Ves al contingut principal

Identitat lliurement escollida (#nonacionalisme)

Catalunya-Nigèria











Aquests dies he mantingut un simpàtic intercanvi a twitter amb un navarrès nacionalista espanyol. M'ha resultat particularment instructiu. Tot el seu raonament, bàsicament, consistia a recordar-me el fet, que m'agradés o no, jo sóc espanyol. Com si el fet administratiu tingués la més mínima significació teòrica i pràctica. La imposició, per la imposició, ja els coneixem. Jo m'esforçava a recordar-li que un projecte col·lectiu eficient i amb possibilitats de futur, em sembla, només pot construir-se a partir de la lliure adhesió dels seus integrants. Però a cada volta de tuit a ell només semblava importar-li una cosa: refermar que sóc espanyol m'agradi o no. Com si es tractés de la possessió infantil d'un objecte: això és meu. És terriblement simptomàtic de com s'estructuren mentalment els espanyols. Castella ha creat una hegemonia demogràfica, política i cultural i l'importa un rave si els altres ciutadans de la península en volen formar part o no del seu projecte. S'imposa i endavant.

Però, em fa l'efecte que allò que més treia de polleguera el meu interlocutor (per això he desvetllat darrerament més clarament la meva identitat a twitter), era el fet que em digués Pérez. Perquè això que gent en primera o segona (o tercera) generació, vinguda de fora de Catalunya, s'hagi integrat al país, als seus valors i al seu projecte col·lectiu els molesta molt especialment. Suposo que perquè representa l'antítesi dels seus contravalors. I és justament aquest un "privilegi" dels que procedim d'altres llocs que el meu interlocutor d'aquells dos dies a twitter semblava incapaç de comprendre: aquesta decisió d'assumir, integrar-se i sentir-se part d'una comunitat nacional és extraordinàriament ferma i racional en uns quants centenars de milers de nosaltres perquè no es deriva del naixement, la família i l'entorn immediat que ens hi han portat sense pensar-hi més, sinó que ha estat el resultat d'una decisió lliure de la voluntat, ben volguda i meditada! I això els fa mal doblement.

Comentaris

  1. Gran aportació a la convivència i al sentit més ampla del que vol dir ser un democrata. Gràcies.

    ResponElimina
  2. Jo com tú, em diuen de tot: López.

    ResponElimina
  3. UN ES LO QUE VOL SER......CATALANA,AGNOSTICA I HORTENCA,TINC PASAPORT ESPANYOL,HAN VAN PASSAR PER LA PILA BAUTISMAL I VAIG NEIXER AL POBLE NOU.....I?

    ResponElimina
  4. UN ES LO QUE VOL SER......CATALANA,AGNOSTICA I HORTENCA,TINC PASAPORT ESPANYOL,HAN VAN PASSAR PER LA PILA BAUTISMAL I VAIG NEIXER AL POBLE NOU.....I?

    ResponElimina
  5. Típic del nacionalisme espanyol: pensar que tot el que hi ha és teu. També el seu dia eren espanyols els cubans, filipins, peruans, argentins, etc... i ara no, i es diuen Pérez, Martínez, etc i això no els fa espanyols.

    ResponElimina
  6. Des del segle XVI Espanya no ha parat de veure disminuït el seu perímetre (llevat d'Olivença,penso). I no crec que els que han deixat d'ésser espanyols tinguesin uns interlocutors millors que el navarrès en qüestió...
    Col·loquialment, s'ho menjaran amb patates -la "desafecció" ja se l'han menjada...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…