Ves al contingut principal

Ciutadans que pugen a cavall (#memoriahistòrica)

Dos moments d'aquests últims dies. El primer, la lectura del darrer article de Francesc de Carreras al diari comtal on, al fil de dues entrevistes recents a l'hispanista John H. Elliott, aprofita per carregar contra els mites del nacionalisme català. El segon, en el que gaudeixo de l'oportunitat de tenir a les mans el cartell de convocatòria de la Junta de Braços del juliol de 1713, la que acordà (elevada d'esperit republicà) la resistència a ultrança del país a l'ocupació borbònica. Fantàstic contrast entre el document en brut i la seva lectura manipuladora de present. El fracassat senador de Ciutadans llança l'habitual diatriba que el nacionalisme hispànic (el que oblida el franquisme en presentar internacionalment la història d'Espanya) assaja des de sempre: acusar els catalanisme de construir mites mentre ells (sempre lliures de pecat) presenten l'exclusiva narració verídica del passat. Per fer-ho, el nostre estimadíssim catedràtic de dret constitucional (quin problema quan es quedi sense la seva constitució postfranquista!) es basa en l'opinió, absolutament discutible, d'un historiador que, per la seva reconeguda supèrbia, la gran Eva Serra va situar fa anys damunt del cavall, si no recordo malament, en un mític article a l'Avenç.

Entre les afirmacions que el fundador de Ciutadans recupera d'Elliott cal destacar la següent: "no es verdad que hubieran 'perdido libertades' en 1714, ni que el Principado fuera 'más democrático' antes que después de Felipe V". L'ús deliberat de conceptes propis del liberalisme com els de llibertat o democràcia, intenta amagar (amb contramites, els propis del nacionalisme espanyol, com ara el del progrés borbònic, avalat pel catedràtic constitucionalista al final de l'article) la clau de volta d'una interpretació honesta del canvi polític produït als inicis del segle XVIII. Catalunya disposava abans d'aquella data d'un sistema constitucional (gairebé) complet, que incloïa la plena sobirania (perquè el rei exercia el poder amb la terra) en matèria legislativa i fiscal. Una arquitectura institucional que era (en els termes d'antic règim) infinitament més permeable socialment a la participació i a la defensa directa dels interessos de la majoria que la que imposaren per dret de conquesta els Borbons, caracteritzada per l'artistocratització i la militzarització a tots els nivells (provincial i municipal). Si a això no li volem dir llibertats i democràcia (que no ho són, perquè aleshores no existien enlloc), em sembla fantàstic, però no podem fer-ho, a risc de malmetre seriosament la veritat, sense explicar amb quina profundíssima diferència es distribuïa el poder entre el rei i els seus vassalls abans i després de 1714.

Comentaris

  1. Sempre, no?, ens han estat perseguint fins trencar-nos per dins. Jo segueixo amb la meva dèria de que l'origen d'aquesta obsessió castellana contra Catalunya i les terres catalanes ha de venir de la Descoberta d'en Colom. O, potser d'abans? Llavores, per què? Si fos a partir d'en Colom la cosa tindria la seva explicació: Reial aixecada de camisa, burla en la fugida dels jueus, massa pes polític en detriment de Castella, etc.
    Aquestes actituds C's i PPc no les puc entendre si no és partint d'aquestes premisses històriques, transmeses d'escrit amb escrit deformat. Si Catalunya s'hagués dedicat a tenir un exèrcit potent, com el castellà i el francès, ens haurien deixat en pau? Per què mai no hem tingut exèrcit -a les èpoques en que pertocava-? A m i m'està bé anar amb molts lliris a la mà, però en aquelles èpoques, no ho veien que ens calia molt poder-nos defensar fortament d'aquest entrepà castellà-francès?
    No m'estranyen gens tots aquests C's-PP amb aquesta obsessió agressiva. Els surt barata i els genera molts beneficis.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…