Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2012

L'avís argentí en un país que cau a trossos

Què voleu què us digui, però a mi em sembla una mica encegat que l'entorn convergent estigui convençut que estan aixecant el país del desastre tripartit. Potser podrien fer-ho en un context normal. Però és que estem vivint la pitjor crisi de la història del capitalisme alhora que acceptem que ens amputin un 10% del PIB cada any. I així, com a resultat de tanta agressió i de tanta autolesió, la realitat és que el deute de la Gestoria augmenta dia a dia i que els serveis públics (en quant a mitjans humans i materials) estan cada dia pitjor. L'exemple de Renfe al respecte (de la qual tinc la sort de poder-me allunyar tant com puc) és terrible. La degradació del servei de rodalies a la conurbació barcelonina comença a ser perillosa. És la mateixa causa, expliquen, del terrible accident amb cinquanta-un morts de fa uns dies a l'Argentina, on el servei ferroviari fou privatitzat als anys noranta del segle passat amb efectes semblants de desinversió als que es produïren (em pens…

El diputat Bosch i les rutines d'apartheid del nacionalisme espanyol

Molt eloqüent el que ha passat al Congrés espanyol amb l'exclusió del diputat Alfred Bosch de la Comissió de Secrets Oficials per obra i gràcia del Partit Popular. Es tracta d'una nova demostració de la progressiva feblesa de les conviccions democràtiques d'una part fonamental de l'Estat espanyol. El fet ha palesat, a més, un extraordinari contrast entre el convenciment espanyol de la necessitat de la mesura i la sensibilitat democràtica generalitzada al nostre país, on una amplíssima majoria dels opinadors, fins i tot els més moderats dels més moderats, s'hi han escandalitzat. El cas de l'apartheid conscient i reflexionat del diputat Bosch no és un bolet. És conseqüència d'una deriva antidemocràtica iniciada pel nacionalisme espanyol fa molts anys, en la qual la famosa Llei de Partits va ser un moment culminant. Legislació, per cert, a la qual una part dels consagrats opinadors catalans que ara s'escandalitzen no van dedicar ni un gram d'oposició.

La democràcia crida més democràcia (autèntica)

Direu que no té res a veure. Que només són imaginacions meves. Potser. Però a mi em sembla que la fórmula de les consultes, d'un home/dona un vot, que val igual per a tothom i que serveix per prendre decisions des del màxim consens social possible, des d'una base democràtica més sòlida, ha fet un pas endavant molt considerable darrerament. I crec possible que l'exemple de les Consultes sobre la Independència, en un país tan poc acostumat a preguntar les coses directament a la gent, ha estat formidable. No només que ha contribuït a forjar la majoria independentista que ja existeix al país, sinó que també ha fet una contribució inestimable de qualitat democràtica. Que ha obert noves maneres de fer. Naturalment, construïdes des de baix. Fa pocs dies, votaven al sector del taxi de Barcelona sobre la reorganització dels serveis. A Panrico de Santa Perpètua de Mogoda, sobre l'acceptació d'un dràstic canvi en les relacions laborals. Entre els treballadors del metro de TM…

Glossari dominical (VI). Obstaculista

Tipologia humana dins el sobiranisme, dotada d'una capacitat analítica superior a la normal encara que unidireccional, adreçada a percebre tots i cadascun dels obstacles existents per a l'exercici de la plena sobirania per part del nostre país. La seva enorme capacitat per valorar les dificultats del projecte és directament proporcional a la incapacitat per assumir els costos de la inacció i el procés de destrucció al qual està sotmés el nostre país arran de la seva situació actual de dependència. Quan expressa el seu ideari entenimentat, l'obstaculista comença sempre apel·lant a un indubtable independentisme, per acabar manifestant que per fer realitat la llibertat ara és preferible continuar esperant.

En d'altres moments he discrepat, però sempre és agradable coincidir amb en Salvador Cardús en algunes de les idees que han marcat darrerament aquest bloc: principalment, que, a hores d'ara, l'impediment principal per a iniciar el procés d'independència no é…

Sorpasso a l'esquerra catalana?

La votació dels diputats socialistes catalans al Congrés espanyol contra l'exigència que s'apliqui la sentència del Tribunal Suprem que obliga l'Estat ha traspassar el 0,7% de l'IRPF destinat a entitats socials a la gestió de la Generalitat, demostra una vegada més quelcom que ja sabíem: que, ells, l'estat de dret se'l passen pel forro quan volen. Però, a més, desgraciadament, fa palès que el "nou PSC" continua amb la submissió i la irrellevància política del vell. Entestat incomprensiblement en una mena de suïcidi col·lectiu. En procés de total desconnexió del país que avança. Des de l'estiu del 2010 ençà Catalunya ha girat com un mitjó. Ha canviat majoritàriament. I ells encara no accepten ni el pacte fiscal al qual dóna suport el 80% dels ciutadans d'aquest país. Potser m'equivoco i tampoc (per excés de dogmatisme) no és que em faci una il·lusió especial, però si l'entestament del PSc en assemblar-se al Titanic continua, és probable…

I diuen que la Brigada no existeix

Direu que potser exagero, però a mi em sembla evident que per als defensors de l'establishment corren temps difícils. La crisi està posant el país al punt d'ebullició i algunes glopades de caldo corren el risc de començar a caure fora de la caçola i començar a embrutar les rajoles del terra de la cuina. I les taques, ja se sap, com més substància, pitjor. Primer va ser l'operació girem el mitjó 180 graus i convertim sa magestat en víctima del cas Urdangarín (que ja està bé, que és mala persona, com ha abusat de la confiança del seu pare polític). Un acció hàbilment complementada amb un mantinguem fermes les defenses i evitem que la filla es vegi directament afectada o hagi de declarar al jutjat (que fa molt lleig per a un autèntic Borbó). Si en aquestes terrenys l'allau informatiu impedeix aplicar altres tècniques i cal esmersar-se amb arguments de la profunditat mental d'un Alfredo Abián (de l'estil, no voldreu que la princesa Letícia empenyi un carro de Merc…

Honorable Rigau, comenci més a la vora del seu despatx

Les retallades a la funció pública continuen a tot drap. Fins i tot, s'insinuen en aspectes realment difícils de comprendre, atès que no semblen comportar cap estalvi econòmic a l'erari de la Gestoria: ara, segons sembla, no només es reduiran les hores dites d'assumptes propis (guanyades històricament a canvi de depreciar el salari respecte a la inflació) sinó que no es podran gaudir en hores, sinó en dies sencers. És com si hi hagués autèntiques ganes d'acarnissar-se amb l'empleat públic. Cap intenció de compensar l'enfonsament retributiu amb compensacions en flexibilitat o altres aspectes. Canya! Segons els sindicats de la funció pública, la retallada de salari del trienni negre 2010-2012 es mou entre un 16 i un 29% dels salaris mitjans. Però ja se sap que, al crit de tenen la feina assegurada, cal atacar les seves condicions laborals sense pietat. I naturalment, segons diuen, això no afectarà la qualitat dels serveis públics (i en escriure-ho se m'apare…

De com el PP dispara contra la societat civil

En la vida del blocaire hi ha dies que la impossibilitat material de posar-te a escriure fa que allò que vas rumiant hagi envellit prematurament quan arribes a obrir el compte de blogger. És el cas d'avui. Afortunadament, la brillantíssima resposta de la Muriel Casals a la demagògia suprema de la líder popular a Catalunya farà el meu apunt una mica rendundant. Però no volia deixar passar per alt l'incident. De bracet amb la croada de l'estanquera de la virreina Llanos de Luna (estan tan acostumats a imposar les seves idees i els seus símbols per pebrots!), aquesta dona, l'Alicia Sánchez-Camacho, està batent tots els rècords d'estultícia coneguts. Es prodiga per tot arreu amb una eufòria que la fa absurdament ridícula, armada sempre amb el seu somriure quirúrgic i el seu caminar masculí. Com si desconegués que, en el país de l'autonomisèria, la seva influència sobre el govern de la Gestoria (sigui la que sigui), en termes de poder real és res de res. Un zero a …

El retorn dels papers: entre l'emoció dels presents i la vilesa dels absents

Ahir vaig tenir l'oportunitat de viure intensament l'acte de restitució, als primers particulars que l'han reclamat, de la documentació confiscada pel franquisme amb motiu de la Guerra Civil, conservada fins fa no gaire a Salamanca. Com escriu en un comentari de la notícia a l'Ara digital una néta de Cambó, més aviat, del que queda avui (que és només una petita part) d'aquella rampinyada. L'acte fou molt emotiu i especialment intens per a aquells que han lluitat durant tants anys per recuperar els seus béns i per als que els han acompanyat des de la societat civil (molt especialment, en Josep Cruanyes i la Comissió de la Dignitat) i els partits polítics i les institucions. Des del punt de vista del relleu institucional, què voleu que us digui, una mica pobre. Aquesta gent de tot el ventall ideològic del catalanisme, les filles d'en Pàmies, Rovira i Virgili, Romeva o Cambó, o els representants avui de tants milers de repressaliats de partits i sindicats com…

Dels 16 als 89, avui s'acaben 73 anys d'indignitat

En el moment de la fugida, Josep Pàmies i Bertran tenia setze anys i era massa jove per anar al front. Encara que la seva família procedia de Balaguer, treballava i vivia precàriament a Barcelona, a l'oficina comercial de la Unió Soviètica. El seu pare, Tomàs, havia estat dirigent del Bloc Obrer i Camperol. La seva germana gran, la Teresa, membre activa de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (1937) i una de les fundadores de l'Aliança Nacional de la Dona Jove (1937-1939). En arribar a l'exili, a França, restà ben aviat, amb la seva mare i els seus germans, separat d'ells. Quan el febrer de 1939, ocupada finalment la capital catalana, els escamots de la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos, depenent del ministeri de la Governació, confiscaren la documentació de l'organisme de representació econòmica soviètica, se'n portaren els papers personals i la correspondència particular del jove Josep a l'exili. Pàmies es va fer gran …

Relats de diumenge (XXVII). Sobreviure avui per morir demà

La tempesta perfecta havia arribat. I era a punt d'engolir-los per sempre. Val a dir, però, que en aquell desastre, en la situació límit a la qual es veien abocats, hi convergien dues causes fonamentals: la descomunal força dels elements desfermats i l'escarransida constitució de la seva embarcació, incapaç de fer-hi front com ho feien les altres que havien sortit dels ports propers. Hi havia entre la tripulació sentiments de tota mena desbocats: desorientació en els comandaments, pànic en molts i ganes de motí en d'altres. Des de feia hores, enmig de la nit, l'enorme alçada de les onades, provocava, a cada xoc, ingents entrades d'aigua a la coberta, que es filtraven tot seguit per tota l'embarcació. La pressió sobre aquell envellit casc de més de trenta anys, a més, començava a resultar insostenible. Era hora de prendre decisions. Calia surar, per damunt de tot, surar. O continuàvem surant o ja no caldria discutir res més.

I el capità, sempre ardit, va ordena…

Independència i etnicitat (el Gran Timoner m'ofèn)

Quaranta anys després de l'aparició de la versió francesa, els professors Jordi Nadal i Emili Giralt publicaren fa més d'una dècada en català Immigració i redreç demogràfic. Els francesos a la Catalunya dels segles XVI i XVII (Vic: Eumo Editorial, 2000, 394 p.), obra clàssica dedicada a mostrar el pontentíssim paper econòmic de la immigració, bàsicament occitana, en la recuperació d'una població molt malmesa per les guerres i les pestes dels segles baixmedievals. Hi he pensat en llegir l'extracte a Vilaweb de la darrera entrevista al Gran Timoner, en la qual, per tot avenç, no descarta un futur referèndum d'autodeterminació. Darrerament sabem el que opina del futur del país, bàsicament, a través de la premsa estrangera. Aquesta setmana, a Le Monde. Tampoc està tan malament, al cap i a la fi: explica a l'exterior els anhels de Catalunya. Fóra bo, però, que no ho fes amb l'habitual estil confusionari amb que s'expressa (amb el mític tic del Polònia del p…

El contrast no pot ser més bèstia

Potser amb l'objectiu de preparar la imminent sentència sobre l'ensenyament vehicular en castellà que ens endilgarà pròximament el poder judicial espanyol (el més espanyol dels poders espanyols, no gaire al darrere del militar), César Vidal escrivia fa pocs dies a La Razón un dramàtic article sobre un nen arribat a Madrid, procedent del nostre país, afectat per una total d'indigència lingüística castellana. El cas exposat, naturalment, com correspon a un propagandista de la mentida, no crec que pugui ser gens representatiu de la mitjana al nostre país. Està clar que, en termes generals (i amb les excepcions territorials que vulgueu, que a mi em semblen poques) a Catalunya els alumnes que acaben els estudis de batxillerat surten tan o més ben preparats en espanyol que en català. Però, clar en Vidal ha trobat el cas d'un nen de vuit anys que encara no dominava suficientment la llengua de Cervantes i d'això n'ha fet un cas per justificar la imposició del castellà…

Del notari al Neri (vendre centralitat a l'enemic)

No hi ha gaire tros. Tot plegat a Ciutat Vella, al cor de la capital catalana. Entre el carrer del Notariat i el de Sant Sever, al costat del Palau de la Generalitat. Al primer, un discret carreró, hi topareu amb la seu esplendorosa del Col·legi de Notaris de Catalunya. Amb un dels arxius notarials, diuen, més importants del món. A Sant Sever, si creueu la Rambla dels Estudis, hi trobareu el petit hotel, el Neri, on, de matinada, es va tancar fa algunes hores el pacte pressupostari entre CiU i el Partit Popular. No hi ha gaire tros, però Déu n'hi do el viatge i el viratge del nostre Gran Timoner en cinc anys: del notari al Neri. I tanmateix, no seria coherent que ara m'escandalitzés per aquest pacte. Fa anys que defenso que el control de la Gestoria és insignificant en termes d'exercici del poder real. Només cal llegir els deu punts acordats per captar ràpidament l'absoluta impotència de l'autonomisme per encarar amb poder i recursos els reptes de l'atur, la d…

De com hem arribat a perdre el nord

És frapant com un simple document textual, de sobte, amb una desfermada i inexplicable potència evocadora, et pot fer passar davant dels ulls dècades senceres viscudes. En aquest cas que avui m'ocupa, uns temps de bogeria de molts, de benefici d'uns quants, de destrucció estesa i d'incontinència immobiliària generalitzada. De vegades, no cal cap meravella. N'hi ha prou amb un simple retall de premsa. A mi m'ha passat amb una modesta fotocòpia, un punt rebregada, de la pàgina 17 d'El País de dimarts 10 de gener de 1978. D'ara fa, doncs, només trenta-tres anys. Entre la documentació d'un arquitecte català en actiu des de principis dels seixanta del segle passat, hi trobo un dossier dedicat als projectes d'urbanització a l'entorn de la capital espanyola. Difícilment es pot condensar amb més eficàcia l'impacte que provoquen les declaracions de l'aleshores ministre d'Obres Públiques i Urbanisme del govern de la Unió de Centre Democràtic,…

Hi ha pal·liatius, alternatives i l'alternativa

En general, les coses sempre es poden fer de moltes maneres. Normalment, en tots els aspectes de la vida, els qui prediquen camins únics, gairebé sempre, enganyen per imposar-hi el seu sense debat. Esperen gent que acoti el cap, obeeixi i s'amotlli als interessos aliens que els volen imposar. És el que em passa quan escolto la permanent letania del Gran Timoner, a tots els mitjans (per terra, mar i aire), sobre les retallades que fa amb gran dolor de cor des del seus 150.000 euros anuals d'ingressos: no hi ha alternativa, diu. I crec, al contrari, que sí n'hi ha. I tant. I a tres nivells diferents. El que passa és que són incòmodes potser per als interessos dels de sempre. De primer, hi ha pal·liatius. Per aplicar-los cal imaginació i ganes d'enfrontar-s'hi a l'elit política i econòmica. La primera i més important: atacar les veritables fonts del descontrol de la despesa a les institucions: reduir el nombre i els ingressos dels polítics i els alts càrrecs, la …

Osca també és Osca (o Uesca)

Osca, la capital de l'Altaragó és una ciutat que val la pena conèixer. A mi, m'encanta. Romànic ferm a l'església de San Pedro el Viejo, elegant gòtic a la catedral (amb retaule d'alabastre del valencià Damià Forment, el mateix autor d'un altre, també magnífic, al monestir de Poblet) i barroc càlid a San Lorenzo. Un passeig per la via comercial del Coso o travessar el Parque a la fresca val la pena, per capir l'esperit d'una petita ciutat, poblada bàsicament de funcionaris. I a l'agost, Sant Llorenç, grans festes patronals. Per a mi, naturalment, tenint en compte que tots els meus avantpassats són del Pirineu oscense, anar-hi sempre em porta records bons de bona gent (com diria amb l'eloqüència tan lloada per Enric Juliana, la Carme(n) Chacón). Aquests dies hi he pensat després de la divertida queixa de la S.D. Huesca (prou apurada aquest any per mantenir la categoria a la Segona Divisió A), tramesa fa uns dies al Barça i a la Lliga de Futbol Profe…

Relats de diumenge (XXVI). Sigueu forts en la fe

Era un home (o no) de fortíssima personalitat. Després de rebre la unció del pare (tot i les enveges de família) i abans de començar la seva predicació, havia passat set anys al desert, menjant arrels i sorra, colrat i deshidratat fins a l'extrem de dia, gairebé congelat durant les nits. Aquella dura experiència de supervivència en l'adversitat extrema li havia conferit una pàtina de divinitat en la qual creien a ulls clucs els seus deixebles. I que ell sabia explotar. Alguns havien passat aquelles proves amb ell, els altres, hi havien arribat desenganyats dels falsos profetes. Havia començat la seva predicació parlant-los d'una autodisciplina més oriental que mediterrània. De canviar de vida. De despullar-se dels béns d'aquest món d'una manera potser excessiva. De fet, però, una part majoritària dels seus seguidors s'hi havia apropat cercant un líder que posés fi a la dominació romana. Ell, però, cada dia més, s'esforçava a semblar un home que cercava obj…

No tenir calefacció és un drama

La publicitat i el seu context. Hi ha moments puntuals en els quals un anunci és altament contraproduent, cruel, inoportú: recordareu (diuen que fins i tot van rodar caps) aquella mítica portada de l'ABC de no fa gaire en la qual una gran fotografia d'Esperanza Aguirre, Dolores de Cospedal i Luisa Fernanda Rudi (presidentes de Madrid, Castella-la Manxa i Aragó, respectivament) es combinava amb un cridaner anunci en verd referent a la menopausa. Un dia d'aquests, escoltant la ràdio (i deprés l'he vist també a la televisió), m'ha sorprès una altra de ben grossa. Segur que l'havia sentit moltes vegades, però ara m'ha impactat. Des de la tardor Gas Natural-Fenosa publicita la seva darrera campanya ("No més drama"), fent broma sobre els efectes de la manca de calefacció que paralitza una casa: "oblida't per sempre del drama de quedar-te sense aigua calenta a mitja dutxa o de gelar-te quan canvies d'habitació. Aquest hivern instal·la gas n…

L'obertura dels documents públics (dels altres)

Un aspecte ineludible del control democràtic del poder és el que fa referència a la conservació i la transparència en l'accés als documents públics, una vegada superats certs períodes (curts) de secret. Les causes que el justifiquen han d'estar molt ben perfilades i ser del tot excepcionals (principalment, relacionades amb la vida privada i la seguretat). Les actuacions de caràcter públic, per la seva pròpia naturalesa, han de ser susceptibles de control mitjançant la màxima transparència possible. Els Estats Units, un dels països que més secrets relacionats amb la seguretat a escala mundial té per guardar, viu de fa anys un debat interessant al respecte. El 20 de gener de 2009 va prendre possessió el president Barack Obama: durant les seves primeres hores de mandat va aprovar una ordre (executive order 13489) que obria considerablement els arxius de la presidència nordamericana, tot derogant les disposicions contràries del president Bush que havien intentant evitar anys aban…

Premis Gaudí: deixem els guionistes i parlem d'en Huerga

Fins i tot per a algú, com un servidor, àcidament crític (que només llenço sal, em diuen) amb l'autonomisme i la classe dirigent que ens ha tocat patir, el que va succeir als Premis Gaudí, l'altre dia, em va semblar excessiu. Encara que, les polítiques del conseller Ferran Mascarell siguin criticables des de molts punts de vista, comparar reiteradament, amb acarnissament, els aplaudiments tributats a una representació del malaguanyat cavall de Pa Negre amb els que li va dedicar a ell el públic d'una gala (l'objectiu de la qual era potenciar la imatge del cinema català) no em sembla gaire adient. Si els guionistes de la cerimònia volien posar-hi un toc marcadament crític, fins i tot corrossiu, sembla clar que no van trobar el punt de cocció que requereixen tots els plats cuinats amb intel·ligència. Però tampoc cal passar-se en sentit contrari, ni dedicar-se ara al linxament d'un creador com en Joel Joan que (bé sabem perquè els de sempre li tenen tantes ganes) mere…

Testimonis extraordinaris d'un temps d'herois

Hi ha documents que et traspassen l'ànima. Que gairebé, si aconsegueixes posar-te mínimament en situació, et fan plorar. He tingut l'oportunitat privilegiada de tocar-ne alguns. Per exemple, les cartes a la família demanant auxili, més ben dit les notes, escrites en paper de fumar, amb ulls de miop, d'un jove executat al Camp de la Bota de Barcelona. Venceslau Trepat, així es deia, tenia vint-i-un anys, em penso, quan el van executar. Tot i que els problemes de visió no havien impedit el seu allistament a l'exèrcit de la República, sí havien fet que restés a la reraguarda fins a la caiguda de Barcelona. Precisament per això, quan una companya de feina a la Fabra i Coats de Sant Andreu el va acusar d'haver format part dels escamots d'afusellament del Castell de Montjuïc, qualsevol amb dos dits de front hauria arribat a la conclusió que es tractava d'una acusació senzillament absurda. Trepat no havia militat a cap partit, només havia estat minyó escolta. L&#…

L'Estat autonòmic no el volem ni regalat

Els mals hàbits, els vicis, quan estan tan arrelats, costa molt de superar-los. Com el tabac. Arriba un punt en el qual ens són absolutament constitutius. I el nostre país en té un de molt nociu, arrelat fins al moll de l'os. Un que ens ha afeblit greument i constantment la salut. I que ens podria matar definitivament. Que ja li va costar la pèrdua de la sobirania política fa tres segles, en aquell Onze de Setembre. I aquest no és un altre que el de pensar-nos (una generació rera l'altra des del 1640 i fins a la cristal·lització definitiva del cànon doctrinari del catalanisme) que hem d'oferir una solució per a Espanya. Super Catalunya al rescat. I ara, en el debat sobre la viabilitat o no de l'Estat autonòmic i de l'Espanya en fallida hi tornem a caure de quatre grapes. Pel que es veu hem de defensar l'Estat autonòmic, aquest engendro que van crear i ens van encolomar precisament per ofegar les nostres aspiracions. Francament, que se'l confitin. Si tingué…

Cal estar disposat a aixecar-se de la taula (i no tornar-hi)

Diuen que per tenir alguna possibilitat d'obtenir resultats en una negociació cal estar disposat de veritat a aixecar-se de la taula. Del contrari, un és en realitat un hostatge del seu interlocutor. I, en realitat, és això el que ens ha fet al llarg de la història tan absolutament febles una vegada i una altra. El perquè les nostres amenaces els semblen sempre tan buides. Perquè, si ens enfadem, què passarà exactament? Res. I ells ho saben. Curiosament, aquesta feblesa podria ara esdevenir un pont d'unitat entre les diverses estratègies del sobiranisme. Un escenari en el qual aquells qui simplement volen ara un pacte fiscal emancipador i els independentistes del morro fort ens podríem trobar. Fer convergir els nostres interessos. En Carles Boix, citat en un comentari d'aquest bloc ahir, ho assenyalava fa poc en un article amb la seva habitual brillantor. Només una amenaça real de separació donaria força a la nostra negociació (que es resoldrà aquest 2012, segons interpre…

PSC: entre la dependència i el servei al país

Si no recordo malament, l'antiga Iugoslàvia va començar a explotar el dia que els comunistes croates i eslovens van esberlar greument el partit únic. També aquí, encara que només sigui mitja hora abans del dia D, el PSC esdevindrà lliure i independent. Ara que hi penso, em fa l'efecte que Catalunya és l'únic territori del món on el Partit Socialista no és del país, de la terra, sinó d'una gent, d'uns socialistes, que passaven per aquí. És el Partit dels Socialistes de Catalunya. Coses de la semàntica altament significatives. I és així que, acabat avui el 38è congrés del PSOE, Carme(n) Chacón ja pot tornar a ser Carme. El mal que ha fet al seu partit aquests dies és irreparable. Com també el servei involuntari a la causa de la nostra llibertat plena. Hem assistit a un espectacle autoxenòfob lamentable. Ha estat tan il·lustratiu contemplar dia a dia, federació socialista a federació socialista visitada, com, ni tant sols escopint damunt el seu país una catalana pot …

Jugant amb foc o la cremadissa patriòtica










Crec que, des dels temps de la llarga travessa pel desert del Tripartit, tenien molt clar que no volien, mai, però mai més, un nou Majestic. Però, noi, la dinàmica política els hi està duent de dret. Dos pressupostos més tard, ateses les notables coincidències de model en l'eix ideològic i a cessions realment inexplicables com ara les referents a la presència exterior de Catalunya, ja podem començar a concloure que l'aposta del govern de la Gestoria pel pacte prioritari amb el Partit Popular és ferma. Si en el primer pressupost podien existir els dubtes del m'heu deixat sol, després de l'hàbil posicionament col·laboratiu d'en Junqueras al capdavant d'ERC no hi pot haver cap dubte. Si a això li afegim les declacions amoroses cap al nou govern espanyol d'en Duran i les justificacions a tot des del diari comtal, el quadre queda força arrodonit. I amb qui han de col·laborar sinó, diuen els que apliquen la lògica de sempre? No és el Partit Popular qui té ma…

Els treballadors públics també podem dir prou: vaig passant

Ja ho he fet. Feia temps que hi pensava. Després, vaig veure que el subrgup de Solidaritat Calatana al Parlament n'havia fet la proposta, en relació a les retribucions dels parlamentaris. I aquests dies ha començat finalment la campanya Diem prou, encapçalada per la valenta parella de restauradors de Siurana, la Maria i l'Andreu. Però, no només les empreses i els autònoms poden tirar pel dret. També podem fer-ho els treballadors públics. Per això, i per fer un homenatge a aquests bons patricis del Priorat, he decidit adreçar una sol·licitud al secretari general del meu Departament per comunicar-li que jo també dic prou i que vull que els meus impostos (en concret, l'RPF que em retenen cada mes) els gestioni només l'Agència Tributària de Catalunya. Us deixo aquí el fragment essencial del meu escrit i també l'enllaç al model de sol·licitud, per a tots aquells que el vulguin presentar al registre. És un gest que no costa res i donarà testimoni de que tots plegats die…

L'entrevista alemanya és una mala traducció, segur

El mateix portaveu Francesc Homs ja ens va avisar que no esperéssim gaire cosa de la primera entrevista d'ahir entre el Gran Timoner i el president espanyol. Una simple pressa de contacte per generar confiança, vaja. En circumstàncies normals no seria criticable. Si no fos perquè Catalunya s'ensorra per moments. Perquè som en una situació crítica. I potser en aquest cas hauria estat bé saltar-se els preliminars de caramel i passar directament a l'acció. És a dir, deixar clar que volem fixar un calendari de negociació per pal·liar la nostra situació d'asfíxia en un termini de temps raonable. Però, en fi, que no podrà ser perquè el president Mas té altres prioritats. I en el joc curt del partidisme, de les aliances, del tu em dones suport aquí i jo (encara que no em necessitis) t'avalo allà, potser podria arribar-ho a entendre. Entendre, amb dificultats, perquè ja és lleig que facin coincidir l'entrevista amb l'anunci d'un nou Plan Hidrológico Nacional (…

Caríssimes renúncies de fa només sis anys

Sentia ahir per la ràdio el conseller Lluís Recoder com afirmava seriós la posició granítica de la nostra Gestoria, segons la qual, la reivindicació de la gestió catalana de l’aeroport del Prat és, a hores d’ara, innegociable. Un lector m’ho ha fet notar aquests dies i no he volgut deixar de recordar-ho en aquest bloc. De vegades, no cal viatjar massa en el temps per trobar incoherències de l’alçada d’un campanar (o coherències, depèn de quins hagin estat els veritables objectius). Fa sis anys, pel gener del 2006, l’encara aprenent de Gran Timoner i el president del Govern espanyol pactaven d’esquena al Parlament de Catalunya els límits bàsics de l’Estatutet de la Moncloa. Posaven fi a un vodevil lamentable de rebaixes, del qual només els independentistes quedàvem al marge. A canvi de les seves habituals renúncies, CiU obtenia (teòricament i falsament, com aviat demostraria la realitat) una garantia de respecte al resultat electoral de les següents autonòmiques catalanes. Dos mesos m…