Antoni Bolaño i "La Vanguardia" guanyen el Premi Brigada de Narcòtics 2012 (#PremisBN)

Després que els lectors d'aquest bloc han votat al llarg de tot el mes de desembre, avui cal felicitar els guanyadors dels Premis BN 2012, Antoni Bolaño (que succeeix José Antich i Josep Cuní) en la categoria de Millor Inspector i el diari La Vanguardia, que repeteix per tercer any consecutiu com a imbatible Millor Comissaria. Aquest any ha estat particularment disputat, atès que els segons a cada categoria, Enric Juliana i El Periódico de Catalunya, han anat prou forts fins al darrer dia. En els moments històrics que vivim, els premis d'aquest any tenen una importància molt especial. Després de la gran victòria sobiranista del 25N, la Brigada de Narcòtics, que havia quedat descol·locada d'ençà de l'Onze de Setembre, ha tornat amb renovada força als seus esquemes bàsics de funcionament dispersiu i contaminant. En aquest context, la figura d'Antoni Bolaño representa el retorn al passat en tot el seu esplendor. Retorn per a un país al qual es vol sotmès a la dependència amb el vell narcòtic, ara ressuscitat, d'una reforma federal emparada pel PSOE que (absolutament i radicalment inviable i sense cap mena de suport a Catalunya fora de l'establishment) no és sinó l'enèssima estafa, moralment miserable en un país amb tant patiment.

Però Bolaño representa també el retorn al passat per a una espai, el socialista, que busca a Catalunya, entre la gent sensata, una reorientació que prioritzi els interessos nacionals per davant dels espanyols, després d'una castanya electoral sense precedents que ha deixat pel camí (i continuarà deixant) el més intel·ligent del partit. I què dir de l'altre guanyador, de La Vanguardia! Les seves batzegades, els seus girs, responen amb una exactitud perfecta a les pressions dels sectors socials als quals històricament ha representat. Després de l'èxit històric de l'Onze, el diari comtal era disposat (no havent-mi remei, que què hi farem!) a acceptar una independència guiada per CiU, en la qual els seus interessos i els que representa es mantinguessin ben blindats. Una independència de dretes, per als de sempre, diguem-ne. Però resulta que el país va dir que no, que volia la independència, però de rostre social. Que calia un gir a l'esquerra. I aleshores La Vanguardia va tombar com un mitjó i es va apuntar (en un moviment execrable de seguiment de la premsa madrilenya) a la cacera immoral del president de la Generalitat que acabaven de votar (agradi o no) 1,1 milions de catalans, als quals, a criteri del diari comtal, ara cal trair i llançar a les escombraries. En definitiva, uns premis merescudíssims, doncs!

Comentaris

  1. Et passo l'enllaç d'un video sobre en Duran.
    http://www.youtube.com/watch?v=KgRrMmKFExo

    ResponElimina
  2. Aix, el Bolaño... si algun dia escric el llibre El PSC explicat als meus pares, ell serà convidat a la presentació.

    ResponElimina
  3. Aquesta capacitat d'adaptació de La Vanguardia, tant servil a la majoria del moment, trobo que els desprestigia a perpetuïtat. Això d'anar canviant de camisa constantment serveix per anar ben net i adaptar-se al canvi de temps, però és un desastre per identificar cadascú. Almenys, quan veus algú que llegeix El Mundo, ja saps de quin peu calça; amb el Punt Avui, és claríssim. Però, quan pertoca a endevinar-ho amb algú que llegeix La Vanguardia, llavores no em queda més remei que pensar que estic davant d'un "adaptatiu". Els adaptatius són perillosos perquè la traïció la poden a arribar a justificar sempre, per tranquil·litzar la seva ànima.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas