Continua la batalla de les paraules (#marxemja)

Barcelona








Després de llançar-nos tota la porqueria que tenien a l'abast, els espanyols impulsen darrerament una variant tàctica.  Es tracta d'abandonar en la mesura del possible el to negatiu, a la desesperada (el que va provocar, entre altres factors, els mals resultats del Partit Popular), i abraçar el més hàbil positivisme del #mejorunidos de Ciutadans. Darrerament les paraules que més se escolten de ponent són unitat i diàleg. Es tracta de posar la càrrega de la prova en l'altra part i d'amagar quin és l'objectiu real del seu nacionalisme. Del procés històric on som d'imposició de l'Espanya espanyola. D'imputar a l'altre tots els termes negatius i d'utilitzar-ne només de positius, encara que amaguin la voluntat real de fer-nos desaparèixer del mapa com a comunitat nacional diferenciada. I, certament, pel que fa a la batalla de les paraules, ens falta molt per aprendre.

Com fan ells, hem d'anar a la nostra. En la defensa de les nostres tesis de llibertat ens cal evitar de totes totes els termes negatius. Ells malden per penjar-nos l'etiqueta que volem fer coses il·legals i rupturistes (Borbó dixit). Precisament per això nosaltres no hem d'emprar-les. Parlem d'accions emmarcades sempre dins la legalitat (catalana i internacional, naturalment). Fugir d'esma de la paraula ruptura: no, no, nosaltres volem unió i fraternitat dins el projecte comú europeu. Sempre, absolutament sempre, terminologia en positiu. Parlem sempre (això ho fem prou bé) de defensar la democràcia i el dret de decidir. Encolomem-los a ells els termes negatius que signifiquen l'antítesi del que oferim als nostres compatriotes: dependència, submissió, espoli. En el fragor del debat aturem-nos sempre a pensar en el nostre to. No caiguem en el seu parany. La nostra proposta, sempre en positiu!

Comentaris

  1. Llegint l'escrit d'avui, ara que estic llegint el "Bon cop de falç!", d'en Gasch i en Gonzàlez, trobo que no hi ha diferència en els seus continguts. És monotonia argumental. Sempre el mateix. I, n'estic fart. Han fet tard, si ara en volen parlar. Si volguessin parlar amb mi, abans els caldria entonar un mea culpa de totes les malifetes de segles i segles. Quan arribessin al moment actual, haurien, a més de seguir entonant aquest mea culpa, haurien de corregir tot aquest seguit de persecucions que ens estan fent. A continuació els diria que com que de porc i de senyor se'n ve de mena, els diria que adéu-siau!
    Trobar-te amb Cs i PPc al TN o on sigui parlant com ho fan, resulta ja per si mateix un insult. Aquesta mena d'autoritarisme amb tergiversacions, aquesta manera de donar lliçons maldestres, fatxendes, em repugnen dins del més profund sentiment.

    ResponElimina
  2. Només voldran parlar i oferiran de tot en quan tinguin del tot clar que el seu domini està perdut. I serà un altre parany que si s'accepta conduirà la nostra fi.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)