Ves al contingut principal

Catalunya, Europa, 1946, 2013 (#marxem)

Antoni Rovira i Virgili
A la feina, davant la meva taula de treball, allà on la vista descansa darrera l'ordinador, la part posterior d'un armari em fa de paret separadora que compartimenta els espais. És el petit racó de cadascú. Hi tinc penjades algunes fotografies de la família i de les vacances d'estiu (per ajudar a passar el llarg hivern). També un petit targetó de la vella campanya "Yes we Cat" i uns quants documents històrics que han anat passant per les meves mans i m'ha fet gràcia conservar ben a la vista. D'un d'ells ja vaig fer apunt, però a la vista de les cirumstàncies em sembla imprescindible recuperar-lo avui. Es tracta d'una missiva en la qual el poeta Joan Alavedra felicita el Nadal i desitja un bon any nou a l'historiador Antoni Rovira i Virgili. La segona Guerra Mundial tot just ha acabat i els catalans a l'exili confien que Europa, l'esperit democràtic del vell continent, salvarà Catalunya del feixisme i els permetrà aviat el retorn al país tan estimat.

"Montpeller, 22 de desembre de 1945. Estimat amic Alavedra: bones festes i sobretot bon any nou! L'any 1945, gran any del món, ha deixat per a nosaltres, catalans, un feix d'esperances en poncella. Triga la florida, però vindrà. Tal com jo em preguntava l'any passat en aquest temps, em pregunto davant l'any que ha de venir: primavera o estiu? Quin serà el període de l'alliberament i del retorn? El 1946 té la paraula. Ell dirà. Afectuosos de casa nostra per a casa vostra. Una abraça per a vós del vostre amic. Antoni Rovira i Virgili." 1946, 2013. Durant aquest any que ara comença Espanya tornarà a posar de relleu la seva escassa identitificació amb la democràcia, negant-nos el dret a decidir lliurement el nostre futur i aplicant-nos sense debat la xària constitucional. La pregunta és: ens tornaran a deixar els nostres socis europeus sols en la lluita per la democràcia?

Comentaris

  1. la resposta és SI

    i fora bó que deixem de creure en altres, que ens donaran copets a l'esquena i ens diran bones paraules, però d'aqui no pasaran.

    Com bé va dir en Joan Sales, si els catalans hem fet l'imbècil, el que cal doncs, no és deixar de ser catalans sino deixar de ser imbècils.

    Hem de tenir clar que la independència només l'aconseguirem nosaltres sols, després ja ens reconeixeran, el mon al final sempre acaba reconeixent els fets consumats, no hem de pensar en que no podem ser independènts si ens faran fora o no de la UE, si ens voldran o no a l'ONU o a la OTAN.

    La indpendència no la podem condicionar a res i menys al que pensin o deixin de pensar altres paisos, la indpendència la volem peruqe hi tenim tot el dret del mon i no ens cal cap més justificació ni condicionant i perque ara mateix les nostres constitucions van ser abolides per la força i per tant tenim tot el dret a recuperar-les.

    Un cop independènts ja negociarem o no el que calgui amb els altres paisos que segur que voldran negociar i establir relacions com amb qualsevol altre pais.

    No hem de tenir por ni a boicots ni a no reconeixements, peruqe això no pasara, reconeguts o no dins la UE o no, dins l'ONU o no, les empreses continuaran compran i venent a Catalunya, de la mateixa forma que fan amb tants i tants paisos democràtes o dictatorials, religiosos o laics, negres, blancs vermells o del color que siguin.

    La indepndència només és cosa nostra, si confiem en tercers, no l'aconseuirem mai.

    I aquest és el misatge que de forma amable i sense aixecar ulls de poll hem de donar al mon, volem ser independènts per que tenim tot el dret del mon i ens és ben bé igual el que vosaltres penseu, perque la nostra decisió és ferma i inegociable.

    La respota estimat Granollacs, és SI, i si busquem i confiem amb aliats externs la cagarem, si no vaig errat va ser en Churchil qui va dir que Anglaterra no tenia amics, tenia interesos, i això és el que em de fer, Catalunya no ha de buscar amics( que ens trairan) sino interesos.

    Eliseu

    ResponElimina
  2. Cada cop m´ídentifico mes amb Eliseu.
    Serà no nomes un tema ideològic, sino generacional.

    ResponElimina
  3. By the way, hauria d´anar pensant el Govern de la Generalitat en anar creant uns serveis d´Intel.ligència.
    Com tenen totes les nacions amb Estat propi mínimament serioses.
    De fet, l'Estat Español té uns que estan fent sistemàticament el seu treball com a funcionaris a sou que són i que, al ja no ser massa necessaris al País Basc, estan concentrant-se a Catalunya, habitant ja aquí entre nosaltres.

    No siguem il·lusos, que en aquesta matèria ens porten diversos llargs d'avantatge, com dirien en termes hípics.
    Confio que el MH President hagi pensat en això i estigui el Govern articulant la seva embrionària construcció.

    ResponElimina
  4. Jo crec que la trampa i la clau mes gran contra la independència es, precisament, Europa. Fixeu-vos que s'ha inculcat a la gent des del principi el fet d'unir o lligar la nostra independència a la pertinença a la UE. Es un condicionament que la majoria valorem com a indispensable per dir SI a la independència i, al meu entendre, es també una trampa que farà triomfar el NO. La clau pel triomf del SI es no tenir condicionants europeus. I estic convençut que Europa jugarà a favor d'Espanya. Al menys per provar la nostra resistència i si la nostra resistència ha de venir donada pels europeus ho tenim magre. La força i la resistència ha de venir de nosaltres i nomes nosaltres. I ara per ara hem començat malament posant com a indispensable per la nostra llibertat el condicionant europeu.

    ResponElimina
  5. La resposta es SI. però la sol·luciò ja l'apunta el Sr. Eliseu molt clarament.
    LFF

    ResponElimina
  6. Els estats, tots, estan per l'"statu quo" -encara que s'hagin independeitzat fa quatre dies. Jo diria més: quan el Principat sigui independent, els seus mandataris estaran en contra de les independències del País Basc, Flandes, Escòcia i completament a favor d'Espanya, Bèlgica i el Regne Unit. Això forma part de l'ADN dels estats i no canviarà. A l'inrevés (bascos a favor d'Espanya, de forma molt singular) també valdria.
    Amb aquesta introducció sulfúrica però realista vull dir que els estats mai no van a favor de l'aparició d'un altre estat; a les nostres fronteres hi tenim, a més, un estat essencialment oposat que és França, per raons òbvies. La independència ens l'hem de fer nosaltres sols i després, la diplomàcia també actuarà.
    Si he començat amb una llatinada "statu quo" acabaré amb un gal·licisme: "fait accompli", que és el que apliquen la majoria dels estats davant d'un fet irreversible.

    ResponElimina
  7. Avui totes les respostes son assenyades.

    "Volem ser independènts per que tenim tot el dret del mon i ens és ben bé igual el que vosaltres penseu", diu l'Eliseu, una frase que si l'hagués dit segons qui estaria a mil llibres, si es que no hi es i no ho se, clar.

    I l'Arnau diu que la trampa que ens ha posat el tàndem Mas/Duran es la condició de romandre a la UE... se menfot a mi la UE...

    Serem independents si nosaltres, i nomes nosaltres ens ho guanyem a pols i deixant de banda els interessos aliens i el voler ser massa bon minyons.

    Crec que el únic camí es la declaració unilateral al Parlament de Catalunya, ja varem votar a uns partits que es diuen independentistes, dons endavant que si no fa baixada tindrem de pedalar, però cada cop de pedal ens portarà cap a casa.

    ResponElimina
  8. Sí, Eliseu
    Quan jo feia muntanya i algun nouvingut confiava que algun company li arreglaria el sopar, el sac de dormir, etc. ja veiem que no ens serviria de gaire per fer travesses serioses. I, així em veig amb la societat catalana! "No confiïs en que ningú no et resolgui mai res; fes-t'ho tu mateix o no vinguis!" Això no és mal companyerisme. És treure'ns els ganduls o porucs de sobre. Igualment, esperar que algú de fora ens hagi de treure les castanyes del foc català, és pixar fora de test, és desbarrar.
    Jo segueixo essent del criteri -i veig que ja hi estant sortint alguns que ho anuncien- que el millor que podem fer és sortir-nos de tot. Sí, de tot. D'Espanya i de la UE. Creem una moneda pròpia, fixem el seu valor ben baix i comencem a produir per nosaltres mateixos i exportar amb la millor qualitat imaginable, no pas com s'està fent encara. I que ens critiquin que ja vindran a oferir-nos els seus serveis. Llavores, serà quan podrem escollir el bo i millor del producte.
    Ah!, per cert: Un gran filó d'ingressos seria que ens decidíssim a produir energia pròpia. Com, quina, direu! Doncs, creant d'una vegada l'energia d'hidrogen. Centrals d'hidrogen per l'electricitat, motors de cotxe amb hidrogen -ja n'hi ha circulant experimentalment- amb generació pròpia per fer-los auto-alimentats i amb bateria elèctrica, vivendes amb centraleta energètica d'hidrogen, etc, Totes les energies crear-les amb hidrogen. Cal arrancar Catalunya amb imaginació i no seguir l'ase per la pastanaga. Tot amb les seves patents exhaustives i a cobrar drets d'explotació d'arreu del món.

    ResponElimina
  9. Europa, com han dit mil cops, nomes es pronunciaran davant de fets consumats. Si volem la independencia hem d'aconseguir-la nosaltres sols. Europa, o el que sigui ja vindra despres.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…