Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2012

Generació independència (#marxemja)

Els que han viscut, han fet carrera i negoci, gràcies a l'autonomisme. Els qui, ho sento però és així, han progressat personalment a costa de fer realitat les millors condicions per a l'ensorrament del país. Tots ells, sembla ben bé encara com si visquessin a un altre planeta. Un els veu i no els comprèn. Impossible sintonitzar. L'altre dia, en plena eufòria per la celebració (s'ha fet una mica reiterativa) a la Televisió de Catalunya del vintè aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona '92, vaig veure una estona del debat dirigit per Lídia Heredia, que comptava amb la presència de destacats autonomistes, com ara Josep Miquel Abad o Martí Perarnau. El repàs a l'event no va  abordar en cap cas les dues grans llacunes dels jocs: el manteniment de la proscripció de les seleccions pròpies del país organitzador i l'operació político-judicial-torturadora contra l'independentisme que els va precedir preventivament. Els convidats van abordar amb la màxima prof…

Obligats a triar per imperatiu moral (#federalismeutopic)

Més enllà de les amenaces de bloqueig econòmic. De repressàlies que encara ens allunyen més dels espanyols, els representants polítics i mediàtics del nostre unionisme apel·len ja només, gairebé com a únic argument, al sentimentalisme identitari. Encara que sigui intel·lectualment tan pobre. No és cap sorpresa. De fet, es tracta d'un dels arguments clàssics, de capçalera, de la intel·lectualitat espanyolista a Catalunya. L'hem sentit des de fa molts anys, per exemple, per negar-nos el dret a tenir seleccions esportives nacionals. Què hem de fer (ens repeteixen) els que ens sentim catalans i espanyols, encara que cada vegada (afegeixo) siguem menys en les enquestes? Ens obligueu a triar? No pot ser, en diuen, no ens podeu obligar a escollir fredament. Triar entre Espanya i Catalunya, entre les nostres arrels i el nostre present, seria com triar entre el pare i la mare. Doncs mira, sí. Haureu de triar. És el que fem contínuament a la vida.

No cal fer-ho en les famílies normals,…

Catalans revoltats contra l'espoli (III): l'aixecament de la sal (#revoltacatalana)

"El desafecte de la gent del país contra els qui exercien el poder polític no minvà pas amb el temps, i una espurna fou suficient per a encendre el foc de la revolta. Tot vingué d'un incident promogut per la cobrança de l'impopular impost de la sal. L'any 1666, havent trobat els funcionaris a casa de Josep Trinxeria, de Prats de Molló, vint-i-cinc lliures de sal portada de Espanya, de contraban, i no havent-se posat d'acord aquells i aquest sobre l'import de la multa, car els cobradors exigien la quantitat corresponent a 66 lliures, en lloc de 25, en Trinxeria s'endinsà a la muntanya i es declarà en rebel·lia. El seu gest fou imitat per d'altres persones, que es feren seva la causa, tot declarant la guerra als gabelous o cobradors de l'impost. Joan Miquel Mestre, pagès, conegut popularment per l'Hereu Just, i Damià Nohell esdevingueren tot seguit lloctinents de la partida d'en Trinxeria.

Bons coneixedors de les muntanyes de l'Alt Valle…

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Jugar (o no) per un altre país (#seleccions catalanes)

Seleccions sobreposades. Seleccions imposades. Entre l'Eurocopa de futbol d'Ucraïna-Polònia i els Jocs Olímpics de Londres, un record per a uns valents, que bé podrien servir-nos d'exemple. Segons expliquen, l'Àustria dels anys trenta va admirar el món pel seu bon joc. Se la va conèixer com a l'equip meravella, el Wunderteam. Practiva un futbol espectacular, que ha estat comparat amb el de l'Holanda de quatre dècades més tard. Només la descarada manipulació arbitral d'un Mundial organitzat pel feixisme italià va impedir que s'alcés amb el títol el 1934. Durant els tres anys anteriors havia acumulat una ratxa de vint-i-vuit victòries, un empat i només dues derrotes. Aquell combinat ha estat considerat el millor de la història del país al llarg de tot el segle XX. Si algú en va destacar fou el gran davanter centre de l'Austria de Viena Matthias Sindelar(1903-1939), conegut com el Mozart del futbol. Nascut a Moràvia, va marcar el dia del seu debut amb…

De Quevedo a Twitter (#racisme)

"Son los catalanes aborto monstruoso de la política. Libres con señor; por esto el conde de Barcelona no es dignidad, sino vocablo y voz desnuda [...]. Esta gente, de natural tan contagiosa; esta provincia apestada con esta gente; este laberinto de privilegios, este caos de fueros que llaman condado...". "En tanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tenir enemigo y guerra". Francisco de Quevedo escrivia aquestes carinyoses frases amb motiu del nostre primer conflicte de separació, l'anomenada Guerra dels Segadors. No direm que sigui nou, doncs. Fa no gaires anys, el gran Francesc Ferrer i Gironès li'n va dedicar un llibre sencer. La catalonofòbia, com a autèntic element cohesionador, com a eix nuclear del nacionalisme espanyol, no va néixer precisament ahir. Aquests dies, sí, però, està resultant prou interessant la polèmica suscitada arran de l'enèssim esclat xenòfob a twitter contra els catalans. Aq…

Jurament de fidelitat a la província (#prouespoli)

Avui el Parlament de Catalunya aprovarà per una àmplia majoria una nova proposta de pacte fiscal. Tret d'una sorpresa per a mi impensable, serà practicament la mateixa que defensa el dret a l'autodeterminació del país i exactament la que ja teníem l'octubre de 2011, ara fa nou mesos! Encara que l'unionisme sembla haver fracassat en el seu intent desesperat per aigualir la proposta, com que la memòria és recent, és ben legítim témer que els propers mesos els nostres representants ens ofereixin, fins al cop de porta definitiu del govern espanyol, un penós itinerari negociador ple de renúncies, semblant al de l'Estatut(et) del 30 de setembre del 2005. És, doncs, prou assenyat recordar avui el jurament de fidelitat a la província aprovat el 26 de setembre de 1640 per la gran Junta de Braços, màxima representació política del país, convocada pel diputat eclesiàstic i canonge d'Urgell Pau Claris:

"Juro a Déu y als quatre Evangelis, per mi corporalment tocats, d…

Foc i demagògia a discreció (amb perdó) (#focemporda)

El drama dels focs a l'Empordà ha desfermat la tempesta esperada a l'opinió publicada i a les xarxes socials. No em refereixo a l'habitual oportunisme punitiu tan del gust de la dreta cavernària representada pel ministre Fernández Díaz; quina diferència amb el bon criteri sobre les causes manifestat per l'alcalde de Figueres, en Santi Vila! No, parlo de la polèmica per les reponsabilitats al voltant de l'incendi. Tal faràs, tal trobaràs, diuen. Era clar que, a la primera oportunitat, l'esquerra més assedegada s'abraonaria sobre el conseller Felip Puig per demanar-li responsabilitats, amb l'efígie del conseller Saura marcada a la pell del bíceps. Sé que és una postura fàcil, la de posar-se al mig, però és que ni em vaig identificar amb els justiciers d'Horta de Sant Joan ni amb els de la Jonquera. D'una banda, hi ha els qui imputen a l'actual govern de la Gestoria, amb oportunisme i pel boc gros, l'infern que s'ha estat vivint a l…

El Bloc Sobiranista de Catalunya o com rematar el partit (#marxemja)

Hi he pensat arran de l'acte organitzat fa uns quants dies a Arenys de Mar per l'Assemblea Nacional Catalana, amb representants dels partits sobiranistes. Cap novetat. Tants caps tants barrets. Com a espectador de futbol, una de les sensacions més estresants és aquella en la qual, a les acaballes del partit, quan passa inexorable el rellotge i s'apropa el minut noranta, després d'una evident superioritat futbolística i quan el rival ja juga en inferioritat numèrica després de diverses expulsions, el teu equip no sap treure partit de la situació, tan i tan favorable; no sap rematar la jugada, mentre penses que ara o mai. Amb innegable qualitat tècnica i incontestable ineficàcia, els jugadors es van passant la pilota en una eterna circulació horitzontal, sense profunditat. La fan anar d'un extrem a l'altre de l'amplada del camp com en un partit d'handbol, mentre l'equip rival és completament tancat al darrera. Quan tinc l'estona optimista veig el…

Relats de diumenge (XXXII). Amb ulleres de llarga vista (#tenimpressa)

Apunt dedicat al lector fidel Arnau Estanyol.

Ben desperts per la brisa del primer matí no podien dubtar que aquell era el terreny més adient per disputar la batalla definitiva. La mare de totes. La formació dels seus homes, cuirasses i sabres lluents, feia patxoca. Els canons ben emplaçats i les línies perfectes. Preparats per avançar cap a l'enemic. Tots els flancs coberts. Els batallons de refresc a recer. La cavalleria preparada per sortir en el moment precís. El comandant suprem, després d'apartar el seu plomall de les ulleres de llarga vista amb un gest hàbil, va fer un darrer cop d'ull satisfet. Com per certificar la potència del seu exèrcit finalment desplegat per al combat en l'escenari triat, el més favorable. Una victòria segura. Quan les ulleres van acabar, mirant enrere, el seu panorama de noranta graus damunt les tropes i el campament propi, el comandant continuà el gir cap endavant, per escatir els moviments de l'enemic. En la claror del matí, gaire…

Al rescat de Casanova (#1714)

Després que la historiografia romàntica catalana el mitifiqués al tombant del 1900, en el clàssic moviment pendular que afecta tantes i tantes coses, des de fa dècades no hi ha història o novel·la històrica que no el deixi per terra. Em refereixo al Conseller en Cap de Barcelona davant l'estàtua del qual els catalans fem l'ofrena floral cada Onze de Setembre. De covard a incompetent, no hi ha qui no el blasmi. Pel que he llegit en les primeres entrevistes a l'autor, el cas de Victus, la nova novel·la de l'Albert Sánchez Piñol, no serà una excepció. No sé si mereix una rehabilitació formal (l'editor Quim Torra em va escriure a twitter que ell defensava "ardidament" la seva figura), però potser sí alguna matisació al seu actual descrèdit generalitzat. Potser una part d'aquesta nova visió de Rafael Casanova i Comes ha de venir necessàriament d'un coneixement més acurat de la seva figura. D'entrada, el seu prestigi, reconegut entre, si més no, un…

El cas Ausàs i l'ofici de polític (#reformapolitics)

Semblava persona assenyada, conciliadora i cordial. Però, en fi. Què hi farem. Haurà de pagar, si és que és demostra (com sembla) que ha fet una malifeta. El cas, però, és prou estrany. Com molt cutre, encara que es visqui a terres de frontera, on el contraban és històricament consubstancial. De persona desesperada per obtenir, per mantenir, un nivell d'ingressos. I encara que desconec quina era la seva situació laboral actual, el cas Ausàs remet al difícil trànsit de retorn dels polítics, des del món públic del qual han gaudit durant anys, al privat que sense remei (si no s'és expresident) els espera. I el problema rau, segurament, entre d'altres coses, en com es va fer el camí invers, de la dedicació privada a la pública i de quina diferència d'ingressos (i, per tant, de tren de vida) va comportar. La biografia oficial d'en Jordi Ausàs diu que va estudiar magisteri a la Universitat de Barcelona i que havia estat mestre de català i director de l'Escola Andorr…

Fer desesperats sense ètica ni valors (#EurovegasGoHome)

Aquestes dies ha tornat a l'actualitat la qüestió Eurovegas. M'arriscaré a pecar de moralista. Però és que em sembla que cal. Perquè només sentint les declaracions d'un Ramon Espadaler a Catalunya Ràdio ("Eurovegas no s'adequa al model turístic català") ja es veu que el govern de la Gestoria incorre en aquest punt en una flagrant contradicció. Tots sabem en braços de qui ens posem. Encara que sigui en ple atac de desesperació perquè el país se'ns està quedant a les mans. L'editorial de fa uns dies del The New York Times il·lustrava ben a les clares de quin tipus de personatge estem parlant. Sóc dels ingenus que continua defensant que la fi no justifica qualsevol tipus de mitjà: que per lluitar contra l'atur cal posar a caminar la majoria independentista que tenim per acabar amb la sagnia de l'espoli que patim i crear els instruments d'infraestructura i entorn econòmic adequat, no cridar incertes inversions de qualitat més que dubtosa. Sob…

Alguna cosa hem hagut de fer malament (#marxemja)

El títol d'aquest apunt és un clàssic. Respon a la reacció habitual del català amb síndrome d'Estocolm. El que em té al·lucinat, però, és la persistència del fenomen, fins i tot en les condicions més adverses. En altres temps havíem arribat a fer fins i tot exposicions. Fallava la pedagogia ens repetien els de dalt. No ens hem explicat bé. No ens hem sabut vendre. Aquell autoengany sobre les bones intencions de l'assassí encara avui, contra tota evidència, es resisteix a morir. Entre els brigadistes és una autèntic lloc comú. Aquests dies, amb motiu de la darrera sacsejada del Tribunal Suprem contra l'arbre de la immersió lingüística n'hem tingut noves mostres. Primer va ser en Josep Cuní, protagonista de tants moments memorables de la brigada de narcòtics. Va ser després que la Pilar Rahola llancés el seu speech indignat sobre els tres-cents anys de persecució de la nostra llengua, d'ençà de l'ocupació borbònica. L'única acotació que se li va acudir a…

Estampes del dia després (#prouespoli)

Ha estat, pel que fa al món municipal, un autèntic cop d'estat contra l'organització de l'administració local durant els darrers trenta anys, amb el reforçament del paper de les Diputacions que ens retorna al ple franquisme. Un torpede directe a l'autonomia política, pel que fa a la competència exclusiva (?) en la regulació dels horaris comercials. Però, a més, l'augment dels impostos sobre el consum provocarà un dany a l'activitat econòmica impossible de predir per la seva magnitud. La greu paral·lització del comerç i el consegüent increment de l'atur apunten a (encara més) històrics. Dimecres passat el president del govern de la metròpoli anunciava el paquet de mesures que han de permetre estalviar 65.000 MEUR a l'Estat espanyol en dos anys. És la xifra que cal per tapar el forat generat durant els anys de l'excés per la banca a mans del complex de poder madrileny i les seves ramificacions a la costa Mediterrània. Al dia següent, en només unes ho…

La retirada federal en dos actes (#PSc)

Perdoneu que insisteixi tant darrerament en el seguiment dels socialistes catalans, però és que sempre he cregut que la divisió de les dues ànimes del PSc es produirà el dia abans de la independència i ara veig que els signes d'inestabilitat s'hi acumulen. És probablement, de fet, el punt més calent del debat entre independentisme i unionisme a la política catalana. Avui toca parlar de l'exconseller a la reserva Antoni Castells. I és que aquest home està llançat. Ara que va a un mitjà rere l'altre per presentar el seu darrer llibre, cada dia se li escalfa la boca una mica més. Si continua fent un temps més de promoció acabarà per passar per l'Armariòmetre. Fa uns dies va visitar l'Oracle d'en Xavier Grasset, a Catalunya Ràdio. La seva intervenció, en contraposició oberta a la divisa "el federalisme està molt viu" que continua defensant Pere Navarro o de la defensa de to depressiu de Miquel Iceta al seu bloc, va expressar clarament la retirada fed…

Catalans revoltats contra l'espoli (II): 1714 (#revoltacatalana)

"Al marge d'algunes protestes individuals i incidents menors documentats en els primers dies del repartiment de les "quinzenades", la revolta popular contra la nova fiscalitat s'inicià simbòlicament el 4 de gener de 1714 a la petita població de Sant Martí Sarroca, propera a Vilafranca del Penedès, on els pagesos s'havien negat a pagar les contribucions abusives imposades per José Patiño. Amb la intenció d'intimidar els habitants i aplicar represàlies contra els morosos, el comandament militar de Vilafranca ordenà el trasllat a la població d'un destacament de 150 granaders com a mesura de força per obligar al pagament de les contribucions endarrerides. En adonar-se els habitants de la proximitat de les tropes borbòniques, els van preparar una emboscada a les envistes de la població, en el transcurs de la qual es van produir un nombre considerable de morts i ferits entre els soldats, mentre que la resta de la tropa aconseguí retirar-se en desbandada d…

La mirada perduda del Gran Timoner (#marxemja)

Rumors als mitjans sobre un suposat virulent combat intern a Convergència. Diuen que el Gran Timoner hauria fet figa davant les pressions del Pont Aeri i que només la intervenció dels Pujols hauria evitat el desastre. La tristor que desprèn l'Artur Mas respon a la convicció de la impossibilitat de trencar la pressió d'entrepà entre la imposició de la pau dels cementiris per part de l'establishment i la insatisfacció creixent d'una gent, de bona part de tot un país, al qual l'estratègia del pacte fiscal ja se li ha quedat petita. Convergència manté el programa de fa dos anys, però aquests vint-i-quatre mesos pesen com si hagués passat tota una dècada. Dues velocitats cada vegada més difícils de conjugar. L'experiència humana diu que la gent canvia poc i normalment a pitjor. Per això, tot i l'amor que li han professat tants independentistes, el criteri dels quals m'estimo, no he aconseguit deslligar la imatge del nostre Gran Timoner de la fotografia, a l…

Duran al rescat dels Països Castellans (#unionisme)

D'entre els tres tenors de l'unionisme el paper d'en Duran continua essent el més difícil de comprendre. Impossible d'escatir sense apel·lar a interessos espuris connectats amb el món particular de les tres-centes famílies de sempre, ascotumades al comandament social i econòmic del nostre país depenent. Coincidint amb l'aniversari de la multitudinària manifestació sobiranista del 10 de juliol de 2010, la que va marcar punt i final a l'autonomisme, la de l'in-inde-independència absolutament majoritari, el líder d'Unió ha continuat fent les Espanyes amb el seu autonomisme rampant de sempre. L'home, preocupat que Espanya arribi a fer-se inviable com a projecte, s'ha posat a solucionar el mapa autonòmic amb fruïció. Que si aquells sí, que si aquells altres no tenen dret a l'autonomia política. Que sí uns poden tenir televisió, que si els d'allà no. Seguint l'enfollida tradició catalana de pretendre dir als espanyols com han d'organi…

Metròpoli intervinguda, colònia lliure (#marxemja)

Ahir, un altre dia important en el nostre camí tortuós de patiment que ens apropa al gran dia de la Llibertat. Només 790 jornades fins a l'Onze de Setembre de Dos Mil Catorze. Som en els dolors del part de l'Estat propi. L'opinió pública del país fa cua per sortir de l'armari. "Avui hem entrat en l'espiral grega", afirma Rafael Nadal. A la tertúlia del Divendres de TV3 pràctica unanimitat, d'en Barbeta ("Mas pot acabar com Zapatero") a Manuel Cuyàs, en què l'única sortida és l'estat propi. En les condicions en les quals es troba la metròpoli, parlar de pacte fiscal (com faran avui els nostres diputats) és una autèntica broma pesada. És materialment impossible que ens donin ni cinc de calaix. Espanya és ja una entelèquia. Les úniques mesures que es prenen lliurement serveixen per blindar els privilegis de la casta política (a excepció dels ajuntaments, que els afectats, molts dels quals, per cert, no cobren un duro pels seus malsons,…

Us presentem l'il·lustríssim senyor Garrigós (#seleccionscatalanes)

Una vegada l'any em trobo a la Ribagorça amb una part de la meva família aragonesa. Passem un cap de setmana tots plegats: és una bona manera de mantenir el contacte que la distància dificulta. Com que som a les antípodes ideològiques i per tenir la festa en pau acostumem a eludir amb carinyo les converses polítiques. Aquest any, però, la nostra cimera familiar va coincidir amb la final de l'Eurocopa i la il·lusió dels uns contrastava visiblement amb la falta d'identificació dels altres (de nosaltres, per ser més exactes). A la nit, retornats cadascú a casa seva, acabat el partit, els meus cosins em van enviar un eufòric missatge. Educadament (que ja se sap que les bones formes sempre tenen un punt d'impostura) un servidor els va felicitar, però sense estar-me d'afegir al meu WhatsApp de resposta: "a nosotros también nos gustaría poder celebrar algo así algún día...". Perquè els catalans que no ens identifiquem amb els símbols que ens imposen els espanyo…

Tsunami al PSc: el primer pas (#federalismeutopic)

La tongada de fracassos electorals del darrer cicle i la constatació, a totes les enquestes, que gairebé dos anys després dels pitjors resultats de la seva història al Parlament de Catalunya continuen perdent suports (ahir, al baròmetre semestral de l'Ajuntament de Barcelona), ha desfermat un autèntic tsunami intern al partit dels socialistes catalans. Ras i curt, que la proposta de diàleg fraternal amb el teu assassí, situat amenaçador amb el ganivet de cuina a l'aire a menys de mig metre, ja no aconsegueix gaires adeptes, i que ara toca una proposta diferent, nascuda de la convicció (caram, com ha costat) de les seves abjectes intencions: és a dir, treure d'una vegada la pistola en legítima defensa i encanonar-lo des d'una distància prudencial quan el vegin entrar a l'habitació. L'arma no és altra que el dret a decidir, abans anomenat dret a l'autodeterminació. Per als vells federalistes del PSc aquesta sortida resulta honrosa: no és una aposta directa p…

Signes greus de república bananera (#novullpagar)

Tal i com acaba de refermar la darrera enquesta del CEO, la majoria dels independentistes continuen con-fiant (i aquí la paraula que es deriva de fe, de moment, és veritablement ajustada) en CiU. Con-fien que algun dia es posaran en marxa. Però mentre el tret de sortida no sona, hi ha un perill greu d'empastifar els anhels col·lectius. No és la primera vegada que manifesto aquí la meva preocupació pel vessant més establishment de l'ànima convergent. Sobre l'estil d'exercir el poder que la caracteritza i que provoca sospites permanents. Em fa témer molt seriosament si aquest caminar sempre al fil de l'escàndol de corrupció no acabarà afectant les expectatives de l'independentisme en general. Francament, per a la futura República Catalana voldria conductes una mica diferents a les de les estructures magmàtiques d'interessos que, t'ho miris com t'ho miris, sempre acaben connectant els convergents amb els interessos de les classes dirigents de sempre. …

Catalans revoltats contra l'espoli (I): 1688 (#revoltacatalana)

"Nota que als 6 de abril de 1688, un dimars, arribaren en Mataró difarenta gent, com si eren somatents de difarents llochs de la montanya, com eren la Garriga, Santelles y molts altres vehins dels dits llochs y, per tots los llochs de ahont passaven, feyen seguir part de la gent per anar a Mataró, perquè havian sabut que dita vila se ere composada en donar càdal dia dos reals de vuit al virrey. Y axò feyen perquè dita vila se desdís de dita promesa, que, si no u fèyan, los volian cremar las casas, y feren firmar un acte als jurats de que se desdirien de dita promesa de compositió, de que no pagarían. Y estigueren en dita vila fins a les onse horas antes del mitigdia del dimecres y després se n'anare[n], fent seguir de la gent de dita vila, cerca de tres-cents hòmens. [...] Los forasters aportaven uns corns y sonaven aquells en lloch de tabals. [...] Y la gent que havia vingut forastera eren cerca de dos mil omes, amb escopetas llargas, carrabinas, pistolas, espasas, panarts,…

Una manifestació permanent a la xarxa: participa-hi! (#donalacara)

Encara que vaig pujar la meva foto (la de veritat) a finals de febrer, aquests dies he seguit amb més intensitat la pàgina web de la campanya Dóna la cara per la independència. Es pot dir que m'hi he enganxat. Sí, és que enganxa. Comences a buscar coneguts i poblacions i t'hi pots passar una bona estona. Si no ho heu fet encara, recomano com a absolutament imprescindible que us sumeu a aquesta iniciativa de bons patricis. Si ja heu donat la cara, cal que difongueu la iniciativa entre familiars, amics, coneguts i saludats que comparteixin el nostre objectiu, el de la plena llibertat del país. La proposta va néixer a finals del 2011 de mans de l'Albert Molina (a twitter @AlbMolina) i la coordinadora local de Berga de l'Assemblea Nacional Catalana. Sis mesos més tard, s'hi han adherit més de vint-i-sis mil persones. I crec que el projecte, per extremadament original, s'ho val. Ens visualitza. És una cosa així com una manifestació permanent a favor de la independè…

"Catalunya no té raons històriques per demanar el concert" (#dretshistorics)

La veritat, ja fa mandra criticar-lo. És més, suposo que fer venir el senador Montilla (em nego a dir-li expresident) per posar-s'hi públicament en contra ha de formar part, necessàriament, de la campanya a favor de l'anomenat pacte fiscal. Vista en perspectiva, la incapacitat d'aquest home per honorar el seu càrrec de president de la Generalitat és realment insultant. Em pregunto si en tot el temps en què va presidir la Gestoria, va dedicar ni cinc minuts a llegir algun llibre sobre la història de l'antiga Diputació del General, la institució que els restauradors de l'autogovern el 1931 van prendre com a referent històric. Als darrers anys se n'han publicats uns quants i de bons (alguns amb la modesta participació d'un servidor). Si el senador Montilla hagués consultat, ni que fos per sobre, alguna d'aquelles històries hauria comprovat que les Corts catalanes medievals i modernes (fins a l'esclafament borbònic del 1714) eren plenament sobiranes en…

Com hem canviat, com hem avançat (#sommajoria)

Al gran brigadista Antoni Puigverd li encanta parlar d'allò del rescalfament del catalanisme. Segons ell som els de sempre (encara que tots els estudis demoscòpics el desmenteixin) però anem més calents que abans. Des d'una perspectiva no tan melíflua potser es podria resumir d'una altra manera: s'ha acabat tanta tonteria, ja no ens conformem amb engrunes, ho volem tot. I això passa per dir a les coses pel seu nom i per reduir al mínim la tendència, tradicional, habitual i majoritària dels catalans a l'esquizofrènia identitària. Aquests dies ho hem viscut amb la "Roja". Mentre els opinadors intentaven conciliar sense defallir l'aigua i l'oli, moltes enquestes d'ocasió i testimonis d'espectadors contradeien la consigna oficial segons la qual hem d'acceptar que, com hi ha catalans que hi van i que juguen a l'estil Barça, hem de donar suport a la selecció espanyola. No, senyors no, ara hi ha la necessitat de dir les coses pel seu nom…

Neix l'Armariòmetre (#sommajoria)

La creació de la majoria social independentista assolida al llarg dels dos darrers anys comporta, n'hem parlat aquí ben sovint, un constant degoteig de noves incorporacions a la causa. Tot i que en l'esfera estrictament política el trio unionista conformat per Alicia Sánchez-Camacho, Pere Navarro i Josep Antoni Duran i Lleida fa hores extres per evitar-ho, l'històric esllavissament social és inevitable. Fins i tot els partits de lideratge unionista viuen convulsions internes importants, davant la constatació que el seu espai electoral s'aprima i que la seva insistència en reformular una i altra vegada la dependència costa, cada vegada més, de fer empassar a amplis sectors de la societat catalana. I tot i que els grans translatlàntics de la comunicació al nostre país continuen de cul, també és innegable que no hi ha mes en el qual algun opinador faci el salt cap a la majoria del nostre país que sap que l'única sortida viable per tal d'evitar la residualització …

Lliçons de revolta (#revoltacatalana)

Aquests dies, al pas de l'actualitat, he anat espigolant alguns tastets de referències documentals i bibliogràfiques de catalans revoltats. Els aplegaré en les properes setmanes sota la sèrie Catalans revoltats contra l'espoli. Perquè en el passat, davant la injustícia i la desesperació, els nostres compatriotes es van revoltar sovint. Quan calia. Els grans esclats, aquells que van tenir una transcendència històrica més notable, van obligar els poderosos, si més no, a moure's. La Revolta catalana de 1640 és la gran contestació dels de baix durant els temps moderns. És el resultat de molts anys de greuges i queixes. Ambaixades, memorials, comissions. Bla, bla, bla. Fins que la gent no va desbordar les institucions no es van posar a caminar: ara, segons sembla, cal exactament el mateix. El Gran Timoner viatja pel món exposant els nostres mals (greuges i queixes). Sobre el terreny, però, aplica sense dubtar ni un moment les ordres d'espoli nacional i social que arriben d…

La immensa desvergonya d'invocar Maragall (#PSc)

Cal ser canalla per dedicar-se, en ple joc de curta volada, en els debats en comissió a l'Ajuntament de Barcelona, a fer escarafalls públics per criticar la manca de reconeixement al paper del president Pasqual Maragall en la commemoració del vintè aniversari dels Jocs Olímpics del 1992. Cal ser canalla, vull dir, si ets militant del seu expartit, el dels socialistes de Catalunya. El partit que el va trair, primer, reiteradament, amb mil i una maniobres durant la seva etapa com a alcalde de Barcelona. Però, sobretot, el partit que va lliurar el seu cap en safata d'argent als espanyols, seguint fil per randa les ordres rebudes de Madrid. No es podia tolerar, de cap manera, un socialisme català emancipat, autocentrat, que anés per lliure. Que s'hagués atrevit fins i tot a pactar amb una part de l'independentisme. Els seus enemics interns van tallar-li el coll sense pietat tan aviat com l'emperador Zapatero posava el dit polze girat avall, mentre, per cert, els seus …

Massa temps topant amb el mateix mur (#pactefiscal)

Llegir història des de la implicació amb el present ofereix, diguem-ne, contínues connexions neuronals. M'agrada consignar-vos-les aquí. Acabada la Guerra dels Segadors, els excessos dels soldats sobre el terreny retornaren ben aviat (si és que l'havien abandonat en algun moment) als nivells més sagnants de les dècades anteriors. L'estiu de 1654, Felicià Saiol fou enviat a la cort madrilenya en representació del Consell de Cent, el govern municipal barceloní, a fi i efecte d'aconseguir, entre altres coses, algunes compensacions al respecte. La crònica de l'assaonador barceloní Miquel Parets difícilment podria resultar més actual (la negreta és meva):

"Y dilluns, als 6 de juliol, se tingué Consell de Sent. Y lo dit Sayol va anar a Consell, y féu relatió, en públich, de sa embaxada y de tot lo que passà en ella. Y axí se veu clarament que no pugué alcansar ninguna cosa del fi prinsipal per lo que y anave, que era lo negoti dels allotjaments y de las vacsacions …