Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2012

El periodista que demanava no fer preguntes (#brigadadenarcotics)

Fa uns dies, el Cuní més brigadista, en plena acció. El que va de notari de la realitat tot i que el seu objectiu, com sap tothom, és el de blindar els interessos de l'establishment. El que no m'havia quedat mai tan clar és que la seva pràxis periodística fos, sigui, d'autèntica broma. En plena orgia de "la Roja" (el fenomen al qual s'aboquen uns recursos de màrqueting i mediàtics senzillament descomunals, al servei de la construcció nacional d'Espanya) el veterà periodista en nòmina comtal llançava la seva diatriba (d'aquelles que fa renyant el món) a favor de la normalització de la selecció espanyola al nostre país. Semblava molt dolgut perquè les diferències d'acceptació entre el poblat dels gals i la resta de l'imperi són encara massa importants, tant a la primera fase i a quarts com, encara més, a les semifinals. En un punt es mostrava feliç, però: ara ja no es pregunta als jugadors, com fa quinze anys, perquè juguen amb Espanya! El que …

L'enfonsament d'Espanya com a referent (a voltes amb el CEO) (#sommajoria)

Un admirat blocaire atribueix l'acceleració del decantament independentista del país en els darrers temps a l'estratègia del Gran Timoner: modestament, observo diversos problemes argumentals per abonar aquesta teoria. El primer, que l'increment de 8,2 punts del suport al sí en un hipotètic referèndum coincideix exactament en el temps (juny 2011-juny 2012) amb una caiguda del 32,1 al 25,7% en la intenció directa de vot a CiU (i la meva fe en la cuina que la corregeix és limitada). Però és que, a més, deduir que allò que fa qui ocupa la Gestoria influeix decisivament en l'evolució de la intenció de vot a favor de la independència seria tant com atribuir al Tripartit de José Montilla l'augment, idèntic en termes percentuals al d'ara, que es va produir entre el febrer del 2009 i el juliol de 2010 (del 16,1 al 24,3). Oi que no? El paper de la Gestoria és tan irrellevant (més enllà de fer de catifa de l'establishment, de collar la població amb nous impostos i de …

Les tres fites històriques de la darrera enquesta del CEO (#sommajoria)

Diria que he sentit emoció, calfreds, en conèixer primer i repassar després les dades de la segona onada del Baròmetre d'Opinió Política (BOP) (juny 2012) del Centre d'Estudis d'Opinió de la Gestoria. El creixement estratosfèric de l'independentisme al nostre país durant els dos darrers anys resta reflectit en tota la seva dimensió. Si alguna cosa assenyalen les dades del CEO durant aquests vint-i-quatre mesos és l'abans i el després que va significar la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut(et), la gran manifestació de juliol de 2010 i el procés de Consultes sobre la Independència que l'havia precedit. Disculpeu l'allau de dades que us exposaré a continuació, però crec que serà profitós per extreure conclusions i avaluar les respostes que ens ofereix l'enquesta adequadament. Som-hi, doncs. De la primera onada, l'anterior, la de febrer de 2012, restaven pendents dos reptes en l'evolució a l'alça de l'independentisme:…

I ara tampoc passarà res (#somescola)

Subscric paraula per paraula el magnífic article d'ahir d'en Vicenç Partal, fet en calent davant l'enèssima sentència judicial espanyola contra la nostra llengua. Caldria anar fent alguna cosa. No confirmar un i altre cop, per desgracia (creieu-me de debò que ho lamento, que no tinc res contra la coalició que han triat la majoria dels independentistes), la divisa constant d'aquest govern de la Gestoria durant aquesta angoixant primera meitat de legislatura: fort amb els febles, feble amb els forts: Lamentablement, ja podem imaginar-nos (escric abans de l'anunciada reacció de la Consellera) que ara tampoc no passarà res. Tot i que l'atac toca un moment tan vital per a la consolidació del llenguatge com el període de l'educació infantil. Els catalans vivim en un permanent Dia de la Marmota, així que un nou atac judicial contra la immersió (i ja en són tants!) i una nova compareixença pública dels responsables afirmant que tranquils, que no passa res. I així …

Entrevistes Lu[b]rificades (#autonomiseria)

No m'estranya gens que s'hagi dedicat a escriure novel·la amb la màfia com a protagonista. Quan un periodista vol ser punyent, incissiu amb els de dalt, acostuma a rebre. Fins i tot querelles del gran potentat Josep Antoni Duran i Lleida. Em refereixo a l'edició del programa Àgora de Xavier Bosch, dedicat a la situació de l'educació al nostre país i amb la consellera Irene Rigau com a convidada especial. Tal i com ha destacat la xarxa, no li va caldre ni defensar-se: el sempre lloat pedagog i filòsof de referència nacional Gregorio Luri va llançar-se, desmesurat, a protegir-la de la sana mossegada del periodista. Perdoneu, però això ja és es colmo. Sembla com que els actuals gestors apliquen unes mesures que no voldrien i prou, sense cap mena de responsabilitat. Pobrets. Ara resulta que la classe política autonomista, enfangada durant trenta anys en la dependència, no té res a veure amb les brutals retallades que estan ensorrant el present i les expectatives de futur …

La Gestoria al servei d'Abertis: la col·lapsem? (#novullpagar)

Ja no és que fins i tot llancin els mateixos eslògans alhora. En aquest magma, compacte, llefiscós i inseparable en el qual (ja ho sento, però és el que hi ha) l'establishment i Convergència Democràtica de Catalunya apareixen com a indestriables, el govern de la Gestoria ha decidit posar-se al servei de la protecció immoral dels beneficis generats pel pillatge de la concessionària d'autopistes propietat de La Caixa. Actua a ple rendiment com a gran oficina d'impagats de l'entitat: ara ja no només saquegen els ciutadans que passen per les autopistes, sinó també (inclosos els famosos jubilats de 83 anys sense cotxe que sempre branden) tots els contribuents: entre tots pagarem també l'absurda tramitació administrativa dels milers d'expedients de multes inviables que el Servei Català de Trànsit ha iniciat amb l'objectiu d'amenaçar i aturar el moviment. No fos cas que perillés el mòmio. D'entrada, a la meva feina (res a veure amb el Departament en qüest…

Emili Teixidor, l'intel·ligent captivador de lectors (#catalalatac)

Encara que l'actualitat d'aquests dies ha estat trepidant, enmig de les continuades agressions econòmiques i culturals de les quals és víctima el nostre país, no podia deixar de fer un modest homenatge a l'Emili Teixidor en forma d'apunt. Reconec que no he estat un gran lector seu. Fins i tot que, potser pel meu moment vital com a lector, aquell tan profund desassossec de la seva novel·la més mediàtica, Pa Negre, em va provocar una certa desconnexió. Per això, avui us parlo més del Teixidor mestre, defensor i difusor de la nostra literatura. Ha estat un autèntic plaer escoltar-lo de tant en tant en les seves intervencions radiofòniques, amb la seva passió pels llibres, desprenent bonhomia, amb aquell aire sorneguer, foteta. Encara que fos amb un cert to de pedanteria. Per a mi Teixidor va ser sobretot un mestre captivador de lectors. Comentador de novetats literàries, el recordo molt especialment al seu espai del ja mític programa radiofònic d'Antoni Bassas a Cata…

Euro sanitari: catalans, ara a subvencionar la seva covardia (#novullpagar)

Avui s'estrena una nova gabella, un nou impost. La taxa moderadora o euro sanitari. Naturalment, serà només per als catalans, que ens mereixem més canya que ningú. Després de més d'un any de contemplar com el govern de la Gestoria es mira el melic en matèria de pacte fiscal. De preguntar-nos, exactament, ara, a què estem esperant. Després de tot això, arriba el moment d'aplicar la nova imposició, que per a això sembla que sí que hi ha hagut pressa. Ho sento, però no sé perquè hauria de col·laborar a subvencionar la passivitat, la inanició de l'anomenat govern català. Podria pagar noves taxes si veiés que els qui manen s'hi han deixat les celles. Que han fet, amb urgència, perquè el país ho requeria, tot allò que era a les seves mans per aconseguir nous recursos a base de retallar l'espoli fiscal al qual els espanyols sotmeten el país. Però no. Continuem esperant no se sap què. I mentre ells esperin, jo també esperaré. Esperaré que s'organitzi un nou front …

Parlar d'ETA a la nostra ràdio nacional (#espanyolisme)

Afortunadament, crec haver superat la basquitis prou aviat. Així que reconec una certa llunyania del tema. Tanmateix, encara conservo una certa capacitat d'alerta. Sobretot, perquè l'espanyolisme, amb la seva profunda feblesa democràtica de caràcter estructural, ha comès uns quants excessos en la lluita contra el terrorisme a Euskadi, que han contaminat també la seva estratègia contra la nostra llibertat. Per això, quan Federico Giménez Losantos titlla un llibre de "decent" i de "la mejor información que hay sobre ETA"i César Vidal el lloa obertament en una llarga entrevista a l'autora, la meva opinió sobre l'esmentada obra és la que pot ser. Em refereixo a Maldito el país que necesita héroes (Madrid: Ediciones Temas de Hoy, 2012. 640 p.), el darrer llibre de la periodista Ángeles Escrivá (que és com ella signa), redactora en cap del diari El Mundo. Amb tot aquest padrinatge, no cal dir que l'autora comparteix fil per randa l'ideari espanyo…

Us ho dic en aragonès extremoriental (#espanyolisme)

Els catalans d'origen aragonès com un servidor, que ens estimem els nostres dos països (perquè també "Aragón ye nazión"), sentim autèntica vergonya. Justament aquella tarda rebia a casa una de les escasses publicacions que no vull deixar, Fuellas, el darrer número de la revista del Consello d'a Fabla Aragonesa. La secció Informazions curtas, parlava de la denúncia presentada per la Chunta Aragonesista davant del Consell d'Europa en protesta per l'incompliment per part del govern espanyolista i conservador aragonès de la Carta Europea de les Llengües Minoritàries. Tindran feina. Molta. Anaven a denunciar la manca de desenvolupament de la Llei de Llengües i s'han trobat amb una derogació de facto. L'esborrany de la reforma ensorra el tímid avenç de la normativa anterior i converteix l'aragonès i el català en llengües de segona al seu propi territori històric. De directament patològica cal qualificar la voluntat explícita d'evitar el nom comú de…

El dolç soroll constant d'armaris que s'obren (#marxemja)

El nostre és un moviment sense aturador. Que es correspon amb el desplaçament de plaques tectòniques que viu el conjunt del país. L'independentisme creix cada dia i cada dia són més els catalans que saben que constitueix l'única sortida que ens queda per donar un futur digne als nostres fills. Per això comença a resultar difícil (tot i que els mitjans tradicionals procuren encara minimitzar-ho, amagar-ho i si cal treure-li l'àudio) trobar un acte públic de caràter cultural o esportiu que no acabi a crits de llibertat. Només en les darreres setmanes, els aficionats del Barça cridaven independència durant la segona part de la final de la Copa del Rei de futbol (fet, penso, si és que no ja em rectificareu, no massa habitual), gairebé tot el Palau Blaugrana la corejava després de guanyar la Lliga Endesa de bàsquet, es cantava en cloure's l'actuació de Lluís Llach, Sílvia Pérez Cruz i Pep Guardiola darrera els famosos versos de Martí i Pol o en el lliurament del Premi …

El canguelo (#pactefiscal)

S'apropa un dels moments culminants (sinó el moment) de la negociació del pacte fiscal: el tancament d'un acord majoritari a Catalunya. L'altre vindrà quan, com és costum, ens axafin la porta als nassos a Madrid. L'unionisme està posant tota la carn a la graella per aconseguir allò que els seus manaires espanyols a hores d'ara els demanen: rebaixar-ne el contingut fins a convertir-lo en l'enèssima evolució del model de l'estafa del qual portem dècades gaudint. El nostre trio unionista pretén que els espanyols no s'hagin ni de despentinar alhora de confirmar la continuació de la depredació econòmica i social del nostre país. Evidentment, no estan sols, compten amb els serveis de la quinta columna civil que va batejar amb tant d'encert en Xavier Roig en un article imprescindible. Els homes del Pont Aeri (els únics veritables poderosos al nostre país) treballen incansablement per assolir l'objectiu: revertir les tendències demoscòpiques que atorgu…

Ni l'interessa ni li convé: així qualsevol no és unionista (#duranfotelcamp)

Un lector va fer l'enllaç en un comentari de fa uns dies a aquest bloc. He pogut mirar-me'l amb una mica de calma. Em refereixo a l'article de Josep C. Vergés sobre el patrimoni del senyor Duran i Lleida. D'entrada, m'ha provocat una profunda decepció pel que fa als mitjans de comunicació. És cert que, si no he vist malament, conté algun error en fer els números. Però resulta difícil negar que posa de relleu una situació patrimonial força difícil de conjugar amb l'honestedat, si tenim en compte els ingressos oficials que es declaren (que nos superen els deu mil euros mensuals bruts abans d'impostos). Doncs bé, no veig que hagi merescut gairebé ni un sol comentari als mitjans de comunicació, ni tradicionals, ni digitals. I encara un altre motiu per a la reflexió: les dades que posa damunt la taula Josep C. Vergés no procedeixen d'una investigació complexa o de fonts d'informació estranyes, sinó de l'anàlisi de la declaració de béns del mateix Du…

Mentre et mareges a les costes del Garraf (#novullpagar)

La campanya continua i la repressió s'accentua. Avui, tercera convocatòria del #novullpagar. Amb un espectacular 81% de suport ciutadà (atenció, segons enquesta al diari comtal!) i amb el d'un 17% dels diputats al Parlament de Catalunya (excel·lent connexió entre demandes socials i representació política, us felicito fills). Els guardians de l'establishment deuen estar demanant al personal del Servei Català de Trànsit que faci hores extres per tramitar els més de 50.000 expedients sancionadors (amics i amigues, negueu-vos, que s'ho facin ells, que ja guanyen prou quartos!). Entretant, el canal 3/24 ens titlla d'infractors, mentre omet qualsevol qualificatiu per als espoliadors que practiquen el pillatge a la via pública i es folren en contra de la voluntat de la immensa majoria. Què valenta la Gestoria emprant el seu volgudament ridícul poder per castigar els patriotes. Exemplar. Bonic. Autonomisèria (moral) en estat pur. Es constata amb alegria, però, que els de …

Un bloc sota pseudònim? (#dubtesexistencials)

Sempre n'he tingut el dubte. Darrerament, però, hi dono més voltes que abans. Hi ha qui sempre ha manifestat amb vehemència el seu rebuig a l'anonimat en l'ús de les diferents vies d'expressió a través de la xarxa. De fet, una lectora amiga m'ho va retreure (amb carinyo) just quan va veure les primeres passes d'aquest bloc. És cert que l'anonimat provoca molts excessos. Els insults i les amenaces sovintegen. Hi ha qui s'hi empara per superar tots els límits moralment acceptables en un debat. Des dels comentaris a les notícies dels diferents mitjans a la xarxa fins a twitter. El rebuig a l'anonimat s'estén també a una bona part dels diaris digitals, on totes les veus dels opinadors han d'estar correctament identificades. A mi, en canvi, la via del pseudònim em sembla ben vàlida sempre que es respectin uns cànons mínims de decència expressiva. No només perquè intento honorar un personatge històric prou desconegut encara. No només per seguir, …

Abertis com a metàfora de l'economia de l'espoli (#novullpagar)

Una cosa és el pagament per l'ús de les infraestructures i una altra, ben diferent, el pagament per l'espoli a benefici privat de les insfraestructures públiques. És normal que Abertis intenti el pillatge: com tot negoci intenta maximitzar els seus beneficis. El que és una autèntica vergonya és que el govern de la Gestoria ho empari i persegueixi els qui hi planten cara. Talment com si, per comptes de defensar els interessos generals, fes de policia privada dels amics. L'actitud agressiva d'Abertis es basa en el formidable endeutament derivat d'inversions internacionals a llarg termini que només podrà afrontar amb l'extensió de les concessions a les autopistes catalanes: enlloc pot practicar el pillatge que aplica als catalans, amb un benefici de 81 cèntims per euro recaptat. La xuleria de la companyia va quedar prou palesa ahir a Els matins de TV3 en el curs d'una fluixa entrevista de l'Ariadna Oltra al director general d'Abertis; va oblidar dues …

La fatxenderia d'una metròpoli ridícula i decrèpita (#marxemja)

Per molt que la vicepresidenta del Govern espanyol hi anés a la presentació, dubto molt que la majoria dels espanyols i els seus polítics hagin entès res de res del títol dela darrera obra d'un dels grans gurús de la Brigada de narcòtics, el periodista comtal Enric Juliana. Modesta España, porta per títol. Si més no, l'espectacle que ens estan oferint des de dissabte passat així ho avala. Fins al punt que l'actitud de supèrbia dels espanyols resulta ja tan incomprensible que la premsa mundial ha optat directament per la burla i els menysteniment. Només quan el Regne d'Espanya accepti que està en fallida els seus dirigents podran guanyar un mínim de credibilitat fronteres enfora. Sembla, però, que les coses hauran d'empitjorar força més perquè se'n assabentin. Si voleu que us digui la veritat, encara no m'he recuperat de la difusió pública d'aquell missatge en el qual, segons sembla, a més d'insultar els ugandesos, el president del Govern espanyol a…

Reforçament sobiranista, temps de convergències (#guanyarem)

D'excel·lent per als interessos del sobiranisme cal qualificar la darrera enquesta publicada a La Vanguardia sobre resultats electorals al Parlament de Catalunya. Les seves dades, sense sorpreses, s'ajusten força a les de l'últim sondeig publicat no fa gaire pel segon gran diari del país. En tot cas, marquen la tendència al creixement dels partits sobiranistes, amb l'excepció d'una CiU que, tot i manar en temps tan difícils, només es desgasta en un 0,5%. Si el novembre de 2010 la suma de les forces de la Majoria per la llibertat, és a dir, CiU, ICV, ERC i Solidaritat va assolir un 56,1% dels sufragis, ara el percentatge de vot de les mateixes forces s'enlaira fins el 60,4%. En el mateix temps, tots els partits unionistes amb representació parlamentària han perdut percentatges de suport prou semblants, passant en conjunt del 34,8% de novembre de 2010 al 32,7% de juny de 2012. Així, doncs, la diferència entre els dos blocs s'ha eixamplat de més de sis punts,…

Una majoria per a Joan Majó (#guanyarem)

L'exministre socialista Joan Majó, home que no s'havia distingit precisament per la seva sensibilitat nacional, se'ns acaba de despenjar amb algunes reflexions que el situen en el camí suau de l'independentisme. Encara que una mica tard i quan l'admirat Savalls se m'ha avançat amb un apunt, no em resisteixo a dir-hi la meva. D'entrada l'alegria de constatar l'aparició d'un més en el degoteig diari d'adhesions que genera el nostre procés cap a la sobirania, fins al punt, com la setmana passada, que un concert benèfic per recaptar fons en la lluita contra la SIDA acabi amb crits d'independència, independència, perquè tot està per fer i tot és possible. Gairebé no hi ha dia en el qual no sàpigues d'un o d'una altra que et sorprèn en fer el pas públic de sortir de l'armari. Encara que la major part dels independentistes no s'ho cregui (l'altre dia, vaig sentir-li dir el contrari a la Mònica Terribas, per exemple), ja ten…

Espanya rescatada, els catalans més espoliats (#yousaytomato)

Rescue me, ta-ta-ta-ta-ta, rescue me. Aquest ha estat el cap de setmana del rescat del sistema financer espanyol. No hi he entenc gaire, així que em refio de les primeres aproximacions d'economistes tan solvents com ara Salvador Garcia-Ruiz o Xavier Sala i Martín. I, francament, sembla que hi ha per sortir corrent. Com d'altres s'han aventurat, encara que no sigui públic, a llançar una xifra sobre els interessos que l'Estat espanyol haurà de pagar per aquest préstec europeu gegantí de 100.000 MEUR, m'avanço a dir, com el president Maragall, que tenim un problema i que es diu 3%. El rescat europeu suposa un major endeutament per a l'economia espanyola i això pot tenir efectes letals. L'entestament a barrejar un problema de deute privat (el que afecta els bancs) amb l'endeutament públic (suposo, amb el no nacionalista propòsit de no perdre la sobirania sobre el sistema financer espanyol) ens porta de dret al desastre. Els ciutadans, a pagar els problemes …

Europa i Catalunya en temps de canvi, ara fa cent anys (#crisi)

El maig de 1917 Enric Prat de la Riba era investit, per segona vegada, president de la Mancomunitat de Catalunya. Europa era immersa en la Primera Guerra Mundial, conflicte que el catalanisme guaitava com una oportunitat única per beneficiar el país d'una futura i segura reordenació de les fronteres continentals. Prat de la Riba dirigí un discurs als diputats que l'havien escollit els convidava a esguardar el moment "on s'infanta amb dolors heroics una nova Europa" i apel·lava a la responsabilitat: "vosaltres de constituir per voler del poble que us ha elegit la Generalitat de Catalunya, i jo la de presidir-la i representar-la." El president de la Mancomunitat, a les acaballes del seu discurs no dubta a apel·lar a l'aprofitament d'aquesta "Europa constituent" amb paraules que ressonen en els nostres temps de crisi i recomposició: "És amb l'ànima plena d'aquest foc de renovació que des de Catalunya diem avui a l'Estat …

La crisi ens allunya de Corea del Nord (#transparencia)

Com tothom sap, Corea del Nord és un dels països més pobres del món. Una autèntica relíquia del passat comunista. Peculiar, no cal dir-ho: concebre una monarquia comunista té la seva gràcia. Clar que, el capitalisme mundial tampoc no passa pel seu millor moment. Si més no, a l'Occident, al primer món. Direu que era un cas poc significatiu. Que en la majoria de famílies això no passa. D'acord. Però com és el nostre, per a nosaltres era importantíssim i fortament significatiu de com van les coses. Fins ara, la relació de l'administració amb nosaltres pel que fa a l'enseyament dels nostres fills era pròpia de Corea del Nord. Sí, sí. Nosaltres havíem demanat escola, havíem donat sis opcions i havíem reiterat la petició en tres preinscripcions consecutives. Resultat, els nostres fills han anat durant tota el període de l'Educació Infantil a l'escola que ens ha obligat a triar l'administració. Fixeu-vos, una cosa tan sensible com aquesta, la formació dels fills,…

El mateix (no) Corpus de sempre (#corpusdesang)

Us recordaré una crònica ben coneguda. El 22 de maig de 2011 es van celebrar les darreres eleccions municipals. Per primera vegada des del 1979 el PSc perdia a la ciutat de Barcelona en el context d'una dinàmica electoral catastròfica que els ha deixat on són avui. Convergència conqueria per primer cop la victòria a la capital catalana, allò que havien somiat històrics pesos pesants del partit com ara Miquel Roca o Josep Maria Cullell. El primer dia de juliol, Xavier Trias era investit alcalde de la ciutat. Tot i la força del Partit Popular al nou consistori i la reculada de l'independentisme formal, la notícia constituïa una gran notícia per al nacionalisme català. Entre la victòria i la presa de possessió es va celebrar la festa de Corpus 2011, naturalment, dissenyada per l'alcalde i el seu equip municipal cessant. Res a dir. Aquest any, però, el primer d'en Trias, un sobiranista ferm públic i notori, vull dir-ho de manera constructiva, m'ha sorprès extraordinàr…

Liquidació dels pressupostos, liquidació del país (#marxemja)

Lloable actitud, la del conseller Lluís Recoder, negant-se a signar res amb el Ministerio de Fomento del Reino de España. La seva evolució personal des del roquisme al sobiranisme (encara recordo les seves reticències a la celebració de la Consulta sobre la Independència a Sant Cugat) ha estat força notable. Sempre em diverteix molt (per dir alguna cosa) escoltar els grans debats al Congreso i als mitjans sobre com ha quedat Catalunya en els pressupostos espanyols. Sobre si s'ha acomplert la famosa addicional tercera de l'Estatut(et) que el Tribunal Constitucional va convertir en paper mullat. La gent hi posa una passió extraordinària. Critica les absències inversores més sonades i els nostres representants negocien fins el darrer moment la inclusió de tal i tal projecte. Que si el Corredor Mediterrani, que si el tram de via única en la connexió entre Tarragona i Castelló. Preciós, heroic. Al final, els espanyols aproven el que aproven, en Duran es ven pel tradicional plat de…

De coartades perfectes per mantenir-se en la immundícia (#corrupcio)

Feia temps que des del bàndol convergent alguns opinadors proclius ens venien anunciant una tempesta perfecta d'informes, filtracions i accions judicials que tindria per objectiu embrutar la imatge del Gran Timoner i la seva tripulació. Ens avisaven, no cal dir-ho, per tal que no ens hi abraonéssim. Les darreres revelacions sobre el cas Palau, amb noves i versemblants acusacions de finançament irregular de CDC han esclatat justament la setmana en la qual la coalició governant feia passes importants (o no, segons si llegim o no en Duran i Lleida) en relació a l'anomenat Pacte fiscal. Veure i escoltar el trio Chacón, Navarro, Bustos, a la meva ciutat, aquest cap de setmana, fent demagògia populista, asseguts en una cadira de barra de bar, com si el micròfon fos un gintònic, en els temps que corren, fa autèntica basarda. La ministra d'habitatge dels temps d'or de la bombolla immobiliària ha ressuscitat, després del seu fracàs renovador contra la vella guàrdia del Partido…

Corpus de Sang amb la Mònica Terribas (#bonspatricis)

La gent de l'Associació Catalunya1640, incomprensiblement en solitari, en contrast amb la negligència de les nostres institucions, commemora aquest dimecres, tot avançant-se un dia, l'aniversari del Corpus de Sang. D'aquella jornada del segle XVII en la qual els pagesos que, com de costum, anaven a llogar-se per a la sega a les portes de Barcelona es van fer amos de la ciutat. Revoltats per demanar responsabilitats a les institucions del país davant la pressió a la qual eren sotmesos per la carestia i la precarietat que imposaven els allotjaments militars dels exèrcits del rei. Els seus delegats a Catalunya van ser encalçats amb violència (el virrei, assassinat) i els personatges polítics capdavanters a les institucions pròpies estimulats a actuar. També avui és temps de demanar reponsabilitats. Als qui amb la pràctica del pillatge sistemàtic, a les institucions o al món empresarial i econòmic, ens han deixat on som. I també, als qui tenint les eines precioses de la repre…

Avancem també en la batalla de les paraules (#guanyarem)

Avui, tot i ser dilluns, tinc l'apunt optimista. En la gran guerra per assolir la nostra llibertat plena (en el context actual, de fet, no ens enganyem, per sobreviure), la batalla de les paraules em sembla de les més importants. Ja us n'he parlat alguna vegada. Tothom sap que cal treballar, aprofitant qualsevol oportunitat, per incrustar en l'imaginari col·lectiu alguns conceptes fonamentals, fins i tot abans de començar qualsevol discussió: si es converteixen en punt de partença que tothom assumeix implícitament estarà fet bona part del camí. Durant anys els espanyols ens van dur una gran davantera en aquest aspecte. El seu gran èxit va ser el d'aconseguir que, durant dècades, tothom acceptés la denominació de constitucionalisme per al nacionalisme espanyol, oposat al nacionalisme pejoratiu dels altres pobles hispànics. Aquella carcassa terminològica de legitimitat reforçada els permetia emprendre qualsevol duel dialèctic en posició de franca superioritat. Digueu-me…

Entre el separatisme i l'intervencionisme, sobiranisme!

Les fites de 1640 i 1705 constitueixen moments absolutament determinants en l'actitud política dels catalans. El darrer llibre del catedràtic Antoni Simon (Del 1640 al 1705. L'autogovern de Catalunya i la classe dirigent catalana en en el joc de la política internacional europea, València: Universitat de València-Institut d'Estudis Catalans, 2011, 364 p.) analitza en paral·lel aquells dos moments forts. Marxar o dirigir la Monarquia hispànica? Separatisme o intervencionisme? Deixant de banda aquesta visió contraposada, durant les darreres dècades acceptada per tothom, que van construir Ferran Soldevila i Pierre Vilar, l'historiador gironí bascula cap a una anàlisi que té molt més en compte els elements confluents. El sentit polític que defineix, per part catalana, els grans xocs originals de la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió, és considerat com essencialment el mateix: la voluntat, portada fins a les darreres conseqüències, de preservar la integritat i l…

El TC demostra que el català també necessita un Estat propi (#necessitemunestat)

Tan aviat com vaig poder apropar-me a una llibreria, vaig començar a devorar Jo confesso, la darrera obra del gran Jaume Cabré. Una novel·la que, pel prestigi guanyat durant dècades pel seu autor, ha posat en primera línia mundial la literatura catalana. D'opinions sobre l'estat actual de la nostra creació literària n'hi ha per a tots els gustos. Més encara sobre la situació d'ús de la llengua catalana, assetjada com sempre per l'incòmode veïnatge del potentíssim espanyol. Històricament, és absolutament clar, l'alçada de la nostra producció cultural ha anat del tot lligada a les conjuntures polítiques, a la nostra capacitat per defensar o no els propis interessos amb les eines institucionals adequades. Les etapes de plenitud política, acompanyades d'una activitat creativa de relleu. Les de crisi i arraconament ens han portat a rebaixar immediatament també la nostra quota d'aportació a la cultura universal. El forjament de l'estat català medieval i …

La patètica força negociadora de l'autonomisme (#prouespoli)

Hem d'anar a negociar a Madrid una altra vegada. La mandra que fa és espectacular perquè tothom sap que tot plegat, com sempre, quedarà  o en res de res o en gairebé res de res. Certament, des de la negociació de l'Estatut de Núria cap a aquí, la capacitat de negociació amb Espanya demostrada pels polítics catalans ha estat clarament tendent a zero. Hem aconseguit la gestió del Trànsit (per poder-nos automultar al servei de l'establishment) i poca cosa més. I, francament, el que veiem no fa venir precisament gaires esperances. Anem directes al fracàs novament. Entre altres raons, perquè les estratègies de negociació dels autonomistes catalans són de jutjat de guàrdia. Fan malpensar. Si fos dolent diria que directament busquen resultats irrellevants (que són els que presenten com els únics viables) que permetin mantenir l'statu quo. D'entrada parlen de la importància de la unitat, com si a l'altra part li hagués de fer efecte: amics, com bé sabeu, porten tres-c…