Ves al contingut principal

Continua la batalla de les paraules (#marxemja)

Barcelona








Després de llançar-nos tota la porqueria que tenien a l'abast, els espanyols impulsen darrerament una variant tàctica.  Es tracta d'abandonar en la mesura del possible el to negatiu, a la desesperada (el que va provocar, entre altres factors, els mals resultats del Partit Popular), i abraçar el més hàbil positivisme del #mejorunidos de Ciutadans. Darrerament les paraules que més se escolten de ponent són unitat i diàleg. Es tracta de posar la càrrega de la prova en l'altra part i d'amagar quin és l'objectiu real del seu nacionalisme. Del procés històric on som d'imposició de l'Espanya espanyola. D'imputar a l'altre tots els termes negatius i d'utilitzar-ne només de positius, encara que amaguin la voluntat real de fer-nos desaparèixer del mapa com a comunitat nacional diferenciada. I, certament, pel que fa a la batalla de les paraules, ens falta molt per aprendre.

Com fan ells, hem d'anar a la nostra. En la defensa de les nostres tesis de llibertat ens cal evitar de totes totes els termes negatius. Ells malden per penjar-nos l'etiqueta que volem fer coses il·legals i rupturistes (Borbó dixit). Precisament per això nosaltres no hem d'emprar-les. Parlem d'accions emmarcades sempre dins la legalitat (catalana i internacional, naturalment). Fugir d'esma de la paraula ruptura: no, no, nosaltres volem unió i fraternitat dins el projecte comú europeu. Sempre, absolutament sempre, terminologia en positiu. Parlem sempre (això ho fem prou bé) de defensar la democràcia i el dret de decidir. Encolomem-los a ells els termes negatius que signifiquen l'antítesi del que oferim als nostres compatriotes: dependència, submissió, espoli. En el fragor del debat aturem-nos sempre a pensar en el nostre to. No caiguem en el seu parany. La nostra proposta, sempre en positiu!

Comentaris

  1. Llegint l'escrit d'avui, ara que estic llegint el "Bon cop de falç!", d'en Gasch i en Gonzàlez, trobo que no hi ha diferència en els seus continguts. És monotonia argumental. Sempre el mateix. I, n'estic fart. Han fet tard, si ara en volen parlar. Si volguessin parlar amb mi, abans els caldria entonar un mea culpa de totes les malifetes de segles i segles. Quan arribessin al moment actual, haurien, a més de seguir entonant aquest mea culpa, haurien de corregir tot aquest seguit de persecucions que ens estan fent. A continuació els diria que com que de porc i de senyor se'n ve de mena, els diria que adéu-siau!
    Trobar-te amb Cs i PPc al TN o on sigui parlant com ho fan, resulta ja per si mateix un insult. Aquesta mena d'autoritarisme amb tergiversacions, aquesta manera de donar lliçons maldestres, fatxendes, em repugnen dins del més profund sentiment.

    ResponElimina
  2. Només voldran parlar i oferiran de tot en quan tinguin del tot clar que el seu domini està perdut. I serà un altre parany que si s'accepta conduirà la nostra fi.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…