Ves al contingut principal

La festa del rail o, tots al frenopàtic! (#infraestructures)

Primer ferrocarril espanyol (1837)
Com canvien les perspectives. Però, això sí, només les d'alguns. Recordo, a la feina, converses apassionades i intenses amb motiu de la inauguració pel febrer de 2008 de la línia del TAV entre Barcelona i Madrid (més valdria dir entre Madrid i Barcelona, perquè és entre la capital i la resta de les províncies que han de nodrir-la de visitants, que d'això es tracta). Era només uns mesos abans de la gran crisi financera nordamericana de setembre d'aquell mateix any, desencadenada per la fallida del grup Goldman Sachs. El principi de la pitjor crisi de la història del capitalisme a Europa. La Rosa ho tenia ja aleshores claríssim: el que es feia era una barbaritat. Calia potenciar el transport de proximitat i aturar d'una vegada l'expansió de l'alta velocitat per abocar-hi els recursos a les necessitats de transport de la majoria de la gent. He de reconèixer que aleshores un servidor estava plenament imbuït de la idea que aquella connexió ferroviària constituïa un progrés, particularment en el camí de connexió amb Europa que necessitàvem.

Amb els treballs de Germà Bel i molts d'altres economistes hem descobert finalment la majoria dels neòfits que la concepció de l'AVE és absolutament demencial. Un model contrastadament fracassat i insostenible. Els costos de construcció els pagarem durant generacions senceres en una amortització eterna que no s'acabarà mai. Els de manteniment, s'estimen en cent mil euros anuals per km. Es tracta d'un projecte gairebé només de caire polític (la vertebració territorial d'Espanya des de Castella) en el qual la racionalitat econòmica no juga cap mena de paper. I ara, més de quatre anys després de Goldman Sachs, camí dels set milions d'aturats a Espanya, en una situació absolutament dramàtica per a milions de persones, un es pregunta molt seriosament com és possible que el príncep Felip (el futur VIè dels espanyols, que nosaltres ja no hi serem) parli, en la inauguració ahir del tram entre Barcelona i Figueres, de l'AVE com "d'una autèntica història d'èxit" i d'Espanya com un "model a imitar a tot el món". De veritat, estan completament sonats. No permetem que juguin per més temps amb el sofriment de tants milers i milers de catalans!

Comentaris

  1. De sonats de manicomi, també ho és l'anunci promocional de turisme que fa Madrid quan diu que "Madrid, la suma de todos"! Ho diuen, ho reconeixen!! Segueix sent de sonats que el mateix anunci el facin únicament en castellà i no pas amb l'idioma dels qui l'hagin de visitar! De sonats també, ho és que encara pensin amb aquella idea tant centralista d'haver de passar per la capital, idea que jo crec que deuria néixer a Paris per poder controlar qui pixava fora del test desitjat per Sa Majestat. I, com que Madrid està expressament pensat que estigui al centre d'Espanya, dons ho segueixen pensant com un criteri lloable. De sonats és també, que es pensin que aquest TGV-TAV-AVE hagi de ser rendible amb el passatge humà i no pas amb les mercaderies que vinguin d'Àfrica i s'endinsin dins de la UE. De sonats és.... ... .. .

    ResponElimina
  2. Tot és propaganda. Entre les coses a les quals Espanya està al capdavant: atur, deute, corrupció, mancances democràtiques, etc el tenir més km d'Europa, que no del món, sembla una mica millor. En el fons és està al capdavant d'un model erroni.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…