatge, Maschettino havia decidit fer-ho ben arran de costa, més arrecerat dels forts vents i el temporal. Potser havia estat per fer la gara-gara, tocant les sirenes i encenent tots els llums del vaixell en passar pel seu poble, al seu veterà i ben considerat cap de cambrers (si no m'erro, un home calp de les terres de ponent). I no només a ell, sinó als directius, que són els qui p…

Coses que es perden o si esborreu, féu-ho bé

Quan d'aquí cent anys els historiadors mirin enrere, els testimonis documentals autèntics de la realitat política d'avui seran prou difícils de trobar. Em refereixo a les notícies de la cuina, de la rebotiga dels fets. Fins i tot, al recull de la impressió personal sobre els fets generals, sobre els grans esdeveniments. En primer lloc, per l'impacte enorme del molt més fugisser document electrònic que es va imposant inexorablement. De gmail a WhatsApp. Per la desaparició gairebé total de formes de comunicació que, durant segles, pràcticament des de la generalització baixmedieval del paper (només sis segles!), havien ocupat un lloc cabdal en les relacions humanes. Em refereixo a la correspondència, les notes personals o els dietaris. I de quin testimoni accessible en un futur romandrà de les formes de la comunicació actual a la xarxa. Fins i tot la premsa en paper és, potser, a punt de desaparèixer. La seva funció testimonial serà ben difícil de substituir en un futur. Per…

Crònica de la vida apassionant d'un separatista

He gaudit aquests dies de valent amb la lectura, absolutament recomanable, de l’obra de Joan Esculies Joan Solé i Pla. Un separatista entre Macià i Companys (Barcelona: Edicions de 1984, 2011, 366 p.). Aborda la densa i apassionant trajectòria vital d’un personatge notable en els orígens del separatisme. Home d’extracció popular i orígens no barcelonins (l’avi patern pagès de Riudoms, el pare menestral), descendent de federals i antimonàrquics, de to laic, liberal i progressista, sabia ben bé l’esforç que la seva família havia posat per lliurar-lo de l’allistament militar i pagar-li els estudis de medicina. En 1915, als quinze d’anys d’exercici professional, treballant fins ben tard, es guanyava prou bé la vida: tenia dos cotxes i xofer; les seves filles gaudien d'una institutriu que les introduïa en l’anglès i el francès, feien hípica i esquiaven. Encarnava, doncs, aquell esperit calvinista del catalanisme que resumia en aquestes paraules el 1901: “amb l’estudi se dignifica el c…

La Catalunya deprimida com a trampa

Manllevo la primera part del títol de l'apunt d'avui d'un article de fa uns dies del flamant Premi Josep Pla d'aquest any, Rafael Nadal i Farreres. En la colla dels fredolics (dels tradicionalment partidaris de l'ara no toca, no ens va bé, buf quina mandra) destaca amb força darerrament una línea de pensament que començo a escoltar per activa i per passiva: primer reconstruïm el país i després ja prendrem la decisió. De vegades s'expressa sota la fórmula construïm la nació que ja vindrà l'estat, al meu parer profudament errònia, com ja he escrit aquí, aquí i (tot transcrivint l'Alfred Bosch) aquí. Ben considerat, però, aquest argument reflecteix un important progrés, perquè ara ja ningú (gairebé) a Catalunya, fora del nacionalisme espanyol més rabiós, discuteix quin és l'únic horitzó possible per al país. En la disjuntiva pujoliana, pren força la fórmula, ajustada a la nova realitat del govern espanyol, d'independència o recentralització. Ara e…

Una mutació que comença a trencar costures

A la vida, és molt difícil deixar de sentir-te res. Abandonar elements bàsics constitutius de la teva personalitat. Assumits per òsmosi. Integrats amb la naturalitat de les coses sobrenteses des de la més tendra edat. Com escriu Alfred Bosch al seu darrer llibre (aquí n'hem parlat amb gust): molts dels nordamericans que visqueren amb goig la independència de les tretze colònies se sentiren alhora contradictòriament britànics fins a la mort. En altres apunts hem al·ludit a la trampa que suposa (i que tant agrada a gent com l'Antoni Puigverd) prendre l'indicador identitari "què et sents" com a senyal de la impossibilitat d'una majoria independentista. I tot i així el grau de menyspreu, d'espoli i de saqueig, en definitiva, el tracte colonial que rep el nostre país està arribant a tals límits d'excés que fins i tot això s'aconsegueix capgirar. De forma creixentment accelerada. Acabant amb el darrer argument immobilista de l'anàlisi demoscòpic no…

Tocar totes les tecles

Matí plujós. Em toca visitar in situ les restes d'un petit arxiu nobiliari. Ara es conserva, després de successius trasllats, a un edifici burgès de la Barcelona més bona, d'aquells que fan xamfrà monumental, a la Rambla de Catalunya. Després d'obrir els grans finestrals de la finca règia (que dirien en antic vocabulari comercial immobiliari), no passem del vestíbul principal: la casa s'estèn lluminosa a dreta i esquerra. De seguida topem amb una desena de caixes grosses, plenes de llibres manuscrits dels segles XVI-XVIII i lligalls polsosos que, per les giragonses generacionals hereditàries, han acabat a mans inesperades. Permetran conèixer aspectes interessants de la història rural de les terres gironines, en particular, de la Garrotxa remença. Una capsa de sabates conté els pergamins de petit format; algun d'ells, em sembla discernir a primer cop d'ull, del segle XII. Nou segles d'història familiar i patrimonial. Nou-cents anys d'equilibris. La repr…

Històries de crisi i identitat nacional

Si de la ruptura emocional entre els pobles en parlem sovint, també, en sentit contrari, cal valorar la importància de les connexions entre la crítica crisi econòmica que estem patint i la salut de la nostra pròpia unitat com a comunitat nacional. És ben cert que les èpoques de dificultats, portant a l'extrem les necessitats, accentuen en molts aspectes l'individualisme i, en d'altres, les solucions col·lectives. Les reaccions en defensa dels interessos propis estan inscrites en la mateixa condició humana. Les segones, han deixat exemples reiterats en la història. I més enllà de les respostes col·lectives, han permés reforçar el sentiment de petinença a una nació. És prou conegut que res (decrets de Lluís XIV i jacobinisme revolucionari inclosos) no va contribuir més a la fagocitació de la Catalunya Nord per part de la República francesa, a assolir la seva unió sentimental, com l'experiència compartida de la mort dels fills i els germans a les trinxeres del nord duran…

Les causes de la crisi i la maledicció de les festes infantils

A casa hem dit prou. I ara estem començant a provar si és possible deixar-ho definitivament o no. Tan aviat com va començar el curs van aparèixer a l'horitzó les temudes festes infantils d'aniversari. Nosaltres, la veritat, rarets, rarets, som de convidar a berenar la classe dels nens i prou. L'escena, per desgràcia viscuda a contracor l'any passat, d'haver d'entrar en aquelles immenses factories industrials de la celebració infantil; espais on les festes se succeeixen com a xurros entre gent disfressada de tigre gegant i piscines de boles, amb música infernal per a sords que només recordes de lluny, del temps de les discoteques, mentre el nen es fa la foto envoltat de quinze regals d'aniversari, ens provoca una repugnància considerable. I hem dit prou. L'altre dia, vaig haver de manifestar-ho de tu a tu a una mare que havia convidat els nostres nens. Perquè, com ho dius sense faltar? Veuràs, tenim un problema. És que som pocs sociables... No sé si em …

La diferència entre vendre'l o fortificar-se

Els nous pressupostos de la Gestoria, en ple naufragi de la institució, preveuen la venda de patrimoni propi com a via d'ingressos per a la institució. Allò tan vell i conegut (i tan irresponsable) del pa per avui i fam per demà. D'aquí poc, la institució històrica del General (d'aquí Generalitat), del comú, de tots, anirà en calçotets. Tal i com han fet alguns dels grans clubs europeus, al pas de la genialitat del gran conseller Mas-Colell, és possible que el nostre govern acabi comercialitzant el nom de l'edifici històric i seu de la institució a Barcelona (podrien dir-li Palau Aruba o Palau Suècia, ara que aquests països estan de moda per la nostra descoberta i malaguanyada simil·litud). No és descartable que, d'aquí poc, si continuem caient pel pendent, fins i tot es proposi la venda del mateix Palau al millor postor. I així, aquell vell casalici esdevindria símbol patent de la degradació política d'un país. Exemple de com les conductes d'una classe di…

L'Oriol Pujol de ronda i l'analogia escocesa (una altra vegada)

Aquests dies, tot preparant el futur congrés de CDC de finals de març en el qual ha d'assumir el poder gairebé màxim (Gran Timoner a banda) al si del partit, l'Oriol Pujol va de ronda pels mitjans. Gairebé, coincidint amb la darrera atzagaiada de la federació al Congrés espanyol, amb la molt i molt coherent posició de donar suport a les mesures econòmiques que fins i tot el seu propi conseller d'Economia acabava de dir que constituïen, que constitueixen, un pas més, reblar el clau, en l'asfixia de Catalunya. Escoltar l'Oriol Pujol em ve de gust. Fins i tot diria que, talment com altres personatges rellevants del pinyol, em cau fins i tot bé. Parla de CDC com d'un moviment per la seva habilitat històrica a l'hora d'ubicar-se en les coordenades ideològiques de la centralitat. Com dia el pare (el seu), aaah, està bé. Caminen amb la centralitat del país. Aquest argument, però (disculpeu per tornar a enfilar la reflexió escocesa d'ahir) em grinyola molt…

La gran diferència entre Mas i Salmond

Entestats a convertir-lo en figura mítica (per contrast amb el patètic lideratge anterior a la Gestoria), els intel·lectuals brigadistes i els prinicipals dirigents de la federació s'esforcen intensament cada dia per apropar el personatge a l'estètica del Gran Timoner. Una mena de Winston Churchill esperonant el poble a la resistència. El govern és poc valorat, però és que ell... Ell és un líder total, sense concessions. Que diu sempre la veritat. Que no amaga els problemes. Cent per cent èpica. Pujol governant 23 anys. Mas durant no se sap quants. I què voleu que us digui, hi ha comparacions que no resisteix. La de l'Alex Salmond, absolutament fonamental, n'és una de molt clara. Sobretot en això d'anar de cara en la qüestió nacional. De dir la veritat. Mas i els seus s'han empescat una estratègia consistent a mantenir de moment l'statu quo però, a fi de no col·lapsar de frustració els més agosarats dels seus, fent veure que, en realitat, a la llarga, el v…

La impotència de no tenir paella ni mànec

Durant les dècades anteriors a la Revolució Catalana de 1640 el nostre règim constitucional, les nostres institucions públiques nacionals i locals i les nostres classes dirigents, van fer una continuada demostració de força a l'hora d'enfrontar-se políticament als interessos de l'imperi més gran conegut. El del rei catòlic. Aquell en el qual el sol mai s'amagava. La dinàmica de guerra total a Europa i a les Índies desfermada pel comte-duc d'Olivares era considerada castrastròfica per als interessos mercantils del país. Tal i com ens explica Antoni Simon, no només amenaçava de provocar continuats augments de les càrregues fiscals per costejar l'esforç bèl·lic, sinó que la llarga experiència de tot el segle anterior demostrava que les estèrils guerres fomentades per l'imperalisme castellà a la Mediterrània provocaven sempre un arronsament important de la capacitat exportadora del país, dificultaven l'abastiment de cereals (dels quals Catalunya era defici…

Jaume Creus, entre els lluitadors oblidats

Diu que, la gran jornada de la victòria de les candidatures d'Esquerra Republicana, el 12 d'abril de 1931, el president Macià va recórrer els col·legis electorals de Barcelona en el cotxe de la família Creus. Empresaris catalanistes, acavaben de perdre, només unes setmanes abans, en un paorós incendi, bona part de la seva fàbrica tèxtil a Barcelona. Darrerament he tingut l'oportunitat d'apropar-me a la trajectòria d'en Jaume Creus i Ventura. Com tantes vides del segle XX, una autèntica novel·la d'aventures, de capitans intrèpids. Ens l'ha revelat la interessant investigació de l'historiador manresà Joaquim Aloy. Creus va compartir militància amb Francesc Macià a Estat Català. Acollí el president en la seva clandestinitat durant la Dictadura de Primo de Rivera i fou a casa seva, segons sembla, on l'avi va assabentar-se del fet que Companys se li havia avançat a proclamar la República. Creus no va mantenir càrrecs d'especial relleu, però el fet d…

De Chacón a Shacong o com guanyar el futur en direcció contrària

Després de complir la penitència de repetir 323 vegades vivaespaña, la diputada socialista i cap de llista per Barcelona Carme Chacón (actual cap de la reduïda Banda dels 14 del Congrés) ha decidit emprendre la seva carrera per la secretaria general del PSOE des d'Olula del Río, població de 6.300 habitants de la província d'Almería. I ho ha fet brandant l'argument sentimental que tornava al poble del seu pare i del seu avi. Es tractava, evidentment, d'evitar la imatge d'excessiva catalanitat (nacionalista li diuen a Intereconomía) que, de manera incomprensible per a una persona com ella, llancen els mitjans de comunicació espanyols a tota hora. Que la marca negativament. Ja se sap que els catalans, si volen surar a Espanya, han de posar al congelador la seva procedència. Hem vist l'escena repetida tantes vegades! Perquè qualsevol altre espanyol pot escombrar cap a casa, però un català no, sense ser titllat d'insolidari o directament de lladre. Coses de la …

Segur que només passa a Navarra (el Saquejòmetre)

Diu que, fa uns dies, l'alcaldessa de Sant Cugat del Vallès, Mercè Conesa, va renunciar a cobrar els 24.000 euros anuals en dietes del seu Ajuntament. Actitud ben lloable. Naturalment, continuarà cobrant els 96.000 que li pertoquen com a vicepresidenta de la Diputació de Barcelona, així com, suposo, una quantitat indeterminada en dietes de la mateixa institució. En tot cas, més enllà d'actes putuals i voluntaris, el que cal és acabar immediatament amb l'escàndol de les dietes, una de les vies principals per les quals polítics i alts càrrecs s'abraonen al saqueig de les institucions públiques que paguem tots els ciutadans. La pàgina de notícies de la nostra televisió pública informava l'altre dia que Navarra havia decidit suprimir els sobresous dels seus polítics. El contingut de la notícia especificava el fet constatat que els alts càrrecs del govern navarrès havien admès estar cobrant una quantitat en dietes i altres complements igual al mateix salari teòricament…

De com gaudim amb l'autoengany

Tot i que han passat uns dies, em ve de gust recordar el tradicional partit amistós nadalenc de la selecció catalana de futbol. No només perquè va ser un bon espectacle esportiu. El dia abans, la nostra va emetre d'amagat, a l'Esport 3, el documental Fora de joc, que es va convertir en un èxit, si més no, a les xarxes socials. Ens va recordar un fet a hores d'ara incontestable: després dels moviments realitzats per l'espanyolisme (de Juan Antonio Samaranch a Jaime Lissavetzky), als darrers anys, tot aconseguint la modificació de la normativa interna d'admissió de bona part de les federacions internacionals, l'única manera de disposar de seleccions nacionals pròpies amb reconeixement és disposar d'un estat propi. Això serà així tret de petites i minoritàries escletxes que el patriotisme d'alguns dirigents esportius aconsegueixin obrir. Però d'aquí no passarem. Però, clar, passa que explicar això (que els que ens manen saben perfectament) quan has ac…

Ensorrant els fonaments del progrés

En temps de vacances, darreres lectures profitoses que avui vull compartir (encara que sigui només un petit pensament). Situades en la dramàtica cruïlla de la nostra Guerra de Successió, la que culminaria amb la liquidació de la sobirania catalana a mans del primer Borbó. Llegeixo els avantatges que, per oposició a l'absolutisme que ens acabarien imposant, en Joaquim Albareda, fent-se ressò de les darreres aportacions de la historiografia europea, presenta com a distintius del parlamentarisme vigent als Països Baixos, a l'Anglaterra o la Catalunya d'aquell moment (en altres paraules, del sistema polític que convertiria la Gran Bretanya en la gran potència mundial i el model a seguir a partir del segle XVIII): eficiència en els engranatges públics, generació de confiança per al desenvolupament econòmic i integració de l'individu en l'estat. I fent un exercici (sempre necessari) de presentisme, mentre sostinc físicament el llibre ben aferrat amb les mans, no puc sin…

Un any de continuïtat en la navegació autonomista

El Gran Timoner ha fet un balanç satisfet del primer any de govern. No podria ser d'una altra manera. El dia abans, el buc insígnia de la Brigada, havia preparat l'escena amb una falaguera enquesta en la qual la coalició governant conservava intacte el suport electoral. És difícil negar que al llarg d'aquests dotze mesos Artur Mas s'ha consolidat (venint d'on veníem tampoc té gaire mèrit) com un hàbil gestor de l'autonomisme. La pregunta clau, immediata: és això el que necessita ara aquest país? Encara és poc temps per jutjar, em direu alguns. És possible. El problema és que els reflexes demostrats fins ara, les inèrcies mentals patents, semblen excessivament poderoses per fer del nostre Gran Timoner l'home que ens durà a la llibertat. El president ha emfatitzat la importància de l'esforç de contenció de la despesa a fi d'evitar la intervenció de la Gestoria per part del govern espanyol, fet que hauria suposat, a parer seu, perdre tot allò aconsegu…

Els Godó, pròcers de la llibertat d'expressió (II)

L'estima dels Godó per la llibertat ha estat contrastada en el temps i especialment ferma en aquells moments en els quals el feixisme dominava el nostre país. De proves n'existeixen a  cabassos. Avui, tot celebrant encara la concessió dels Premis BN 2011 al diari i el seu actual director, us deixo aquí una carta que em sembla força eloqüent. L'escriu qui fou un dels directors del diari del comte (1960-1962) en temps del franquisme (just després del famós afer Galinsoga), Manuel Aznar Zubigaray, periodista, polític i diplomàtic, falangista d'orígens propers al nacionalisme basc. L'avi de qui anys més tard i amb inspiració semblant arribaria a la presidència del govern espanyol. El 14 de febrer de 1962 adreçava aquesta carta a un dels responsables de secció de La Vanguardia:

"Querido J. R.:
He recibido una carta de Tomás Salvador, entre dolorida y violenta, por el ataque de que les has hecho objeto en la 'Mesa de Redacció'.
A mi me disgusta que el per…

Els Godó, pròcers de la llibertat d'expressió (I)

Entre els papers conservats fins ara per la família d'un històric periodista de La Vanguardia, home de relleu internacional i col·laborador durant seixanta anys del diari del comte, es pot llegir la següent carta datada el 17 de setembre de 1963 i rebuda de l'aleshores subdirector de la capçalera catalana. És un testimoni impagable sobre els valors de Carlos Godó Valls (Barcelona, 1899- 1987) que reflecteix ben gràficament la llarga trajectòria del diari insígnia de la burgesia catalana en defensa de la llibertat d'expressió:

"Querido J. R.:
El Conde de Godó me ha llamado hoy para manifestarme su disgusto por el hecho de que en la Sección de Libros del pasado día 11 de este mes, se haya publicado, en la columna "Publicaciones y libros recibidos", una nota sobre un opúsculo que recoge el programa para la III República española, con textos de Araquistain, Madariaga y Giménez Asúa.
Realmente, hay motivo para el disgusto y puede haberlo para que se manifiesten …

Premis BN 2011: "La Vanguardia" i José Antich arrassen

La tendència s'ha mantingut des del primer dia i els Premis BN 2011, els que escullen anualment els lectors d'aquest bloc per identificar els millors defensors de l'autonomisme des dels mitjans, han anat a raure de manera incontestable a La Vanguardia en la categoria de Millor Comissaria i al seu director José Antich com a Millor Inspector. Tots dos han rebut més de la meitat dels vots en les seves respectives categories. Gràcies a tots els lectors i comentaristes d'aquest bloc que heu volgut participar un any més en aquesta juguesca/denúncia. Sabeu que aquesta vegada un servidor era partidari d'un premi per a l'altre gran diari de la ciutat (com diria l'expresident Núñez) arran del memorable editorial contra les Consultes que portava per títol "Així, no". I que homes com Antoni Puigverd, per la seva constància emboiradora, mereixen també un reconeixement. Però, en tot cas, el veredicte dels lectors ha estat clar i contundent. Inapel·lable. I no …

Salts frustrats, terrorisme emocional

Si fos espanyol, n'hauria fet un autèntic cas d'alarma nacional. Els llaços sentimentals que ens uneixen als nostres veïns desapareixen sense remei. Ja no és només l'ensulsiada d'Eurovisió. Potser l'únic lligam fort amb la televisió espanyola que sóc capaç d'establir em porta directament a avui, primer dia de l'any. El Concert d'Any Nou a Viena (dels darrers, sublim el dirigit per Zubin Mehta en 2007) i el Concurs dels Quatre Trampolins, en concret una de les seves competicions històriques, la de l'1 de gener, els Salts (així, en majúscules) de Garmisch-Partenkirchen. Si l'any passat els van relegar a Teledeporte, aquest any, coses de la crisi (dels drets de televisió), han estat definitivament expulsats de la programació després de cinquanta anys d'emissió. Com diria l'expresident del Barça, això és graviiiíssim! Encara que els més joves potser no ho acabareu d'entendre, afirmo taxativament que no es pot desprogramar de cop, sobtad…