dimarts, 31 gener de 2012

Escòcia els cou a la consciència

A Catalunya, la concreció final del procés referendari escocès (forçat finalment per l'intent britànic de controlar-ne el calendari) ha estat rebuda amb indissimulada incomoditat per part del sobiranisme català majoritari. Aquell que té la responsabilitat de portar la iniciativa. Era d'esperar que a l'espanyolisme militant li entraria el famós canguelo, amb maniobres tan democràtiques com les que la diplomàcia del Regne d'Espanya ha dut a terme aquestes darreres setmanes, segons va desvetllar la premsa anglesa. No m'agafen tampoc de sorpresa les tones de confusió que l'autonomisme d'en Duran i els seus acòlits hi han volgut posar durant uns quants dies, afirmant que, en realitat, en Salmond només volia un pacte fiscal (coi, doncs quina pregunta més estranya, categòrica, de sí o no a la independència, ha triat finalment). El que era més difícil d'esperar són les incomprensibles dosis de menyspreu i superioritat que destil·len els savis de la nostra estratègia sobiranista a l'hora de comentar la via escocesa. Encara que els vulguis donar una i mil oportunitats, costa d'empassar-se tanta supèrbia.

Diuen que la seguiran atentament, com qui veu els resums del Paris-Dakar al TN. Haver d'escoltar en Felip Puig aprofitant, desafortunadíssim, l'avinentesa per desacreditar un polític de l'honestedat del lendahakari Ibarretxe i mofar-se d'ell dient que ara fa classes a la Universitat. Sentir el portaveu parlamentari de CiU, Jordi Turull comentant la jugada des del pedestal d'una ridícula autosuficiència (mentre el país se'ls queda a les mans), advertint que els escocesos potser no se'n sortiran. A mi, francament, em fa l'efecte que aquest capteniment tan incomprensible respon a fondes raons morals. A un mal de consciència. Deixeu-me fer el joc de paraules fàcil: Escòcia els cou. Escòcia recorda al nostre sobiranisme dirigent que, quan tothom sap que només hi ha una sortida, és perfectament possible posar-se a tibar del país amb responsabilitat en comptes d'anar pujat al carro de la majoria fent la feina fàcil per acontentar els de sempre. I fins i tot arriscar-se a perdre la cadira. I, quan el país travessa un dels moments més difícils dels darrers tres segles, desar d'una vegada la covardia en el calaix de la indigència moral. I posar-se a caminar amb seguretat en la victòria, tot seduint amb aquella mirada càlida i sorneguera del líder escocès.

dilluns, 30 gener de 2012

Spanair com a símbol de la Catalunya autònoma

Sant Miquel de Terrassa
L'autonomisme s'entesta a no encarar la disjuntiva final. A continuar amb els pegats. Marginalitat o llibertat, aquesta és la tria. Hi ha al país un sector encara poderós que prioritza el seu negoci, encara que sigui a costa d'assumir la marginalitat col·lectiva. Però el cas Spanair és un altre signe, que toca de ple el moll de l'os de l'economia catalana, que obliga a decantaments definitius. L'Alfred Bosch situa com a principi de la fi de la nostra dependència la campanya organitzada fa uns pocs anys pels espanyols per evitar a qualsevol preu la compra d'Endesa per part d'una empresa catalana. A hores d'ara, negar que Espanya vol destruir la nostra capacitat econòmica per convertir-nos en un satèl·lit marginal del poder econòmic centralitzat a Madrid, és de cecs. Fins i tot la nova ministra de Foment, Ana Pastor, ens ho ha dit meridianament només de seure a la cadira: aturada immediata de qualsevol passa en el camí de la pèrdua de control sobre el Prat per part d'Aena perquè no vol competència entre els aeroports espanyols. Que vol dir, vol la supremacia total i absoluta de Barajas sense discussió.

Ara, la culminació del projecte de voladura per etapes de la capacitat del Prat com a aeroport internacional (en el qual, la desaparició d'Spanair no ha estat sinó una estació més) ens acara novament, de manera incontestable, amb la nostra situació de dependència actual. Amb la xacra de l'autonomia que ens fa petits, petits, com en la cançó dels Manel. És el final, que va arribant, inevitable, de la Catalunya que juga a ser un Estat de joguina (fals, però fals), mentre el veritable Estat que controla de fet les seves infraestructures més importants treballa activament per aniquilar-la. L'acabament de l'estratègia bonista de la permanent negociació amb l'assassí en sèrie que acaba d'entrar per la finestra del teu menjador. Som tan guais que pensem que el problema és que el psicòpata que sacseja davant nostre el ganivet de carnisser en realitat no ens entén. I això, que no ens entenguin i ens donin mals cops, també passa precisament als controls duaners de l'aeroport del Prat i a la Jonquera, concretament, als controls de la benemérita. Per si encara no teníem prou clar qui és que mana aquí.

diumenge, 29 gener de 2012

Consells de cortesà tan actuals

Giulio Raimondo Mazzarino
Abans de les mítiques Sí, ministre i L'Ala Oest de la Casa Blanca hi va existir vida intel·ligent. He llegit amb molt de gust la nova edició catalana del Breviari dels polítics del cardenal Giulio Raimondo Mazzarino (Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2011, 130 p.), amb pròleg de Xavier Rubert de Ventós i traducció i introducció de Ramon Alcoberro. Mazzarino (Pescina, 1602 - Vincennes, 1661) fou deixeble del cardenal Richelieu, padrí i preceptor de Lluís XIV i primer ministre de França durant gairebé vint anys, els que consolidaren l'hegemonia gal·la a Europa en detriment dels Àustria. El seu breviari és un compendi de màximes per al bon govern i la gestió cortesana absolutament deliciós, que com afirma Rubert de Ventós "bascula entre la ingenuïtat i el cinisme, entre el bell i el sinistre". Per a mi ha resultat, potser per les meves circumstàncies personals actuals, una de les lectures de l'any. Súmament recomanable. Hi trobareu els millors consells d'un primer ministre per a la conservació del poder, basats en un profund coneixement de la condició humana en tota la seva gama de vicis i virtuds. D'entre tots els possibles tasts us en deixo aquest, inclòs en els seus consells, "per evitar ofendre", que reflecteix l'actualitat d'algunes de les pràctiques del poder absolutista:

"Si et consideren inductor de decisions impopulars, gratifica obertament el poble amb alguns beneficis, com una reducció d'impostos, la gràcia d'un condemnat, etc.. I, sobretot, mostra't afable amb aquells que el poble estima.
Si rumies alguna nova política, parla abans i en secret amb un teòleg, per exemple, i posa'l a favor teu perquè sigui ell qui t'ho suggereixi en públic, t'hi encoratgi o àdhuc t'ho reclami.
Si tens intenció de promoure noves lleis, mostra'n la imperiosa necessitat als savis i prepara el projecte amb ells. O simplement fes córrer el rumor que els has consultat i escoltat. Després, sense tenir en compte els seus consells, pren la decisió que et convingui." (p. 76).

dissabte, 28 gener de 2012

La darrera enquesta: l'obstaculisme és el problema

Manifestació de l'Onze de Setembre de 2011 (Barcelona)










Tal i com s'insinuava en el darrer baròmetre municipal de Barcelona, l'enquesta elaborada per GESOP i publicada ahir per El Periódico confirma uns resultats absolutament espectaculars en el debat Catalunya-Espanya. El progrés de les posicions independentistes en el cos social català és evidentíssim. Increïble fa ben poc. Podríem dir que es tracta d'un decantament irresistible, que funciona sol. L'octubre de 2007, fa poc més de quatre anys, la mateixa empresa i mitjà periodístic en publicaven una altra en la qual el no superava el sí a la independència de deu punts. Ara, els resultats s'han girat de més de trenta punts i el sí guanya de gairebé vint-i-dos. Aquesta diferència és exactament la mateixa que la que enregistrava la tercera onada de 2011 del Baròmetre del CEO, si bé en aquella hi havia un 65% de votants que havien decidit el seu vot i en aquesta el percentatge ascendeix fins el 85%. Estem parlant, pràcticament dels límits de participació previsibles en un referèndum decisiu com aquest. Les dades són espectaculars des de tots els punts de vista: tot i la massiva deserció de vot catalanista, per exemple, el PSC conserva un 30% de votants que dirien sí i el percentatge entre els del Partit Popular augmenta del tradicional 10% fins al 14.

Crec lícit afirmar, a la vista d'aquestes dades, que formar una majoria social independentista ja no és el nostre problema principal. N'és un altre, que reflecteix una altra dada de l'enquesta: fins a un 60,4% dels catalans encara considera que en cas de referèndum guanyaria el no. Això, d'una banda, vol dir que els resultats espectaculars del sí són també els que tenen més possibilitats de creixement, perquè encara la majoria percep aquesta opció com a perdedora. Què passarà quan sigui al contrari! Aquesta posició derrotista és segurament una barreja de la tradicional manca de tremp dels catalans i de la pedagogia inversa que els homes de l'establishment, els nostres perennes obstaculistes, no paren de llançar dia i nit: ui, això estaria molt bé, però no és possible, encara no som prou gent, el país no esta madur i altres excuses de mal pagador per l'estil. Però, amics, a la velocitat de creuer que hi anem tot caducarà ràpid: en un any, aproximadament, el sí se situarà a prop del 60% i el no caurà per sota del 30. I quan la diferència superi el 30%, amb més del doble de partidaris del sí que del no, alguns, encara que només sigui per salvar la cadira, es posaran finalment en moviment.

divendres, 27 gener de 2012

Més sobre l'ideari d'UDC: si Espanya no s'hi avé, separació

El senyor Duran i Lleida, naturalment, mentre la majoria dels militants del seu partit el continuïn (desgraciadament) avalant, té tot el dret del món a convertir UDC en braç armat de l'establishment autonomista. Fins i tot a transformar-lo en un baluard unionista en la resistència contra l'independentisme que impregna (com a tot arreu del món), cada vegada més, amplis segments de la societat catalana. Ara bé, això no li dóna patent de cors per inventar-se la història del partit de Carrasco i Formiguera. Perquè és d'una immensa barra presentar aquesta deriva enfollida contra el propi país com un acte de fidelitat a l'ideari històric d'Unió. Afortunadament, ens queden proves escampades arreu. Només cal anar a les fonts. Podem encara consultar l'arxiu personal d'un dels grans patricis de la història d'UDC, l'historiador Miquel Coll i Alentorn (Barcelona, 1904-1990), conservat avui a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Un sobre amb notes i correspondència al voltant de l'any 1932 (quan, als pocs mesos de la creació del partit, ja era membre del Comitè de Govern). Fins a topar amb un full encapçalat amb el segell d'Unió Democràtica de Catalunya que teniu com a imatge d'aquest apunt. Barcelona. Rivadeneyra, 4. pral. Telèfon 20400.

Es tracta, sembla, d'uns apunts telegràfics per a un discurs de presentació de l'ideari del partit. "Religió, Catalunya, Treball", a l'encapçalament. I vaig directe a l'apartat "Catalunya" [regularitzo la puntuació i afegeixo negretes]: "Catalunya. Doctrina d'U.D.C. Reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya i, per tant, tracte d'absoluta igualtat amb Espanya. Si Espanya no s'hi avé mai, separació. Insuficiència de l'Estatut de Núria. Major insuficiència del que sortirà de les Corts. Estatut de Núria, voluntat de Catalunya. U.D.C., per tant, el suporta, però treballarà per convèncer els catalans d'ésser més ambiciosos de llibertat. Surti el que surti U.D.C. ho acceptarà si no perjudica Catalunya, però fent constar que hom no satisfà la seva voluntat, protestant de la imposició antiliberal i antidemocràtica que es comet i disposant-se a treballar per augmentar fins al màxim el grau de llibertat de Catalunya. Desvetllament de València i Mallorca. No oblidar Rosselló i Occitània. Aliança amb Bascònia i Galícia. Bloc d'un centenar de diputats. Revisió de la Constitució que prohibeix la unitat catalana i la plena llibertat de Catalunya. Ajut a Palestra i Protectora."

dijous, 26 gener de 2012

Els nostres 26 de gener: combatre al costat del precipici


Avui celebrem una victòria. La darrera contra els castellans. La jornada de glòria i de mort del 26 de gener de 1641. Per això, segons s'explica, els comandaments militars van demorar l'entrada de l'exèrcit franquista a la capital catalana a l'acabament de la darrera Guerra Civil, a fi que coincidís, com en una mena de desgreuge espanyolista, també, amb un altre 26 de gener, el de 1939. El nostre 26 de gener, el de 2012, també serà de combat. I els propers, potser seran de victòria. El de fa setanta-tres anys fou, com s'acostuma a dir, una passejada militar: la ciutat havia estat abandonada per les autoritats i pels soldats republicans, tots ells batuts en retirada, travessant o a punt de fresar la frontera pirinenca. Per als catalans, el combat real havia estat llunyà, en fronts aragonesos o castellans; només al final, heroic, a les Terres de l'Ebre. És cert que els terribles bombardejos feixistes a la rereguarda havien fet mossegada. Que tothom a la família havia sentit d'alguna manera els mals del conflicte. Però aquell 26 de gener de 1939 feia temps que molts havien desesperat i desertat de la lluita per la llibertat i que els bons patricis havien perdut.

El 26 de gener de 1641, en canvi, el país va combatre a les mateixes muralles. Com qui diu, la família en ple i a la porta de casa. Davant la extraordinària superioritat numèrica, tècnica i estratègica de l'enemic, les autoritats catalanes van renunciar aviat a combats llunyans a camp obert i van posar tota la fe en la defensa aferrissada de la capital de la nostra nació. Tots implicats, calia lluitar, si calia, torre a torre, pany de muralla a pany de muralla. Victòria o mort, tal i com havien demostrat les carnisseries castellanes comeses a Cambrils o Martorell. I no només els soldats professionals reclutats i els homes dels oficis que formaven la defensa hi van lluitar: les dones hi tingueren un paper essencial en l'aprovisionament de la línia de combat. Fins i tot el clergat. També, tots aquells de qui no s'esperava gaire. Avui tinc el dia optimista i davant de les nostres deficiències i de l'embranzida d'una crisi descomunal que ens precaritza a tots i d'una Espanya poderosa, comandada amb majoria absoluta pel Partit Popular, em veig més a prop del 1641 que del 1939.

dimecres, 25 gener de 2012

Socialisme "català": la cosa ve de lluny i continua pitjor













Els socialistes catalans van llançats cap a l'abisme. Al darrer baròmetre municipal de Barcelona, se situen ja només mig punt per sobre d'Iniciativa per Catalunya en les expectatives de vot. Era difícil, calia proposar-s'ho amb ganes i estan aconseguint caure en picat a partir dels pitjors resultats de la seva història recent. El seu congrés ha estat un autèntic bluf. Ningú millor que el dibuixant Ferreres a El Periódico per expressar gràficament com els caps van canviar de renglera però sempre són els mateixos. Els de sempre a excepció dels catalanistes, que són expulsats del club sense miraments. Incapaços de captar la realitat del país que els envolta. Del país que camina cap a la secessió. Els d'Iniciativa, molt més hàbils, han sabut conjugar en aquests darrers mesos l'independentisme d'en Ricard Gomà amb l'unionisme d'en Joan Coscubiela per ampliar el seu horitzó. I no deixa de ser molt i molt curiós que la diputada europea Maria Badia apel·li als anhels del seu partit de relacionar-se directament amb el Partit Socialista Europeu mentre nega al seu país una imbricació exactament igual amb la Unió Europea.

Fa gairebé cent anys, quan una delegació de la Unió Catalanista visità a principis de 1919 la capital francesa per intentar que el "problema català" fos inclòs a la Conferència de París posterior a l'armistici (que aplicarà el principi de l'autodeterminació a diverses nacions europees sense estat implicades en la Primera Guerra Mundial), faran contacte amb diputats d’origen nordcatalà, mitjans de comunicació i delegats de la conferència. En visitar el diari socialista L'Humanité rebran la següent resposta, que “ells no poden fer res en favor de Catalunya sense abans consultar-ho al Partido Socialista Obrero Español de Madrid, doncs l’organització de la Internacional així ho obliga”. És el clàssic i fals internacionalisme happy flower al qual encara apel·len per fugir d'estudi i que mai els impedeix organitzar-se sempre en funció dels estats. La dependència del PSOE és la veritable xacra. Sempre ho ha estat. I el PSC no recuperarà el poder amb majúscules fins que no en sigui conscient i trenqui amarres.

dimarts, 24 gener de 2012

UDC: la vergonya actual d'un partit històric

Pau Romeva i Ferrer
Ara que fa uns dies que els cracs del Nació Digital han tret a la llum un manifest del passat Onze de Setembre en el qual un grup de veteraníssims militans d'UDC reivindicaven els orígens independentistes del partit, prostituïts per l'inacabable etapa espúria de Duran i Lleida i els seus palanganers (esperem que s'acabi aviat), des d'aquest bloc volem també donar testimoni de l'ideari original del partit de Manuel Carrasco i Formiguera, defensat per històrics patricis com el pedagog Pau Romeva i Ferrer (Barcelona, 1892-1968). Únic diputat d'Unió al primer Parlament contemporani de Catalunya, el 25 de maig de 1933, votà en contra de l'aprovació de l'Estatut Interior de Catalunya per discrepàncies en el model social, però sobretot per considerar que suposava reforçar les limitacions fixades per l'Estatut(et) imposat des de Madrid (el denominat Estatut Exterior). La seva argumentació d'aquell dia des del faristol parlamentari, absolutament deliciosa, no pot ser més actual (amb negretes meves), enmig del possibilisme que predica a tort i a dret l'actual autonomisme:

"Aquest Estatut Exterior de Catalunya té un contingut de llibertat totalment insuficient, insuficient en relació a les esperances d'aquells primers dies de la República, insuficient en relació a l'estat de consciència nacional, insuficient fins i tot en relació a les exigències d'una mera viabilitat. Ho hem vist en el curs d'aquesta discussió; ens ha sortit al pas gairebé sempre que hem tractat d'un problema viu de la nostra terra, ho trobarem cada dia més, ho trobaran els catalans, siguin els que siguin, que tinguin la responsabilitat del Govern de Catalunya. Amb aquest Estatut Exterior, la major part, una part considerable dels problemes vius de Catalunya, no es podran resoldre, no es podrà resoldre definitivament perquè sempre mancarà un contingut de llibertat que ens doni a la nostra acció aquella eficàcia que li cal. I si el dia de demà, perquè nosaltres, perquè els catalans hem acceptat el fet, hem fet el cor fort i hem acceptat el que ens han donat en l'esperança de treure'n un partit, si el dia de demà no el podíem treure, aquest partit, si el dia de demà nosaltres fracassàvem, els enemics de la nostra llibertat dirien que la llibertat ha fracassat a les nostres mans, i el que fracassaria el dia de demà, és a dir, el que ens faria fracassar el dia de demà, no hauria estat la poca llibertat que ens han donat, sinó la manca d'aquella molta llibertat que ens han negat."

Font: Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 25 de maig de 1933.

dilluns, 23 gener de 2012

Fem el BES (Baròmetre d'Estratègia Sobiranista)










És el debat. Com avançar cap a la plena sobirania mentre l'autonomisme s'ensorra definitivament. Trenta anys de marrada ja en són prous. La força majoritària dels independentistes, la que té el pes de la responsabilitat (tot i l'anunci de nova LOHPA financera que els hauria de fer caure del Guindo), continua embrancada en l'impossible proposta de pacte fiscal, una nova volta, se suposa, amb el propòsit de portar fins al punt de no retorn la sensació de frustració d'una porció definitivament majoritària dels catalans. Li respectem el suport de la majoria. Encara que tingui les mateixes possibilitats de fer-se realitat que quan els meus fills diuen que l'any vinent demanaran un iPad als reis d'Orient. Entretant, l'Esquerra, llepant-se encara les ferides, ha optat per una política d'aproximació i intent d'arrossegament de la majoria sobiranista fredolica, capaç d'allunyar (de moment, no) el Gran Timoner dels cants de sirena del Partit Popular. Ja veurem fins a on ens/els porta. Solidaritat Catalana, finalment, manté la seva estratègia parlamentària i social de xoc frontal contra l'autonomisme. Potser millorable en les formes, però la més responsable en el fons. Tot plegat, tres forces sobiranistes, tres camins. Tres estratègies.

Ara, quan ja queden menys de mil dies per arribar a la gran jornada de l'Onze de Setembre de 2014, des d'aquest bloc llancem una nova iniciativa de demoscòpia casolana: la possibilitat de puntuar mensualment l'estratègia de les tres formacions polítiques sobiranistes amb representació parlamentària (amb permís i disculpes individuals que són l'excepció a la tebior orgànica d'Iniciativa per Catalunya). No tant amb l'objectiu de saber la nota concreta a cada moment, sinó d'analitzar sobretot la seva evolució. Naturalment, doncs, els lectors podran anar canviant el seu vot en funció de les circumstàncies que hem de viure en aquests gairebé mil dies que volem de vertigen. Perquè, al capdavall, l'important no és la brillantor teòrica de l'estratègia, sinó com aquesta es contrasta defintivament i inapelablement amb la realitat de les coses. A més de votar a la part fixa del bloc, una pàgina a banda enregistrarà en talls mensuals les notes que els lectors vagin atorgant a l'estratègia de cadascuna de les tres formacions. I així fins al dia D. No tindrà valor estadístic però almenys reflectirà el pensament dels lectors d'aquest bloc. I ens ho passarem bé.

diumenge, 22 gener de 2012

Relats de diumenge (XXV). La tràgica aventura del capità Maschettino










Ell sempre havia afirmat que la seva navegació seria ferma. Que agafaria el timó amb força i determinació. S'havia preparat durant anys per aquella travessa. Era guapot amb un punt de supèrbia, el just per generar l'adhesió i el rebuig a parts més o menys iguals. L'accident es va esdevenir encara no tres hores després de la sortida del port i a ell el va agafar de copes amb una dona de boca (poc natural) ampul·losa. Malbaratant les il·lusions d'una part del passatge, per comptes de navegar a mar obert, aprofitant les qualitats del seu potent navili per cercar alternatives al simple cabotatge, Maschettino havia decidit fer-ho ben arran de costa, més arrecerat dels forts vents i el temporal. Potser havia estat per fer la gara-gara, tocant les sirenes i encenent tots els llums del vaixell en passar pel seu poble, al seu veterà i ben considerat cap de cambrers (si no m'erro, un home calp de les terres de ponent). I no només a ell, sinó als directius, que són els qui posen els diners, al cap i a la fi, pensava ell, de la poruga companyia naviliera. I així fou com el casc del vaixell topà amb els esculls i Maschettino hagué de dirigir una arriscada maniobra d'apropament a terra.

No cal dir que les escenes de tensió, por i histèria se succeiren en el passatge. El que havia de ser una navegació ben orientada esdevenia un parany mortal. Conscient de l'atzucac, Maschettino és convertí aleshores en un home superat, com absent, continuament esbroncat i dirigit pel cap de la Comandància Marítima de Livorno. Davant la zotzobra del vaixell, en comptes de posar-se al capdavant i disciplinar molt seriosament els comandaments de la nau per assegurar la correcta evacuació i minimitzar els danys a les persones més febles del passatge, començant pels nens, els vells i les dones, Maschettino, atordit per la responsabilitat, havia ensopegat i caigut al bot de salvament, deixant tothom a l'estacada. Com si disposés de tot el temps del món i ignorant les lleis de la física, semblava haver decidit que afrontaria el problema més endavant. Naturalment, el personal d'abord es va buscar la vida, posant a recer en primer lloc els seus propis interessos. Nou dies després, amb el vaixell completament balancejat, encara continuava la recerca dels desapareguts. I els mitjans publicaven com el capità Maschettino, en un acte poc mariner i indigne, havia mirat des de terra com s'enfonsava el seu vaixell.

dissabte, 21 gener de 2012

Coses que es perden o si esborreu, féu-ho bé

Quan d'aquí cent anys els historiadors mirin enrere, els testimonis documentals autèntics de la realitat política d'avui seran prou difícils de trobar. Em refereixo a les notícies de la cuina, de la rebotiga dels fets. Fins i tot, al recull de la impressió personal sobre els fets generals, sobre els grans esdeveniments. En primer lloc, per l'impacte enorme del molt més fugisser document electrònic que es va imposant inexorablement. De gmail a WhatsApp. Per la desaparició gairebé total de formes de comunicació que, durant segles, pràcticament des de la generalització baixmedieval del paper (només sis segles!), havien ocupat un lloc cabdal en les relacions humanes. Em refereixo a la correspondència, les notes personals o els dietaris. I de quin testimoni accessible en un futur romandrà de les formes de la comunicació actual a la xarxa. Fins i tot la premsa en paper és, potser, a punt de desaparèixer. La seva funció testimonial serà ben difícil de substituir en un futur. Perquè a través dels nous mitjans, ara mateix, ja, coses que han passat, al cap de ben poc temps, poden no haver passat.

Pensava en aquesta feblesa dels testimonis que deixem avui per al coneixement del nostre present per part de les futures generacions en saber, fa uns dies, a través del Nació Digital que la Generalitat havia decidit esborrar el rastre de l'ara maleït gendre reial del seu web institucional. La nota de premsa de la trobada amb el Secretari General de l'Esport, celebrada el passat 25 de juliol de 2011, ha desaparegut de la pàgina institucional http://www.gencat.cat/. Naturalment, aquells ji, ji, ji i ja, ja, ja de fa uns mesos han esdevingut per als qui diu que ens manen un veritable marronàs. El problema és que, inevitablement, almenys de moment, Google continua reportant un enllaç a la vella notícia censurada. I el pitjor, encara, és que una cerca de la paraula Urdangarín al mateix web de la Generalitat ofereix fins a tres enllaços a l'esmentada reunió ara desapareguda. Tres links que, en ésser pitjats, condueixen cap al no res. I és que, si es dóna l'ordre d'esborrar les incomoditats del passat, almenys caldria fer-ho de manera no tan maldestra com els negocis del, també fins ara, duc de Palma.

P.S. Atenció! Des de twitter, l'Alfons (@afn691) em fa saber que la feina l'han fet encara pijtor i que a dia d'avui s'hi pot accedir des d'alguns enllaços com aquest.

divendres, 20 gener de 2012

Crònica de la vida apassionant d'un separatista

He gaudit aquests dies de valent amb la lectura, absolutament recomanable, de l’obra de Joan Esculies Joan Solé i Pla. Un separatista entre Macià i Companys (Barcelona: Edicions de 1984, 2011, 366 p.). Aborda la densa i apassionant trajectòria vital d’un personatge notable en els orígens del separatisme. Home d’extracció popular i orígens no barcelonins (l’avi patern pagès de Riudoms, el pare menestral), descendent de federals i antimonàrquics, de to laic, liberal i progressista, sabia ben bé l’esforç que la seva família havia posat per lliurar-lo de l’allistament militar i pagar-li els estudis de medicina. En 1915, als quinze d’anys d’exercici professional, treballant fins ben tard, es guanyava prou bé la vida: tenia dos cotxes i xofer; les seves filles gaudien d'una institutriu que les introduïa en l’anglès i el francès, feien hípica i esquiaven. Encarnava, doncs, aquell esperit calvinista del catalanisme que resumia en aquestes paraules el 1901: “amb l’estudi se dignifica el ciutadà, i dignificant a aquests, s’enlaira més i més la nostra pàtria, posant-la al nivell de les nacions estudioses i apartant-la del nivell de les degenerades que clamen regeneració.” (p. 64-65).

El doctor Solé i Pla veié en la Primera Guerra Mundial, com a "papa laic de la francofília" (en expressió de Josep Maria de Sagarra), a través del seu Comitè de Germanor de Voluntaris Catalans, una oportunitat per a la llibertat del país, finalment esvaïda; viu activament la política des de l'apartidisme de la Unió Catalanista anterior a la Dictadura primoriverista; a contracor i per la petició de l'Avi s'integra al primer govern de la Generalitat per reforçar el seu perfill nacionalista; pateix l'esclat de la guerra i lluita per prevenir els excessos revolucionaris a Montserrat o en la persona del cardenal Vidal i Barraquer; participa de la caravana del pas de la frontera i dels primers temps d'exili a França; mor, finalment, a Colòmbia. Una vida plena, reflectida eficaçment en un llibre que cal llegir per conèixer un dels més vells prohoms de l'independentisme: ara fa cent anys, quan l’estiu de 1910 visita els sanatoris d'infecciosos del cantó de Grisons, practica ja l’hàbit de negar la seva espanyolitat davant dels seus descol·locats interlocutors; escriu al seu diari: “jo els feia tornar a dir Catalonien no Spania [sic]; país dominat, però no assimilat.” (p. 66). Un bon patrici que mereix romandre en la nostra memòria.

dijous, 19 gener de 2012

La Catalunya deprimida com a trampa

Via Verda de les Baix Ebre










Manllevo la primera part del títol de l'apunt d'avui d'un article de fa uns dies del flamant Premi Josep Pla d'aquest any, Rafael Nadal i Farreres. En la colla dels fredolics (dels tradicionalment partidaris de l'ara no toca, no ens va bé, buf quina mandra) destaca amb força darerrament una línea de pensament que començo a escoltar per activa i per passiva: primer reconstruïm el país i després ja prendrem la decisió. De vegades s'expressa sota la fórmula construïm la nació que ja vindrà l'estat, al meu parer profudament errònia, com ja he escrit aquí, aquí i (tot transcrivint l'Alfred Bosch) aquí. Ben considerat, però, aquest argument reflecteix un important progrés, perquè ara ja ningú (gairebé) a Catalunya, fora del nacionalisme espanyol més rabiós, discuteix quin és l'únic horitzó possible per al país. En la disjuntiva pujoliana, pren força la fórmula, ajustada a la nova realitat del govern espanyol, d'independència o recentralització. Ara el debat ja no és el què, sinó el quan.

I en aquest punt la crisi juga un paper agradós, útil, per als obstaculistes. Et fan una narració dramàtica (i certa) de la situació del país que s'enfonsa en un dels moments més dramàtics. De l'autonomisèria que patim. La situació és terrible i per això hem d'aturar-ho tot. Deixar de banda les reivindicacions. Posar-hi el tema al congelador. Tot a l'espera de sortir del forat. Fixeu-vos que l'argument és tan llaminer que fins i tot s'hi ha apuntat el Partit Popular a Barcelona i Madrid. Podem parlar del pacte fiscal (a saber que en deuen entendre ells per això), però més endavant, quan els comptes estiguin sanejats. Naturalment, això és una trampa. Una més. Boira narcotitzant. Perquè tots (ells, els primers), saben perfectament que la consecució de l'estat propi no la podem deixar per més endavant. Que es tracta exactament del contrari. És ara quan necessitem l'estat propi més que mai, per aixoplugar-nos del diluvi. Perquè quan t'entren cada dia a robar a casa tens dues possibilitats: treballar més hores o fer-la més segura. I de la primera de les dues opcions, l'equivalent a pagar la festa dels nostres saquejadors, ja n'estem absolutament tips.

dimecres, 18 gener de 2012

Una mutació que comença a trencar costures

Hospital de Santa Magdalena (Montblanc)










A la vida, és molt difícil deixar de sentir-te res. Abandonar elements bàsics constitutius de la teva personalitat. Assumits per òsmosi. Integrats amb la naturalitat de les coses sobrenteses des de la més tendra edat. Com escriu Alfred Bosch al seu darrer llibre (aquí n'hem parlat amb gust): molts dels nordamericans que visqueren amb goig la independència de les tretze colònies se sentiren alhora contradictòriament britànics fins a la mort. En altres apunts hem al·ludit a la trampa que suposa (i que tant agrada a gent com l'Antoni Puigverd) prendre l'indicador identitari "què et sents" com a senyal de la impossibilitat d'una majoria independentista. I tot i així el grau de menyspreu, d'espoli i de saqueig, en definitiva, el tracte colonial que rep el nostre país està arribant a tals límits d'excés que fins i tot això s'aconsegueix capgirar. De forma creixentment accelerada. Acabant amb el darrer argument immobilista de l'anàlisi demoscòpic nostrat. Aquell que agrada tant a l'establishment autonomista: "fixeu-vos que la majoria se sent catalana i espanyola". Nois, fins i tot aquesta bicoca argumental s'acaba, s'esllangueix, mor.

Com a mostra teniu el darrer baròmetre municipal de Barcelona, presentat fa alguns dies. Només cal retrocedir dos anys enrere. Temps just per veure la profunditat del canvi de mentalitat a la capital del país, un espai on s'acostumen a reproduir amb força fidelitat la mitjana de les tendències polítiques i electorals del conjunt del Principat. Si el desembre del 2009 un 41,1% dels enquestats compartien la doble nacionalitat catalana i espanyola i un altre 41,7 se sentien més o només catalans, aquest percentatge es mantenia, encara que més polaritzat, el juny de 2010 (just abans de la gran manifestació del 10-J) en xifres de 43,6 i 43,4 respectivament. Ara, segons les dades recollides en desembre de 2011, el sentiment identitari més estimat pels de sempre ha caigut sobtadament d'un 17,7%, fins a situar-se en poc més d'una tercera part de les respostes (35,9%), mentre el sentiment català prevalent es s'ha disparat fins al 47,8%. I en concret, aquells que responen ara sentir-se únicament catalans augmenten en un any i mig d'un estratosfèric 45,3% i arriben fins a la xifra mai vista del 21,5%. Brutaaal.

dimarts, 17 gener de 2012

Tocar totes les tecles

Elisabeth de Brunswick-Wolfenbüttel
Matí plujós. Em toca visitar in situ les restes d'un petit arxiu nobiliari. Ara es conserva, després de successius trasllats, a un edifici burgès de la Barcelona més bona, d'aquells que fan xamfrà monumental, a la Rambla de Catalunya. Després d'obrir els grans finestrals de la finca règia (que dirien en antic vocabulari comercial immobiliari), no passem del vestíbul principal: la casa s'estèn lluminosa a dreta i esquerra. De seguida topem amb una desena de caixes grosses, plenes de llibres manuscrits dels segles XVI-XVIII i lligalls polsosos que, per les giragonses generacionals hereditàries, han acabat a mans inesperades. Permetran conèixer aspectes interessants de la història rural de les terres gironines, en particular, de la Garrotxa remença. Una capsa de sabates conté els pergamins de petit format; algun d'ells, em sembla discernir a primer cop d'ull, del segle XII. Nou segles d'història familiar i patrimonial. Nou-cents anys d'equilibris. La representació gràfica d'aquesta realitat de supervivència en l'elit no pot ser més clara en aquell mateix espai que ens rep.

Carles III, comte de Barcelona
Paret per paret. És com una mena d'instal·lació evocativa de la història del nostre país. De la porta d'entrada estant, a la dreta dos retrats en bust de bona factura de l'arxiduc Carles d'Àustria, el nostre comte de Barcelona Carles III, darrer sobirà del país constitucional, vestit a estil centre-europeu (potser com a rei d'Hongria?), i de la seva dona Elisabeth de Brunswick-Wolfenbüttel, l'emperadriu fidel als catalans fins (gairebé) el darrer moment. Just al davant, de dimensions més grans, ocupant bona part del seu pany de paret enfrontat, un altre retrat imponent de Jaime de Guzmán-Dávalos y Spínola, marquès de la Mina, aristòcrata i militar sevillà, de cos sencer, marcial, d'excel·lència reial, amb una immensa cara de pomes agres. Enfrontat a l'arxiduc Carles durant la Guerra de Successió i, fins a ocupar el càrrec de capità general (1749-1767), un dels homes clau en el nou règim borbònic. Em pregunto quantes velles famílies de l'elit del país, davant la nova cruïlla històrica que es dibuixa inexorable a l'horitzó, deuen ara mateix estar prenent posició en els dos bàndols que es dibuixen. La història continua.

dilluns, 16 gener de 2012

Històries de crisi i identitat nacional










Si de la ruptura emocional entre els pobles en parlem sovint, també, en sentit contrari, cal valorar la importància de les connexions entre la crítica crisi econòmica que estem patint i la salut de la nostra pròpia unitat com a comunitat nacional. És ben cert que les èpoques de dificultats, portant a l'extrem les necessitats, accentuen en molts aspectes l'individualisme i, en d'altres, les solucions col·lectives. Les reaccions en defensa dels interessos propis estan inscrites en la mateixa condició humana. Les segones, han deixat exemples reiterats en la història. I més enllà de les respostes col·lectives, han permés reforçar el sentiment de petinença a una nació. És prou conegut que res (decrets de Lluís XIV i jacobinisme revolucionari inclosos) no va contribuir més a la fagocitació de la Catalunya Nord per part de la República francesa, a assolir la seva unió sentimental, com l'experiència compartida de la mort dels fills i els germans a les trinxeres del nord durant els anys de carnisseria de la Primera Guerra Mundial.

El mateix s'observa en l'evolució dels conceptes (com a expressió de les idees dominants) durant la Revolució catalana de 1640. El dietari del menestral barceloní Miquel Parets n'és testimoni privilegiat. Els mots pàtria i terra, en el decurs dels esdeveniments, coneixen uns canvis molt significatius. Pàtria, en les seves escadusseres mencions, és abans de la guerra, simplement, un lloc d'origen qualsevol; després de l'esclat del conflicte obert entre Catalunya i la Monarquia Hispànica, adopta el contingut ple de comunitat política (ens explica Xavier Torres i Sans) "en l'accepció plena o abstracta del terme". Sovintejaran a partir d'aleshores fórmules fins aleshores inèdites, com les d'enemic de la pàtria, mal afecte a la pàtria o traïdor a la pàtria. El mateix cal dir pel que fa al (molt més comú) ús del mot terra, a partir d'aleshores associat molt sovint al matex concepte de Catalunya o al dels grups o estrats populars (la gent de la terra). Pel que es veu la crisi esdevé una experiència col·lectiva d'afirmació nacional que cohesiona el país. Sí, amics i amigues, és per buscar-hi algun aspecte positiu.

diumenge, 15 gener de 2012

Les causes de la crisi i la maledicció de les festes infantils

S'Agaró
A casa hem dit prou. I ara estem començant a provar si és possible deixar-ho definitivament o no. Tan aviat com va començar el curs van aparèixer a l'horitzó les temudes festes infantils d'aniversari. Nosaltres, la veritat, rarets, rarets, som de convidar a berenar la classe dels nens i prou. L'escena, per desgràcia viscuda a contracor l'any passat, d'haver d'entrar en aquelles immenses factories industrials de la celebració infantil; espais on les festes se succeeixen com a xurros entre gent disfressada de tigre gegant i piscines de boles, amb música infernal per a sords que només recordes de lluny, del temps de les discoteques, mentre el nen es fa la foto envoltat de quinze regals d'aniversari, ens provoca una repugnància considerable. I hem dit prou. L'altre dia, vaig haver de manifestar-ho de tu a tu a una mare que havia convidat els nostres nens. Perquè, com ho dius sense faltar? Veuràs, tenim un problema. És que som pocs sociables... No sé si em vaig acabar d'ensortir gaire. De fet, des d'aleshores, mentre esperem els nens a les cinc a la porta de l'escola, la dona no em mira gaire recta.

A mi, fabulant, fabulant (que ja sabeu com m'agrada), aquesta mena de celebracions, a les quals a hores d'ara t'hi has d'apuntar per nassos si no vols semblar un bitxo raro, em semblen una mena de representació d'una bona part de l'essència mateixa dels mals que ens han conduït com a societat a allà on som ara. Resulta que situem els nens en un núvol, els posem per unes hores en un món absolutament irreal, on tot és festa i xerinola i on és possible aconseguir sense el més mínim esforç, tot allò que, en condicions normals, en el fragor de la batalla del dia a dia educatiu, costaria grans esforços de responsabilitat i aplicació. Al happy park, els regals no són un premi a l'esforç, sinó una obligació dels altres cap a la criatura en qüestió, que ocupa el centre de l'univers. I el sac dels quinze regals, arribats a casa, es queda en un racó, a l'espera de nous alicients. De nous objectius. En una espiral d'insatisfacció que no ajuda precisament a valorar l'esforç ni allò que tens. Potser exagerem, però, sí, a casa hem dit prou.

dissabte, 14 gener de 2012

La diferència entre vendre'l o fortificar-se

Escut de la Diputació del General
Els nous pressupostos de la Gestoria, en ple naufragi de la institució, preveuen la venda de patrimoni propi com a via d'ingressos per a la institució. Allò tan vell i conegut (i tan irresponsable) del pa per avui i fam per demà. D'aquí poc, la institució històrica del General (d'aquí Generalitat), del comú, de tots, anirà en calçotets. Tal i com han fet alguns dels grans clubs europeus, al pas de la genialitat del gran conseller Mas-Colell, és possible que el nostre govern acabi comercialitzant el nom de l'edifici històric i seu de la institució a Barcelona (podrien dir-li Palau Aruba o Palau Suècia, ara que aquests països estan de moda per la nostra descoberta i malaguanyada simil·litud). No és descartable que, d'aquí poc, si continuem caient pel pendent, fins i tot es proposi la venda del mateix Palau al millor postor. I així, aquell vell casalici esdevindria símbol patent de la degradació política d'un país. Exemple de com les conductes d'una classe dirigent poden caure tan avall.

Durant la segona meitat del segle XVI, en plena expansió econòmica i política de la institució, la Casa de la Diputació del General (el nom autèntic de l'avui poc fidelment a la història anomenat Palau de la Generalitat) fou ampliada reiteradament. A finals de segle s'encarregà a un dels millors arquitectes del Renaixement al nostre país, Pere Blai (1553-1620), la construcció de l'actual façana monumental de Sant Jaume, de clara inspiració romana. En iniciar-se les obres, alarmades, les autoritats reials demanaren explicacions davant els rumors que la institució volia fortificar materialment la Casa. De fet, al llarg dels reiterats conflictes de les dècades anteriors amb el monarca Felip II de Castella, el govern de la Diputació del General, acompanyat dels seus partidaris més fidels, s'havia tancat durant llargues temporades, s'havia encastellat amb protecció armada, a fi de no acatar les ordres rebudes de Madrid. I és que així poden arribar a canviar les coses: de fortificar-se dins en oberta oposició als dictats forans a vendre's el palau per no enfrontar-s'hi.

divendres, 13 gener de 2012

L'Oriol Pujol de ronda i l'analogia escocesa (una altra vegada)



Aquests dies, tot preparant el futur congrés de CDC de finals de març en el qual ha d'assumir el poder gairebé màxim (Gran Timoner a banda) al si del partit, l'Oriol Pujol va de ronda pels mitjans. Gairebé, coincidint amb la darrera atzagaiada de la federació al Congrés espanyol, amb la molt i molt coherent posició de donar suport a les mesures econòmiques que fins i tot el seu propi conseller d'Economia acabava de dir que constituïen, que constitueixen, un pas més, reblar el clau, en l'asfixia de Catalunya. Escoltar l'Oriol Pujol em ve de gust. Fins i tot diria que, talment com altres personatges rellevants del pinyol, em cau fins i tot bé. Parla de CDC com d'un moviment per la seva habilitat històrica a l'hora d'ubicar-se en les coordenades ideològiques de la centralitat. Com dia el pare (el seu), aaah, està bé. Caminen amb la centralitat del país. Aquest argument, però (disculpeu per tornar a enfilar la reflexió escocesa d'ahir) em grinyola molt i molt quan adoptem la perspectiva dels interessos nacionals.

Catalunya s'enfonsa. Fins i tot, el sempre prudentíssim, tranquil i assossegat president Pujol (tal i com us he destacat a la dreta d'aquest bloc) arriba ja a qüestionar-se la viabilitat del país en els termes polítics actuals de submissió. Per això, dir que et mous amb la centralitat, amb el gruix del país en el terreny de l'agenda nacional, a hores d'ara, em sembla una absoluta irresponsabilitat. Repeteixo: una absoluta irresponsabilitat. Perquè la responsabilitat d'un sobiranista és arrossegar aquesta centralitat, és tibar-la, no acomodar-s'hi a l'espera que, lentament, a cop de degradació del país, d'autonomiseria, acabi movent-se per desesperació en el sentit que tu voldries. Perquè tenim pressa i quan fos lliure hauria de quedar alguna cosa del país. A Escòcia, un lideratge independentista empeny dia a dia l'opinió pública d'una nació en la qual cap sondatge ha reflectit encara una majoria que votaria sí en un referèndum per la independència. A Catalunya, on totes les enquestes dels darrers dos anys publicades arreu dibuixen l'existència d'aquesta majoria, el lideratge suposadamet sobiranista n'atura els canvis. Diferents exercicis, ben diferents, de responsabilitat nacional.

dijous, 12 gener de 2012

La gran diferència entre Mas i Salmond










Entestats a convertir-lo en figura mítica (per contrast amb el patètic lideratge anterior a la Gestoria), els intel·lectuals brigadistes i els prinicipals dirigents de la federació s'esforcen intensament cada dia per apropar el personatge a l'estètica del Gran Timoner. Una mena de Winston Churchill esperonant el poble a la resistència. El govern és poc valorat, però és que ell... Ell és un líder total, sense concessions. Que diu sempre la veritat. Que no amaga els problemes. Cent per cent èpica. Pujol governant 23 anys. Mas durant no se sap quants. I què voleu que us digui, hi ha comparacions que no resisteix. La de l'Alex Salmond, absolutament fonamental, n'és una de molt clara. Sobretot en això d'anar de cara en la qüestió nacional. De dir la veritat. Mas i els seus s'han empescat una estratègia consistent a mantenir de moment l'statu quo però, a fi de no col·lapsar de frustració els més agosarats dels seus, fent veure que, en realitat, a la llarga, el volen superar. És això de l'anomenada Transició nacional. Que ningú sap quines etapes concretes té, amb quina cronologia exigent se'n cremaran, ni exactament fins a on ens condueix.

La diferència amb el lideratge d'en Salmond i amb el nacionalisme escocès que va de cara a barraca no pot ser més majúscula. No només perquè l'Scottish National Party sigui un partit declaradament independentista, a diferència de la nostra benvolguda federació. L'SNP va acudir a les darreres eleccions nacionals amb un programa net i polit on s'especificava quin era l'objectiu i s'avançava un calendari per fer-lo efectiu. Ara, desafiant la pressió de Londres, el líder escocès ha fixat data definitiva per al referèndum d'independència a la tardor de 2014. Temps suficient per superar, ni que sigui amb els primers brots verds, la delicada situació actual i per preparar (com ell mateix ha afirmat) l'acte més important de la història d'Escòcia dels darrers tres-cents anys. Això és anar de cara. Explicar allò que es defensa i la manera d'arribar-hi. Així és construeix un lideratge honest i no a base de posar tota la força dels mitjans afins en la fabricació mística d'un Gran Timoner que guaita l'horitzó de perfil. Figura de retaule a la qual cal abocar, perquè de moment no hi ha res més, una mena de fe religiosa que permeti confiar en un futur joiós. La diferència entre tocar de peus a terra i confiar-ho tot al més enllà.

dimecres, 11 gener de 2012

La impotència de no tenir paella ni mànec

Felip IV de Castella
Durant les dècades anteriors a la Revolució Catalana de 1640 el nostre règim constitucional, les nostres institucions públiques nacionals i locals i les nostres classes dirigents, van fer una continuada demostració de força a l'hora d'enfrontar-se políticament als interessos de l'imperi més gran conegut. El del rei catòlic. Aquell en el qual el sol mai s'amagava. La dinàmica de guerra total a Europa i a les Índies desfermada pel comte-duc d'Olivares era considerada castrastròfica per als interessos mercantils del país. Tal i com ens explica Antoni Simon, no només amenaçava de provocar continuats augments de les càrregues fiscals per costejar l'esforç bèl·lic, sinó que la llarga experiència de tot el segle anterior demostrava que les estèrils guerres fomentades per l'imperalisme castellà a la Mediterrània provocaven sempre un arronsament important de la capacitat exportadora del país, dificultaven l'abastiment de cereals (dels quals Catalunya era deficitària) i feien caure en picat els ingressos duaners de les institucions catalanes.

A les classes dirigents del país no els tremolà el pols a l'hora d'enviar a fer gàrgares les demandes de noves imposicions, de més diners i soldats formulades reiteradament pel seu monarca durant les Corts celebrades a Barcelona el 1626. Fins al punt de frustrar sense acord el seu tancament en aquella data i de repetir l'operació novament el 1632. En un moment en el qual el comte-duc d'Olivares apel·lava a l'extrema necessitat de les finances públiques de la monarquia. Nois, a prendre vent! A diferència de l'actual casta política del vol de gallina, aquella classe dirigent tenia molt clar que els seus interessos i els del comú del país podien defensar-se eficaçment des de l'aixopluc d'un estat. De l'estat constitucional que havien sabut construir i defensar quan calia amb les armes al llarg de quatre-cents anys. És difícil concebre un contrast més bèstia d'aquest capteniment amb la política d'impotència total i la voluntat malaltisament autolesiva de l'actual gestoria. Els temps canvien i, sense sobirania política, sense estat propi, inevitablement per a mal.

dimarts, 10 gener de 2012

Jaume Creus, entre els lluitadors oblidats

Diu que, la gran jornada de la victòria de les candidatures d'Esquerra Republicana, el 12 d'abril de 1931, el president Macià va recórrer els col·legis electorals de Barcelona en el cotxe de la família Creus. Empresaris catalanistes, acavaben de perdre, només unes setmanes abans, en un paorós incendi, bona part de la seva fàbrica tèxtil a Barcelona. Darrerament he tingut l'oportunitat d'apropar-me a la trajectòria d'en Jaume Creus i Ventura. Com tantes vides del segle XX, una autèntica novel·la d'aventures, de capitans intrèpids. Ens l'ha revelat la interessant investigació de l'historiador manresà Joaquim Aloy. Creus va compartir militància amb Francesc Macià a Estat Català. Acollí el president en la seva clandestinitat durant la Dictadura de Primo de Rivera i fou a casa seva, segons sembla, on l'avi va assabentar-se del fet que Companys se li havia avançat a proclamar la República. Creus no va mantenir càrrecs d'especial relleu, però el fet de ser cap dels Sometents del Pla de Barcelona l'octubre de 1934 el va portar per primera vegada a l'exili, deixant el negoci familiar a mans del seu empleat més fidel.

Durant la Guerra Civil espanyola, Jaume Creus i Ventura acollí el president Companys, a recer dels bombardejos, a la seva casa de Molins de Rei. Després, novament la desventura de l'exili i el trencament amb la seva família. La seva capacitat de negoci, en particular els contactes constants al llarg dels anys trenta amb l'Occitània van fer que, tot i no retornar a Catalunya fins el 1949, pugués mantenir viva la seva empresa, sempre ple de coratge i de noves iniciatives. Molts anys després, en complir els setanta-cinc anys mancat de successió, liquidà definitivament el negoci. Redacta aleshores davant notari unes voluntats de les quals feia marmessors alguns prohoms de la cultura catalana. Bàsicament, manifestava la seva determinació que els diners que posseís en morir, fins a tant no fossin recuperades les institucions d'autogovern, es dediquessin a l'ensenyament de la llengua catalana que tant s'estimava. Ironies del destí, Jaume Creus i Ventura, veterà militant d'Estat Català, va morir només unes setmanes abans que Francisco Franco deixés aquest món per anar a l'infern que havia creat en vida.

dilluns, 9 gener de 2012

De Chacón a Shacong o com guanyar el futur en direcció contrària

Després de complir la penitència de repetir 323 vegades vivaespaña, la diputada socialista i cap de llista per Barcelona Carme Chacón (actual cap de la reduïda Banda dels 14 del Congrés) ha decidit emprendre la seva carrera per la secretaria general del PSOE des d'Olula del Río, població de 6.300 habitants de la província d'Almería. I ho ha fet brandant l'argument sentimental que tornava al poble del seu pare i del seu avi. Es tractava, evidentment, d'evitar la imatge d'excessiva catalanitat (nacionalista li diuen a Intereconomía) que, de manera incomprensible per a una persona com ella, llancen els mitjans de comunicació espanyols a tota hora. Que la marca negativament. Ja se sap que els catalans, si volen surar a Espanya, han de posar al congelador la seva procedència. Hem vist l'escena repetida tantes vegades! Perquè qualsevol altre espanyol pot escombrar cap a casa, però un català no, sense ser titllat d'insolidari o directament de lladre. Coses de la xenofòbia.

Semblant exhibicionisme emigratori de la diputada per Barcelona Carme Chacón (és l'espanyola perfecta, com ens ha recordat, amb orígens a Castella, Aragó i Andalusia) m'ha posat davant per davant, novament, el repte que suposa la vella immigració espanyola del segle passat en el nostre procés de consolidació d'una majoria independentista (tema, per cert, al qual el nostre Gran Timoner sempre apela quan l'interessa rebaixar plantejaments). Naturalment, com a fill d'immigrants que sóc, la qüestió m'interessa moltíssim. També com a historiador. Analitzar el passat, mirar-se les pròpies arrels, té sentit sobretot per projectar-se en el futur amb els valors propis i compartir-los en comunitat. Quan el conflicte entre els interessos d'uns i altres resulta evident, categòric, incontestable, pots prioritzar els dels teus pares i avis o els dels teus fills i néts. Per això, hauria tingut molt més sentit que, ara que vol conquerir el futur del PSOE, la líder socialista hagués fet el primer acte de campanya a la terra (si no vaig errat) triada per al seu fill, que molt probablement serà la dels seus néts. És a dir a la villa y corte, a la capital d'Espanya.

diumenge, 8 gener de 2012

Segur que només passa a Navarra (el Saquejòmetre)

Torre-portal Bové (Montblanc)
Diu que, fa uns dies, l'alcaldessa de Sant Cugat del Vallès, Mercè Conesa, va renunciar a cobrar els 24.000 euros anuals en dietes del seu Ajuntament. Actitud ben lloable. Naturalment, continuarà cobrant els 96.000 que li pertoquen com a vicepresidenta de la Diputació de Barcelona, així com, suposo, una quantitat indeterminada en dietes de la mateixa institució. En tot cas, més enllà d'actes putuals i voluntaris, el que cal és acabar immediatament amb l'escàndol de les dietes, una de les vies principals per les quals polítics i alts càrrecs s'abraonen al saqueig de les institucions públiques que paguem tots els ciutadans. La pàgina de notícies de la nostra televisió pública informava l'altre dia que Navarra havia decidit suprimir els sobresous dels seus polítics. El contingut de la notícia especificava el fet constatat que els alts càrrecs del govern navarrès havien admès estar cobrant una quantitat en dietes i altres complements igual al mateix salari teòricament reconegut d'entre els 60.000 i els 93.000 euros anuals.

Naturalment, això només passa a Navarra, però, només per si de cas, estaria molt bé que algú s'hi posés a fer els comptes aquí. Encara que se suposa que no faig ni brot, perquè sóc funcionari, no em veig amb cor de posar-m'hi. Així que faig una crida als amics, suposo més joves i amb més forces, que s'hi estan escarrassant a la xarxa en la denúncia del saqueig que els càrrecs polítics fan de les arques públiques. Cal, urgentment, que algú quantifiqui el que s'estan apropiant cada any. No només aplegant tota la informació publicada sobre el cobrament de dietes als diferents nivells de l'administració, sinó també, per exemple, resseguint el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, comptabilitzant la despesa en assessors innecessaris de lliure designació. Si poguessim fer-ne un mapa i quantificar el volum total dels diners que s'embutxaquen els assessors o fora de l'estricte salari polítics i alts càrrecs podrien posar en marxa, en paral·lel a l'Espolímetre de l'admirat Salvador García-Ruiz, el Saquejòmetre, per calcular a quants dies d'abstinència de saqueig correspondrien, per exemple, totes i cadascuna de les retallades que aplica el govern i que afecten tots els ciutadans. És una idea.

dissabte, 7 gener de 2012

De com gaudim amb l'autoengany

Camp Nou
Tot i que han passat uns dies, em ve de gust recordar el tradicional partit amistós nadalenc de la selecció catalana de futbol. No només perquè va ser un bon espectacle esportiu. El dia abans, la nostra va emetre d'amagat, a l'Esport 3, el documental Fora de joc, que es va convertir en un èxit, si més no, a les xarxes socials. Ens va recordar un fet a hores d'ara incontestable: després dels moviments realitzats per l'espanyolisme (de Juan Antonio Samaranch a Jaime Lissavetzky), als darrers anys, tot aconseguint la modificació de la normativa interna d'admissió de bona part de les federacions internacionals, l'única manera de disposar de seleccions nacionals pròpies amb reconeixement és disposar d'un estat propi. Això serà així tret de petites i minoritàries escletxes que el patriotisme d'alguns dirigents esportius aconsegueixin obrir. Però d'aquí no passarem. Però, clar, passa que explicar això (que els que ens manen saben perfectament) quan has acollit a la primera institució de Catalunya el fèretre de l'expresident falangista del COI que en va tancar les portes al seu propi país fa angúnia.

L'autonomisme és una ratera (la de la nova LOHPA financera) a la qual els nostres captors s'entesten a tapar fins i tot les petites finestres (com ara el reconeixement esportiu internacional) que, encara que fos només per a alguns, li podrien conferir un mínim ambient respirable. Això la farà definitivament insostenible. Per això em va semblar extremadament patètic veure els homes de l'establishment, des de la directiva del Barça fins al Gran Timoner, parlant des de l'engany i la insubstancialitat, de lluitar pel somni, de no deixar apagar la flama, de mantenir la il·lusió. Discursos absolutament buits. Radicalment falsos. Brindis al sol dels qui tenen la responsabilitat i no pensen exercir-la. S'hi ha d'anar per la gent. Però no farem absolutament res per treballar per la única solució existent. No seria més coherent, doncs, que no hi anessin? O això, o explicar clarament a la gent (la mateixa que segons el nostre Gran Timoner ha estat capaç d'entendre fins ara les retallades) que mai podrem ser un país esportivament normal si no disposem d'un estat propi. El contrari, la festa anual de l'autoengany.

divendres, 6 gener de 2012

Ensorrant els fonaments del progrés

Guillem III d'Orange
En temps de vacances, darreres lectures profitoses que avui vull compartir (encara que sigui només un petit pensament). Situades en la dramàtica cruïlla de la nostra Guerra de Successió, la que culminaria amb la liquidació de la sobirania catalana a mans del primer Borbó. Llegeixo els avantatges que, per oposició a l'absolutisme que ens acabarien imposant, en Joaquim Albareda, fent-se ressò de les darreres aportacions de la historiografia europea, presenta com a distintius del parlamentarisme vigent als Països Baixos, a l'Anglaterra o la Catalunya d'aquell moment (en altres paraules, del sistema polític que convertiria la Gran Bretanya en la gran potència mundial i el model a seguir a partir del segle XVIII): eficiència en els engranatges públics, generació de confiança per al desenvolupament econòmic i integració de l'individu en l'estat. I fent un exercici (sempre necessari) de presentisme, mentre sostinc físicament el llibre ben aferrat amb les mans, no puc sinó posar-me metafòricament les mans al cap.

Perquè no es fa gens difícil percebre el fet que el nostre autonomisme actual, en un context de crisi general del sistema polític a nivell europeu (i mundial), està soscavant greument els fonaments més bàsics sobre els quals s'ha construït el progrés polític a occident durant els darrers segles. Fets com ara l'aprofitament privat dels béns públics o la incapacitat per manca de recursos per respondre a les necessitats de la gent estan posant en qüestió l'eficiència del sistema. El descrèdit creixent que totes les enquestes detecten en el juidici dels ciutadans envers les institucions palesen clarament el fet que el seu paper generador de confiança general ha patit una trencadissa de consideració. La força dels moviments alternatius, la identificació molt generalitzada amb els seus objectius (encara que no amb els mètodes), la desafecció electoral i l'abstencionisme col·lectiu creixent deixen ben clar que la integració de l'individu en l'Estat es troba en un procés de fallida no sé si irreversible. En altres paraules, que estem cremant (en el nostre país espoliat, a marxes forçades) els fonaments de l'èxit dels darrers segles de la societat europea. Caldria reflexionar-hi. En això també, l'autonomisme és misèria.

dijous, 5 gener de 2012

Un any de continuïtat en la navegació autonomista











El Gran Timoner ha fet un balanç satisfet del primer any de govern. No podria ser d'una altra manera. El dia abans, el buc insígnia de la Brigada, havia preparat l'escena amb una falaguera enquesta en la qual la coalició governant conservava intacte el suport electoral. És difícil negar que al llarg d'aquests dotze mesos Artur Mas s'ha consolidat (venint d'on veníem tampoc té gaire mèrit) com un hàbil gestor de l'autonomisme. La pregunta clau, immediata: és això el que necessita ara aquest país? Encara és poc temps per jutjar, em direu alguns. És possible. El problema és que els reflexes demostrats fins ara, les inèrcies mentals patents, semblen excessivament poderoses per fer del nostre Gran Timoner l'home que ens durà a la llibertat. El president ha emfatitzat la importància de l'esforç de contenció de la despesa a fi d'evitar la intervenció de la Gestoria per part del govern espanyol, fet que hauria suposat, a parer seu, perdre tot allò aconseguit durant els darrers trenta anys. Aquesta anàlisi de les coses revela que continua instal·lat en la mecànica peixalcovista de la negociació de l'anar fent autonomista que ens ha deixat on som, el joc macabre que molts considerem inservible, consistent anar arrencant concessions sense qüestionar d'una vegada el fet que la font veritable del poder no sigui altra que Madrid.

En aquests termes es plantejarà la reivindicació de l'anomenat pacte fiscal? Diu que ara hem assolit un rumb definit, però, francament, es fa difícil saber cap a on ens dirigim, perquè durant aquest any no hem fet altre cosa que navegar per les mateixes rutes dels darrers trenta anys i els mars frustrants coneguts. El balanç del Gran Timoner, a més, resulta força esbiaixat pel que fa a la presentació actual de Catalunya com un semi-estat. Principalment, perquè les competències assumides per concessió espanyola, com ara les dels serveis públics o la seguretat es limiten en bona mesura a l'execució de les directrius legislatives estatals. Però, a més a més, sembla prou evident que, en l'immediat futur, el propòsit recentralitzador del nou govern espanyol portarà encara a un enfortiment d'aquesta tendència a reassumir la direcció real del sistema i a deixar a mans dels governs regionals pràctiques de simple gestoria. Per a alguns analistes, aquest 2012, l'any II del Gran Timoner, tindrà les qualitats de determinant. En tot cas, serà probablement, per fi, revelador de les capacitats i de les intencions de cadascú. Cauran algunes benes dels ulls i tant de bo siguin les dels qui no veiem encara en Artur Mas les qualitats d'un Bolívar.

dimecres, 4 gener de 2012

Els Godó, pròcers de la llibertat d'expressió (II)

Manuel Aznar Zubigaray
L'estima dels Godó per la llibertat ha estat contrastada en el temps i especialment ferma en aquells moments en els quals el feixisme dominava el nostre país. De proves n'existeixen a  cabassos. Avui, tot celebrant encara la concessió dels Premis BN 2011 al diari i el seu actual director, us deixo aquí una carta que em sembla força eloqüent. L'escriu qui fou un dels directors del diari del comte (1960-1962) en temps del franquisme (just després del famós afer Galinsoga), Manuel Aznar Zubigaray, periodista, polític i diplomàtic, falangista d'orígens propers al nacionalisme basc. L'avi de qui anys més tard i amb inspiració semblant arribaria a la presidència del govern espanyol. El 14 de febrer de 1962 adreçava aquesta carta a un dels responsables de secció de La Vanguardia:

"Querido J. R.:
He recibido una carta de Tomás Salvador, entre dolorida y violenta, por el ataque de que les has hecho objeto en la 'Mesa de Redacció'.
A mi me disgusta que el periódico sirva para substanciar pleitos de esta naturaleza. "La Vanguardia" no es un periódico de grupo; ni hay razón para agredir desde esta Casa a nadie; mucho menos a un colaborador.
Por añadidura, el artículo sobre 'Adela Mordes', que te sirve para gastar unas bromas bastante ásperas, se ha publicado ahora como consecuencia de un error que nosotros mismos hemos cometido. Estuvo traspapelado entre Redacción e Imprenta durante mucho tiempo, y ha visto la luz cuando no debía, pero sin que Tomás Salvador tuviera culpa de ello.
Yo te agradeceré muchísimo que me evites estos conflictos y no olvides de que 'La Vanguardia' es un órgano de la burguesía catalana, donde la acidez y el espíritu polémico estuvieron siempre reducidos a un minimo muy tolerable. Tu me entiendes perfectamente y no tengo que añadirte nada.
Manuel Aznar."

dimarts, 3 gener de 2012

Els Godó, pròcers de la llibertat d'expressió (I)

Carlos Godó Valls
Entre els papers conservats fins ara per la família d'un històric periodista de La Vanguardia, home de relleu internacional i col·laborador durant seixanta anys del diari del comte, es pot llegir la següent carta datada el 17 de setembre de 1963 i rebuda de l'aleshores subdirector de la capçalera catalana. És un testimoni impagable sobre els valors de Carlos Godó Valls (Barcelona, 1899- 1987) que reflecteix ben gràficament la llarga trajectòria del diari insígnia de la burgesia catalana en defensa de la llibertat d'expressió:

"Querido J. R.:
El Conde de Godó me ha llamado hoy para manifestarme su disgusto por el hecho de que en la Sección de Libros del pasado día 11 de este mes, se haya publicado, en la columna "Publicaciones y libros recibidos", una nota sobre un opúsculo que recoge el programa para la III República española, con textos de Araquistain, Madariaga y Giménez Asúa.
Realmente, hay motivo para el disgusto y puede haberlo para que se manifiesten en los centros oficiales reacciones, en todo caso, desagradables. En cuanto a la esfera de los lectores, el propio Conde ya ha recibido varias cartas de muy justificada queja.
Tu sabes que hace casi un año que te pedí me entregases los originales escritos por ti con el fin de mantener un cierto control sobre la Sección. Habida cuenta la premura con que los entregas, esos originales los tengo que leer en prueba de página, y es natural que no dedique atención a una Sección de puro trámite, porque, de hacerlo así, daría por supuesto la existencia de malas voluntades o de mala fe y ello me obligaría a leerme, de arriba a abajo, todo el periódico, lo qual es absolutamente imposible.
Estarás de acuerdo conmigo en que la infiltración de tal nota tiene todos los caracteres de algo deliberado. Si no es así, se trata de una ligereza difícilmente explicable.
De cualquier manera, te ruego que te dejes caer por el periódico cuanto antes con el fin de tomar las determinaciones que procedan.
Con el afecto de siempre te saluda,
Horacio Sáenz Guerrero."

dilluns, 2 gener de 2012

Premis BN 2011: "La Vanguardia" i José Antich arrassen



La tendència s'ha mantingut des del primer dia i els Premis BN 2011, els que escullen anualment els lectors d'aquest bloc per identificar els millors defensors de l'autonomisme des dels mitjans, han anat a raure de manera incontestable a La Vanguardia en la categoria de Millor Comissaria i al seu director José Antich com a Millor Inspector. Tots dos han rebut més de la meitat dels vots en les seves respectives categories. Gràcies a tots els lectors i comentaristes d'aquest bloc que heu volgut participar un any més en aquesta juguesca/denúncia. Sabeu que aquesta vegada un servidor era partidari d'un premi per a l'altre gran diari de la ciutat (com diria l'expresident Núñez) arran del memorable editorial contra les Consultes que portava per títol "Així, no". I que homes com Antoni Puigverd, per la seva constància emboiradora, mereixen també un reconeixement. Però, en tot cas, el veredicte dels lectors ha estat clar i contundent. Inapel·lable. I no seré jo qui el posi en dubte. És molt i molt raonable.

Perquè la veritat és que el Grup Godó, repudiat Urdangarín, està darrerament enfeinadíssim fent fonedissa la monarquia davant les càrregues dels seus detractors, escandalitzats (molts, farisaicament) per l'exposició pública d'allò que tothom intuïa i molts sabien. En el marc de les clàssiques operacions de la Brigada, treballar ara per presentar el monarca com a màxim defensor de les institucions públiques, representa una feinada que cal valorar en la seva justa mesura. I què dir de la monarquia low cost d'Alfredo Abián, un classista i patètic insult a la intel·ligència. O del gran José Antich! Si no "existissi" ens l'hauríem d'inventar. L'home porta una temporada desfermat, brillant. Llegiu sinó la crítica frontal del nostre heroi a l'entrevista de Mònica Terribas al Gran Timoner de principis del mes de desembre. Acostumat a les entrevistes-massatge habituals dels seus subordinats al gran Duran i Lleida, n'Antich demana pràcticament l'aplicació de la llei antiterrorista a la directora de TV3. En reconeixement als premis amb els quals els han distingit els lectors i per mostrar que l'actual director forma part d'una llarga tradició d'amor a la llibertat d'expressió, durant els propers dies us oferiré dels del PBP alguns documents impagables sobre la historia de La Vanguardia.

diumenge, 1 gener de 2012

Salts frustrats, terrorisme emocional










Si fos espanyol, n'hauria fet un autèntic cas d'alarma nacional. Els llaços sentimentals que ens uneixen als nostres veïns desapareixen sense remei. Ja no és només l'ensulsiada d'Eurovisió. Potser l'únic lligam fort amb la televisió espanyola que sóc capaç d'establir em porta directament a avui, primer dia de l'any. El Concert d'Any Nou a Viena (dels darrers, sublim el dirigit per Zubin Mehta en 2007) i el Concurs dels Quatre Trampolins, en concret una de les seves competicions històriques, la de l'1 de gener, els Salts (així, en majúscules) de Garmisch-Partenkirchen. Si l'any passat els van relegar a Teledeporte, aquest any, coses de la crisi (dels drets de televisió), han estat definitivament expulsats de la programació després de cinquanta anys d'emissió. Com diria l'expresident del Barça, això és graviiiíssim! Encara que els més joves potser no ho acabareu d'entendre, afirmo taxativament que no es pot desprogramar de cop, sobtadament, la memòria sentimental de dues generacions senceres.

Dues generacions hem crescut escoltant les històries d'indisciplina i borratxeres de Matti Nykänen, la renovació de les inesgotables pedreres de joveníssims noruecs i finesos, els duels (també aquí) entre austríacs i suïssos, la desaparició dels alemanys orientals i la nova força germànica unificada, la presència exòtica en un món bàsicament europeu del mític Noriaki Kasai i la resta dels saltadors japonesos. Les tonteries de Paco Grande amb falsa veu de fred. Els canvis en la tècniques de vol i recepció. Els rècords de distància. Tots tenim aquell ding, dong clavat amb fermesa al subsconscient. El record de la conversa animada en l'aperitiu amb un shaaaaash acompasat en segon terme. La introducció de la presa televisiva per sota i la vista espectacular que s'obre als peus del saltador. L'entrenador baixant la bandereta en les jornades més tenses pel vent. Els més dolents, les aparatoses caigudes sense gaires conseqüències. Prendre'ns tot això constitueix un robatori, un altre espoli sentimental que no pot quedar sense resposta. Si l'any vinent no connecten puntualment amb la Musikverein, cremo Torrespaña.