Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2013

Francesc de Carreras o el caçador caçat (#dependentistes)

Uf, com he xalat. Fa uns dies us vaig parlar de les meves impressions sobre un recent article de Francesc de Carreras al diari comtal. Aquest cap de setmana, amb molta més eficiència narrativa que un servidor, Albert Sánchez Piñol ha respost la patum ciutadana. De veritat, senzillament espectacular. Sobretot si us interessa la història d'aquest país (sinó no seríeu aquí), no us ho podeu perdre. Lectura obligatòria. Diu que encara estan buscant els bocinets per la redacció de Can Godó. Amb correcció científica (es nota que es va documentar molt a fons per escriure la novel·la) i una mala llet final de traca i mocador, Sánchez Piñol destrossa tots i cadascun dels arguments de l'il·lustre professor. Tots i cadascun dels contramites (alguns del quals superats de fa uns trenta anys) que Francesc de Carreras presenta indirectament com la lectura correcta, veritable i única de la Guerra de Successió. És el caçador caçat: l'aparent destructor de mites que resulta desenmascarat co…

Canvi de plans, ara contra la consulta! (#pontaeri)

A llarg del mes de gener s'han publicat noves enquestes. Permeten calibrar en quin punt es troba el procés davant l'opinió pública del país. Després de la mobilització dels contraris a la independència que van suposar les eleccions del 25-N, els dos blocs han quedat fixats. I la majoria social independentista (especialment, entre la gent més jove i més ben formada) és notable. Estan molt preocupats. Saben que perden. Més enllà dels interessos de Chacón, el canvi definitiu de posició del PSOE-c contra el dret a decidir té a veure també, segurament, amb aquesta constatació. Defensar-lo com a idea abstracta pot arribar a ser fàcil per a alguns dependentistes. El problema ve quan, davant dels números, constatan que perdran la Consulta. Ai, amic, aleshores la cosa canvia. Per això l'establishment dispara la seva gran artilleria contra el pacte entre CiU i ERC. Cal evitar-la com sigui i per això és precís trencar l'entesa dels dos principals actors polítics del país. I en a…

Eliminar l'obstacle (#dependentistes)

Us en vaig parlar (disculpeu-me l'autocita) fa un any i mig, poc després que es publiqués una potent biografia seva, obra d'Antoni Simon. Em refereixo al diputat Pau Claris, líder d'una classe dirigent revolucionària el 1640. Ànima el gener del 1641 (ara que hi estem posats) de la primera proclamació de sobirania de Catalunya. Aquests dies m'ha assaltat sovint la impressió que estem en un moment d'extraordinària semblança. Hem fet la nostra revolta, que no ha estat al maig i al juny, sinó al setembre i al novembre. I ara, com els catalans de principis de 1641, som en un impasse. Com aleshores, una part de la nostra classe social dirigent, molt més enllà dels seus tristos peons al món de la política i els mitjans, està fent mans i mànigues per aturar el procés, invocant la necessitat d'un pacte amb Madrid que ja sabem (perquè tots han acabat igual) que no hi és i que quan hi sigui serà l'enèssim engany. Eren catalans que volien una entesa amb la cort per evi…

Quan se'ls veu el llautó (#dependentistes)

En diuen fractura. La compatibilitat identitària entre el sentiment de pertinença a Catalunya i Espanya, per més que la senyora Chacón i la major part del dependentisme s'entesti, no és en joc. Hem arribat al punt en el qual cal triar no pas identitat (que és individual i intransferible), sinó decidir si volem disposar d'un estat propi que defensi els nostres interessos, sigui quina sigui la nostra ideologia o sensibilitat nacional. Tot i així, a base d'insults i puntades de peu a la boca des dels centres de poder polític i mediàtic espanyol, les enquestes ho detecten, els catalans que comparteixen la identitat del país amb l'espanyola estan baixant de les cotes tradicionals superiors al cinquanta per cent a les situades escassament per sobre del trenta, en un moviment tectònic important. Un diria que els defensors de la dependència haurien d'atrinxerar-se en aquesta opció, i així ho fan homes intel·ligents de la Brigada com l'Antoni Puigverd, que destaca aque…

Javier Cercas, anatomia d'un cretí (#dependentistes)

Gràcies a twitter he recuperat un article de Javier Cercas contra el Gran Timoner. No té preu. L'home està desfermat. Té toooot el dret del món a ser anti-independentista. A voler-se ell i tots els qui l'envolten lligats perpètuament al rem espanyol. A estar nerviós i frustrat per la suprema castanya que els seus es van fotre el 25-N (a l'anàlisi de la qual, per cert, no dedica ni una coma). Ara bé, el to insultant, xulesc, francament imbècil que està desenvolupant a marxes forçades l'està portant a extrems patètics. I quan s'està tan neguitós s'acostumen a escriure autèntiques tonteries. Un servidor l'admirava. Fins i tot va xalar llegint-lo a Soldados de Salamina. Però que no pateixi, no tornaré a dedicar ni mig cèntim a omplir-li la butxaca mentre ell treballa enfollidament a favor de deixar sense expectatives els meus fills. Això que us deia. El Dia de Reis va publicar a El País un article per emmarcar. Alhora que titlla de feixistes, amb paràbola, la …

El parany on va caure el Gran Timoner (#25N)

El fragor de la batalla diària no m'ha permès compartir amb vosaltres un pensament que crec important. Alguns (bàsicament, brigadistes com ara els grans Enric Juliana o Lluís Bassets) continuen reclamant reflexió a CiU sobre les causes del seu resultat el passat 25-N. Un resultat que, com porto setmanes intentant demostrar al PBP, va ser absolutament històric per al conjunt del sobiranisme, però, tanmateix, relativament dolent per a la seva primera força. Evidentment, aquesta demanda brigadista de reflexió es confon ben volgudament amb una voluntat de forçar una rectificació de la federació nacionalista. Ajudats per l'establishment dels que han fet de la dependència dels seus compatriotes el negoci de la seva vida, encapçalats políticament per un Duran i Lleida amb respiració assistida, pretenen que la federació llanci a les escombraries el mandat popular de més d'un milió cent mil catalans i abandoni el projecte de la consulta. I reprendre el pacte fiscal que tots sabem …

Fer-ho pitjor és literalment impossible (#PSOE-c)

Avui m'allargo una mica. Però és que, tela. Un tuit de la Montserrat Tura ho resumia a la perfecció: l'home té un mèrit extraordinari, perquè ningú com Pere Navarro ha fet tant per desunir un partit en tan poc temps. El lideratge de l'ex-alcalde de Terrassa és el més funest que es recorda des del temps d'Antonio Hernández Mancha. Com tothom sap, el PSC ha estat el resultat històric d'una amalgama de sensibilitats. De fet, és el més comú en tots els grans partits. Han crescut a partir de la indefinició, buscant majories per ocupar el màxim d'esferes de poder. La gran caiguda de caretes que esta provocant l'esclat del procés sobiranista fa que, en aquests moments, s'estigui produint l'efecte contrari: la indefinició porta a la fragmentació i la credibilitat d'un missatge clar al creixement. En aquest context i després de l'ensulsiada de l'Estatutet federal impulsat per Pasqual Maragall, l'arribada del nou lideratge de Navarro al Parti…

Catalunya recupera la sobirania espoliada (#autodeterminació)

Un dia molt joiós. Esplèndid. Tot i la tonteria dels mitjans de la Brigada, sempre intentant, a la desesperada, posar aigua al vi. Mirar sempre (encara que sigui prima com un paper de fumar) la cara negativa de tot. El que falta per arribar (que era impossible) a 107, per comptes dels 85 assolits. Sí. S'ha aprovat finalment per una majoria de vots emesos superior als dos terços la Declaració de Sobirania que enceta el procés de consulta. Hem dit al món que exercirem efectivament el nostre dret d'autodeterminació perquè disposem de la sobirania per fer-ho. Els mitjans d'arreu s'han fet ressò a tota velocitat. Recuperem a la pràctica la mateixa sobirania que les nostres institucions van fer créixer, conservar i defensar durant cinc segles fins a l'espoli borbònic. La 86a legislatura del nostre parlament recupera el poder que ens varen perdre per la força després de la 75a, la que es desenvolupà a la Cort general de 1705-1706.

Amb el contrapunt de la tradicional igno…

"D'acord amb la voluntat majoritària expressada democràticament per part del poble, el Parlament de Catalunya acorda iniciar el procés per fer efectiu l'exercici del dret a decidir" (#femhistòria)

El llarg títol de l'apunt d'avui (el més extens de la història d'aquest bloc, però que bé s'ho val) expressa el que viurem tots plegats, a través dels nostres representants, aquest matí. Moment de màxima emoció. El més important de la història del país des del 14 d'abril de 1931. Avui, el Parlament de Catalunya es definirà com a instrument democràtic d'un poble sobirà que manifesta al món la seva decisió d'emprendre el camí de l'autodeterminació. Aprovarà la Declaració de Sobirania i el Dret a Decidir del Poble de Catalunya. Obrim definitivament el procés que ens portarà a la constitució d'un estat propi. De fa anys, hem dit que el poble caminava per davant de les institucions. I així ha estat, en particular des d'aquell 13 de setembre de 2009 en el qual es va celebrar la primera Consulta sobre la Independència, a Arenys de Munt.

Des d'aleshores, des de baix, a les xarxes socials, als barris, a les viles, a la feina, a casa, la mobilització…

Tant costa canviar el xip? (#politics)

L'arrencada de la legislatura ha posat de relleu (amb perdó per la pedanteria) una certa desorientació del personal. L'establishment i la seva brigada s'han posat les piles a fons, a la vista dels resultats del 25-N. I, en conjunció amb els errors propis i la pirateria dels nostres enemics, durant aquests dies de negociació de la Declaració de Sobirania, s'ha aconseguit traslladar a l'opinió pública una imatge de desgavell. Torna amb força el ja us deia jo, de què va servir la manifestació, són tots iguals, etcètera, etcètera. Es tracta, bàsicament, de desanimar el personal. Confio que tota aquesta fumera escamparà després de la mítica jornada del proper 23 de gener. Perquè, més enllà de la voluntat d'enverinar l'ambient que professen els enemics del procés, hi ha també un excés de nervis en la bancada sobiranista. Si us plau, no caiguem de quatre grapes en l'estratègia de la Brigada. No ens deixem prendre la iniciativa. Hi ha molt pocs arguments per d…

Conclusió: no poden (#dependentisme)

Des de l'Onze de Setembre hi han posat tota la carn a la graella. Conscients finalment (i mira que els hi ha costat) que la cosa anava de veres. Han mobilitzat tot el vot dependentista possible a Catalunya. I no, estimats amics i amigues, no poden. 35%. Cota màxima. Els resulta impossible capgirar la tendència. Tot i la desorientació provocada per uns resultats electorals el 25-N, amb el pronunciat descens de CiU enmig d'un gran triomf sobiranista, que ningú esperava. El vot de la llibertat (amb, en contrast, un descrèdit creixent dels partits filials de Madrid) continua molt a prop dels dos terços. I els percentatges de suport al sí en una hipotètica consulta sobre la independència es mantenen (tal i com demostra l'enquesta que avui publica El Periódico en paper) exactament en el punt màxim (57% de vot directe) on era poc després de la Diada. Incòlume. El país aguanta l'embestida de la por i el joc brut. I cada dia es posaran més i més nerviosos. Només els queda un t…

Una endevinalla entre passat i present (#revoltacatalana)

Primer, fart d'una situació econòmica i social d'ofec insostenible, dels insults i la supèrbia dels forasters, el poble havia acabat esclatant al carrer. A ple pulmó, per denunciar l'espoli, per reclamar la llibertat. A manca de líders, auto-organitzats, des de la Catalunya terra endins a la ciutat de Barcelona. Després de molt empènyer des de baix, les institucions no havien tingut altre remei que acceptar la situació i (amb generositat alguns i amb convenciment no tots) posar-se al capdavant d'aquell moviment. En no massa temps havien reconduït aparentment les coses en el sentit dels desitjos de la majoria. El trencament amb Madrid semblava ja fet, completament inevitable. Les institucions responien fermes als anhels del poble com no ho havien fet durant dècades. La reacció de l'enemic, però, havia estat contundent. A les poques setmanes, la campanya de la por era aplicada sense pietat. Fora de la seva submissió no havia altra cosa que l'abisme. Una campanya…

Gairebé necessito un desfibril·lador (#administració)

Lectura matinal de José Antich, gran comissari de la Brigada. Demana una reforma de l'administració que mai arriba. En plena sintonia amb el programa de Ciutadans carrega contra els Consells Comarcals i oblida completament l'existència de les Diputacions. Aquells ens de l'administració pública als quals les retallades han afectat menys, tot i el seu dubtós paper competencial. Molt bé. A mi em recorda una notícia que he escoltat els darrers dies de vacances. Resulta que Dipsalut, l’Organisme de Salut Pública de la Diputació de Girona, ha començat la instal·lació, dins el projecte ‘Girona, territori cardioprotegit’, d'un total de 650 desfibril·ladors a tota la demarcació. Em direu que criticar-ho és simple ignorància o manca de sensibilitat envers les cardiopaties. Potser sí. El projecte inicial, en 2009, era més modest, atès que sembla ser que només preveia l'instal·lació d'una unitat a cadascun dels 221 municipis de la província.

Ara, en plena crisi, mentre es…

"Quod omnes tangit...": el referèndum mundial (#autodeterminació)

Resulta realment curiosa aquesta capacitat que tenen els nostres adversaris per girar l'argument de dalt a baix segons la circumstància i el destinatari. Ells, que batallen pels seus símbols d'identitat fins al ridícul (com ara boicotejant  la nova patent europea perquè menysté l'espanyol), quan es tracta d'atacar-nos, no dubten a dir-nos provincians i garrulos. Ens acusen de manca d'esperit universal. Avui us parlo d'un recurs dialèctic que ha assolit la categoria d'axioma dels nacionalistes espanyols, de Rubalcaba a Pedro J. passant per Marhuenda i Zarzalejos. Fins i tot, quan es posen cultes, apel·len a la màxima del dret medieval, base posterior de la construcció liberal i democràtica, "quod omnes tangit debet ab omnibus approbari". Allò que afecta tothom, per tots ha de ser aprovat. Se suposa, tal i com ens explica Francesc de Carreras amb tota prolixitat al diari comtal, de la necessitat que tots els espanyols (peninsulars i insulars) decid…

El Parlament de la 86a Legislatura (#memoriahistorica)

Escoltava fa uns dies a la ràdio l'economista i blocaire Salvador García-Ruiz, premiat darrerament per l'Omníum Cultural per la seva gran tasca al Col·lectiu Emma, com sabeu, l'entitat dedicada a difondre la nostra causa entre la premsa internacional. Esmentava el fet que un dels elements que més impacta els mitjans estrangers és el de saber que el Gran Timoner és el 129è president de la Generalitat de Catalunya. Una manera gràfica de fer conèixer el món que no pertanyem només a una comunitat cultural mil·lenària, sinó també a una nació política dotada d'institucions de sobirania des de fa nou-cents anys. Que no inventem res. Que demanem la devolució d'un estatus que l'Espanya construïda des de Castella ens va prendre per la força de les armes com a resultat d'una victòria militar. Per això, ara que s'inicia una nova legislatura al Parlament autonòmic del Parc de la Ciutadella (i amb les mateixes matisacions que per al cas del president), potser també …

Salveu en Duran, que és la darrera oportunitat! (#dependentisme)

Parlem a migdia uns quants apassionats sobre la situació del país. Sobresurt en la conversa la figura d'en Duran. Com si l'haguéssim escoltat, ens posem ben aviat d'acord en la tesi que (segons veig a la nit), en Xavier Sala i Martín ha defensat al matí a la ràdio. Els moviments d'aquests dies exemplifiquen el pitjor de la Catalunya dependent del 2013. Esclata el vergonyós acord que posa fi, sense llums i taquígrafs, al cas Pallerols. La Unió Democràtica que encapçala Josep Antoni Duran i Lleida des de fa trenta anys, es veu obligada a reconèixer haver estat beneficiària del desviament de fons públics per valor de més de mig milió d'euros. El marró és descomunal. El cerillo ha sortit cames ajudeu-me en direcció a Xile per evitar el primer sotrac, encomanant la seva gestió a la tan flexible Marta Llorens. Es desferma el pànic en l'establishment. Podem arribar a perdre el nostre home fort, s'exclamen. Ens quedem en pilotes. La Vanguardia aconsegueix publicar …

Obligats a escollir què? (#dependentisme)

Antoni Puigverd, enorme brigadista, continua la seva prèdica sobre la necessitat de no triar. De mantenir al preu que sigui una tercera via que (impossible com tothom sap que és) signfiqui a la pràctica mantenir l'statu quo de dependència amb Espanya, enmig de l'ensorrament econòmic, social i moral del nostre país. Imprescindible el seu article al respecte al diari comtal. Com a disc ratllat, manté una vegada i una altra la seva tesi de la divisió identitària dels catalans i de la importància del sector dels que se senten catalans i espanyols. Tanta repetició mereix almenys dues acotacions. Primera, que aquest segment social (la darrera onada del CEO i el darrer Baròmetre semestral de l'Ajuntament de Barcelona així ho acrediten) després de dècades d'estabilitat, s'està començant a empetitir. A Barcelona, per exemple, els qui se senten més catalans o només catalans voregen el 53%, mentre els qui comparteixen nacionalitat es queden en el 34%. Segona acotació: qui ha…

Mantinguem el grup tant com sigui possible (#consulta)

A twitter, com és tan habitual en la xarxa social de la immediatesa, em vaig precipitar. En conèixer l'esborrany del text de la Declaració de Sobirania que, pressumptament, es votarà el proper 23 de gener al Parlament de Catalunya, vaig dir que era el més important de la història del catalanisme. Segurament ho serà. Però encara és només un document de treball i desconeixem, per tant, resultat dels pactes, quin serà el seu contingut definitiu. Esquerra ha desvetllat que la intenció dels impulsors no era la seva difusió pública, sinó la negociació amb els partits que van defensar durant la campanya electoral el dret a l'autodeterminació. Curiosament, poques hores després de posar-lo a mans de PSc, ICV i CUP, el text arribava a la taula dels mitjans. No cal ser molt espavilat per saber a qui beneficia més el descrèdit de la iniciativa que volen/no volen. Qui es deleix per crear mala maror al respecte. La Pilar Rahola escrivia que alguna cosa es feia malament i és que algú ens vo…

1792, l'avantsala de la Revolució (#revoltacatalana)

Cau a les meves mans una peça preciosa. Força malmesa. Incautada probablement a un fugitiu cap al sud dels primers mesos de la Revolució, Anton Travis, de la vila d'Ur, just en el camí de la frontera de 1659 entre Llívia i Puigcerdà. Es tracta d'una cançó maldestrament impresa en un full volander. Som en el temps de tan precària  convivència entre la monarquia constitucional i l'Assemblea Legislativa franceses, ben poc abans (l'agost de 1792) que esclatés definitivament la revolució que portaria a l'assalt del Palau Reial, la deposició de Lluís XVI i l'inici del govern de la Convenció. El text de la titulada "Cançó nationale" és en català, se suposa, destinat a fer propaganda al Principat de la conveniència de seguir aquells primers passos revolucionaris. La connexió amb el nostre present de crisi, tensió social i canvis profunds, m'ha resultat d'allò més evocadora. Per això, us transcric algunes estrofes:

"1. Nacions estrangeres / veniu…

Maniobres eternes de distracció (#PSc)

Amics i amigues, atureu màquines: ja ho reconeix fins i tot el flamant Premi Brigada de Narcòtics 2012 Antoni Bolaño, hem entrat en el principi de la fi del PSc. Ho admeten ells mateixos, just el dia en el qual un sondeig públic situa els socialistes com a quarta força política a l'Ajuntament de Barcelona si avui es fessin eleccions. Discrepo de l'enquesta: atès el seu progrés en el descrèdit públic crec que seran cinquens. Tot això, després d'escoltar el portaveu Collboni i el comissari Lucena contradir-se en menys de vint-i-hores sobre l'actitud del partit en relació al dret a decidir. Ara sí, ara no. Ni. Mireu. La gent vol (com s'ha vist) que els partits parlin clar. No vol viure en la permanent aixecada de camisa. I, en aquest tema, el PSc es mou en una permanent presa de pèl al país. La pràctica d'una honestedat mínima exigeix fixar posicions moralment dignes: diuen els socialistes que només donaran suport a una consulta legal. A veure, tothom, absolutame…

Ciutadans que pugen a cavall (#memoriahistòrica)

Dos moments d'aquests últims dies. El primer, la lectura del darrer article de Francesc de Carreras al diari comtal on, al fil de dues entrevistes recents a l'hispanista John H. Elliott, aprofita per carregar contra els mites del nacionalisme català. El segon, en el que gaudeixo de l'oportunitat de tenir a les mans el cartell de convocatòria de la Junta de Braços del juliol de 1713, la que acordà (elevada d'esperit republicà) la resistència a ultrança del país a l'ocupació borbònica. Fantàstic contrast entre el document en brut i la seva lectura manipuladora de present. El fracassat senador de Ciutadans llança l'habitual diatriba que el nacionalisme hispànic (el que oblida el franquisme en presentar internacionalment la història d'Espanya) assaja des de sempre: acusar els catalanisme de construir mites mentre ells (sempre lliures de pecat) presenten l'exclusiva narració verídica del passat. Per fer-ho, el nostre estimadíssim catedràtic de dret constitu…

Identitat lliurement escollida (#nonacionalisme)

Aquests dies he mantingut un simpàtic intercanvi a twitter amb un navarrès nacionalista espanyol. M'ha resultat particularment instructiu. Tot el seu raonament, bàsicament, consistia a recordar-me el fet, que m'agradés o no, jo sóc espanyol. Com si el fet administratiu tingués la més mínima significació teòrica i pràctica. La imposició, per la imposició, ja els coneixem. Jo m'esforçava a recordar-li que un projecte col·lectiu eficient i amb possibilitats de futur, em sembla, només pot construir-se a partir de la lliure adhesió dels seus integrants. Però a cada volta de tuit a ell només semblava importar-li una cosa: refermar que sóc espanyol m'agradi o no. Com si es tractés de la possessió infantil d'un objecte: això és meu. És terriblement simptomàtic de com s'estructuren mentalment els espanyols. Castella ha creat una hegemonia demogràfica, política i cultural i l'importa un rave si els altres ciutadans de la península en volen formar part o no del seu p…

La festa del rail o, tots al frenopàtic! (#infraestructures)

Com canvien les perspectives. Però, això sí, només les d'alguns. Recordo, a la feina, converses apassionades i intenses amb motiu de la inauguració pel febrer de 2008 de la línia del TAV entre Barcelona i Madrid (més valdria dir entre Madrid i Barcelona, perquè és entre la capital i la resta de les províncies que han de nodrir-la de visitants, que d'això es tracta). Era només uns mesos abans de la gran crisi financera nordamericana de setembre d'aquell mateix any, desencadenada per la fallida del grup Goldman Sachs. El principi de la pitjor crisi de la història del capitalisme a Europa. La Rosa ho tenia ja aleshores claríssim: el que es feia era una barbaritat. Calia potenciar el transport de proximitat i aturar d'una vegada l'expansió de l'alta velocitat per abocar-hi els recursos a les necessitats de transport de la majoria de la gent. He de reconèixer que aleshores un servidor estava plenament imbuït de la idea que aquella connexió ferroviària constituïa un…

Continua la batalla de les paraules (#marxemja)

Després de llançar-nos tota la porqueria que tenien a l'abast, els espanyols impulsen darrerament una variant tàctica.  Es tracta d'abandonar en la mesura del possible el to negatiu, a la desesperada (el que va provocar, entre altres factors, els mals resultats del Partit Popular), i abraçar el més hàbil positivisme del #mejorunidos de Ciutadans. Darrerament les paraules que més se escolten de ponent són unitat i diàleg. Es tracta de posar la càrrega de la prova en l'altra part i d'amagar quin és l'objectiu real del seu nacionalisme. Del procés històric on som d'imposició de l'Espanya espanyola. D'imputar a l'altre tots els termes negatius i d'utilitzar-ne només de positius, encara que amaguin la voluntat real de fer-nos desaparèixer del mapa com a comunitat nacional diferenciada. I, certament, pel que fa a la batalla de les paraules, ens falta molt per aprendre.

Com fan ells, hem d'anar a la nostra. En la defensa de les nostres tesis de ll…

Les vaques volen al món d'Alicia y Soraya (#propaganda)

M'admira l'exercici que els seus líders, dia a dia, fan del manual de propaganda del Partit Popular. La consigna és: repetiu fins a la sacietat els vostres arguments, encara que siguin completament inverosímils. Dieu una vegada i una altra el que us interessa col·locar en el subconscient dels vostres oïdors encara que sigui objectivament i evidentment fals. A veure si convencem uns quants incauts desinformats. Aquestes darreres setmanes, després dels resultats del 25N (els millors de la història del sobiranisme) que van celebrar amb cava, estan desfermats. Com a primera reacció després de les eleccions, l'Alicia Sánchez Camacho va afirmar contundent, amb la mateixa força amb la qual avisava en campanya que els nostres títols universitaris no serviran mai més i que els Garcia hauran de traduir-se el cognom, que els catalans han dit que no volen trencar amb Espanya. Sí, sí. Tot i que les candidatures que defensaven la consecució d'un Estat propi van aconseguir una major…

Relats de diumenge (XXXIV). La plantació (#dependentisme)

En l'època de la collita, més encara que en qualsevol altre moment de l'any, el treball de sol a sol els mantenia senzillament exhausts. Poc temps quedava per pensar. Darrerament, però, en la vetlla després de l'esforç experimentaven sentiments contraposats. D'una banda, les condicions de vida eren més adverses que mai. L'amo i el capatàs, per comptes d'afluixar en les exigències laborals davant les extremes contingències meteorològiques, cada vegada més insofribles, els mantenien cada dia més collats. Però, d'un altre costat, el pla de fugida ideat per alguns dels homes més audaços, concitava a cada jorn més adhesions. Es presentava com la veritable, de fet, l'única sortida per sobreviure. AM i OJ el defensaven amb creixent intel·ligència i capacitat de seducció. Fins al punt que entre aquells esclaus se sabien ja majoria. Els escèptics només podien apel·lar a les dificultats que els fugats trobarien més enllà del tancat de la plantació. Ningú no ajud…

Catalunya, Europa, 1946, 2013 (#marxem)

A la feina, davant la meva taula de treball, allà on la vista descansa darrera l'ordinador, la part posterior d'un armari em fa de paret separadora que compartimenta els espais. És el petit racó de cadascú. Hi tinc penjades algunes fotografies de la família i de les vacances d'estiu (per ajudar a passar el llarg hivern). També un petit targetó de la vella campanya "Yes we Cat" i uns quants documents històrics que han anat passant per les meves mans i m'ha fet gràcia conservar ben a la vista. D'un d'ells ja vaig fer apunt, però a la vista de les cirumstàncies em sembla imprescindible recuperar-lo avui. Es tracta d'una missiva en la qual el poeta Joan Alavedra felicita el Nadal i desitja un bon any nou a l'historiador Antoni Rovira i Virgili. La segona Guerra Mundial tot just ha acabat i els catalans a l'exili confien que Europa, l'esperit democràtic del vell continent, salvarà Catalunya del feixisme i els permetrà aviat el retorn al pa…

Encara més sobre el 25-N: la temença d'un col·lega (#sommajoria)

Com a bon funcionari, de vegades surto de la feina a esmorzar amb ell. El debat polític (com no, amb un malalt com un servidor d'acompanyant) acostuma a centrar la conversa. És dels que votarà sí, però sense massa abrandament. El seu univers de preferències es mou de sempre entre ICV, una temporada ERC i darrerament, per l'activisme del seu fill gran, la CUP. És un defensor acèrrim dels serveis públics, especialment, de l'ensenyament i la sanitat, tan malmesos per la crisi i l'espoli que (per aquest ordre) ens destrueix. Fa molts anys que parlem que les condicions ambientals per a la independència consistien en una crisi i una majoria absoluta del Partit Popular. Durant els darrers mesos, davant el trinxament de l'estat del benestar, l'he vist neguitós en relació al procés cap a la plena sobirania. El contemplava com un gest exclusiu de CiU i, per tant, associava el seu èxit a un predomini ideològic i electoral de la coalició (aproximadament, és un dir) durant…

Sí, sí, com us ho dic, el pitjor PP en més de 20 anys (#dependentisme)

Potser em direu que analitzo la realitat de manera molt esbiaixada, però, ho sento, a parer d'un servidor, el passat 25N el Partit Popular va assolir uns pèssims resultats. Tot i fer-ho en un context d'enfrontament i por molt favorable. I pensareu: home, però si la versió oficial diu que són els millors resultats (pel que fa a escons) de la història del partit en unes eleccions al Parlament de Catalunya. I és cert, però aquesta dada, penso, en els moments excepcionals que vivim, no contradiu pas la meva tesi inicial. No em refereixo només al fet que el PP (amb majoria absoluta a Madrid) sigui el quart partit al Parlament de Catalunya, perdent una posició. Ni al fet que la situació política del país els condueixi directament a la marginalitat, al crit des del racó, sense cap mena de possibilitat d'influir (com en la legislatura passada) en la governació del país. Al fet que l'únic poder que tocaran serà el que aconsegueixin des de Madrid a base de recentralitzar impunem…

La Constitució d'uns pocs (#marxemja)

Les vacances donen per fer números. Si em llegiu, ho haureu notat aquests dies. Números de tota mena. L'origen pot venir, per exemple, d'un comentat discurs reial de Nadal, en el qual, a més d'un retrat penjat a la paret de l'infant Felip, fill de Felip V l'exterminador de Catalunya, hi aparegui damunt la taula del despatx monàrquic una Constitució vella, rovellada, caduca. Així que, quan tinc l'oportunitat entro al web de l'Instituto Nacional de Estadística (que les institucions espanyoles cal citar-les en espanyol). El darrer cens oficial, el tancat el novembre de 2011 (ara devem ser menys) fixa el nombre de residents a Catalunya (de catalans) en 7.522.846. N'hem de descomptar els 1.382.907 estrangers, privats en aquests país de drets bàsics com el de vot. Ens queden 6.394.396 persones. Però també hem d'eliminar els 1.161.777 menors de 18 anys, que tampoc estan habilitats per participar a les eleccions. I ja som 5.232.619. Aproximadament el cens …

Antoni Bolaño i "La Vanguardia" guanyen el Premi Brigada de Narcòtics 2012 (#PremisBN)

Després que els lectors d'aquest bloc han votat al llarg de tot el mes de desembre, avui cal felicitar els guanyadors dels Premis BN 2012, Antoni Bolaño (que succeeix José Antich i Josep Cuní) en la categoria de Millor Inspector i el diari La Vanguardia, que repeteix per tercer any consecutiu com a imbatible Millor Comissaria. Aquest any ha estat particularment disputat, atès que els segons a cada categoria, Enric Juliana i El Periódico de Catalunya, han anat prou forts fins al darrer dia. En els moments històrics que vivim, els premis d'aquest any tenen una importància molt especial. Després de la gran victòria sobiranista del 25N, la Brigada de Narcòtics, que havia quedat descol·locada d'ençà de l'Onze de Setembre, ha tornat amb renovada força als seus esquemes bàsics de funcionament dispersiu i contaminant. En aquest context, la figura d'Antoni Bolaño representa el retorn al passat en tot el seu esplendor. Retorn per a un país al qual es vol sotmès a la dependè…