Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2012

Els enviem en Pere Navarro (#federalisme)

Tal i com feien preveure les anteriors (només un de cada tres votants del 2010 diu que repetirà), la darrera enquesta electoral del diari comtal situa el PSC, per primera vegada, per sota dels vint escons al Parlament de Catalunya. Com les tendències demoscòpiques en marxa difícilment es capgiren, sinó que es mantenen o fins i tot s'accentuen, no és descabellat pensar que es socialistes catalans poden arribar a obtenir el proper 25 de novembre una xifra bastant més propera als quinze que als vint escons. I això els convertirà, indefectiblement, en la quarta força parlamentària. Impressionant. De fet, des del primer moment, vaig entendre perfectament perquè Pere Navarro va anunciar que dimitiria com a alcalde Terrassa, però després del dia de les eleccions. Naturalment, perquè és de preveure que, en realitat, haurà de dimitir d'altres coses. I clar, la cadira és la cadira i a veure si anirem a l'atur. Em pregunto molt encuriosit si el 26 de novembre el grup socialista al P…

"Maior et sanior pars" (#enquestes)

Fa uns dies vaig poder entretenir-me una mica a analitzar la tabulació sencera de les dades de la darrera enquesta de GESOP per a El Periódico, la publicada el 25 d'octubre. No diré potser cap cosa original o difícilment deduïble amb una observació directa, no demoscòpica, del país, però hi ha una variable que m'ha cridat molt l'atenció per la seva magnitud. És un element que em fa ser encara més optimista i que explica el títol d'aquest apunt, aquella màxima que en les societats de l'Antic Règim feien valer les majories formades per les persones de més rang. És evident que avui són les elits econòmiques i polítiques les que marquen el ritme i assenyalen els camins de futur d'un país. Encara que no sempre coincideixen estrictament amb les capes socials més formades. En tot cas, analitzant l'enquesta resulta molt i molt gran, gairebé estratosfèrica, la diferència d'opinions entre els catalans amb un nivell d'estudis baix i els que han tingut l'o…

Efecte disuasori (#prouespoli)

N'he tornat a pensar aquests dies amb motiu del tancament patronal dels farmacèutics. Disuasori. No puc evitar-ho. Sempre que escolto la paraula se m'activen les neurones defensives. Disuasori per a qui? Esquerres i dretes semblen compartir al respecte una mena de pragmatisme pervers per a la majoria. Encara que constitueixi un evident atac a la igualtat d'oportunitats. Perquè implantar taxes fixes, sense tenir en compte les rendes dels pagadors, evidentment, constitueix una clara injustícia. Disuadeix els pobres i importa un rave als qui més tenen. Mireu que fa anys, però encara ho tinc gravat al record: el 1991 s'inauguraven els túnels de Vallvidrera amb un peatge de preu considerable. Recordo perfectament l'alcalde olímpic Pasqual Maragall justificant-lo exactament pels mateixos motius: cal crear un cert efecte disuasori per evitar-ne el col·lapse. És a dir, que els túnels servissin bàsicament per connectar de forma fluïda, sense embussos matinals, les bones ca…

Canvis al bloc (#PBP)

Des de l'Onze de Setembre passat el canvi al país ha estat brutal, absolutament històric. Sentir ahir l'Antoni Abad, president de la patronal Cecot, per exemple, defensant el dret a decidir, és una més de les infinites demostracions que vivim aquests dies. Tants canvis al país obliguen també a introduir-ne en aquest bloc. Un problema general de Blogger o alguna intervenció externa els motius de la qual desconec, va fer fa uns dies que desapareguessin tots els vots del mes en curs al Baròmetre d'Estratègia Sobiranista, que portava funcionant des del mes d'octubre. Més enllà dels problemes tècnics, atès que les estratègies sobiranistes, davant el pas endavant fet pel Gran Timoner, han convergit clarament cap a una posició prou comuna, potser que ja no té massa sentit mantenir el baròmetre en funcionament. Tampoc, potser, les pàgines dedicades a l'Armariòmetre i la denúncia de l'Autonomisèria. Totes dues han quedat depassades respecte a aquells temps, no tan llun…

"Españolizados", 1939 (#espanyolisado)

Us presento avui un senzill exercici. Entro a l'hemeroteca digital de La Vanguardia i busco resultats per a la recerca del terme "españoliza" als exemplars publicats el 1939. El resultat és el següent. Vosaltres mateixos:

"Cataluña recobra su ritmo dinámico y se incorpora con brío a la reconstrucción de España. Vuelve españolizada, con sed de justicia, de pan y de trabajo. De dentro afuera, antes de entrar en la capital las banderas victoriosas del Ejército Español, llegaba al Caudillo Español la adhesión incondicional y sin reserva de los en Cataluña sometidos. Al bendecir a Franco y a su Ejército, no hacen ahora más cosa que certificar públicamente lo que dentro del pecho estuvo agarrotado por el terror de los cincuenta mil agentes del S.I.M., hostigados por el cobarde Juan Negrin." (Carmelo Marín, 30 de gener de 1939).

"Conviene revisar seriamente, detenidamente, todo el valor educativo que reside en el Teatro, añadiendo para nuestras escuelas un signi…

Tipus desesperats, buscabregues professionals (#brigadadenarcotics)

Després que els titulars, com el país sencer, hagin fet el tomb mental cap a la llibertat, vivim una veritable epidèmia d'accés de dependentistes als grans espais d'opinió. No hi ha tertúlia als principals mitjans de comunicació catalans on no hi hagin desembarcat en les darreres setmanes periodistes en nòmina de El Mundo o La Razón o experts amb carnet (real o intel·lectual) del PSC a la boca. Una autèntica allau de dependentistes que han vingut a substituir la legió d'independentistes conversos que ha produït aquest país d'ençà de l'Onze de Setembre. Entre aquests nous personatges hi ha un missatge clau que comparteixen amb José María Aznar: la insistència malaltissa, per terra, mar i aire, en la imminent fractura social de la qual serem víctimes per haver-nos atrevit a encetar el camí de la llibertat. És el gran papu. Es tracta de fer por i aquesta és la gran via triada. De moment, se'ls veu força desesperats. Han convocat una gran manifestació amb resultat…

La primera victòria del catalanisme (#memoriahistorica)

Amb aquesta frase s'acostuma a definir la movilització col·lectiva que, a la dècada dels vuitanta del segle XIX, va assegurar la supervivència del dret civil català fins als nostres dies. De fet, el Principat havia estat l'únic territori de l'antica Corona d'Aragó on, a més del dret públic, els borbons no procediren a liquidar també el dret civil propi. D'aquesta forma, la seva aplicació pràctica en la vida jurídica del país es mantingué a empentes i rodolons al llarg dels segles XVIII i XIX. La voluntat d'aprovar un codi civil espanyol, però, tot seguint l'estil codificador francès, suposà una prova de primera magnitud per tal d'evitar-ne l'assimilació definitiva. Manuel Duran i Bas (Barcelona, 1823-1907) hi jugà un paper determinant. La mobilització del país en defensa de la seva identitat jurídica pròpia i els resultats obtinguts van fer que es parlés d'aquella batalla com de la primera victòria del catalanisme.

Ara que els espanyols insiste…

El repte de seduir (#RepublicaCatalana)

Som en plena batalla per la llibertat, aquella paraula màgica que, amb una excel·lent visió de la jugada, apareixia al famós cartell de l'Assemblea Nacional Catalana. De fet, gràcies a l'ajuda incansable que els espanyols presten a la nostra causa cada dia sense saber-ho, en realitat, ara, és ja, abans de res, una lluita per la democràcia. Només ens cal dir a tort i a dret que volem votar. De fet, aviat podrem fer una manifestació demanant, simplement, democràcia. I aquesta reclamació tindrà davant del món, estic convençut, una força demolidora. El front europeu és fonamental. El Gran Timoner sembla que intensificarà en les properes setmanes la tasca de difusió internacional de la nostra causa. I ben fet que farà. Necessitem llançar cap a dins i cap a fora un missatge de tranquil·litat, de pau, de diàleg. És potser el que més m'està agradant del president Mas des del dia del Gran Cop de Timó. Ferms en l'objectiu, tous en les formes.

Cal fer un esforç de seducció. Des …

Raons i raons per fer les maletes (#sommajoria)

Transcorregudes algunes setmanes de debat intens sobre la secessió de Catalunya, podem dir que el dependentisme català se cenyeix bàsicament a dos grans eixos argumentals. El primer, potser el més intel·ligent però també el més falaç (i tantes vegades denunciat des d'aquest bloc) és el del sentimentalisme identitari. És, per exemple, el del nen de la Chacón. La creació d'un Estat català és presentada com una coacció del poder que obliga a triar identitats. En paraules d'en Rivera, a triar entre el pare i la mare. Per als que fa molts anys que no ens sentim espanyols però tot i així hem de portar un DNI a la cartera que diu tot el contrari, és molt, però molt evident, que dependències polítiques i identitat són coses que, si hom vol, no tenen res a veure. Però, vaja, com enquesta en mà saben que una tercera part dels catalans diuen sentir-se català i espanyol, evidentment, ells continuaran furgant aquí. El segon gran eix argumental és, naturalment, el de la por. És l'a…

Vaillant España; indicis de boicot? (#consumresponsable)

N'hi ha que fa anys que van començar a practicar-lo. I, després de l'Onze de Setembre, segons sembla, no diguem. Fa pocs dies, a casa, en varem tenir una petita constatació al respecte. A principis d'aquest any, en ple hivern, com sempre, la caldera ens va fer figa. Cada vegada duren menys. Després de comprovar que Junkers ja no és el que era (diuen que des de fa un temps fabriquen a Portugal), ens van recomanar una altra marca alemanya, Vaillant, el segon fabricant europeu en el sector de la calefacció. L'instal·lador, el servei tècnic de la marca més proper al nostre domicili, entre altres avantatges, ens va oferir un servei de manteniment que podíem contractar per tres anys al preu d'un de sol i que cobria qualsevol mena de reparació i de desplaçament. Com ja en teníem un amb l'empresa subministradora de l'electricitat, varem acordar diferir per sis mesos l'inici del servei, a l'espera d'exhaurir el que teníem en vigor.

Així, doncs, quan var…

Fragments escollits (XVI). "Un catalán en proceso de españolización"

"Bienquerido ministro... llevo 2 días en el intento de españolizarme todo lo que no consiguió mi escuela. No se crea que es soplar y hacer botellas esto... pero siempre tengo alguien por aquí que me da un golpe de mano. Referente a su comentario en el congreso le he de decir que hay para alquilar sillas señor ministro... Españolizar a nuestros hijos es decirla de la altura de un campanario, aunque de momento voy a hacer los ojos grandes porque sino me hará usted salir de pollagu.... bueno... de un corral de pollos! Sí, sí... usted pensará que somos unos sueña-tortillas por querer la independencia, reconozco que las piernas me hacen higos solo de pensarlo, pero no, no estamos tocados del hongo señor ministro.

Hace años que aguantamos, que queremos fumar al campo, vamos... tocar al dos... para entendernos. Que esto esta a punto de hacer un pedo como una bellota y no creo que ustedes sean tan cortos de gambones y hacer como aquel que nada. Sabemos que les estamos chafando la guitar…

El pitjor moment de la història d'una ximple (#dependentisme)

Estan llançats. Són capaços de caricaturitzar Artur Mas com a oficial de la SS. D'obligar el poruguíssim Miquel Roca a fer un article per dir que no es un nazi. Aquest és el nivell d'agressió i d'insult. D'entre les moltíssimes burrades que hem sentit i llegit aquests dies, hi ha algunes que superen els mínims de la decència intel·lectual i moral acceptables. Una de les més cridaneres ha estat la d'Alicia Sánchez-Camacho en afirmar que el Gran Timoner està conduint el país al pitjor moment de la seva història. N'hi haurà que pensareu que és simple ignorància. Potser. Que només es mouen per consignes. Que llegeixen el manual universal d'argumentari dependentista i bla, bla, bla, cada dia llancen la dosi justa de por i apocalipsi. Però és que, mínimament analitzat amb cert criteri històric i alçada moral, dir això és molt greu. Molt. Sigui quin sigui el futur de Catalunya durant els propers anys, és molt indigne. Passi el que passi, impossible arribar per de…

Aquesta és la meva campanya, però si no li agrada li'n faig una altra (#eleccions)

Temps de presentació de candidats i de llistes. La confecció de programes, tot i que som davant una convocatòria extraordinària, incomparable pel seu caràcter plebiscitari, deu anar a hores d'ara a tot drap. Sí, sé que hem de ser generosos i no mirar enrere, però és que de vegades es fa massa difícil. Després de sentir cridar Duran i Lleida el clàssic Visca Catalunya Lliure! encara no m'he recuperat. I, de sobte, m'assabento que la subdirectora de campanya de Convergència i Unió serà l'ex secretaria general d'UDC Marta Llorens. En concret, ha dit que “serà una campanya de crida a tots els catalans que tinguin voluntat de participar en un procés que ens dugui a l’autodeterminació com a poble” i que “a CiU tenim el full de ruta molt ben traçat”. I he tornat a flipar. Sí, tothom té dret a canviar de pensament. Però és necessari que els qui defensaven l'immobilisme més atroç continuïn conservant cadires i càrrecs com si no haguessin fet ni dit res en el passat? Si…

El més roí de l'immobilisme (#federalisme)

Gairebé els de sempre han publicat un manifest. Opinadors i professionals socialistes revestits de societat civil. L'han signat l'11 d'octubre. Llegint el contingut (una crida a votar l'actual nou PSC en fallida del pobre Navarro i el seu comissari Lucena) ràpidament es descobreix que fins i tot s'han equivocat en la data. Perquè en realitat el van parir el 12 d'octubre. El dia de la Hispanitat. Són els nous conservadors procedents de l'esquerra, els del manteniment a tota costa de l'statu quo, els dels trenta anys d'autonomisme que es resisteix a morir. Pitjor encara, són els conservadors que volen enganyar, aliats fàctics de la dreta que governa Espanya. Saben el que es fan. Es tracta de proposar un projecte perfectament irrealitzable, governi el Partit Popular o el PSOE (tal i com tots i cadascun dels representants espanyols dels dos partits han reiterat també ara) a l'espera que els nostres adversaris ens liquidin definitivament. Fan una ve…

"No podem mantenir un poble dins el Regne Unit contra la seva voluntat" (#autodeterminacio)

Aquesta va ser l'afirmació solemne del primer ministre britànic, conservador i unionista, després de signar amb el seu homòleg escocès Alex Salmond un acord per a la celebració d'un referèndum sobre la permanència d'Escòcia al Regne Unit abans del darrer dia del 2014. Una autèntica lliçó de democràcia anglosaxona. Amb uns valors que són a les antípodes dels dels nostres veïns. De fet, pel que fa a l'espectacular reacció d'interès dels mitjans internacionals, durant les darreres setmanes, davant el procés d'alliberament al nostre país, no deixa de ser significatiu que els més propers ens siguin els nordamericans, anglosaxons i centreeuropeus i els més contraris (a banda dels peninsulars, naturalment) els italians i els francesos. Això diu molt i molt. Perquè parlem d'una expressió de voluntat lliure, d'assentiment de les parts que formen el tot. Aquesta és l'arrel de la diferència estratosfèrica en la qualitat democràtica d'uns i altres. De fet,…

Crear seguretats sense perdre el nord (#marxemja)

Dret a decidir, aquesta és la clau que ens condueix a la victòria. A la creació d'un estat propi per Catalunya. Estem convencent abassegadorament els nostres conciutadans perquè la necessitat de disposar d'aquest instrument, en els moments dramàtics de crisi que vivim, és més evident que mai. També, perquè tenim un gran portaavions per rebre les adhesions: el de l'exercici de la democràcia, el de la decisió a través del vot, el del dret d'autoderminació. Entenc que en aquest procés de convenciment d'una majoria incontestable del país (sabeu que crec fermament que a hores d'ara ja són nostres dos terços o fins i tot més de l'electorat) els nostres líders considerin que cal donar seguretats als més dubtosos. Està bé. Però no podem perdre el nord. Aquestes setmanes hem tingut dos exemples més o menys polèmics al respecte: el de les garanties sobre l'oficialitat de l'espanyol al futur estat català i el de la inclusió de la pertinença a la Unió Europea …

Què faran el dia D (#autodeterminació)

Som en els dies més decisius de la nostra llarga història. La gent comença a interpel·lar-se amb la màxima profunditat. Generacions i generacions de catalans ho haurien donat tot per arribar-hi. Fa algun temps, mentre les primeres enquestes començaven a resultar aclaparadores i la responsabilitat de CiU d'encapçalar el procés, cada vegada més difícil de defugir, el conseller Felip Puig repetia allò de que era molt fàcil dir sí en una enquesta, però que el dia de la veritat ja veuríem el què. Francament, a mi sempre m'ha semblat exactament el contrari. Crec que molta gent que fins ara s'ha fet un plantejament intel·lectualista de la qüestió nacional, especialment des de l'esquerra (socialment majoritària al nostre país, encara que després governi el centre-dreta), arribat el dia D veurà en el fons de l'urna la realització d'un canvi històric i votarà sí. Simplement perquè la catalanitat (i en això els atacs des d'Espanya per terra, mar i aire ens estan ajud…

Nul·la capacitat de reacció (#dependentisme)

Reconec que esperava amb curiositat la manifestació dependentista del 12 d'octubre. Sempre es diu i és veritat, que hi ha gent per a tot. Quatre números mal girbats sempre m'han fet preguntar-me el perquè d'un grau tan escàs de mobilització fins al moment del dependentisme a Catalunya. Ara, doncs, quan el gran tema és damunt la taula amb tota la seva virulència, pensava que hauria arribat el moment de veure al carrer una certa manifestació de força. Perquè, per exemple, qualsevol enquesta reflecteix que hi ha un cinc per cent del 7,5 milions de ciutadans de Catalunya que se senten únicament espanyols. Si no m'erro, això vol dir que tenim d'entrada (sense comptar els que es veuen a sí mateixos més espanyols que catalans, que són molts més) uns 375.000 espanyols espanyols entre nosaltres. En aquestes condicions, la visió de la plaça Catalunya gairebé totalment buida als laterals (a excepció de Ronda de Sant Pere) i esponjadament (es podien ballar sevillanes) plena a…

Des de les papereres de la història (#memoriahistorica)

Història i present sempre lligats. Són les mateixes hores en les quals el ministre Wert parla d'españolizar a los catalanes i que el seu homòleg García-Margallo compara els nacionalismes amb el nazisme i el comunisme. Escric impactat en veure la carta del president Companys. Haureu sentit o llegit, aquests dies als mitjans, que una missiva tramesa a la seva cunyada i redactada vuit dies abans de la seva execució se subhasta properament a Barcelona. Tal i com explicava al detall, amb intensa emoció, Josep Benet (Exili i mort del president Companys, Barcelona: Editorial Empúries, 1990, p. 199 i ss.), després de la seva detenció per la Gestapo, el veterà polític republicà ha arribat a la capital catalana el 3 d'octubre de 1940. Naturalment, les autoritats d'ocupació, determinades a procedir amb la màxima urgència a la pantomima del seu procés sumaríssim (ventilat en tres hores) i ràpida execució, pretenen que no se sàpiga on és. Les seves germanes Ramona i Neus, sentimentalm…

Sobre la justícia i el lideratge en un temps decisiu (#eleccions)

Després del lamentable vodevil de la cimera independentista (que haureu observat que he eludit comentar fins ara mateix, cronològicament, primer, per l'emprenyament i, després, per la vergonya aliena), finalment, Reagrupament ha optat per demanar el vot per Convergència i Unió. Resulta clar que existeix un convenciment creixent entre el sobiranisme majoritari que cal posar tots els ous al cistell del Gran Timoner. El nostre instrument de demoscòpia casolana, el Baròmetre d'Estratègia Sobiranista (BES) d'aquest bloc, així ho indica de forma creixent i acceleradíssima. De fet, la incapacitat dels independentistes de fa uns dies d'acordar una candidatura unitària i forta, no només va suposar, em temo, cedir al Partit Popular una molt poc estètica segona posició a les eleccions, sinó que va donar a la coalició governant a Catalunya tots (però tots) els números en la rifa de la majoria absoluta. Per a alguns, un lideratge fort i únic donarà molta més consistència al procés…

La fi de la Carrera d'Índies (#prouespoli)

Finalment, en un argument tan lleig o més que els anteriors, el ministre de justícia espanyol Alberto Ruiz Gallardón va venir a Barcelona per dir-nos que Espanya sense Catalunya sortiria de l'euro, altrament dit, que sense la nostra mamella es moririen de set. Que ens volen només pels quartos, vaja. Discutible manera de dir a algú que l'estimes quan ja té les maletes fetes a la porta de casa. Aquesta actitud, no sé perquè, ha activat en  el meu cervell el record d'un llibre clàssic del veterà catedràtic andalús Carlos Martínez Shaw, Cataluña en la Carrera de Indias, 1680-1756 (Barcelona: Crítica, 1981, 396 p.). Per fer front a les tempestes i als pirates, la Monarquia hispànica instituí un sistema anual de convoi que permetia reforçar la seguretat del viatge i mantenir el monopoli del comerç castellà amb Amèrica. A finals del segle XVI navegaven junts un centenar de vaixells de gran tonatge, que portaven l'anomenat quint reial dels metalls preciosos americans, el qual…

Resistir es vèncer (#memoriahistorica)

No seré gaire original en la recomanació, atès que l'obra ja ha arribat a la tercera edició. Abans de posar-me amb el Victus d'Albert Sánchez Piñol, que avui sortirà oficialment a la venda, he començat el prescalfament amb Lliures o Morts, de Jaume Clotet i David de Montserrat (Barcelona: Columna, 416 p.). Us el recomano. Molt. He de dir que, com passa de vegades, els teloners d'aquesta aproximació literària al 1714 han estat una autèntica revelació. El llibre enganxa i de quina manera. I no només és un ja en sí legítim divertiment narratiu, sinó que transmet algunes idees fonamentals per entendre la posició catalana a la Guerra de Successió. Tan ben dibuixades que potser arribaran a un públic ampli amb més eficiència que qualsevol llibre d'història pura i dura. La dimensió internacional del conflicte, els motius del decantament austriacista del país i, sobretot, el perquè de la resistència a ultrança, resten atractivament descrits. Des d'Almansa i el terrorisme m…

A nosaltres plim (#provocacions)

Si alguna cosa està fent bé el Gran Timoner des del dia del Gran Cop de Timó és el seu control dels temps, del to i de les paraules. Tots plegats ens hem marcat una manera de fer serena, tranquil·la, guanyadora. Perquè ens sabem més i millors. Nosaltres (i no el moribund PSc) sí que avancem sense trencar. En canvi, amb els papers canviats, des de l'espanyolisme de més enllà i el dependentisme català ens arriben gairebé exclusivament insults, provocacions i amenaces. Una primera constatació clara: no n'hauríem de caure. Arribats a aquest punt, més enllà de l'agonia de la Gestoria, amb Espanya, poca cosa hem de dialogar, més enllà dels termes concrets de la separació, la liquidació, el repartiment dels actius i els passius. Bàsicament, de quines compensacions ens ofereixen a canvi d'assumir una part del seu descomunal deute (que, de moment, i aquest és el nostre gran trumfo, és d'ells i només d'ells). El temps d'intercanviar punts de vista i de les llargues …

"Ab la present memòria vos prech no habiteu en tot Rosselló" (#prouespoli)

De tant en tant cal baixar del nostre estat il·lusionat i topar amb la tràgica realitat. Les darreres dades situen en deu mil els joves catalans que han abandonat el nostre país des del 2009 per anar a treballar a l'estranger. Si la paràlisi que provoca la dependència, l'autonomisme i les ganes d'autolesionar-nos es perpetuen, és el futur que espera d'altres milers i milers dels nostres compatriotes. Segurament, a molts dels nostres fills. L'espoli intensiu al qual ha estat i està sotmés el nostre país, sumat a una crisi que s'albira de llarga durada, apunta a una devastació de les possibilitats de futur dels joves gairebé total. Semblant a la del Rosselló, aquella terra disputada per les monarquies hispànica i francesa al llarg de tot el segle XVII, objecte de setges, allotjaments militars, pesta i devastació permanent de les collites. Si algun territori del nostre país pateix aleshores és el Rosselló i el notari de Perpinyà Pere Pasqual confegeix el 1641 aqu…

Parlem de dependentisme (#terminologia)

Suposo que per analogia amb la situació irlandesa, no fa gaires anys, a Catalunya, varem a començar a parlar d'unionisme i d'unionistes per referir-nos al catalans partidaris de perllongar la submissió a Espanya. Sabeu que la batalla de les paraules és essencial i que m'agrada reflexionar-hi. Un bon ús determina una posició de superioritat; i, al contrari, fer seguidisme del teu adversari suposa donar-li un indiscutible aventatge. Com, evidentment, no crec que calgui ajudar-los en res, em sembla que els independentistes ens hem de proposar fermament rebutjar l'ús del terme unionisme i parlar de dependentisme. No només perquè l'utilitzi gent com l'Albert Rivera (que també) sinó, perquè, seguint el fi de l'apunt d'ahir, descriu molt més bé la seva proposta. El seu "unionisme", el del "mejor juntos" o "mejor unidos" amaga estratègicament la segona part: és un "mejor juntos" o "mejor unidos", però fent allò…

Identitat i dependència (#marxemja)

Els escamots de la brigada de narcòtics, com si fossin l'últim mohicà, continuen resistint a la trinxera de la confusió. Són els últims de Filipines. Tot i que cada vegada són menys i estan més encerclats ells no canvien de munició. Barreja que barrejaràs. Confon que confondràs. Ells (amb l'ajuda d'algun polític com la desapareguda Carme Chacón invocant el seu fill) continuen amb la musiqueta de hi ha tants ciutadans a Catalunya que se senten catalans i espanyols i tal i tal. I tant, és veritat. Però que nassos té a veure això amb el punt on ens trobem en el debat Catalunya-Espanya? En efecte, a Catalunya viuen milions de persones que comparteixen diverses identitats. La majoria, catalans i espanyols, però també catalans i tot el que vulguis del món mundial. I què? El que ens estem plantejant no és què volem sentir com a propi ara i en el futur (cosa que no podrem ni volem canviar perquè és absolutament i afortunadament personal i intransferible). El què estem decidint (s…

El català emprenyat es fa espanyol (#sommajoria)

Aquests dies, escoltant els debats al Parlament, al carrer, a les xarxes socials i als mitjans, m'he sentit bé. Molt bé. Eufòric. Quin gust, Déu meu. El canvi de paradigma al país és brutal. Magnífic. Encara recordo com havíem de fer el número quan érem més aviat marginals. Calia cridar. Fer espectacle a la menor oportunitat. Escassament sí podíem aparèixer als mitjans de l'establishment, així que era precís fer-ne una de molt grossa per treure-hi el cap. La truita ha tombat. I de quina manera. Ara (de fet, fa temps) ja som majoria. I la gran manifestació va fer que tothom, a dalt i a baix, en fos conscient. Des d'aleshores les actituds d'uns i altres viuen un intercanvi de papers absolut. Nosaltres parlem amb aquella pau i serenor dels qui se saben majoria. Amb condescendència. I tu que estudios tienes piltrafilla. Ens podem permetre, ens donem el gust de ser generosos en la victòria del consens social. Lloar la importància del castellà al nostre país. Parlar de la n…

En Wert fa pedagogia

Sí, el ministre d'Educació continua amb la pedagogia. Un exdirector general de la Gestoria dels temps del president Pujol em va dir no fa gaire que els espanyols sempre ens han fet pedagogia de la bona. Una pedagogia que nosaltres, pèssims alumnes, no hem volgut entendre durant tres dècades, tot i la seva diàfana claredat. Ells van a la seva. A construir l'Espanya de matriu castellana en la qual viure la diferència es fa irrespirable. Seguint la doctrina FAES, Juan Ignacio Wert ha decidit aplicar en el seu àmbit la doctrina de recentralització que el govern del Partit Popular vol engaltar-nos arreu. Des de les infraestructures de transports a les culturals, es tracta d'un atac en tots els fronts. Precisament ara, quan una immensa majoria dels catalans ha dit que prou, que ja no podem més. El ministre ens diu que vol reconstruir un sol sistema educatiu espanyol i (tal i com era de preveure) garantir via llei de bases que es pugui estudiar a Catalunya amb l'espanyol com…

Convergència i reagrupament estratègic (#eleccions)

Diculpeu-me l'equívoc, la juguesca semàntica del títol. Serveix per recordar-vos que de cara al proper 25 de novembre, els independentistes de sempre ens hem d'ajuntar. Maximitzar beneficis. És hora de deixar de banda les històries del passat i els personalismes. Les maniobres fosques i els desacords. Sóc completament aliè a les cuines, però sembla que en aquests moments hi ha negociacions obertes en diversos fronts. Tant de bo prosperin! Converses que s'allargaran probablement més enllà del dia 11 d'octubre, data límit per a la presentació de coalicions electorals. El context és radicalment diferent al de fa dos anys: tothom ha mesurat les seves forces i ara les sinèrgies poden ser més importants que la tradicional força divisòria de l'independentisme. El premi, a tenor de les enquestes publicades fins ara, podria ser senzillament espectacular: la segona posició a les eleccions, darrera una CiU que ha promès un procés d'autodeterminació més o menys immediat. …

Com dissociar-se de la realitat fins a esfumar-se (#PSc)

Les enquestes anteriors a la gran manifestació i encara més les publicades després assenyalen amb unanimitat un nou ensorrament del PSc. La cosa té mèrit, perquè caure des dels pitjors resultats de la seva història i des de l'oposició, en els temps de crisi que corren, resultava prou difícil. Però ells, segons sembla, seran capaços d'assolir la fita. Més enllà del vodevil de les primàries sí, primàries no, a mi em frapa la capacitat per construir un discurs incomprensible per a l'electorat, particularment en unes eleccions, com aquestes, de tall plebiscitari. Crec que la millor manera d'explicar la capacitat dels socialistes catalans per dissociar-se de la realitat fins a esfumar-se consisteix a analitzar els seus tres darrers lemes publicitaris. En ple Tripartit, enmig d'una completa desorientació, entre pal de cec i pal de cec, amb el ganivet a l'esquena federalista de Pasqual Maragall encara clavat, van decidir que calia dir al país que ells eren "La C…

Comença la 3a edició dels Premis BN (#premisbn)

Tenia seriosos dubtes sobre la continuïtat dels Premis Brigada de Narcòtics, organitzats per aquest bloc els anys 2010 i 2011. Pensava que són masses les il·lusions, les energies que haurem de gastar en les properes setmanes i fins a acabar l'any com per continuar-hi. Divendres passat, però, la intervenció del sempre admirat (pel seu espanyolisme) Joaquim Coll al programa l'Oracle de Catalunya Ràdio em va fer veure la llum. Nooool. Precisament ara, quan els dependentistes es llancen en campanya per frenar l'èxit espatarrant de les nostres idees de tants anys, és quan té més sentit el Premi que els denuncia. Sobretot, perquè continuen gaudint de tribunes de primeríssim ordre, de fantàstics altaveus. Aquell dia, per exemple, al programa d'en Grasset, amb el tal Coll, Lluís Bassets i Pau Canaleta, no se sabia si érem davant una tertúlia plural d'un mitjà públic o escoltant la ponència política d'un congrés del PSc. Així, doncs, amigues i amics, resta obert solemn…