El periodista que demanava no fer preguntes (#brigadadenarcotics)

Avinguda de les Drassanes (Barcelona)

Fa uns dies, el Cuní més brigadista, en plena acció. El que va de notari de la realitat tot i que el seu objectiu, com sap tothom, és el de blindar els interessos de l'establishment. El que no m'havia quedat mai tan clar és que la seva pràxis periodística fos, sigui, d'autèntica broma. En plena orgia de "la Roja" (el fenomen al qual s'aboquen uns recursos de màrqueting i mediàtics senzillament descomunals, al servei de la construcció nacional d'Espanya) el veterà periodista en nòmina comtal llançava la seva diatriba (d'aquelles que fa renyant el món) a favor de la normalització de la selecció espanyola al nostre país. Semblava molt dolgut perquè les diferències d'acceptació entre el poblat dels gals i la resta de l'imperi són encara massa importants, tant a la primera fase i a quarts com, encara més, a les semifinals. En un punt es mostrava feliç, però: ara ja no es pregunta als jugadors, com fa quinze anys, perquè juguen amb Espanya! El que més em va sobtar de l'afirmació és que Cuní, en primer lloc, s'afirmava sense manies partidari de prohibir als mitjans fer preguntes relatives a la identitat nacional dels esportistes i, en segon, interpretava que fer-ho suposava una coacció, perquè segons què contestessin se'ls "pengen etiquetes".

Per molt que s'esforci el Cuní més brigadista, no vivim en una situació normal, a un país corrent. Alguns no tenim selecció perquè l'Estat espanyol i l'espanyolisme han mogut cel i terra per impedir que configurem un país esportiu amb presència internacional, tal i com la legislació esportiva internacional permetia (començant per la Carta Olímpica modificada ad hoc pel feixista Juan Antonio Samaranch) no fa gaires anys. I en aquestes condicions, veiem competició a competició com també ens espolien els nostres jugadors. És possible fins i tot que mirem la "roja", però per gaudir del futbol o de la seva derrota. Sí, encara que no encaixem amb el país ideal que voldria en Cuní, sí, també existim. I ens ve de gust qüestionar als nostres esportistes perquè col·laboren amb la metròpoli. Perquè només volen les coses (primes) bones, no els compromisos socials i nacionals que molesten: ells es folren, però no se'ls pot fer passar una mala estona. Perquè accepten la ratera, sense una sola queixa contra la legislació que els obliga a anar amb Espanya. Si la pregunta els ofèn, han de saber que els adults quan prenen decisions han de ser-ne conseqüents. El país està com està per l'acció tenaç dels brigadistes i per una immensa suma de covardies: la dels nostres esportistes també compta.

L'enfonsament d'Espanya com a referent (a voltes amb el CEO) (#sommajoria)

Un admirat blocaire atribueix l'acceleració del decantament independentista del país en els darrers temps a l'estratègia del Gran Timoner: modestament, observo diversos problemes argumentals per abonar aquesta teoria. El primer, que l'increment de 8,2 punts del suport al sí en un hipotètic referèndum coincideix exactament en el temps (juny 2011-juny 2012) amb una caiguda del 32,1 al 25,7% en la intenció directa de vot a CiU (i la meva fe en la cuina que la corregeix és limitada). Però és que, a més, deduir que allò que fa qui ocupa la Gestoria influeix decisivament en l'evolució de la intenció de vot a favor de la independència seria tant com atribuir al Tripartit de José Montilla l'augment, idèntic en termes percentuals al d'ara, que es va produir entre el febrer del 2009 i el juliol de 2010 (del 16,1 al 24,3). Oi que no? El paper de la Gestoria és tan irrellevant (més enllà de fer de catifa de l'establishment, de collar la població amb nous impostos i de precaritzar els treballadors públics) que el decantament del país cap a una majoria social independentista sempre ha caminat al marge de qui era al govern. Les raons són molt diverses (aquí trobareu una ponderada anàlisi multicausal). Però a mi em sembla que, ens agradi o no, té un component essencialment reactiu a les agressions de les quals el país i la seva gent és objecte, com sempre al llarg de la història del catalanisme contemporani. Ens movem a base de cops, dels seus cops.

La crueltat de la fi del procés estatutari és, sense dubte, la causa principal del creixement extraordinari dels darrers dos anys. Però, el canvi de ritme de l'últim trimestre sembla tenir una causa determinant: l'enfonsament d'Espanya com a referent. En aquests darrers mesos, les hipotpètiques esperances dipositades en l'alternança al desastre Zapatero s'han esfumat a una velocitat de vertígen. Vist el que hi ha, què fan els uns i els altres a la capital de la metròpoli, a una àmplia majoria del nostre país li comença a fer vergonya ser espanyol. Ser la riota internacional. I comença a pensar que com a català, sense llast, podria fer les coses molt més bé. Aquesta ensulsiada de la percepció d'Espanya explicaria una de les fites de la darrera enquesta del CEO: el fet que, per primera vegada en la història, existeixi una majoria de catalans que s'autodefineixen com a només catalans o més catalans que espanyols. La pregunta és (i només la continuació dels baròmetres ens ho respondrà) si aquesta nova autopercepció majoritària és només conjuntural o definitiva. La llarga durada de la crisi, però, juga en aquest punt, sense dubte, més enllà dels èxits de "la Roja", a favor de la desconnexió sentimental.

Les tres fites històriques de la darrera enquesta del CEO (#sommajoria)

Diria que he sentit emoció, calfreds, en conèixer primer i repassar després les dades de la segona onada del Baròmetre d'Opinió Política (BOP) (juny 2012) del Centre d'Estudis d'Opinió de la Gestoria. El creixement estratosfèric de l'independentisme al nostre país durant els dos darrers anys resta reflectit en tota la seva dimensió. Si alguna cosa assenyalen les dades del CEO durant aquests vint-i-quatre mesos és l'abans i el després que va significar la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut(et), la gran manifestació de juliol de 2010 i el procés de Consultes sobre la Independència que l'havia precedit. Disculpeu l'allau de dades que us exposaré a continuació, però crec que serà profitós per extreure conclusions i avaluar les respostes que ens ofereix l'enquesta adequadament. Som-hi, doncs. De la primera onada, l'anterior, la de febrer de 2012, restaven pendents dos reptes en l'evolució a l'alça de l'independentisme: apropar-se a la meitat de respostes favorables en la intenció directa de vot en un hipotètic referèndum d'autodeterminació i col·locar-se per primera vegada en la història com a opció preferida en una pregunta oberta amb quatre possibles alternatives per al futur polític del país (la que no es fa mai en un referèndum real).

[Primera fita]. Doncs bé, els resultats d'aquesta segona onada del BOP han pulveritzat no un, sinó els dos objectius, portant el sí a un 51,1% (64% si descomptem els qui afirmen que no anirien a votar i sumem tots els indecisos al no) i el nombre dels qui es declaren independentistes (tot i tenir altres tres opcions de tria) fins el 34%. Com sempre, per entendre l'autèntica dimensió d'aquests percentatges cal analitzar-los en perspectiva. En el primer cas, no en tenim gaire, perquè la pregunta només s'ha formulat en les quatre darreres enquestes: en tot cas el sí ha crescut en un any de 8,2 punts i el no ha caigut de 7,2. El diferencial sí/no ha passat en dotze mesos de 14,6 a 30 punts. Contràriament al que afirmaven molts, aquest augment del diferencial s'ha produït alhora que es reduïa el nombre d'indecisos i abstencionistes (de 28,5 a 25,8), amb el que podem deduir que gairebé tots ells (contràriament al que deduien alguns analistes) han passat a engruixir les files del sí.

[Segona fita]. Vista en perspectiva històrica, la pregunta relativa a la preferència oberta d'status polític, amb quatre possibles respostes, ofereix també uns resultats espectaculars pel que fa al decantament independentista de país. Si la suma Catalunya regió/autonomia versus Catalunya Estat federal/independent oferia un diferencial de 3,8 punts en febrer de 2010, ara aquest percentatge ha passat al 31,6%. La opció d'un Estat independent havia estat sempre la tercera més desitjada, escalant en el baròmetre anterior a la segona posició: el novembre de 2005 se situava en un 12,9% i el febrer de 2010 encara en un 19,4%: a juny de 2012, en canvi, es converteix per primera vegada en la opció preferent dels catalans, amb un 34%. Mentre l'opció federalista recula (35% el maig de 2009, 28,7% el juny de 2012), en el cas de l'autonomia cal parlar d'autèntic ensorrament: passa d'un 40% el novembre de 2006 a un 25,4% ara).

[Tercera fita]. Una darrera constatació fa referència a la pregunta d'autoidentificació nacional que serveix habitualment per aigualir la visió optimista de les enquestes sobre la independència. En altres apunts he deixat constància de perquè no crec que sigui adient barrejar els resultats d'aquesta pregunta amb els d'un hipotètic referèndum sobre la independència. En tot cas, cal ara constatar-hi un canvi transcendent. Aquesta onada de juny de 2012 sembla marcar també aquí un abans i un després. Si fins ara les respostes havien mantingut històricament una estabilitat notable (i aquí s'agafaven alguns analistes prudents), comença a produir-se un decantament identitari apreciable. La suma de les respostes dels que es consideren igual de catalans que espanyols, més espanyols o només espanyols havia estat sempre majoritària a les enquestes (del 52,9% el novembre de 2009 o el 51,8% el juny de 2011). Doncs bé, ara la suma dels que se senten més catalans o només catalans assoleix per primera vegada la majoria (52,9%), passant el diferencial d'un 5,4% el juny de 2011 a favor del primer bloc a un 8,1% a favor del segon, només dotze mesos després.

En definitiva, que vistes aquestes dades, començarà a costar trobar excuses per seguir amb el fre de mà posat.

I ara tampoc passarà res (#somescola)

Subscric paraula per paraula el magnífic article d'ahir d'en Vicenç Partal, fet en calent davant l'enèssima sentència judicial espanyola contra la nostra llengua. Caldria anar fent alguna cosa. No confirmar un i altre cop, per desgracia (creieu-me de debò que ho lamento, que no tinc res contra la coalició que han triat la majoria dels independentistes), la divisa constant d'aquest govern de la Gestoria durant aquesta angoixant primera meitat de legislatura: fort amb els febles, feble amb els forts: Lamentablement, ja podem imaginar-nos (escric abans de l'anunciada reacció de la Consellera) que ara tampoc no passarà res. Tot i que l'atac toca un moment tan vital per a la consolidació del llenguatge com el període de l'educació infantil. Els catalans vivim en un permanent Dia de la Marmota, així que un nou atac judicial contra la immersió (i ja en són tants!) i una nova compareixença pública dels responsables afirmant que tranquils, que no passa res. I així fins a la propera. Cap gest d'insubmissió, de resposta dura, d'abans i després en les relacions amb Madrid. Una impotència absoluta, radical, total. Propera reunió amb el ministre: la indignitat d'un altre hi-hi-hi, hi-hi-hi, mentre el Partit Popular agredeix la llengua arreu on pot.

Tothom sabia i tothom sap (he insistit aquí en reiterats apunts des de bon començament) que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut(et) de la Moncloa va obrir un autèntic esboranc en el nostre casc, per on s'escolarà tard o d'hora la immersió lingüística. Durant tot aquest temps, la classe dirigent del país ha optat per mirar cap a una altra banda. Només hi ha respost amb força i mobilització, com sempre, la societat civil, des de la Plataforma per la Llengua als patriotes de Som Escola. La resta, com si sentissin ploure. Ni un múscul han mogut. I un es pregunta què més ha de passar perquè es posin a caminar, perquè la majoria independentista que ja existeix al Parlament de Catalunya fixi el camí i la data final. Estem cansats i sols, perquè el nostre Govern està més ocupat a munyir-nos que a esmunyir-nos d'Espanya, que és l'única manera que puguem sobreviure com a comunitat nacional. Que es reuneixin, com proposa Vicent Partal, els parlamentaris catalans i que diguin que s'ha acabat el bròquil. Que ja n'hi ha prou d'humiliar-nos. Que comença un dia nou, que serà diferent de tots els altres dels darrers tres-cents anys i que ens durà finalment la llibertat.

Entrevistes Lu[b]rificades (#autonomiseria)

Palau Desclergue (Montblanc)

No m'estranya gens que s'hagi dedicat a escriure novel·la amb la màfia com a protagonista. Quan un periodista vol ser punyent, incissiu amb els de dalt, acostuma a rebre. Fins i tot querelles del gran potentat Josep Antoni Duran i Lleida. Em refereixo a l'edició del programa Àgora de Xavier Bosch, dedicat a la situació de l'educació al nostre país i amb la consellera Irene Rigau com a convidada especial. Tal i com ha destacat la xarxa, no li va caldre ni defensar-se: el sempre lloat pedagog i filòsof de referència nacional Gregorio Luri va llançar-se, desmesurat, a protegir-la de la sana mossegada del periodista. Perdoneu, però això ja és es colmo. Sembla com que els actuals gestors apliquen unes mesures que no voldrien i prou, sense cap mena de responsabilitat. Pobrets. Ara resulta que la classe política autonomista, enfangada durant trenta anys en la dependència, no té res a veure amb les brutals retallades que estan ensorrant el present i les expectatives de futur de les nostres criatures.

A risc d'insistir en allò que ja us resultarà prou conegut, no puc estar-me d'enllaçar-vos la biografia de l'actual consellera. A veure, Irene Rigau ha ocupat càrrecs dins l'administració educativa autonomista del nostre país (començant com a cap als Serveis Territorials de Girona) des de fa exactament 30 anys, repeteixo 30 anys. 30 anys!!! Des del 1982. Ha estat diputada i consellera en altres períodes. Disculpeu-me, però estic fins al barret d'escoltar aquesta musiqueta d'allò que tenim ara és el que hi ha. No, benvolguts lectors, en aquest país hi ha precarietat, fracàs escolar i barracons perquè l'autonomisme governant així ho ha volgut per omissió, perquè ha considerat que era un mal menor. Per covardia. Fa molts anys que se sap que la dependència ens porta a la degradació dels serveis públics essencials. Fa prou temps que coneixem els efectes devastadors del dèficit fiscal per a la nostra economia. De tot això fa massa com per a què ara fem veure que no sabíem res. Que tot ens ve de nou. Que no ho havíem previst. Que els que es deien abans responsables davant els eixelebrats que ho denunciaven, éren uns autèntics temeraris. I a sobre, no els hi podem ni retreure la seva actitud amb unes humils preguntes que els posin en entredit. Perquè només volen entrevistes lu[b]rificades.

La Gestoria al servei d'Abertis: la col·lapsem? (#novullpagar)

Ja no és que fins i tot llancin els mateixos eslògans alhora. En aquest magma, compacte, llefiscós i inseparable en el qual (ja ho sento, però és el que hi ha) l'establishment i Convergència Democràtica de Catalunya apareixen com a indestriables, el govern de la Gestoria ha decidit posar-se al servei de la protecció immoral dels beneficis generats pel pillatge de la concessionària d'autopistes propietat de La Caixa. Actua a ple rendiment com a gran oficina d'impagats de l'entitat: ara ja no només saquegen els ciutadans que passen per les autopistes, sinó també (inclosos els famosos jubilats de 83 anys sense cotxe que sempre branden) tots els contribuents: entre tots pagarem també l'absurda tramitació administrativa dels milers d'expedients de multes inviables que el Servei Català de Trànsit ha iniciat amb l'objectiu d'amenaçar i aturar el moviment. No fos cas que perillés el mòmio. D'entrada, a la meva feina (res a veure amb el Departament en qüestió), l'oficina pública de registre ja serveix darrerament sobretot per atendre ciutadans que presenten escrits en relació a la campanya: que si respostes als requeriments, que si recursos.

En aquest nou estadi de la campanya #novullpagar (mentre els més valents continuen plantant cara a les amenaces davant les guixetes de cobrament) tenim també a les nostre mans la força dels més de 60.000 expedients i 25.000 expedientats. Utilitzem-la. Si és el que volen, convertir l'administració pública en una oficina recaptadora al servei d'Abertis caldrà que juguem a totes, és a dir al col·lapse. Una pena, havent-hi els mitjans humans i les urgències que hi ha en serveis absolutament fonamentals del sector públic, principalment, a sanitat i educació. Però és el que ha decidit, també aquí convardament, el nostre Gran Timoner. Posar tots els mitjans per combatre contra el seu propi poble. Així doncs, cal presentar recurs contra cada requeriment d'identificació del conductor i contra cada multa. Cal exigir, encara que s'hi neguin il·legalment, la consulta de cadascun dels expedients tantes vegades com ens sigui possible. Ens pertoca presentar els escrits que calgui contra l'actuació del Servei Català de Trànsit, si s'entesten a obstaculitzar-ne l'accés, davant la Comissió Nacional d'Accés, Avaluació i Tria Documental i l'Autoritat Catalana de Protecció de Dades. En definitiva, desbordar-los en un altre vergonyós episodi de l'autonomisèria que ens imposen.

P.S. Salutacions molt i molt cordials als lectors que em segueixen des del web corporatiu d'Abertis!

Emili Teixidor, l'intel·ligent captivador de lectors (#catalalatac)

Encara que l'actualitat d'aquests dies ha estat trepidant, enmig de les continuades agressions econòmiques i culturals de les quals és víctima el nostre país, no podia deixar de fer un modest homenatge a l'Emili Teixidor en forma d'apunt. Reconec que no he estat un gran lector seu. Fins i tot que, potser pel meu moment vital com a lector, aquell tan profund desassossec de la seva novel·la més mediàtica, Pa Negre, em va provocar una certa desconnexió. Per això, avui us parlo més del Teixidor mestre, defensor i difusor de la nostra literatura. Ha estat un autèntic plaer escoltar-lo de tant en tant en les seves intervencions radiofòniques, amb la seva passió pels llibres, desprenent bonhomia, amb aquell aire sorneguer, foteta. Encara que fos amb un cert to de pedanteria. Per a mi Teixidor va ser sobretot un mestre captivador de lectors. Comentador de novetats literàries, el recordo molt especialment al seu espai del ja mític programa radiofònic d'Antoni Bassas a Catalunya Ràdio.

No seré original, perquè a d'altres els va encomanar aquella passió i encara ho han recordat aquests dies. És una mostra d'aquella pedagogia inversa que tan habitualment cal utilitzar (els pares bé que ho sabreu), amb les nostres criatures. Sempre he mantingut en la memòria aquella anècdota de l'Emili Teixidor mestre captivador de lectors. Diu que portava a classe tres o quatre llibres. Anunciava als seus alumnes que venia a parlar-los de tots excepte d'un, que deixava per més endavant, per a quan fossin més grans. Naturalment, era precisament en aquell llibre que el mestre pretenia que s'hi fixessin. Els obria així el cuquet de la curiositat, la gana i els ulls a la lectura. Descansi en pau, el mestre aquell mestre engrescador compromés amb el seu país i la seva llengua. Quan recuperem l'Estat que necessita el català per sobreviure en plenitud, entre d'altres ben segur, alguns tindran un pensament per a l'Emili Teixidor.

Euro sanitari: catalans, ara a subvencionar la seva covardia (#novullpagar)

Avui s'estrena una nova gabella, un nou impost. La taxa moderadora o euro sanitari. Naturalment, serà només per als catalans, que ens mereixem més canya que ningú. Després de més d'un any de contemplar com el govern de la Gestoria es mira el melic en matèria de pacte fiscal. De preguntar-nos, exactament, ara, a què estem esperant. Després de tot això, arriba el moment d'aplicar la nova imposició, que per a això sembla que sí que hi ha hagut pressa. Ho sento, però no sé perquè hauria de col·laborar a subvencionar la passivitat, la inanició de l'anomenat govern català. Podria pagar noves taxes si veiés que els qui manen s'hi han deixat les celles. Que han fet, amb urgència, perquè el país ho requeria, tot allò que era a les seves mans per aconseguir nous recursos a base de retallar l'espoli fiscal al qual els espanyols sotmeten el país. Però no. Continuem esperant no se sap què. I mentre ells esperin, jo també esperaré. Esperaré que s'organitzi un nou front de lluita contra la covardia. Un altre front que aposti pel #novullpagar.

Aquests dies ja ens han dit que els farmacèutics dispensaran els medicaments encara que els compradors es neguin a pagar el nou impost. Que hauran de complimentar un full amb les seves dades a fi que la Generalitat pugui prendre contra ells les mesures oportunes (amb tot el morro, un recàrrec com a deutors, mentre simultàniament no paga les factures als seus acreedors). La pregunta és: si l'interessat es nega a fer constar les seves dades en el full esmentat, què passarà? Les farmàcies no li lliuraran el fàrmac? En un escenari dantesc d'autonomisèria portada a l'extrem es produiran escenes de tensió entre malalts i professionals sanitaris? La Gestoria envia els catalans a lluitar entre ells per a no haver-se d'enfrontar a Espanya. En fi, també aquí, nous conflictes derivats de l'extrema covardia d'uns polítics que el poble no es mereix. Però no hi ha dubte que, també en aquest cas, la societat s'organitzarà per dir prou. Que els de dalt traspassin contínuament les conseqüències de la seva actitud mesella als de baix serà aviat insostenible. Temps de conflicte, mentre no es vulgui afrontar la solució, la solució amb majúscules que tothom a Catalunya sap.

Parlar d'ETA a la nostra ràdio nacional (#espanyolisme)

Afortunadament, crec haver superat la basquitis prou aviat. Així que reconec una certa llunyania del tema. Tanmateix, encara conservo una certa capacitat d'alerta. Sobretot, perquè l'espanyolisme, amb la seva profunda feblesa democràtica de caràcter estructural, ha comès uns quants excessos en la lluita contra el terrorisme a Euskadi, que han contaminat també la seva estratègia contra la nostra llibertat. Per això, quan Federico Giménez Losantos titlla un llibre de "decent" i de "la mejor información que hay sobre ETA" i César Vidal el lloa obertament en una llarga entrevista a l'autora, la meva opinió sobre l'esmentada obra és la que pot ser. Em refereixo a Maldito el país que necesita héroes (Madrid: Ediciones Temas de Hoy, 2012. 640 p.), el darrer llibre de la periodista Ángeles Escrivá (que és com ella signa), redactora en cap del diari El Mundo. Amb tot aquest padrinatge, no cal dir que l'autora comparteix fil per randa l'ideari espanyolista més tronat, aquell que tracta pel boc gros tots els nacionalistes bascos.

Naturalment, la periodista defensa a capa i espasa la infumable Llei de partits espanyola, com la pedra angular per a la derrota d'ETA. Com si una democràcia sana pogués justificar qualsevol mitjà (inclosa la persecució de col·lectius sencers amb la privació extrajudicial de drets polítics) per acabar amb la violència d'una enfollida banda terrorista. Per aquest motiu encara resulta més sarcàstic el subtítol del llibre: "como los demócratas acabaron con ETA." I amb l'altra mitja part de la democràcia a Euskadi, afegeixo: si jo vaig amb escorta, tu no votes perquè no n'has de portar. Perfecte. Una solució modèlica. En fi, que allò que el nacionalisme espanyol pensa sobre el tema ja ho sabem. El que sobta més, però, és que la nostra ràdio nacional dediqués fa uns dies un llarg espai en un dels seus programes d'opinió de referència (l'Oracle d'en Xavier Grasset) a fer propaganda d'un llibre com aquest. Sense (o això em va semblar a mi) ni un sol comentari alternatiu que posés en qüestió les bases ideològiques al damunt de les quals ha sustentat la seva investigació periodística. Francament, no existeixen a Catalunya i al País Basc experts de referència sobre la qüestió que permetin contrapesar el biaix d'Ángeles Escrivá? Pena de mitjans nacionals.

Us ho dic en aragonès extremoriental (#espanyolisme)

Els catalans d'origen aragonès com un servidor, que ens estimem els nostres dos països (perquè també "Aragón ye nazión"), sentim autèntica vergonya. Justament aquella tarda rebia a casa una de les escasses publicacions que no vull deixar, Fuellas, el darrer número de la revista del Consello d'a Fabla Aragonesa. La secció Informazions curtas, parlava de la denúncia presentada per la Chunta Aragonesista davant del Consell d'Europa en protesta per l'incompliment per part del govern espanyolista i conservador aragonès de la Carta Europea de les Llengües Minoritàries. Tindran feina. Molta. Anaven a denunciar la manca de desenvolupament de la Llei de Llengües i s'han trobat amb una derogació de facto. L'esborrany de la reforma ensorra el tímid avenç de la normativa anterior i converteix l'aragonès i el català en llengües de segona al seu propi territori històric. De directament patològica cal qualificar la voluntat explícita d'evitar el nom comú de la nostra llengua, fent una nova passa en el projecte d'esquarterament de la unitat del català que el Partit Popular ha començat a practicar arreu on governa (de moment, encara, a l'Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona, no).

De fet, l'única llengua que l'esborrany cita pel seu propi nom és la castellana. En un exercici d'autodi psicològicament difícil de comprendre, la normativa no esmenta explícitament la llengua aragonesa ni la catalana; parla de modalitats lingüístiques aragoneses. Només té dret a ser nomenada la llengua que ha colonitzat i minoritzat les llengües històriques del propi país. Senzillament, de bojos. Però encara hi ha quelcom pitjor: la voluntat expressa de continuar amb aquesta residualització que es desprén de tot el text, de la primera a l'última lletra, consagrat a blindar l'ús del castellà en tots els ordres, des de l'administració a la toponímia: sempre l'espanyol és obligatori i les altres llengües optatives. El procés de substitució lingüística és ja gairebé total en el cas de l'aragonès i s'ha iniciat entre els joves en el cas del català, tal i com han denunciat les associacions culturals de la Franja. Perquè l'objectiu no és altre que la perpetuació del tracte colonial envers els parlants de l'aragonès i el català, als quals, enmig de la inmensa cortina de fum de la no imposició i la voluntarietat (sempre a benefici dels castellanoparlants monolingües), se'ls prohibeix gaudir de les seves llengües com a vehiculars a l'ensenyament, a l'hora que es garanteix que ni un sol funcionari actiu a les zones lingüístiques afectades haurà de fer el més mínim esforç per integrar-s'hi. En definitiva, allò que ja coneixem, que és la història d'Espanya, pur supremacisme lingüístic castellà.

El dolç soroll constant d'armaris que s'obren (#marxemja)

El nostre és un moviment sense aturador. Que es correspon amb el desplaçament de plaques tectòniques que viu el conjunt del país. L'independentisme creix cada dia i cada dia són més els catalans que saben que constitueix l'única sortida que ens queda per donar un futur digne als nostres fills. Per això comença a resultar difícil (tot i que els mitjans tradicionals procuren encara minimitzar-ho, amagar-ho i si cal treure-li l'àudio) trobar un acte públic de caràter cultural o esportiu que no acabi a crits de llibertat. Només en les darreres setmanes, els aficionats del Barça cridaven independència durant la segona part de la final de la Copa del Rei de futbol (fet, penso, si és que no ja em rectificareu, no massa habitual), gairebé tot el Palau Blaugrana la corejava després de guanyar la Lliga Endesa de bàsquet, es cantava en cloure's l'actuació de Lluís Llach, Sílvia Pérez Cruz i Pep Guardiola darrera els famosos versos de Martí i Pol o en el lliurament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música. L'energia del poble es desborda i els qui ocupen llocs de responsabilitat social ho saben.

Fa uns dies era el vetarà polític socialista Joan Majó. Aquesta setmana, mentre l'alcalde de Lleida (que tant va lluitar no fa pas gaire contra la celebració local de la Consulta sobre la Independència) participava per sorpresa en la presentació de l'Assemblea Nacional Catalana a la seva ciutat, l'exdiputada del Partit Popular Montserrat Nebrera feia el pas. Demòcrata sòlida, havia participat en els debats entre partidaris i detractors de la independència celebrats al voltant de les Consultes. Tot i el seu fracàs en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, havia projectat una energia considerable i encertada en la crítica d'un sistema de partits en fallida, incapaç de connectar amb la ciutadania. És una abanderada de la necessitat d'una profunda regeneració democràtica. Intel·lectual i opinadora als mitjans, el seu canvi de perspectiva és un altre indici, enmig d'aquest dolç soroll constant d'armaris que s'obren. Precisament, per això, ahir, mentre els mitjans madrilenys flipaven, la consigna comtal era de menysteniment total de la seva influència política real. Ai, que no sé si la deixaran tornar al programa d'en Cuní.

El canguelo (#pactefiscal)

Creu Alta (Sabadell)

S'apropa un dels moments culminants (sinó el moment) de la negociació del pacte fiscal: el tancament d'un acord majoritari a Catalunya. L'altre vindrà quan, com és costum, ens axafin la porta als nassos a Madrid. L'unionisme està posant tota la carn a la graella per aconseguir allò que els seus manaires espanyols a hores d'ara els demanen: rebaixar-ne el contingut fins a convertir-lo en l'enèssima evolució del model de l'estafa del qual portem dècades gaudint. El nostre trio unionista pretén que els espanyols no s'hagin ni de despentinar alhora de confirmar la continuació de la depredació econòmica i social del nostre país. Evidentment, no estan sols, compten amb els serveis de la quinta columna civil que va batejar amb tant d'encert en Xavier Roig en un article imprescindible. Els homes del Pont Aeri (els únics veritables poderosos al nostre país) treballen incansablement per assolir l'objectiu: revertir les tendències demoscòpiques que atorguen al concert econòmic un suport superior al setanta per cent de l'electorat català.

Des de l'independentisme és hora de fer saber al nostre Gran Timoner que hi som. Com diria un amic, que el poble hi és i que hi serà. Que tots plegats tenim el suport majoritari del país. Que la minoria són ells. Que els consensos són els de la majoria social, no els de l'establishment col·laboracionista, per molt que el configurin les persones més poderoses del país. Joaquim M. Puyal va parlar del president Mas com d'un home sol, capficat. A mi em fa l'efecte que, en aquest moment de la veritat, el canguelo és important. Angoixant. I si això és el que és percep de manera pública, imagineu-vos el que deu estar passant a les clavagueres. La pressió dels de sempre deu ser absolutament descomunal. Resistirà? Vull percebre alguns senyals de reacció, com ara la valent resposta a l'exministre espanyol Josep Piqué durant la seva intervenció recent a les famoses jornades del Cercle d'Economia. Cal superar el canguelo. La història ha volgut que el Gran Timoner hagi de carregar amb la responsabilitat més important de la història recent del país. És temps de lideratges.

Ni l'interessa ni li convé: així qualsevol no és unionista (#duranfotelcamp)

S'Agaró

Un lector va fer l'enllaç en un comentari de fa uns dies a aquest bloc. He pogut mirar-me'l amb una mica de calma. Em refereixo a l'article de Josep C. Vergés sobre el patrimoni del senyor Duran i Lleida. D'entrada, m'ha provocat una profunda decepció pel que fa als mitjans de comunicació. És cert que, si no he vist malament, conté algun error en fer els números. Però resulta difícil negar que posa de relleu una situació patrimonial força difícil de conjugar amb l'honestedat, si tenim en compte els ingressos oficials que es declaren (que nos superen els deu mil euros mensuals bruts abans d'impostos). Doncs bé, no veig que hagi merescut gairebé ni un sol comentari als mitjans de comunicació, ni tradicionals, ni digitals. I encara un altre motiu per a la reflexió: les dades que posa damunt la taula Josep C. Vergés no procedeixen d'una investigació complexa o de fonts d'informació estranyes, sinó de l'anàlisi de la declaració de béns del mateix Duran i Lleida al Congreso de los Diputados, del passat mes de desembre, referent a l'any 2010. Més d'una vegada us n'he parlat: a un servidor ja li havien arribat veus sobre el dispendi a tot drap a la casa de luxe de Begur, de la voluntat de no estalviar el millor del millor. Les dades ofertes pel mateix president d'Unió avalen clarament aquesta vox populi.

I és que, analitzant la seva situació patrimonial s'entén perfectament perquè no l'interessa ni li convé cap mena de canvi en l'statu quo del país. Perquè enmig del l'espoli que ens provoca la dependència i de la crisi que enfonsa el país a ell li va, senzillament, de conya. Perquè miraculosament, no se sap com, el tipus pot fer front a unes despeses (només pel que fa a l'adquisició del seu extens patrimoni) que resultarien insostenibles per a qualsevol altre. Faig l'exercici de comparar-me amb ell. A casa tenim una hipoteca del 2009 a unes condicions prou bones, amb un interès a dia d'avui del 2,317%. Si les apliquem al deute amb entitats bancàries en concepte d'hipoteca declarats pel senyor Duran i Lleida (1.008.039,80 €) obtenim sucosos resultats (tenint en compte que acabaria de pagar l'any 2044, amb només 92 anys d'edat). Reconec que he hagut de tirar d'excel, perquè a la meva calculadora habitual no hi cabien tants zeros. En concret, la quota que hauria de satisfer el líder d'Unió seria la modesta xifra de 3.700,43 euros mensuals, el que suposa aproximadament un 71% dels seus ingressos nets declarats, sense comptar les despeses de la suite a l'Hotel Palace de Madrid. Però, si us plau, no penseu malament: segur que no li fan condicions especials per ser qui és i segur que no té ingressos inconfessables que no ha fet constar en la declaració. Segur que no. Per això no cal parlar-ne als mitjans.

Mentre et mareges a les costes del Garraf (#novullpagar)

La campanya continua i la repressió s'accentua. Avui, tercera convocatòria del #novullpagar. Amb un espectacular 81% de suport ciutadà (atenció, segons enquesta al diari comtal!) i amb el d'un 17% dels diputats al Parlament de Catalunya (excel·lent connexió entre demandes socials i representació política, us felicito fills). Els guardians de l'establishment deuen estar demanant al personal del Servei Català de Trànsit que faci hores extres per tramitar els més de 50.000 expedients sancionadors (amics i amigues, negueu-vos, que s'ho facin ells, que ja guanyen prou quartos!). Entretant, el canal 3/24 ens titlla d'infractors, mentre omet qualsevol qualificatiu per als espoliadors que practiquen el pillatge a la via pública i es folren en contra de la voluntat de la immensa majoria. Què valenta la Gestoria emprant el seu volgudament ridícul poder per castigar els patriotes. Exemplar. Bonic. Autonomisèria (moral) en estat pur. Es constata amb alegria, però, que els de sempre hauran de fer molts esforços: de moment, el valor en borsa d'Abertis ha caigut en poc temps gairebé una quarta part, ja van més de 50.000 denúncies per no pagar i un 10% de reducció de la circulació per les seves autopistes. Sí, cal disparar al pianista, sobretot quan el pianista viu del pillatge en connivència total amb els amos del local.

Feia molts anys que no hi passava. Em penso que és la C-32. A l'alçada de Castelldefels l'ampla via presenta dos cartells en alt: Sitges peatge i Sitges sense peatge amb tots els revolts del món. A casa, naturalment, hem optat, com tants d'altres, pel #novullpagar i alhora, quan es pot, per limitar la presència a les autopistes al mínim imprescindible. Agafem la via Sitges sense peatge amb tots els revolts del món. I mare meva si n'hi ha, a les costes del Garraf. Quan més te'n recordes d'Aucat i el senyor Alemany és quan vas fent giragonses a trenta quilòmetres per hora mentre, una mica més abaix, recta, recta, contemples als teus peus l'esplendorosa Autopista Pau Casals, construïda segons sembla al servei dels de sempre. Mentre els mateixos que multen clamen hipòcritament per la reducció del peatge: entre Castelldefels i Sitges, 16,1 quilòmetres, 17 minuts de viatge, 6,05 euros. Són 0,38 euros el quilòmetre: si no fos perquè és de franc, al mateix preu, anar de Madrid a Sevilla costaria 199,53 euros en peatges. Al final del dia, encara no prou escarmentats, tornem una altra vegada pels revolts del Garraf, ben marejats i amb els bons pensaments que us podeu imaginar, dedicats a qui us podeu imaginar.

Un bloc sota pseudònim? (#dubtesexistencials)

Sempre n'he tingut el dubte. Darrerament, però, hi dono més voltes que abans. Hi ha qui sempre ha manifestat amb vehemència el seu rebuig a l'anonimat en l'ús de les diferents vies d'expressió a través de la xarxa. De fet, una lectora amiga m'ho va retreure (amb carinyo) just quan va veure les primeres passes d'aquest bloc. És cert que l'anonimat provoca molts excessos. Els insults i les amenaces sovintegen. Hi ha qui s'hi empara per superar tots els límits moralment acceptables en un debat. Des dels comentaris a les notícies dels diferents mitjans a la xarxa fins a twitter. El rebuig a l'anonimat s'estén també a una bona part dels diaris digitals, on totes les veus dels opinadors han d'estar correctament identificades. A mi, en canvi, la via del pseudònim em sembla ben vàlida sempre que es respectin uns cànons mínims de decència expressiva. No només perquè intento honorar un personatge històric prou desconegut encara. No només per seguir, modestament, la millor estela d'alguns grans periodistes i escriptors del nostre segle XX. No. El pseudònim m'ofereix alguns avantatges que considero determinants.

D'entrada, per a la immensa majoria dels lectors d'aquest bloc conèixer el nom real de l'autor no els aportaria absolutament res. No sóc famós. No sóc cap professional de l'opinió pública. Simplement, les meves dèries, fílies i fòbies les coneixeran (si és que volen i gaudeixen) llegint aquest bloc. Mantenir l'anonimat, en canvi, em facilita una llibertat expressiva molt més gran, impensable per a qui no sigui directament un exhibicionista: no he de valorar constament quins elements de la vida personal han de quedar amagats per prudència, per pudor i quins no; escric amb la tranquil·litat que allò que exposo són vivències amb les quals el lector es pot identificar sense importar-li el protagonista. Però és que, a més, l'ús del pseudònim no associa el meu perfil professional i científic a les meves opinions polítiques. Qui gogleja el meu nom no veu immediatament quins són els meus posicionaments ideològics particulars. Són àmbits diferents de la vida que crec que està bé mantenir separats. Especialment quan un es relaciona com a professional amb ciutadans i/o alumnes. Són només algunes reflexions en veu alta de blocaire solitari que espero no us hagin fatigat.

Abertis com a metàfora de l'economia de l'espoli (#novullpagar)

Una cosa és el pagament per l'ús de les infraestructures i una altra, ben diferent, el pagament per l'espoli a benefici privat de les insfraestructures públiques. És normal que Abertis intenti el pillatge: com tot negoci intenta maximitzar els seus beneficis. El que és una autèntica vergonya és que el govern de la Gestoria ho empari i persegueixi els qui hi planten cara. Talment com si, per comptes de defensar els interessos generals, fes de policia privada dels amics. L'actitud agressiva d'Abertis es basa en el formidable endeutament derivat d'inversions internacionals a llarg termini que només podrà afrontar amb l'extensió de les concessions a les autopistes catalanes: enlloc pot practicar el pillatge que aplica als catalans, amb un benefici de 81 cèntims per euro recaptat. La xuleria de la companyia va quedar prou palesa ahir a Els matins de TV3 en el curs d'una fluixa entrevista de l'Ariadna Oltra al director general d'Abertis; va oblidar dues preguntes fonamentals: perquè els marges de benefici de les concessionàries a Catalunya no tenen comparació mundial i perquè, històricament, hi hagut i hi ha tants antics alts càrrecs del partit del Govern als consells d'administració de la societat.

Però Abertis, tal i com explicava ahir a l'Avui Jaume Argerich en un interessant article, es troba en greus dificultats. Els referents històrics de la seva malaltia són clars: l'economia de l'espoli només és viable sobre la base de l'existència i permanència de fonts de diner fàcil. Aquesta detracció sense esforç, però, no exerceix precisament com a incentiu a l'eficiència i la productivitat. Abertis s'ha llançat a realitzar inversions a França, Brasil i Xile que li han provocat un enorme endeutament i en les quals els marges de guany trigaran molts anys a compensar els diners esmersats i mai no aportaran els ingressos que té garantits i blindats aquí gràcies a les seves connivències amb l'administració pública catalana. De fet, tot plegat no és més que una metàfora d'altres relacions econòmiques del passat i del present. Les remeses d'or americà que van convertir Castella en un país sense incentius industrials, merament exportador de matèries primeres. L'espoli fiscal sistemàtic dels Països Catalans que ha estat un element bàsic en la inhibició a l'esforç d'amplíssims estrats (im)productius de l'Espanya espanyola. I és que l'economia de l'espoli, sigui l'Espanya imperial, l'Espanya actual o Abertis, sempre acaba malament.

La fatxenderia d'una metròpoli ridícula i decrèpita (#marxemja)

Esquilada d'una ovella

Per molt que la vicepresidenta del Govern espanyol hi anés a la presentació, dubto molt que la majoria dels espanyols i els seus polítics hagin entès res de res del títol de la darrera obra d'un dels grans gurús de la Brigada de narcòtics, el periodista comtal Enric Juliana. Modesta España, porta per títol. Si més no, l'espectacle que ens estan oferint des de dissabte passat així ho avala. Fins al punt que l'actitud de supèrbia dels espanyols resulta ja tan incomprensible que la premsa mundial ha optat directament per la burla i els menysteniment. Només quan el Regne d'Espanya accepti que està en fallida els seus dirigents podran guanyar un mínim de credibilitat fronteres enfora. Sembla, però, que les coses hauran d'empitjorar força més perquè se'n assabentin. Si voleu que us digui la veritat, encara no m'he recuperat de la difusió pública d'aquell missatge en el qual, segons sembla, a més d'insultar els ugandesos, el president del Govern espanyol animava el ministre d'Economia a resistir, perquè "som la quarta potència europea". Continuen amb la paraula potència per referir-se a Espanya. Yo lo flipo. No m'estranya que el portaveu de la Gestoria, Francesc Homs, hagi afirmat que al·lucina amb el PP.

Aquests dies, la premsa nacionalista espanyola sembla eufòrica amb el "préstec en condicions preferents" rebut (no digueu rescat, que sembla que és paraula manllevada als catalans!). Feliços i contents, tot i que els mercats hagin portat la prima de risc novament a l'alça. El rei felicita amb un "enhorabona" el president Rajoy a la portada de l'ABC. Tot plegat, d'una follia absoluta. Aquesta gent viu en un altre planeta. És capaç d'anar-se a veure un partit de futbol intranscendent a l'altre extrem del continent, mentre al seu país hi ha una quarta part dels nens que viuen en la pobresa i els desnonaments es multipliquen. I si només fos qüestió dels polítics... Us recordo que també podem anar al nord de Càceres, al mític municipi de Guijo de Galisteo, on els electors van optar majoritàriament per destinar recursos municipals a les festes de braus i no pas a la contractació eventual d'alguns treballadors. Polítics enfollits, poble inconscient. Qualsevol persona amb dos dits de front ja veu que així no podem seguir ni un minut més, que els hem d'ajudar per caritat cristiana a prendre consciència de la seva autèntica dimensió i que només així tots plegats podrem salvar-nos de tanta megalomania i ociositat.

Reforçament sobiranista, temps de convergències (#guanyarem)

D'excel·lent per als interessos del sobiranisme cal qualificar la darrera enquesta publicada a La Vanguardia sobre resultats electorals al Parlament de Catalunya. Les seves dades, sense sorpreses, s'ajusten força a les de l'últim sondeig publicat no fa gaire pel segon gran diari del país. En tot cas, marquen la tendència al creixement dels partits sobiranistes, amb l'excepció d'una CiU que, tot i manar en temps tan difícils, només es desgasta en un 0,5%. Si el novembre de 2010 la suma de les forces de la Majoria per la llibertat, és a dir, CiU, ICV, ERC i Solidaritat va assolir un 56,1% dels sufragis, ara el percentatge de vot de les mateixes forces s'enlaira fins el 60,4%. En el mateix temps, tots els partits unionistes amb representació parlamentària han perdut percentatges de suport prou semblants, passant en conjunt del 34,8% de novembre de 2010 al 32,7% de juny de 2012. Així, doncs, la diferència entre els dos blocs s'ha eixamplat de més de sis punts, passant d'un 21,3 al 27,7%. Poca broma: la Majoria per la llibertat se situa amb possibilitats de doblar la representació espanyolista al Parlament del Principat.

Per primera vegada en tota la legislatura una enquesta atorga representació a Solidaritat Catalana: la bona feina dels solidaris, al carrer i al Parlament, s'ho mereix. L'enquesta del diari comtal, com la d'El Periódico de fa uns dies, referma també una tendència que ha estat àmpliament comentada als mitjans i a les xarxes socials, principalment a partir d'un article de l'Eduard Voltas: la constatació que la suma d'ICV i ERC (19,2%), és a dir, de l'Esquerra nacional, situa els dos partits, potser per primera vegada d'ençà del 1980, per davant del PSc (17,7%), amb una progressió marcadament forta: el novembre de 2010, tot i el desastre, els del carrer Nicaragua encara dominaven per 18,4 a 14,4%. I és que els socialistes catalans, abocats a satisfer el seu electorat més espanyolista (amb el #NavarroStyle com a millor exemple) s'estan volatilizant. Tot plegat, porta a construir un nou temps de convergències: bé per fabricar una sòlida majoria parlamentària en favor de l'inviable concert econòmic primer i de la plena sobirania després (la Majoria per la Llibertat) o bé, si es tracta d'anar fent amb l'autonomisme, per bastir una alternativa a l'actual govern de la Gestoria des del progressisme del país (Esquerra nacional). El temps dirà.

Una majoria per a Joan Majó (#guanyarem)

L'exministre socialista Joan Majó, home que no s'havia distingit precisament per la seva sensibilitat nacional, se'ns acaba de despenjar amb algunes reflexions que el situen en el camí suau de l'independentisme. Encara que una mica tard i quan l'admirat Savalls se m'ha avançat amb un apunt, no em resisteixo a dir-hi la meva. D'entrada l'alegria de constatar l'aparició d'un més en el degoteig diari d'adhesions que genera el nostre procés cap a la sobirania, fins al punt, com la setmana passada, que un concert benèfic per recaptar fons en la lluita contra la SIDA acabi amb crits d'independència, independència, perquè tot està per fer i tot és possible. Gairebé no hi ha dia en el qual no sàpigues d'un o d'una altra que et sorprèn en fer el pas públic de sortir de l'armari. Encara que la major part dels independentistes no s'ho cregui (l'altre dia, vaig sentir-li dir el contrari a la Mònica Terribas, per exemple), ja tenim la majoria social i és precisament per això que el degoteig no s'acaba mai. Espero amb candeletes la segona onada del baròmetre del CEO (deu ser al caure). I amb aquesta majoria que tenim, n'hi ha prou per fer el pas.

Joan Majó ens proposava en l'esmentada entrevista (molt interessant, recomanable) tres pactes per assolir la independència. Un d'intern i altres dos amb Europa i Espanya. I és que el bonisme socialista encara impregna profundament la seva proposta. Acceptem que el deixi a poc a poc. Costa deshabituar-se. A veure si prendrà mal fent-ho tan sobtadament. El pacte entre nosaltres el farem sense problemes perquè som majoria que creix i una majoria qualificada socialment i culturalment, de la qual només s'escaparà fins a darrera hora l'establishment que fa negoci amb la dependència i pocs més. Però pel que fa als pactes externs cal ser sumament realista: només es produiran quan nosaltres haguem fet el primer pas. Europa i Espanya només s'avindran a negociar quan els dos interpretin com a irreversible el camí acordat Catalunya endins. Abans, mai. Amics i amigues: és temps de fets consumats. Només el nostre pacte intern pot forçar els altres dos pactes externs. Amb una majoria, doncs, n'hi acabarà havent prou. I ja la tenim. O és que cal que les enquestes ens donin un 70% de vots favorables?

Espanya rescatada, els catalans més espoliats (#yousaytomato)

Tortosa

Rescue me, ta-ta-ta-ta-ta, rescue me. Aquest ha estat el cap de setmana del rescat del sistema financer espanyol. No hi he entenc gaire, així que em refio de les primeres aproximacions d'economistes tan solvents com ara Salvador Garcia-Ruiz o Xavier Sala i Martín. I, francament, sembla que hi ha per sortir corrent. Com d'altres s'han aventurat, encara que no sigui públic, a llançar una xifra sobre els interessos que l'Estat espanyol haurà de pagar per aquest préstec europeu gegantí de 100.000 MEUR, m'avanço a dir, com el president Maragall, que tenim un problema i que es diu 3%. El rescat europeu suposa un major endeutament per a l'economia espanyola i això pot tenir efectes letals. L'entestament a barrejar un problema de deute privat (el que afecta els bancs) amb l'endeutament públic (suposo, amb el no nacionalista propòsit de no perdre la sobirania sobre el sistema financer espanyol) ens porta de dret al desastre. Els ciutadans, a pagar els problemes dels inversors i els banquers. Que Espanya hagi estat rescatada en aquests termes significa per a nosaltres, ras i curt, més espoli nacional i més espoli social. Catalunya continuarà pagant els plats trencats amb nous passos de rosca i els catalans, en particular les classes populars, viurem noves retallades per finançar el renovat deute de l'Estat espanyol.

Tot plegat, a més, la tarda de dissabte, va ser d'autèntica vergonya aliena. És difícil fer un ridícul semblant d'abast mundial: al dia següent, el setmanari Time s'enfontia descaradament. Tenir passaport espanyol s'està convertint en quelcom semblant a ser leprós al món antic. El president del Govern no compareix públicament un dels dies més importants de la història recent dels nostres veïns (debia estar mirant el partit de l'Eurocopa?). I l'estampa de Guindos de la Calzada, pinxo com mai, senzillament tremenda. Negant una vegada més la realitat. Mentint descaradament. Enganyant amb tot el morro possible. Amb posat malhumorat de, va està bé, si es posen tan pesats acceptarem els diners dels europeus, els concedirem l'honor d'ajudar-nos. Coses del no nacionalisme espanyol. Negant que el préstec comporti noves retallades, tal i com el comunicat de l'Eurogrup, en canvi, deixa ben a les clares. Tot sembla indicar que ens han fet un nou pas en fals. I, si per desgràcia és així, ja sabem qui pagarà els plats trencats. No sabem com afectarà tot plegat al nostre procés d'alliberament; sí, però, com ho farà a la negociació sobre el pacte fiscal: ara, l'autonomisme ja pot demanar a Espanya més recursos. Quina broma, què divertit!

Europa i Catalunya en temps de canvi, ara fa cent anys (#crisi)

El maig de 1917 Enric Prat de la Riba era investit, per segona vegada, president de la Mancomunitat de Catalunya. Europa era immersa en la Primera Guerra Mundial, conflicte que el catalanisme guaitava com una oportunitat única per beneficiar el país d'una futura i segura reordenació de les fronteres continentals. Prat de la Riba dirigí un discurs als diputats que l'havien escollit els convidava a esguardar el moment "on s'infanta amb dolors heroics una nova Europa" i apel·lava a la responsabilitat: "vosaltres de constituir per voler del poble que us ha elegit la Generalitat de Catalunya, i jo la de presidir-la i representar-la." El president de la Mancomunitat, a les acaballes del seu discurs no dubta a apel·lar a l'aprofitament d'aquesta "Europa constituent" amb paraules que ressonen en els nostres temps de crisi i recomposició: "És amb l'ànima plena d'aquest foc de renovació que des de Catalunya diem avui a l'Estat la vella paraula. No hi ha perill més gros que la immobilitat: restar aturat és morir. Qui no es transformi intensament i despressa, en tots els ordres, avençant-se a les exigències del nou ambient universal, o deixarà d'ésser o esdevindrà montjoia humil, mostra d'un passat caigut al marge d'una humanitat fortament trasmudada."

"Transformar-se de cara a l'esdevenidor, és enfortir-se, és créixer, és habilitar-se per a tenir el lloc que pertoca. I l'esdevenidor, entre altres característiques ben assenyalades, és universalisme i autonomia. Les al·liances presents i altres que en l'esdevenidor vindran a completar-les són el pròleg de federacions immenses, que no poden constituir-se ni subsistir sense la plena llibertat interior dels pobles, de les nacionalitats que les integren. Per això avui, ensenyant una vegada més el nexe fondíssim existent entre l'humanitarisme i el nacionalisme veritables, els directors d'aquesta transformació, els que preparen aquesta nova forma d'Estat resultant de l'aglutinació de tots els Estats del món en dos o tres lligues o unions, són precisament els que s'esforcen en aparèixer campions de les llibertats nacionals, de l'autonomia de les nacionalitats, fins de les més petites i resignades."

La crisi ens allunya de Corea del Nord (#transparencia)

Com tothom sap, Corea del Nord és un dels països més pobres del món. Una autèntica relíquia del passat comunista. Peculiar, no cal dir-ho: concebre una monarquia comunista té la seva gràcia. Clar que, el capitalisme mundial tampoc no passa pel seu millor moment. Si més no, a l'Occident, al primer món. Direu que era un cas poc significatiu. Que en la majoria de famílies això no passa. D'acord. Però com és el nostre, per a nosaltres era importantíssim i fortament significatiu de com van les coses. Fins ara, la relació de l'administració amb nosaltres pel que fa a l'enseyament dels nostres fills era pròpia de Corea del Nord. Sí, sí. Nosaltres havíem demanat escola, havíem donat sis opcions i havíem reiterat la petició en tres preinscripcions consecutives. Resultat, els nostres fills han anat durant tota el període de l'Educació Infantil a l'escola que ens ha obligat a triar l'administració. Fixeu-vos, una cosa tan sensible com aquesta, la formació dels fills, per la via de la dictadura del funcionariat. I així hem aguantat tres anys. Lluitant per terra, mar i aire contra la injustícia. Fins a arribar als Matins de TV3.

Divendres passat varem saber que, finalment, per obra i gràcia de la crisi, els nostres fills podran accedir finalment a l'escola que sempre hem volgut. El Departament d'Ensenyament ha aplicat generalitzadament una ampliació de la ràtio per classe d'entre dos i tres alumnes a tota l'Educació Infantil i Primària. Així que tots els que ens havíem preinscrit aquest any (abans que esclatés la notícia de l'augment de ràtio) hem pogut entrar. Curiosament, és la crisi, doncs, la que ens allunya del model Corea del Nord que se'ns ha aplicat fins ara. Aquests tres anys ens serviran per valorar encara més l'escola. I també tindrem la satisfacció d'haver posat el nostre gra de sorra a millorar els procediments de l'administració a través de l'Associació per la Transparència en la Preinscripció Escolar. D'ara en endavant, Ensenyament haurà d'obrir les dades del procés amb la màxima transparència i conservar la documentació d'acord amb el que estableix la llei: dos elements que tots els governs de la Gestoria fins ara s'havien passat pel folre. Hem fet, doncs, la nostra petita aportació per allunyar-nos dels mètodes coreans en les relacions entre els ciutadans i l'administració.

El mateix (no) Corpus de sempre (#corpusdesang)

Ajuntament de Barcelona

Us recordaré una crònica ben coneguda. El 22 de maig de 2011 es van celebrar les darreres eleccions municipals. Per primera vegada des del 1979 el PSc perdia a la ciutat de Barcelona en el context d'una dinàmica electoral catastròfica que els ha deixat on són avui. Convergència conqueria per primer cop la victòria a la capital catalana, allò que havien somiat històrics pesos pesants del partit com ara Miquel Roca o Josep Maria Cullell. El primer dia de juliol, Xavier Trias era investit alcalde de la ciutat. Tot i la força del Partit Popular al nou consistori i la reculada de l'independentisme formal, la notícia constituïa una gran notícia per al nacionalisme català. Entre la victòria i la presa de possessió es va celebrar la festa de Corpus 2011, naturalment, dissenyada per l'alcalde i el seu equip municipal cessant. Res a dir. Aquest any, però, el primer d'en Trias, un sobiranista ferm públic i notori, vull dir-ho de manera constructiva, m'ha sorprès extraordinàriament que els actes de celebració de la festa continuïn exactament igual que en els darrers mandats socialistes.

A veure, que el PSc se'n rigui de la memòria històrica dels bons patricis catalans em sembla fins i tot normal. Una bona part dels seus líders, amb el defenestrat Jordi Hereu al capdavant, només trempen amb l'estanquera i les glòries de la Hispanitat. Em sap molt més greu, en canvi, que el primer consistori nacionalista barceloní ignori absolutament la importància històrica i la necessitat ineludible (més encara en els temps que corren, d'espoli i necessitat de revolta) de commemorar el Corpus de Sang de 1640, fita clau en la nostra memòria històrica. Potser sóc injust, però, les falques radiofòniques i els materials promocionals que he vist, on es recullen les activitats tradicionals (principalment, l'ou com balla a diversos patis monumentals) i la gran processó, ens presenten la diada com una mena de gran festa litúrgica-folclòrico-religiosa, políticament insípida i inodora, una celebració de la primavera que guarneix la ciutat de flors i violes. En definitiva, un Corpus sense sang. Molt malament, alcalde Trias. Li queden, si més no, tres anys per rectificar aquest error. Faci-ho, si us plau.

Liquidació dels pressupostos, liquidació del país (#marxemja)

Lloable actitud, la del conseller Lluís Recoder, negant-se a signar res amb el Ministerio de Fomento del Reino de España. La seva evolució personal des del roquisme al sobiranisme (encara recordo les seves reticències a la celebració de la Consulta sobre la Independència a Sant Cugat) ha estat força notable. Sempre em diverteix molt (per dir alguna cosa) escoltar els grans debats al Congreso i als mitjans sobre com ha quedat Catalunya en els pressupostos espanyols. Sobre si s'ha acomplert la famosa addicional tercera de l'Estatut(et) que el Tribunal Constitucional va convertir en paper mullat. La gent hi posa una passió extraordinària. Critica les absències inversores més sonades i els nostres representants negocien fins el darrer moment la inclusió de tal i tal projecte. Que si el Corredor Mediterrani, que si el tram de via única en la connexió entre Tarragona i Castelló. Preciós, heroic. Al final, els espanyols aproven el que aproven, en Duran es ven pel tradicional plat de llenties, la banda dels tretze per res i avall que fa baixada.

I al cap d'un any i poc més la cara d'idiota que et queda és brutal. Als de sempre no, que prou que saben el que passa i procuren dissimular-ho fins a la propera negociació pressupostària. És el resultat de tenir relacions de dependència (assumides i acceptades per una part minvant del país) amb un estat tan seriós com l'espanyol. Resulta que la liquidació del pressupost del 2011, que ja incomplia les inversions previstes a l'Estatut(et), ha determinat que a Catalunya s'han executat un 35% de les inversions previstes i a la comunitat de Madrid un 111%. Boníssim. Apa, autonomistes, moltíssimes felicitats per la vostra responsabilitat envers les necessitats del país. Ara, que si voleu emprenyar-vos una mica més i amb major perspectiva històrica sempre podeu veure a l'encapçalament d'aquest apunt la brillant exposició d'en Germà Bel al Singulars de l'altre dia. Les conclusions, senzilles: no cal esforçar-se a pactar res amb Espanya i encara que sigui incòmode acceptar-ho, convé anar interioritzant el fet que fa tres-cents anys que el seu objectiu és liquidar-nos. No el pressupost, sinó a nosaltres.

De coartades perfectes per mantenir-se en la immundícia (#corrupcio)

Columnes de Puig i Cadafalch

Feia temps que des del bàndol convergent alguns opinadors proclius ens venien anunciant una tempesta perfecta d'informes, filtracions i accions judicials que tindria per objectiu embrutar la imatge del Gran Timoner i la seva tripulació. Ens avisaven, no cal dir-ho, per tal que no ens hi abraonéssim. Les darreres revelacions sobre el cas Palau, amb noves i versemblants acusacions de finançament irregular de CDC han esclatat justament la setmana en la qual la coalició governant feia passes importants (o no, segons si llegim o no en Duran i Lleida) en relació a l'anomenat Pacte fiscal. Veure i escoltar el trio Chacón, Navarro, Bustos, a la meva ciutat, aquest cap de setmana, fent demagògia populista, asseguts en una cadira de barra de bar, com si el micròfon fos un gintònic, en els temps que corren, fa autèntica basarda. La ministra d'habitatge dels temps d'or de la bombolla immobiliària ha ressuscitat, després del seu fracàs renovador contra la vella guàrdia del Partido Socialista espanyol, per venir-nos a alliçonar en matèria d'ètica. Amb aquell fastigós posat de mitinera enfadada i pija que la caracteritza.

I és que, darrerament, els socialistes catalans que prioritzen la fidelitat a Espanya han entrat en vibració mística. Ja tenen tema per eludir responsabilitats. La corrupció convergeeeent! És la coartada perfecta per no afrontar les seves obligacions envers Catalunya i la seva gent. Denunciar llurs estratègies barroeres és gairebé una obligació moral. Com també ho és plantejar-se si CiU no utilitza determinades reivindicacions com a coartada perfecta per ocupar el poder i actuar al servei de l'establishment, dues activitats on la corrupció juga un paper absolutament fonamental. Fins i tot, reflexionar sobre les febleses en aquest sentit de la coalició governant, com a punt de referència bàsic de la nostra ofensiva cap a la llibertat plena. Quants morts més, molt vius, hi ha dins l'armari? En fi, que els uns i els altres continuen navegant en les aigües putrefactes de l'autonomisme pràctic. Si cal, els haurem de donar el braç per sortir, però sabent que en fer-ho la física determina un alt percentatge de possibilitats que acabem perdent l'equilibri i xipollejant amb ells entre la porqueria.

Corpus de Sang amb la Mònica Terribas (#bonspatricis)

Coll d'Estenalles

La gent de l'Associació Catalunya1640, incomprensiblement en solitari, en contrast amb la negligència de les nostres institucions, commemora aquest dimecres, tot avançant-se un dia, l'aniversari del Corpus de Sang. D'aquella jornada del segle XVII en la qual els pagesos que, com de costum, anaven a llogar-se per a la sega a les portes de Barcelona es van fer amos de la ciutat. Revoltats per demanar responsabilitats a les institucions del país davant la pressió a la qual eren sotmesos per la carestia i la precarietat que imposaven els allotjaments militars dels exèrcits del rei. Els seus delegats a Catalunya van ser encalçats amb violència (el virrei, assassinat) i els personatges polítics capdavanters a les institucions pròpies estimulats a actuar. També avui és temps de demanar reponsabilitats. Als qui amb la pràctica del pillatge sistemàtic, a les institucions o al món empresarial i econòmic, ens han deixat on som. I també, als qui tenint les eines precioses de la representació del poble (encara que no del poder) dubten entre servir el país o els de sempre. És hora de demanar responsabilitats i d'exigir responsabilitat.

La VI Medalla Pau Claris, que concedeix anualment Catalunya1640, vol reconèixer la trajectòria professional i patriòtica de la Mònica Terribas. Amb tots els retrets que es vulguin fer a la nostra televisió nacional, és un fet que ella ha sabut retornar-la al primer lloc de les graelles d'audiència, mantenint-ne un alt nivell de qualitat (element distintiu de la cadena). Que TV3 sigui la primera televisió del Principat no és només una qüestió de prestigi: suposa continuar disposant d'un instrument extraordinàriament potent capaç de ser utilitzat al servei del país. Preservar-lo en les millors condicions ha estat un tasca titànica. Tant perquè és un objectiu major per al nacionalisme espanyol a Catalunya (només cal escoltar d'en Joan Ferran a Jordi Cañas), com perquè la crisi que ha sacsejat amb tanta violència el nostre país i les seves febles institucions amenaçava de convertir en inviable la continuïtat del model històric de la televisió nacional de Catalunya. És fa difícil jutjar els canvis que es produiran després de la seva marxa, però no hi ha dubte que és una excel·lent oportunitat per destigir la Mònica Terribas per la feina feta. Hi sou convidats.

Avancem també en la batalla de les paraules (#guanyarem)

Barcelona

Avui, tot i ser dilluns, tinc l'apunt optimista. En la gran guerra per assolir la nostra llibertat plena (en el context actual, de fet, no ens enganyem, per sobreviure), la batalla de les paraules em sembla de les més importants. Ja us n'he parlat alguna vegada. Tothom sap que cal treballar, aprofitant qualsevol oportunitat, per incrustar en l'imaginari col·lectiu alguns conceptes fonamentals, fins i tot abans de començar qualsevol discussió: si es converteixen en punt de partença que tothom assumeix implícitament estarà fet bona part del camí. Durant anys els espanyols ens van dur una gran davantera en aquest aspecte. El seu gran èxit va ser el d'aconseguir que, durant dècades, tothom acceptés la denominació de constitucionalisme per al nacionalisme espanyol, oposat al nacionalisme pejoratiu dels altres pobles hispànics. Aquella carcassa terminològica de legitimitat reforçada els permetia emprendre qualsevol duel dialèctic en posició de franca superioritat. Digueu-me optimista, però darrerament em sembla observar alguns indicis que apunten a una notable consolidació de posicions catalana en aquesta lluita.

Tres exemples relativament propers així ho avalen. El primer, la reculada en la repressió institucional de l'expressió "Espanya ens roba", finalment assumida per amplis estrats d'opinió al nostre país. En la mateixa línia, l'acceptació general del terme (de fortíssima càrrega semàntica) d'espoli fiscal. No fa gaires dies, podíem escoltar el director del diari comtal, José Antich, utilitzant una expressió com aquesta, que l'establishment mai hauria acceptat d'emprar si la situació no fos realment desesperada i la queixa en termes tan durs hagués estat assumida per bona part de la ciutadania. Finalment, l'ús d'expressions com colònia o tracte colonial referits a Catalunya, abans reclosos en àmbits del nacionalisme més extrem, apareixen en boca d'opinadors absolutament moderats, vaja, que mai han trencat un plat. La generalització en la franja central de l'opinió pública de conceptes com aquests (robatori, espoliació i tracte colonial) reflecteixen sense dubte, també, el fort desplaçament que l'independentisme està operant en la línea de consolidar una claríssima majoria social. Va, Gran Timoner, anima't, deixa de banda els teu llast.

Entre el separatisme i l'intervencionisme, sobiranisme!

Les fites de 1640 i 1705 constitueixen moments absolutament determinants en l'actitud política dels catalans. El darrer llibre del catedràtic Antoni Simon (Del 1640 al 1705. L'autogovern de Catalunya i la classe dirigent catalana en en el joc de la política internacional europea, València: Universitat de València-Institut d'Estudis Catalans, 2011, 364 p.) analitza en paral·lel aquells dos moments forts. Marxar o dirigir la Monarquia hispànica? Separatisme o intervencionisme? Deixant de banda aquesta visió contraposada, durant les darreres dècades acceptada per tothom, que van construir Ferran Soldevila i Pierre Vilar, l'historiador gironí bascula cap a una anàlisi que té molt més en compte els elements confluents. El sentit polític que defineix, per part catalana, els grans xocs originals de la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió, és considerat com essencialment el mateix: la voluntat, portada fins a les darreres conseqüències, de preservar la integritat i la continuïtat d'un "règim d'autogovern propi en el marc d'un model d'estat de tipus constitucionalista"; és a dir, l'arquitectura política que els catalans havien construït durant segles i que no tenien cap ganes d'oferir com a víctima en l'altar de l'absolutisme.

El 1640, Pau Claris i els seus actuarien no tant amb afany estrictament separatista, sinó amb la voluntat ferma de frenar les escomeses centralitzadores del projecte reformista del Comte-Duc d'Olivares. El 1705, el sentit de l'aposta austriacista de la majoria del país seria sobretot el de recuperar tot el terreny perdut per les institucions nacionals d'ençà del 1652: en aquest sentit, per dir-ho en terminologia de present, la tria catalana per l'arxiduc no tindria un horitzó "espanyol", sinó "sobiranista català", és a dir, amb la voluntat preeminent d'afermar les llibertats del sistema pactista, retallades des del retorn de Catalunya al domini de Felip IV de Castella i "maltractades contínuament per la pràctica política del govern central de la monarquia. A partir d'aquí, i no pas d'un programa espanyol, s'hi podia bastir un marc polític i institucional propi que, una vegada recuperat l'autogovern perdut el 1652, fos capaç de donar sortida a les energies i al dinamisme d'una economia en expansió, com ho era l'economia catalana del final del segle XVII i començament del XVIII". Una reinterpretació, la del professor Antoni Simon que, sense dubte, serà polèmica. Que se'n parli.

El TC demostra que el català també necessita un Estat propi (#necessitemunestat)

Aldover (Baix Ebre)

Tan aviat com vaig poder apropar-me a una llibreria, vaig començar a devorar Jo confesso, la darrera obra del gran Jaume Cabré. Una novel·la que, pel prestigi guanyat durant dècades pel seu autor, ha posat en primera línia mundial la literatura catalana. D'opinions sobre l'estat actual de la nostra creació literària n'hi ha per a tots els gustos. Més encara sobre la situació d'ús de la llengua catalana, assetjada com sempre per l'incòmode veïnatge del potentíssim espanyol. Històricament, és absolutament clar, l'alçada de la nostra producció cultural ha anat del tot lligada a les conjuntures polítiques, a la nostra capacitat per defensar o no els propis interessos amb les eines institucionals adequades. Les etapes de plenitud política, acompanyades d'una activitat creativa de relleu. Les de crisi i arraconament ens han portat a rebaixar immediatament també la nostra quota d'aportació a la cultura universal. El forjament de l'estat català medieval i modern ens dugué al cènit. La seva destrucció a mans de Castella a les primeries del segle XVIII, a la insignificància literària i l'arraconament legal.

No està de més, ara que la justícia (?) espanyola ataca de nou, aplicant la doctrina lingüicida del Tribunal Constitucional, recordar com, des de l'ocupació castellana, la construcció del nou Estat espanyol a Catalunya ha estat fonamentat, entre altres elements, en una permanent successió d'agressions contra la llengua del país, amb l'objectiu d'aconseguir la seva progressiva substitució per l'espanyol. Atacs viscuts generació darrera generació en tots els fronts de la realitat institucional, social i econòmica, amb successives prohibicions de l'ús del català al màxim tribunal de justícia del país (1716), a l'ensenyament (1768), als llibres de comptabilitat (1772), al teatre (1801), als epitafis de cementiri (1838), a les escriptures notarials (1868), al Registre Civil (1870), al servei públic telefònic (1896), a l'ensenyament del catecisme (1902), a la telegrafia de caràcter públic (1904), als prospectes de farmàcia (1924), a les institucions municipals (1930), als topònims (1938), als noms de persones jurídiques (1938), als rètols i anuncis (1939), al cinema (1940), als noms dels vaixells (1945) o a l'etiquetatge dels productes (1978).

És per això que, Joan Solà, l'insigne lingüista i Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que ens va deixar fa ara alguns mesos, havia arribat a la conclusió que, per defensar la nostra llengua en plenitud (més enllà de la seva simple supervivència), no existia altra alternativa que disposar de la cuirassa protectora i estimulant que proporciona un estat propi. En el seu mític i testamentari discurs al Parlament de Catalunya de juliol de 2009, ens llegà aquestes emocionades i eloqüents paraules: "La llengua pròpia del país [...], una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra." I és que, com totes les altres llengües del món el català també necessita, si més no, un estat que la defensi. Ara, quan l'Estat espanyol ha emprés l'enèssima ofensiva contra l'ensenyament en català, sembla més clar que mai.

La patètica força negociadora de l'autonomisme (#prouespoli)

Hem d'anar a negociar a Madrid una altra vegada. La mandra que fa és espectacular perquè tothom sap que tot plegat, com sempre, quedarà  o en res de res o en gairebé res de res. Certament, des de la negociació de l'Estatut de Núria cap a aquí, la capacitat de negociació amb Espanya demostrada pels polítics catalans ha estat clarament tendent a zero. Hem aconseguit la gestió del Trànsit (per poder-nos automultar al servei de l'establishment) i poca cosa més. I, francament, el que veiem no fa venir precisament gaires esperances. Anem directes al fracàs novament. Entre altres raons, perquè les estratègies de negociació dels autonomistes catalans són de jutjat de guàrdia. Fan malpensar. Si fos dolent diria que directament busquen resultats irrellevants (que són els que presenten com els únics viables) que permetin mantenir l'statu quo. D'entrada parlen de la importància de la unitat, com si a l'altra part li hagués de fer efecte: amics, com bé sabeu, porten tres-cents anys manant aquí, a la colònia, i mai (tampoc ara) els ha important excessivament que ens sembla a nosaltres!

El líder socialista Pere Navarro recorda aquests dies que no podem amenaçar els espanyols amb marxar dia sí, dia també. Potser cal dossificar l'amenaça, sí, però cal que la tinguin  ben clara. Fins i tot encara que alguns no la vulguin exercir de veritat, convé per triomfar que els espanyols la tinguin ben clara. Però, no. Si hi ha un màster en la irrellevància dels resultats assolits a Madrid aquest és sense dubte Josep Antoni Duran i Lleida. Pràcticamet, res de res en vint-i-cinc anys. El molt ximple ens diu ara que no hem d'ensenyar el Pla B, que no n'hem ni d'esmentar-lo. Brutal. M'imagino l'escena, qualsevol escena de negociació. Possibilitat A: pare, voldria estudiar història, però sinó m'enfadaré molt. Possibilitat B: pare, voldria estudiar, però sinó me n'aniré de casa. És evident que la primera opció amoïna moltíssim el pare. Um, el nen s'enfadarà molt, quina por. I així continuarem fins a la propera negociació d'aquí cinc o sis anys. Perquè és exactament al contratri: tothom sap que sense una amenaça real de perdre el joc, ningú amb dos dits front cedeix ni un sol milímetre.