Ves al contingut principal

Maniobres eternes de distracció (#PSc)

Amics i amigues, atureu màquines: ja ho reconeix fins i tot el flamant Premi Brigada de Narcòtics 2012 Antoni Bolaño, hem entrat en el principi de la fi del PSc. Ho admeten ells mateixos, just el dia en el qual un sondeig públic situa els socialistes com a quarta força política a l'Ajuntament de Barcelona si avui es fessin eleccions. Discrepo de l'enquesta: atès el seu progrés en el descrèdit públic crec que seran cinquens. Tot això, després d'escoltar el portaveu Collboni i el comissari Lucena contradir-se en menys de vint-i-hores sobre l'actitud del partit en relació al dret a decidir. Ara sí, ara no. Ni. Mireu. La gent vol (com s'ha vist) que els partits parlin clar. No vol viure en la permanent aixecada de camisa. I, en aquest tema, el PSc es mou en una permanent presa de pèl al país. La pràctica d'una honestedat mínima exigeix fixar posicions moralment dignes: diuen els socialistes que només donaran suport a una consulta legal. A veure, tothom, absolutament tothom, sap que dins la legalitat espanyola no es podrà fer mai un referèndum d'autodeterminació o res que s'hi assembli. Defensar només una consulta legal (si és que no s'accepta com a aval la legalitat catalana i internacional) és, directament, enganyar.

Que siguin, doncs, d'una punyetera vegada, francs (amb perdó), i diguin que no, que no volen de cap manera reconèixer el poble català com un subjecte polític amb dret a decidir el seu propi futur. Que els seus lligams de tota mena a Espanya els ho impedeixen. En realitat, però, la posició sobre la consulta no és més que una derivació de l'anterior proposta-estafa en matèria federal. Som en les mateixes. Es defensa una estructura d'estat (amb inviable reforma constitucional inclosa), que se sap impossible, només per anar tirant. Sense fixar cap data màxima per fer-la realitat. És aquesta mateixa voluntat permanent (i falsa) de fer veure que, enmig del formidable combat entre democràcia i imposició, entre Catalunya i Espanya, s'està a la via del mig. Són, ells i els seus intel·lectuals de capçalera (omnipresents alhora que victimistes), tal i com va definir amb encert genial en Quim Torra, els moderats d'extrem centre. Sempre equidistants entre víctimes i botxins. La deliciosa disputa d'idees d'aquests dies (sense citar-se) entre l'Antoni Puigverd al diari comtal i en Toni Aira al Nació Digital exemplifica a la perfecció l'estat de les operacions dels nous ni-nis del Polònia, els sense nom, els eterns partidaris a cavall de l'eterna maniobra de distracció mentre el país s'ensorra. I així els va.

Comentaris

  1. PER MI,VA SER MOLT TRIST,ESCOLTAR I VEURE AL DR.COLOMER NEGA TOTE CREDIBILITAT,JO EL RESPECTO DR.,PERO ES TAN EVIDENT¡¡¡¡¡QUANT LA DERIA PARTITOCRATICA ENCEGA,ES HORA DE FERSO MIRAR.

    ResponElimina
  2. PER MI,VA SER MOLT TRIST,ESCOLTAR I VEURE AL DR.COLOMER NEGA TOTE CREDIBILITAT,JO EL RESPECTO DR.,PERO ES TAN EVIDENT¡¡¡¡¡QUANT LA DERIA PARTITOCRATICA ENCEGA,ES HORA DE FERSO MIRAR.

    ResponElimina
  3. Era una vegada que, encara amb la dictadura de Franco, una dona socialista que va arribar ben amunt, anava molt honestament promulgant la igualtat d'oportunitats, democràcia sobretot i molts etcs. que arribaven a enlluernar. Durant uns anys va exercir i va arribar a ser heroïna merescudament. Es va retirar de la primera fila i, amb els diners fets -amb tota correcció- va començar a muntar negocis propis. Res a dir-ne; hi té tot el dret! Però, heus ací que aquella dona d'abans, va començar a criticar els "xiruqueros" que s'havien quedat endarrerits en la carrera política socialista. Que no sabien estar-se al dia i que feien mal en el comportament que cal per anar pel món, i en el dia a dia.
    Entre aquests desenganyats de la feina política, els errats d'ubicació, els desvalguts mentals (amb perdó dels de malaltia!) que no saben que l'ahir no té res a veure amb l'avui, entre tots, aquests socialistes ens estan fent patir més del que no ens mereixem. En fi, són residus d'una època i prou. Apareixeran nous socialistes més vàlids. Que molesten al Parlament? Sí. Però, també molesten els PP-C's i ens els hem de menjar sense ni patates fregides (que són molt bones per cert!).

    ResponElimina
  4. El PSC anirà estripant-sea una certa velocitat. Només li quedaran els reductes unionistes metropolitans per disputar-se'ls amb C's i PP, un pastís que cada cop serà més migrat. Qui els ha vist i qui els veu!

    ResponElimina
  5. Clar i català: que pregunti Navarro "Rubalcaba, què hauriem de fer per tenir el dret a autodeterminació en la nova Consti Catalana, suprema per sobre de la central, amb blindatge de totes les competències i d'un nou pacte fiscal bó actualizable a l'actualitat, blablabla" i Rubalcaba dirà "si sólo tenéis derecho a mossos, y porque queremos". Llavors, que es facin independentistes o se la tallin i es facin monges

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…