Ves al contingut principal

Encara més sobre el 25-N: la temença d'un col·lega (#sommajoria)

Com a bon funcionari, de vegades surto de la feina a esmorzar amb ell. El debat polític (com no, amb un malalt com un servidor d'acompanyant) acostuma a centrar la conversa. És dels que votarà sí, però sense massa abrandament. El seu univers de preferències es mou de sempre entre ICV, una temporada ERC i darrerament, per l'activisme del seu fill gran, la CUP. És un defensor acèrrim dels serveis públics, especialment, de l'ensenyament i la sanitat, tan malmesos per la crisi i l'espoli que (per aquest ordre) ens destrueix. Fa molts anys que parlem que les condicions ambientals per a la independència consistien en una crisi i una majoria absoluta del Partit Popular. Durant els darrers mesos, davant el trinxament de l'estat del benestar, l'he vist neguitós en relació al procés cap a la plena sobirania. El contemplava com un gest exclusiu de CiU i, per tant, associava el seu èxit a un predomini ideològic i electoral de la coalició (aproximadament, és un dir) durant les dues primeres generacions del nou Estat català. 

No sé, potser aquesta associació entre direcció del procés i deriva ideològica només afectava al meu amic i pocs més. En tot cas, per a qui vulgui veure el got sempre mig ple, els resultats electorals, amb la deriva del pes clarament a l'esquerra dins el sector sobiranista (creixement gran d'Esquerra, menor de ICV i entrada de la CUP) ha alterat completament aquesta percepció, oferint-nos un procés molt més plural del punt de vista ideològic. Potser més amable per a un país que es posiciona normalment més a l'esquerra. No sé si com a excusa, però és precisament aquest gir ideològic allò que l'establishment ha paït pitjor dels resultats electorals del passat 25N. Semblava que s'havien fet a la idea del canvi històric al qual haurien de pujar cor que no vols. De sobte, però, en veure que els seus no piloten en solitari han agafat una rebotada espectacular. Repeteixo el que escrivia fa uns dies sobre el diari comtal: el gir copernicà dels seus mitjans de comunicació afins ha estat impressionant. Estaven disposats a donar suport de mala gana a una independència exclusivament de dretes, que els mantingués els privilegis i carregués els neulers de la crisi sobre els de sempre. I ara que sembla que caldrà repartir els esforços han fet figa. Torna, doncs, l'enemic a casa. Però no patiu, hi estem acostumats. Coneixem bé les tàctiques de la Brigada.

Comentaris

  1. Ahir ja vaig apuntar que el mapa polític -emanació de la sociologia- estava dispersant-se, com als països civilitzats.
    A banda, per a reafirmar el que diu l'autor, cal tenir en compte tres fets:
    1-els efectes devastadors de la crisi, que en les capes il·lustrades -però no pas dominants- de la societat ha de fer decantar molts cap a l'esquerra,
    2-l'autoidentificació d'una majoria de catalans amb el centreesquerra, com un cop i un altre diuen les enquestes i com no podia ser altrament en un país mediterrani, i
    3-la davallada imparable del PSC

    ResponElimina
  2. Suposo que deu caldre acceptar aquestes batzegades dels humors personals. Deu ser, imagino, un factor comú a tot arreu: Si no en surto guanyant, no participo. I, es descuiden de l'interès col·lectiu.
    És com amb aquesta discussió permanent entre la funció pública i la gestió privada. Com que no hi ha manera de que ningú vulgui escoltar l'altre, doncs al final, tot és d'un nivell d'individualisme i que espanta.

    ResponElimina
  3. Em sembla que us compliqueu i magnifiqueu massa aquests fets, cada vegada tinc més clar que tot depèn de temes identitaris i ètnics.
    MALAURADAMENT

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…