Ves al contingut principal

Eliminar l'obstacle (#dependentistes)

Us en vaig parlar (disculpeu-me l'autocita) fa un any i mig, poc després que es publiqués una potent biografia seva, obra d'Antoni Simon. Em refereixo al diputat Pau Claris, líder d'una classe dirigent revolucionària el 1640. Ànima el gener del 1641 (ara que hi estem posats) de la primera proclamació de sobirania de Catalunya. Aquests dies m'ha assaltat sovint la impressió que estem en un moment d'extraordinària semblança. Hem fet la nostra revolta, que no ha estat al maig i al juny, sinó al setembre i al novembre. I ara, com els catalans de principis de 1641, som en un impasse. Com aleshores, una part de la nostra classe social dirigent, molt més enllà dels seus tristos peons al món de la política i els mitjans, està fent mans i mànigues per aturar el procés, invocant la necessitat d'un pacte amb Madrid que ja sabem (perquè tots han acabat igual) que no hi és i que quan hi sigui serà l'enèssim engany. Eren catalans que volien una entesa amb la cort per evitar la perllongació de la guerra. I estaven disposats a aconseguir-la al preu que fos.

En aquell context, el llibre d'Antoni Simon postulava amb força la tesi de l'assassinat del diputat Claris. Sobre l'autoria, defensava, com Acebes, dues possibles vies d'investigació: l'acció d'un agent al servei del comte-duc d'Olivares o la intervenció d'algú a sou dels sectors que des de Catalunya defensaven encara, després de la campanya de devastació i horror del marquès de los Vélez i de la victòria catalana a la batalla de Montjuïc, l'entesa amb Felip IV de Castella. Hauria estat, per als segons, una manera de treure del mig el que es considerava un obstacle obstinat, la persistència de Pau Claris en la defensa de la sobirania de les institucions catalanes. Francament, a la vista de les actituds que l'establishment (els qui Joan Manuel Tresserras ha qualificat com els aclimatats a la dependència d'Espanya) manifesta, de la seva transformació sobtada de l'amor a l'odi; davant la voluntat evident d'eliminar el Gran Timoner, no puc fer una altra cosa que desitjar-li un futur molt més llarg que el del canonge d'Urgell.

Comentaris

  1. El Conde Duque aquell ja volia anar eliminant caps, és una possibilitat, però tenia els espies molt patètics, per mí que el van matar de xiripa.
    Però la veritat, quan TOT EL POBLE CATALÀ és el CAP A LA INDEPENDÈNCIA, potser sembli un caos, però és molt millor, tots hi posem tot el cor i ho aconseguirem clar que sí, no caiguem en depressionistes.

    A veure, si fins i tot Espanya és posterior, doncs quan va aparèixer dels primers poblats grecs a Emporion, Empúries, era pel segle VII aC, i el grec i romà eren importants, però Madrid i cia eren com a molt poblets rurals molt allunyats. I el celtiber és patèticament molt proper a CAT. Tot l'iber era per la costa. Grecs, gent navegant, van esperar molt els romans, gent d'interior. I dóna igual que tingués lo castellà molts localismes, blat i ordi són del s.IX, http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0019355 però clar, arribar a l'any exacte ja és força complicat com trobar etimologia avui dia. Sia com sia, amb paraules pròpies, molt diferents (maíz / blat) no és que sorgim després és que per a que a aquests lis toqués el grec i llatí NECESSITAVEN QUE VINGUESSIN, i per venir tenien que venir de Massalia p.ex, A EMPORION, CATALUNYA. Es a dir, "Castella" d'aquella època és posterior a la Catalunya Grecoromana. El mite és creure que els grecs van excavar al terra i aparèixer per on el metro d'ara de Madrid...

    Adéu

    ResponElimina
  2. D'assassinats el món n'és ple, i a Catalunya se'n deuen poder recollir algun centenar. Per tant, és qüestió de preservar els qui ens porten les regnes de Catalunya. Sobretot, ara que sembla que ja van directes amb l'Oriol Pujol, el Petit Grumet del nostre Timoner crec. Si fos veritat la patinada d'en Pujolet la bufetada pot ser històrica. Cal seguir, doncs, recolzant l'ascens d'en Junqueras (el Primer de Bord) a tot drap. Si el petit grumet està empastifat, cal que el Timoner se'l tregui de sobre al primer port o illa, no que el protegeixi. Aquest procés de la nostra independització cal portar-lo amb molta netedat. Per tant, missatge al Gran Timoner: Hi tens brutícia a bord? Abans que les caravel·les enemigues comencin a disparar a matar, el Petit Grumet ha d'haver-se pogut apartar del nostre vaixell, no fos que ens arrossegués.

    ResponElimina
  3. Seguim amb atenció el Govern de la GenCat, tots els dies, pacientment, i les paraules al vent no fiten encara la majoria de lleis deteriorades que no venen de nos, disposades de lluny a la manera dels dirigents d'Espanya. No hem tingut mai por, i encoratgem, sobretot també les minories, que les cuidem, a que el Parlament continui quant abans millor les sessions per avançar en la independència plena de Catalunya, on cada dia em sento més identificat amb el meu poble català, i veig que és impossible que tinguin uns ideals o anhels diferents als catalans perquè encara que jo volgués, no podria més que dirigir els meus pasos pel camí que Catalunya ha traçat des d'abans de l'11-S, des de fa més de 300 anys i que és el dels vostres i nostres ideals. Totes aquestes coses, com totes les que fan referència als catalanistes, sense pensar en fer impossibles, procurarem que siguin resolts de bona mena, i que el que treballi tingui la retribució i el benestar que és mereix pels seus esforços amb una llar més al cor que la de les utopies, el repòs de saber que el dia que es mori els seus no passaran la pobresa i necessitats a què malhauradament estarien condemnats si no fos així. Tot això és el que procurarà fer el Govern de la Generalitat però també la gent de Catalunya, que no té altra preocupació que la de que els catalans millorin el nivell de la seva vida moral i material. Donar, sense caure en sac barrinat i fos, la felicitat que proporciona el pensar que es fa justícia al que treballa, perquè té un dret indiscutible.
    Catalunya no ha de demostrar una vegada més que es vol governar dins de l'esperit de la Independència Plena, que honora la Llibertat, la Justicia Justa i la Igualtat ben entesa, la Confiança en la gent bondadosa, i tants valors tant alts, com tots els països que ho demostren diàriament, ho tenim ben endins del cor català, i és una confiança que demostrarem sempre que mereixem.

    Es un cor coral que no es pot destriar, en la innocència de la vida, i si per qualsevol fet es condemnés la gent amb proves folles, tant com de veritat, de seguida algú sorgiria del poble català, i sense dubte continuaria la Transició a la Independència.

    Heus qui hi ha que cerca en sa baluard l'amistació i el veïnatge d'escala, ans ai las, aquells es conserven primer un i després l'altre, l'altre i un i després l'altre. En poses un i en poses l'altre, ara veies un ara veus l'altre, i de tant un i tant altre, no en resta ni un ni tampoc l'altre.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…