Ves al contingut principal

Francesc de Carreras o el caçador caçat (#dependentistes)

Uf, com he xalat. Fa uns dies us vaig parlar de les meves impressions sobre un recent article de Francesc de Carreras al diari comtal. Aquest cap de setmana, amb molta més eficiència narrativa que un servidor, Albert Sánchez Piñol ha respost la patum ciutadana. De veritat, senzillament espectacular. Sobretot si us interessa la història d'aquest país (sinó no seríeu aquí), no us ho podeu perdre. Lectura obligatòria. Diu que encara estan buscant els bocinets per la redacció de Can Godó. Amb correcció científica (es nota que es va documentar molt a fons per escriure la novel·la) i una mala llet final de traca i mocador, Sánchez Piñol destrossa tots i cadascun dels arguments de l'il·lustre professor. Tots i cadascun dels contramites (alguns del quals superats de fa uns trenta anys) que Francesc de Carreras presenta indirectament com la lectura correcta, veritable i única de la Guerra de Successió. És el caçador caçat: l'aparent destructor de mites que resulta desenmascarat com a mitificador fraudulent. El croat contra la manipulació descobert en plena adulteració de la realitat. El pur que es descobreix més intel·lectualment deshonest. Fantàstic.

Però hi ha un punt de la crítica d'en Sánchez Piñol que m'ha seduït especialment. Aquell en el qual, li recrimina el seu desconeixement del dret públic català de la nostra època constitucional medieval i moderna. Un catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona desconeix sense complexos que Catalunya, al llarg de la seva extensa història institucional, mai ha tingut furs atorgats pel rei (com Aragó i València), sinó Constitucions, Capítols i Actes de Cort, emanats del pacte en la Cort general entre el monarca i la terra. La ignorància de Francesc de Carreras es presenta, en aquest punt, d'una eloqüència espaordidora. Ell, expert consagrat en el coneixement del Dret Públic actual, no té el més mínim interès a conèixer el Dret Públic històric del país on viu. Simplement, el menysprea amb radicalitat com a resultat dels seus prejudicis ideològics. Perquè en la seva visió mítica (amb els mites de l'espanyolisme que el tenallen) el contempla com una simple romanalla medieval encarcarada que els Borbons van fer bé en matar. Una visió que els historiadors professionals del dret han superat fa dècades. Francesc de Carreras, el caçador de mites caçat.

Comentaris

  1. Les oposicions a catedràtic són més "assequibles" si es tenen cognoms il·lustres...

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agradaria veure per un foradet com va anar l'oposició. Una altra cosa que haurem de canviar al nou estat, els xollos de la Universitat.

      Carles1640

      Elimina
  2. És ben cert que les aficions es desperten a partir de tenir bons mestres. Quan vaig tenir la sort de compartir feina amb un gran historiador, aquest em va confirmar que la seva vocació era de fer d'investigador (xafarder, en deia jo) policial dels fets ocorreguts anteriorment. Esbrinar la veritat. Es clar, aquest Francesc de Carreras deu haver estat d'aquests que es limiten al pur copiat de la feina d'altres. I, com que n'hi ha per triar de les diverses vessants d'aquest riu de la informació, doncs heus ací que ha patinat en favor de la llera del riu que li ha interessat més. Vaja, servidor del seu senyor... No ha fet de policia, sinó que ha estat escrivent del seu senyor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'auto responc amb la cita que ens fa avui en Granollacs respecte de la resposta d'en Sànchez-Pinyol a en F. de Carreras. Em fa certa gràcia aquesta cita d'en Granollacs perquè precisament m'estic llegit (empassant) el llibre Victus. Confesso que en Sànchez-Pinyol em va desorientar durant les 100 primeres pàgines amb la seva dissertació sobre els enginyers "maganons". Desconcertant. Però, fidel a la recomanació, vaig seguir. I, ara, que ja estic a les acaballes del llibre, més aviat il·lustre totxo, el trobo deliciós. Segueixo desconcertat amb l'estil desenfadat i irònic que ha fet servir. No sé si és el seu propi o si l'ha fet servir per fer-se arribar millor al públic castellà, no sé. Però ho sembla. Ves per on, aquest estil literari reinventat de la novel·la històrica (Potser en Dumas en va ser l'inventor real) ens permet recuperar allò que s'ens van amagar als qui ja som "veterans" d'aquesta vida d'ara.

      Elimina
  3. AQUEST SRO.FARIA BE,EN LLOC DE FER EL "RIDI",PREOCUPARSE DE QUE ELS SEUS AMICS "CATAÑOLS",PRESENTIN ELS NUMEROS DE LAS ULTIMAS ELECCIONS,......NO HAN TINGUT TEMPS DE CUINARLES ENCARA?

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies per l'article. Em sembla genial. Aquest només és un més de tot el que se sent. Ahir, un tertulià demanava que perquè els insultàvem dient estat espanyol quant aquesta era una denominació franquista. Jo vaig al·lucinar doncs també parlem de fer un estat català. I crec que aquest ho sap molt bé però era l'únic que va trobar per introduir suposats insults per part nostra.

    ResponElimina
  5. Era força interessant el passat. A Andalusia al sud, a la costa, existia una ciutat que textualment havia de tenir tots els diners preparats per quan els reis catòlics els necessitessin. Diguem que si un granjer volgués ampliar les seves terres, plorava cap al rei i esperava i esperava. I el rei li donava una mandolina "com havia demanat" i fet. A CAT, un granjer volguera ampliar les terres, i envià al Braç de la Vil.la que parlà amb els altres i convocaren una constitució de parlament, parlaren i el rei li concedí a molts l'ampliació de les terres. Castella, el granjer de la mandolina. Catalunya, 1200 granjers amb més terres produeixen més. I a sobre ho tenen apuntat al llibre on són les normes de romans, visigots i més. El llibre de privilegis. Però què ens hem d'ocupar si no de pensar en cert home que a 1992 va dir pestes i ultradefensà Fernando I. Era a més un home condecorat amb medalles de Franco. Ja mort, algú ens pot dir que no va "canviar la història" deixant-nos com ximples i posant al Fernando I com n superrei? Fa poc els andalusos han dit "ey, recordad que los políticos vuestros son iguales que los nuestros"... no us sona a "nosaltres els 3 braços som com vos, comte-rei"?

    Proposo als historiadors trobar els entrellats de tot això i començar a revisar si els més de dretes no van canviar res a l'època de Franco...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…