Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2012

Aquell vell conte de la missió dels socialistes catalans (#PSc)

És curiós com, sense proposar-nos-ho, aquests darrers anys hem anat cremant etapes cap a l'única sortida que tothom sap que tenim per sobreviure, és a dir, la independència. La reforma estatutària en va ser una de clau: la demostració empírica que era impossible conviure dins una Espanya que ens vol, simplement, sotmesos i esquilmats, eliminar del mapa. L'experiència del tripartit també va cremar definitivament altres camins, aquells segons els quals l'esquerra nacional i l'esquerra dependentista espanyola a Catalunya podien compartir projecte, ni que fos conjunturalment. Això, avui, després del desastre dels set anys darrers d'autonomisme d'esquerra, tothom sap que és inviable. Fins i tot ho saben al PSc. I per això les tensions internes són cada vegada més extremes, des de la posició en relació al pacte fiscal, a la manifestació de l'Onze de Setembre. Fins i tot un intel·lectual sempre al servei de la causa,l'Antoni Puigverd, certificava l'altre …

Nous hostes i noves conductes d'hotel (#vacances)

Digueu-me frívol, però és que això és un bloc i, encara que cada vegada menys, perquè estem vivint l'emocionant final de la llarga marxa del nostre país cap a la llibertat, també cal parlar de tant en tant de batalletes pròpies i familiars. Disculpeu, doncs, l'aturada tècnica. Com cada any, mentre puguem (retallada a retallada, ara sí, a casa potser comencem a viure per sobre de les nostres possibilitats), acostumem a passar uns pocs dies d'hotel. Són les vacances de les vacances. Aquells dies, pels quals has treballat tot l'any, en els quals t'ho fan tot i els teus reptes familiars són anar del llit a la platja, de la platja a la piscina, de la piscina a la taula i de la taula al llit i així successivament, en una roda permanent. Tafanejar és cada any una de les distraccions principals i m'agrada deixar-hi constància. Aquesta vegada m'han cridat especialment l'atenció dues qüestions. La primera, la presència impressionant d'estiuejants russos: nor…

Això tampoc era al programa (#volemeleccions)

El govern de la Gestoria va anunciar ahir la seva decisió de demanar un rescat per valor d'uns 5.000 milions d'euros al Regne d'Espanya. Les conseqüencies d'aquesta iniciativa (derivada de l'obligació en els futurs mesos de retornar el capital dels bons piramidals emesos els darrers anys) han estat valorades com a demolidores per experts com l'Elisenda Paluzie. En poques hores, de fet, han saltat als llocs més destacats de la premsa internacional, amb unanimitat en l'ús del terme rescat. Portem mesos escoltant els apòstols de l'actual govern autonòmic afirmant que el Gran Timoner fa les passes que corresponen exactament al seu programa electoral. Que és cert que ja existeix una majoria social favorable a la independència (encara que ha costat molt i molt, massa, acceptar la realitat demoscòpica que així ho assenyala des de fa dos anys), però que el president Mas ha de ser fidel al seu compromís amb els votants de CiU que la tardor de 2010 li van confia…

La manifestació que avança i el Gran Timoner (#11s2012)

El compte enrere avança i les expectatives continuen a l'alça. Això serà molt gran. La manifestació, diàfana en el lema de convocatòria, alinea perfectament les forces. Cada dia és més clar. Llegeixo que el president Maragall participarà en la gravació del vídeo promocional de la marxa. Àngel Ros afirma que defensarà davant el màxim òrgan del partit la necessitat que el PSC participi en la manifestació. El conseller Josep Maria Pelegrí, en canvi, desafia la unitat del govern de la Gestoria anunciant que no ha d'assistir com a tal a la manifestació, perquè no coincideix amb el seu "full de ruta". Hores abans, CDC anuncia que participarà com a partit en la gran concentració. Cap sorpresa, doncs, les posicions són on era previsible i l'èxit de la convocatòria sembla assegurat tot i els esforços unionistes. I això és molt important, perquè refermarà encara més la idea que ja som majoria. Que hem conquerit el centre de la societat catalana. Que només existeix amb vig…

Una llista comuna o un Bloc Sobiranista? (#tenimpressa)

Tots els mitjans han reproduït aquest diumenge una entrevista de l'Agència Catalana de Notícies a l'Oriol Junqueras. El líder d'Esquerra demostra, una vegada més, haver entès el moment en el qual vivim i haver tret les lliçons oportunes dels errors estratègics comesos els darrers anys per la vella formació republicana. Com en el cas de Solidaritat, la prioritat d'Esquerra és ara l'Estat propi, per això (fa tres anys que ho repeteixo en aquest bloc) no té cap mena de sentit que un partit independentista governi la Gestoria autonomista. El ridícul l'han de fer ells. La impotència total que genera l'han de sentir els que creuen en l'autonomisme. Alegria, doncs, en observar que, finalment, encara que amb enormes costos, comencem a tenir les idees una mica més clares. Junqueras oferia, en la mateixa entrevista, una gran coalició electoral a CiU i ICV, amb l'objectiu de declarar la independència. Naturalment, no cal ser endeví per saber que les dues forc…

Onada de calor (#11s2012)

Mentre CiU i el govern de la Gestoria decideixen el què i l'exconseller Castells recorda el seu partit que l'Ernest Maragall defensa els interessos del país, a diferència del que fan la Banda dels 14 del Congrés encapçalats per Carme Chacón i Francesc Vallès (vegeu la perfomance Corredor Central), van passant les jornades que ens apropen al dia D. Darrerament, dies i nits d'insomni. He quedat amb companys de lluita i companys de feina i companys de totes dues coses. La riuada humana es desferma. Totes les previsions han quedat curtes. El 10-J ni s'hi apropa. A les sis, impossible baixar més avall de la Gran Via de Barcelona. Més estelades i més cartells imaginatius que mai. Torna aquell mític de PSZzzz. La gent té moltes ganes d'expressar el seu prou. Han vingut, amb ganes de fer història, de tots els racons del país. Els mitjans han fet un desplegament sense precedents. Al centre de la concentració no cap una agulla. Han vingut tots els que havien de ser-hi. Tots…

El maltractador no vol soroll (#marxemja)

Visiblement irritada, la vicepresidenta espanyola ens ha retret que diguem prou. Ara no, precisament ara, no, catalanets. La mamella, encara que estigui un xic malmesa, ha de continuar rajant, esponerosa. Que la cosa està molt xunga i estem negociant justament en aquest moment les condicions del rescat definitiu. Hem de quedar bé amb els nostres actuals i volem que futurs creditors. No pot ser que ens reclameu precisament ara el final de l'espoli (bé, ella no ho diria mai precisament en aquests termes). Diu que espantem, que creem inestabilitat dient que estem fins el monyo i que volem marxar. Es dedueix, simplement, que els culpables del darrer agreujament de la crisi no són ells i la seva incompetència, sinó, naturalment els catalans sotmesos. De fet, la vicepresidenta no fa sinó reblar el clau d'un argument que els seus acòlits a Catalunya repeteixen tant com poden: ara no és el moment, que cal sortir de la crisi. Per als catalans aquest argument resulta especialment punyen…

Banderes de violència (#tenimmemoria)

Espanya i democràcia conjuguen malament. Gairebé, com a cap altre lloc d'Europa. Així que tampoc no direm que determinades coses ens sorprenguin. Portem un bon estiu de banderes, sí senyor. De fet, fa dies ja n'havia tingut la temptació d'escriure-hi. Ha quedat clar que l'obsessió de Llanos de Luna per imposar-nos l'estanquera no és una dèria personal, sinó que és compartida pel nacionalisme espanyol en el seu conjunt. És la força dels símbols! La diplomàcia hispànica i organitzacions paraesportives com el Comitè Olímpic Espanyol ha hagut de fer hores extres per evitar les manifestacions públiques alternatives a l'espanyolitat durant la celebració dels Jocs Olímpics. Fins i tot, forçant països de tradició tan profundament democràtica com la Gran Bretanya, a prohibir l'exhibició de determinats símbols nacionals (els que molesten els espanyols) entre el públic. Perquè és evident que una posició tan ridícula només pot haver nascut de les pressions arribades d…

Entre l'autisme i la ràbia (#PSc)

A twitter em fan veure que hi ha sociòlegs espanyols que, des de les pàgines del diari de referència de l'esquerra espanyola, encara que sigui recorrent als tòpics arnats de quan Solé Tura encara era comunista, ja contemplen com un fet la independència de Catalunya. El Partit dels Socialistes de Catalunya hi apareix com un dels principals culpables de l'hegemonia de CiU, en haver-se negat a construir un actiu front espanyolista d'esquerra. Pel que escriuen i pel que diuen, fa gairebé pena veure l'esquerra espanyola, allà i aquí, tan profundament desorientada. Pere Navarro és com una ànima en pena que mira sempre de biaix a la càmera i a la realitat. Gent que ha estat formada políticament en la consciència d'una hegemonia moral, la que dóna respondre als interessos de la majoria, braceja ara desesperadament per evitar la caiguda, l'ensulsiada encara més avall. Un projecte en descomposició. Són incapaços de reaccionar davant un canvi de dimensions històriques. D…

La independència dels dropos (#tenimpressa)

No voldria contradir tan aviat l'apunt d'ahir, però és que les declaracions del conseller Felip Puig d'aquest cap de setmana (ja se sap allò de les escalfades de camisa per fora) i un article de Carles Castro al diari comtal sobre el creixent suport demoscòpic a Espanya a la involució autonòmica m'ho han posat molt difícil. Com que fem tan i tan bé allò d'arribar a tots els públics, en Puig diu que encara som a la darrera oportunitat per a Espanya. I amb allò de què els catalans no volem la independència, però sense voler-la se'ns empeny. Que quin remei ens queda després de trenta anys d'intentar trobar-hi l'encaix. Vés, quina llàstima haver-vos de deixar. Vull entendre-ho com un recurs dialèctic, perquè sinó... Sinó em ve a la memòria una imatge. Potser és una llegenda urbana. Tal vegada és una història que he escoltat de veritat d'uns pares cansats. Una història verídica que ara recupero del bagul dels records tan mal endreçats que no sé si són r…

Un límit que ens podríem marcar (#independentistes)

Avui toca insistir. Generositat, generositat, generositat. Crit de guerra compartit en teoria per molta gent de la tribu independentista, però tan poc practicat en els fets, en els quals sempre s'hi troba l'excusa per a l'enfrontament. Els darrers dies, justament en el compte enrere per a la formidable manifestació del proper Onze de Setembre, tornen noves manifestacions de la nostra passió per dividir-nos, enfrontar-nos i anar cadascú a fer la guerra pel seu compte, sense acceptar mai els consensos mínims. Simplement, perquè per damunt de sigles i personalismes, no prioritzem l'objectiu. El cainisme independentista és pràcticament infinit. Disparar els uns contra els altres sense treva. Tot i que l'espectacle dels darrers anys, teòricament, ens hauria de servir per a alguna cosa. És cert, però, que també tenim motius per a l'esperança: la tasca excel·lent de l'Assemblea Nacional Catalana. Crides com la de l'Oriol Junqueras per bastir una candidatura d…

Preparar el dia D del nostre patrimoni cultural (#marxemja)

Després de la darrera sentència sobre les obres d'art del Museu Diocesà de Lleida, un autèntic cop de porta a les aspiracions de la Diputació General d'Aragó i la seva consellera excatalana Ángeles Serrat, vaig tornar a pensar en el dia D del nostre patrimoni cultural nacional. Els qui tenen la responsabilitat (o els seus portantveus més ben informats) de governar el que queda d'aquest país fa setmanes que ens diuen que sí, que ara sí que estan preparant una de grossa. Estan decidits, segons sembla, a trencar d'una vegada el marc legal espanyol. Uf, costa de creure de Convergència i (sobretot) Unió, però... Com sempre, la resta continuem esperant que la seva històrica indefinició es transformi algun dia en concreció alliberadora. Si és que ara va de veres, una de les coses que caldrà preparar a consciència serà el blindatge del nostre patrimoni cultural moble. D'entrada, cal tenir ben en compte que la meitat o més és sota la titularitat de l'Església Catòlica,…

Una mica embarassats (#hisendapropia)

Llegeixo i escolto a gent que sap que el principal problema és com afrontar el dia després de la insubordinació a Espanya. Mentre els protagonistes continuen desfullant la margarida, que se'ls fa difícil tancar definitivament la porta als morros a Josep Antoni Duran i Lleida i Joana Ortega (per cert, Gran Timoner, acabeu aviat les vacances, que fa autèntica vergonya!), avança la consciència que la tardor serà decisiva. Això del pacte fiscal pel qual diu que ens hem de manifestar sempre ha estat una broma que no pot durar gaire més, així que l'única disjuntiva real es troba ara entre hisenda pròpia per la via dels fets o independència. Diu que l'Oriol Pujol està supervisant els treballs fa temps encarregats per a un nou programari informàtic amb el qual s'haurà de fer realitat la primera de les dues opcions. Com ho hem de fer? Quines són les passes? Com tothom diu la seva, no em puc estar. Veureu: o Espanya ens aplica una repressió brutal, impensable dins la Unió Europe…

La gran contradicció Mascarell (#embolics)

El Departament de Cultura no està passant un estiu gaire tranquil. Mentre la penúltima i fins ara semblava que imminent remesa dels famosos "papers" de Salamanca continua al llimb, el conseller Mascarell s'embolica en successives polèmiques induïdes pels subordinats. Primer pel MNAC, que diuen que a Pepe Serra la responsabilitat li ve gran. Ara, arran dels Premis Nacionals de Cultura. Sorprèn en un veterà com ell. No és precisament un passarell de la política. La seva fugida del PSc en descomposició és sense dubte una de les millors manifestacions d'olfacte polític que hem viscut darrerament. Com la seva serena i lúcida reflexió que, abans de fer el salt i retornar al Govern de Catalunya del Gran Timoner, va anar desgranant a la premsa. Articles de reflexió sobre la nova Catalunya vintcentista. Si alguna cosa vaig entendre de la seva anàlisi va ser que la cultura del nostre país, massegada, minoritzada, necessitava un estat al darrera per sobreviure. I que si l'…

País de pandereta (II) (#transparencia)

Com que porto tres anys de lluita, com comprendreu, el tema dóna per molt. I el que ha passat aquests dies, per més d'un apunt consecutiu. Desgraciadament, a casa ja no ens beneficiarem del dret d'accés (l'administració va emparar la destrucció de la documentació que volíem consultar), però, almenys, tindrem l'honor d'haver participat en el restabliment d'un dret bàsic en les relacions entre els ciutadans i l'administració. Molts dels crítics amb la implantació d'aquest dret, en comptes de demanar la modificació de la Llei de Procediment Administratiu per fer-la més opaca, tot restringint el dret d'accés (un pas que seria molt, però molt progressista) és limiten a afirmar que descobrir el frau és feina de l'administració. Sí, i tant. Però no només. El primer responsable de defensar els propis interessos és un mateix. Encara vivim en una cultura en la qual (a més de tolerar el frau, com si no perjudiqués objectivament els altres) ho esperem tot …

País de pandereta (I) (#transparencia)

Aquests dies he estat ocupadíssim. Estressat. Sort que sóc de vacances. He entès que els caps de premsa dels polítics deuen anar de corcoll, que no poden acabar massa bé del cap. RAC1, RNE, COM Ràdio i tants altres. Sembla que encara em falta Antena 3 i Cuatro. Una trucada rera l'altra. Parlant en els mitjans com a portaveu d'una associació que varem crear fa un any uns pocs pares que varem dir prou. Prou de passar per l'adreçador d'un sistema de preinscripció escolar per als nostres fills d'una opacitat inadmissible. Després de tres anys de lluita (amb els companys i amb institucions com el síndic municipal de Sabadell), a casa, ens hem sortit amb la nostra. L'onada ha batut la pedra amb insistència, amb constància heroica, desenes de vegades, fins a esberlar-la. I en el moment de l'èxit, la sorpresa: la constatació que vivim en un autèntic país de pandereta. Quan penso en l'Estat que volem construir per salvar el nostre pais, l'únic dubte m'e…

El nou Cambó (#duranfotelcamp)

He deixat per a la tranquil·litat de l'estiu la lectura d'un llibre que em van portar els Reis de l'Orient, l'extensa biografia política, obra pòstuma del gran Heribert Barrera, d'un dels principals protagonistes de la política catalana al segle passat, Francesc Cambó. No hi ha pàgina en la que no em vingui al pensament una figura del panorama actual: Josep Antoni Duran i Lleida. Tot i les evidents diferències (hi ha vuitanta anys de distància amb un moment que se sembla poc), les similituds en l'essencial semblen prou importants. Si hem de creure les notes d'Heribert Barrera sobre el polític de Verges, és evident que Duran no comparteix la rotunda catalanitat del líder de la Lliga Regionalista, ni tampoc el dubtes d'aquell sobre la validesa del sufragi universal. Si, però (i això avui és clau) el seu horror a qualsevol pertorbació de l'ordre establert, un marcadíssim esperit de classe que fa que qualsevol reivindicació nacional sempre pugui espera…

Algú l'hauria d'ajudar a acceptar la realitat (#autonomistes)

Diuen que els amos se semblen als seus animals de companyia. Potser també, a les seves idees. Cap novetat. El temps passa i les coses canvien, es transformen. Els anys ens deixen marcats, vulguem o no, la seva petja. D'experiència profitosa i de desgast més o menys ben portat. Això val tant per a les temudes arrugues de la cara com per a l'estat d'opinió dels pobles, els anhels col·lectius, les identitats i les voluntats. Diuen (no tinc ni idea) que el botox és una toxina que paralitza els teixits cutanis i els transforma en una llustrosa crosta de cera. És, pensen els/les que hi acudeixen, com si aconseguís aturar-ne el temps. Els resultats, però, almenys en els casos més cridaners, són realment dantescos. Generen autèntiques víctimes.

Darrerament he quedat corprès per l'actual aspecte (portat a una deformació absoluta durant els darrers dos anys) d'una de les grans veus del cor unionista català, l'Alicia Sánchez-Camacho. N'he parlat amb algunes dones. No…

Retirada general de títols (#borbonsalstaurons)

Darrerament hi ha hagut diverses iniciatives de partits i entitats reclamant la retirada dels títols catalans als Borbons. L'hem sentit presentada al Parlament de Catalunya i al Consell General del Llenguadoc-Rosselló per la gent de l'Assemblea Nacional Catalana a la Catalunya Nord. Nuturalment, es tracta de fer una denúncia simbòlica que vol remarcar la nostra desvinculació (la dels nostres títols històrics) d'un dels símbols espanyols de referència. Res a dir. Aprofito l'avinentesa, però, per denunciar l'ús pervers, menystenidor, del títol de comtes de Barcelona fet durant els darrers tres-cents anys per part de la dinastia borbònica. Fins al punt que potser el més raonable, més que desposseir-los, fora negar que allò que han fet hagi estat mai legítim des de l'adveniment de Felip V al tron castellà. M'explico, des de la seva creació a l'alta edat mitjana fins a l'acabament de la Guerra de Successió, al Principat de Catalunya no hi havia altre tí…

El franquisme esportiu que es resisteix a desaparèixer (#TotsSomÀlexFàbregas)

A mitjans dels seixanta, encara jugador, començava a remenar la cua en els càrrecs directius del Real Club de Polo de Barcelona. El dia de Reis de 1970, en el tradicional torneig d'hoquei herba internacional organitzat pel club, ja com a vicepresident de l'entitat, compartia llotja presidencial amb el Delegado Nacional de Deportes, Juan Antonio Samaranch Torelló. Devia caure molt en gràcia a les autoritats franquistes, perquè només deu mesos més tard (naturalment, via nomenament a dit de la Delegación Nacional de Deportes) esdevenia flamant president de la Federación Española de Tenis, càrrec que va ocupar fins el 1984. En un dels seus primers actes, quatre dies abans de prendre possessió, acudia a entrevistar-se amb el senyor comte de Godó. El cas de Pablo Llorens Reñaga, autor d'unes declaracions de jutjat de guàrdia contra el jugador d'hoquei herba olímpic Àlex Fàbregas, és interessantíssim. Ens recorda l'existència encara d'autèntics diplodocus del franqui…

Clameu pel que sigui, però sortiu el proper Onze de Setembre (#11s2012)

Aprofitant una compareixença per recordar Josep Maria Ainaud de Lasarte, el gran mestre divulgador de la nostra memòria nacional traspassat aquests dies, el Gran Timoner ens ha demanat a tots que fem un clam civil el més transversal possible a favor del pacte fiscal. La cita de l'Onze de Setembre apareix en el calendari com el gran moment. Falta exactament un mes i hem de posar tota la carn a la graella. Aquest any, l'Assemblea Nacional Catalana ha convocat una cita unitària, sota el lema "Catalunya, nou estat d'Europa". Una gran concentració a la plaça Catalunya de Barcelona que rebrà diverses marxes i serà el punt de sortida per una gran manifestació que ha d'acabar davant del Parlament. El moment a Europa i al nostre país no pot ser més adient. És una oportunitat que no podem deixar escapar. Cal un esforç titànic per fer la manifestació més gran. No podem deixar ni un amic, ni un veí, ni un company de feina o d'associació, ni un sol conegut, ignorant …

Clavats fa 113 anys (#marxemja)

El juliol de 1898 se signava l'armistici de la guerra amb els Estats Units, rúbrica que simbolitzava l'ensorrament del projecte multisecular de l'Espanya imperial i l'esclat d'una fonda crisi moral. La reina regent confià a un militar, Camilo García de Polavieja, la formació d'un govern capaç de superar el descrèdit dels polítics. A Catalunya, Lluís Domènech i Montaner i Enric Prat de la Riba van veure el moment de fer donar al catalanisme un pas endavant de dimensions històriques: proposaren (i Polavieja acceptà, bàsicament) un programa que incloïa una Diputació catalana única, un concert econòmic anàleg al de les corporacions basques, la codificació del dret civil català i algunes disposicions a favor de la llengua. Ben aviat, a la "Junta Regional de Adhesiones al programa del general Polavieja" s'hi afegiren les forces vives del país i s'elaborà un missatge a la reina regent que van subscriure el Foment del Treball, l'Ateneu Barcelonès…

Converses de piscina (#armariometre)

Després d'alguns dubtes fa uns quants dies varem comprovar amb satisfacció que las piscina municipal continua oberta. Almenys ens queda un any per gaudir-la abans de vés a saber què. De vacances, hi passem bona part del matí. Amb un ull posat als nens (que ja neden però cal controlar-los si suren com cal) és el moment de capbussar-se també en alguna lectura llargament cobejada durant l'any. Aquell dia no puc passar de les primeres línies. Ens hem saludat amb els veïns, als quals hem trobat casualment a la piscina abans que al nostre carrer. Ens veiem de tard en tard i conversem poc. Avui hi ha les millors condicions per fer-ho. De seguida trobem el fil. Ell és va jubilar fa cinc o sis anys d'una gran empresa siderúrgica espanyola amb una gran fàbrica a Castellbisbal, tocant el Llobregat. És un vell enginyer amb una llarguíssima experiència en el sector. Ha viatjat molt. La seva antiga empresa exporta pràcticament la totalitat de la seva producció i està resistint l'em…

Espanyols per pilotes (#TotsSomÀlexFàbregas)

Sé que arribo molt tard, però no vull deixar de comentar el cas del jugador d'hoquei herba Àlex Fàbregas. Peça clau de l'equip olímpic espanyol que ha dit, simplement, allò que és una completa obvietat que a ningú hauria d'ofendre: que competeix amb Espanya perquè no li'n deixen cap altra alternativa. És així de simple. Els espanyols porten anys (des de l'època del conegut feixista universal) teixint els canvis necessaris en la normativa internacional olímpica i en la interna espanyola per impedir que els esportistes catalans puguin competir amb les seves pròpies seleccions. Porten anys abocant ingents mitjans econòmics i diplomàtics per bastir un mur de contenció per evitar-ho. I aleshores, quan un jugador del país és limita a constatar-ho, afegint que ell se sent primer català i que la Marxa Reial no li diu res aleshores es desplega, desbordant d'insult i d'odi, una enfollida campanya espanyolista d'assetjament mediàtic contra ell. És a dir, no tenen…

Als partits, totes les crisis se semblen (#PSc)

El vot discreptant d'Ernest Maragall ha obert la caixa (que ja no capsa) dels trons. El darrer cicle electoral ha deixat (pel que fa a les quotes de poder efectiu) el pitjor PSC de la història des del 1979, però és que, a més, enquesta rera enquesta, sigui en l'àmbit del Parlament de Catalunya o en el local (com ara a Barcelona) no fa sinó confirmar-se un desastre encara més gran. La renovació que ha encapçalat l'alcalde Terrassa, Pere Navarro, no se la creu gairebé ningú més enllà del carrer Nicaragua. De fet, que mesos després del darrer congrés socialista encara aparegui el portaveu Jaume Collboni sota la inscripció "Nou PSC" és la millor evidència del fracàs obtingut a l'hora de traslladar aquesta imatge de suposat canvi. Quan aquesta incapacitat es combina amb papers tan lluïts com els de la Banda dels 14 del Congrés que encapçala la diputada per Barcelona (?) Carme Chacón i el seu vot favorable al Corredor Central ferroviari, aleshores el càstig de l&#…

Una ensopegada molt reveladora (#transparencia)

Fa pocs mesos es va aprovar la denominada Llei de Transparència. El Regne d'Espanya compartia fins aleshores amb països solvents com ara Xipre, Malta i algun altre que ara no recordo, el privilegi de ser el darrer estat de la Unió Europea a aprovar una normativa semblant. Naturalment, la Casa Reial, tot i les protestes d'alguns grups polítics i el silenci còmplice d'altres (com ara el d'en Duran i Lleida), ha quedat exempta de les disposicions de control institucional i transparència que estableix la nova llei. Vaja, que sa majestat pot fer a la nostra salut exactament el mateix que el dimitit magistrat Carlos Dívar sense cap mena de censura política. L'important és que no se sàpiga. Que no es vegi. He pensat en els conceptes monarquia i transparència en veure les imatges de la darrera ensopegada reial. Certament, el que més m'ha impactat no és la castanya que li ha deixat marques encara ben visibles durant l'acte posterior, sinó la munió de personal civil…

Catalans revoltats contra l'espoli (IV): 1773

"Salieron a las siete de la mañana los regidores y alcaldes comisionados. Pero luego que cada uno dio principio en su barrio a requerir a los menestrales dueños de las casas, en todas ellas se levantó generalmente el grito, aumentándose la vozería, el desorden y el atrevimiento, a proporción del número de artesanos que contenían: de suerte que en las fábricas de indianas, lienzos pintados y pañuelos, donde se juntas doscientas o más personas para distintas labores en un mismo edificio, insultaron com improperios y pedradas a los Comisionados, hasta obligarlos a refugiarse en los templos. Sin mucha dilación se echaron a la calle quantos mancebos, aprendices, mugeres y muchachos no hallaron quien les enfrenase o detubiese en las casas o fueron impedidos por los que quedaban en ellas, como sucedió en algunas. Abultose por las calles el concurso, con tales alharidos que fue menester que casi todos cerrasen sus puertas.

Siendo tan crecido el número de gentes amotinadas, era poco meno…

Les punyeteres balances comercials (#prouespoli)

Em direu que no val la pena polemitzar amb segons qui, però em sulfura que gairebé l'únic argument de l'espanyolisme català a l'hora de justificar, des de l'Albert Rivera a Paco Marhuenda, la persistència de l'espoli fiscal (que naturalment, ells neguen) sigui l'existència d'una balança comercial positiva amb Espanya. Els catalans hi venem massa (tot i que cada vegada menys). Ens amenacen, per tant, que un boicot de ponent ensorraria l'economia catalana. El millor que podem fer és analitzar algun cas del nostre entorn. Sèrbia va encapçalar durant anys una guerra duríssima que fou en bona part d'extermini contra els seus veïns. Segons dades de 2010, gairebé dos terços de les seves importacions i exportacions la relacionen amb la Unió Europea. I si mirem enfora, però, els socis segon, tercer, quart i sisè (que sumen entre tots un 15,4% del total dels intercanvis) són, per aquest ordre, Bòsnia-Herzegovina, Montenegro, Croàcia i Macedònia! Després de m…

De les comissaries a twitter, de l'insult a la tortura (#catalanofobia)

Constants històriques de l'espanyolisme més agressiu. Poques hores després de veure el documental "Operació Garzón", sobre les detencions preventives i les tortures del 92, cau a les meves mans un pamflet de 1960, imprès probablement a l'exili. Porta per títol "Els insults de la policia als detinguts". Paga la pena repassar-ne el contingut per valorar la persistència històrica de la seva catalanofòbia. "Com a complement de las informacions que hem donat relatives als incidents provocats en el concert de l'Orfeó Català del dia 19 de maig d'enguany, és convenient que tots els catalans coneguin algunes expressions usades pels membres de la Brigada Político-Social, durant els interrogatoris i mentre torturaven els detinguts. Serveixen de referència les actes notarials autoritzades pel notari de Barcelona, Antoni Gual i Ubach, números 2.068 a 2.075, del seu Protocol d'Instruments Públics, i altres declaracions fetes pels detinguts davant d'…

Víctimes de la seva pròpia mentida (#marxemja)

Passa en les controvèrsies de cafè o a la plaça. L'estratègia i la dialèctica porten sovint a exagerar alguns elements o oblidar-ne d'altres, justament aquells que no s'ajusten al discurs que es vol defensar. En el debat dels opinadors (i dels blocaires, naturalment) aquesta agudesa visual per als factors que interessen i idèntica ceguesa per als que no són absolutament habituals. Sabut de quin peu calça cadascú, els resultats tampoc no poden sorprendre. El que sí crida l'atenció és l'actitud xulesca d'algunes de les patums de l'espanyolisme a Catalunya. Els veiem fervorosament convençuts del propi esbiaxament interpretatiu. Juan Carlos Girauta, per exemple, habitual als mitjans catalans, carregava l'altre dia amb una violència descomunal contra les enquestes del CEO. Més enllà del rigor tècnic que es vulgui reconèixer o no a l'enquesta amb una mostra més important i una trajectòria d'anys que es fa al nostre país, és impossible que Girauta des…

Un estiu per continuar al peu del canó (#miradaendavant)

Aquest bloc continuarà durant l'agost amb l'habitual apunt diari. Mentre el cos i les idees aguantin no ens podem permetre una altra cosa. A la darrera setmana del mes de juliol han coincidit tres elements, un per un, d'altíssim voltatge polític: l'aprovació del Pacte fiscal al Parlament de Catalunya, la pràctica intervenció per l'Estat espanyol i la fallida tècnica de la Gestoria. La petició d'un nou marc fiscal de concert econòmic, com tothom sap, té zero possibilitats de prosperar: serà més fàcil aconseguir la clau de la porta (de sortida) que la clau de la caixa, a hores d'ara buida. Durant les properes setmanes la Generalitat haurà de fer front a pagaments socialment molt sensibles i per als quals no disposa de recursos. Els haurà de pidolar a Madrid a canvi de tutela política. D'entrada, ha suspès ja tots els pagaments que afectaven diversos capítols dels pressupostos en vigor: no pagarà fins a finals d'any moltes partides consignades i compr…