Ves al contingut principal

Obligats a escollir què? (#dependentisme)

Barcelona
Antoni Puigverd, enorme brigadista, continua la seva prèdica sobre la necessitat de no triar. De mantenir al preu que sigui una tercera via que (impossible com tothom sap que és) signfiqui a la pràctica mantenir l'statu quo de dependència amb Espanya, enmig de l'ensorrament econòmic, social i moral del nostre país. Imprescindible el seu article al respecte al diari comtal. Com a disc ratllat, manté una vegada i una altra la seva tesi de la divisió identitària dels catalans i de la importància del sector dels que se senten catalans i espanyols. Tanta repetició mereix almenys dues acotacions. Primera, que aquest segment social (la darrera onada del CEO i el darrer Baròmetre semestral de l'Ajuntament de Barcelona així ho acrediten) després de dècades d'estabilitat, s'està començant a empetitir. A Barcelona, per exemple, els qui se senten més catalans o només catalans voregen el 53%, mentre els qui comparteixen nacionalitat es queden en el 34%. Segona acotació: qui ha dit que en el procés que hem encetat calgui escollir nacionalitat? La cantarella chaconiana del fill, de veritat, per més que es repeteixi, no té cap mena de sentit.

Se suposa que Espanya permetrà mantenir la nacionalitat als catalans que la vulguin (de fet la Constitució no facilita gaire retirar-la, ni que així ho desitgis) i la República Catalana (sembla el més raonable) concedirà la nacionalitat a aquells que tinguin veïnatge civil a Catalunya o se'n reclamin nascuts o descendents de catalans a l'exterior. Del punt de vista identitari, el que tan preocupa a Chacón i Puigverd, doncs, què és el que caldrà triar? Allò que decidirem és sí, políticament, del punt de vista de la sobirania, hem de dependre de Madrid o no. Si l'Estat espanyol, on la majoria demogràfica castellana és un corró, continua gestionant els nostres béns públics, impostos i infraestructures o no. Si és el dipositari del disseny del nostre sistema educatiu. Si exerceix la seva sobirania per menystenir dins i fora la llengua catalana o disposem d'un Estat propi que la promogui i la defensi. Decidirem d'aquí a 2014 si mantenim la dependència o ens emancipem. I cadascú que senti el que vulgui. I els que es reclamen espanyols i catalans tindran una sort enorme: dos estats per defensar els seus interessos i llibertat per viure on vulguin. Perquè, això sí, de moment, a falta d'ubiqüitat, talment com ara, hauran de viure en un punt concret de l'espai.

Comentaris

  1. quin personatge, i pensar que en algun temps m'agradaba escoltar-lo, en fi seria la inocencia de la juventut.
    Quina cara, parla d'hipòcrites quan l'hipòcrita és ell a més de cínic, diu que no vol decidir per la força (de les urnes) quan els catalans ens van fer decidir per la força (de les armes) ves quina diferencia.
    És d'hipòcrites dir que no és vol decidir quan algu il·lustrat (és un dir) com ell sap perfectament que no decidir això ja és una desició, la de que continuem sent espanyols.
    És d'hipòcrita i cínic dir que a Catalunya anem cedint un s cops uns i altres cops els altres, quan aquest cínic sap que qui canviïa de llengua sempre som els mateixos, encara té mes cara quan diu: se cuentan de amigos, parientes, conocidos y saludados que, acostumbrados a ceder, ahora chocan y se enojan.
    Si però no diu que els qui s'enutjen i xoquen son precisament els que mai han cedit doncs si tan acostumats estan a cedir de tant en tant voldria dir que acepten la democràcia, cosa que és veu no estan disposats a aceptar sino, no s'enutjarien ni xocarien, per tant telepredicador i totòleg ( com diria en Jaume Cabré) Puigvert el que té que fer si és vol considerar demòcrata i que els demés també el considerem és denunciar i combatre aquells que no volen democracia

    Eliseu

    ResponElimina
  2. Antoni Puigvert, ja fa anys que el vaig batejar com el pedagog de l'autoodi

    ResponElimina
  3. Eliseu, tens un problema greu amb l'ortografia, em sembla.

    ResponElimina
  4. La proximitat amb moments decisius seguirà empititint els qui es reclamen -de bona fe, fins i tot- binacionals. Amb independència de com s'administri l'adquisició i manteniment de la ciutadania, el moment nacional porta a una més gran definició molts que fins avui no s'havien definit. I el 25N, amb una participació molt important, deixà ben clar que els votants d'adscripció política netament catalana -no dic independentista- han crescut i que la majoris silenciosa submergida en l'abstencionisme diferencial era una broma.
    També, val a dir, i és en part comprensible, s'han reforçat les opcions netament espanyolistes -PP i C's- en detriment de l'ambigu PSC.
    ...
    Un apunt a banda: l'inclinació nacional cada cop més evident del municipi de Barcelona -d'on sóc jo- és simbòlicament clau.

    ResponElimina
  5. Quan parles d´emancipar-nos d´Espanya, penso no és el correcte.
    La que s´hauria d´emancipar és Espanya de Catalunya. Si mes no, per dues raons: 1.- Per que Catalunya existeix abans de que existís Espanya com a nació (la Generalitat i les Corts Catalanes són anteriors fins i tot als Reis Catòlics ). I és prou conegut que són els menors els que s´emancipen dels grans i no pas a l´inreves. 2.- Per que nosaltres som el que "paguem la festa" majoritàriament d´Espanya. I majoritàriament tambe amb els nostres diners, els dilapidadors del govern de l´Estat construeixen aeroports sense avions, AVES sense passatgers i autovies sense peatges. I nosaltres tancant quiròfans...

    ResponElimina
  6. Per cert, com a continuació del meu darrer comentari: estaria encantat, com a sobiranista català, que sorgis a Espanya una nova categoria de ciutadà: "Independentista Español". I aixì ens deixesin tranquils "fer via". Però no tindrem pas aquesta sort...

    ResponElimina
  7. Està clar: és del PSC "davant els extrems, PSC es manté igual de confederalista". Es a dir, ni amb tú ni sense tú. Un estat tant blindat, etc, seria un estat confederal, amb una Defensa compartida. Però fet aquest pas, no seria millor dir "abans que Rajoy i cia ens treguin la confederació modificant la consti 2013 un altre cop, perquè no fotem el camp amb molta de calma?" però sense adormir-se. Com serem al futur ho decidirem nosaltres, i llavors com dic, si el federalisme decau i ens treu, si ens talla les mans, no serà bó. Si ens treu el dret a decidir, tampoc. Si és confederat, serà igual que ser independents. Podriem demanar l'exèrcit a UK, i no es tindria que confederar ningú a ningú altre. Per tant, fem-nos les preguntes:
    - Volem perdre competències, hablar en castellano riojano, tener la cultura e historia de Castilla sólo, etc?
    - Volem compartir unes poques competències de forma que seriem quasiindependents?
    - Hi ha realment algo més, més enllà del comunisme (pobres a Cuba, migcapitalistes a la xina, tots dictatorials més o menys en transició a democràcia), anarquisme (que és d'esquerres i una xorrada), etc? No?

    I les respostes previsibles són:
    - NO
    - NO
    - NO

    si partim d'això, què vol aquesta gent? Catalunya independent ^^!

    P.D: Penseu que Rubalcaba podria esperar-se fins l'estiu per tornar-li a dir que NO al dret a decidir inclòs a la constitució suprema de CAT per sobre de la central, que podria dir Rajoy un altre cop llavors "en 35 anys no canviarem res", i que PSC potser va proposar l'idea però és com "gracias por CEDER SU SUGERENCIA, ahora ya nos encargamos nosotros...". Es a dir, com quan dones una idea a una TV. Et donen les gràcies però et donen 0€...

    ResponElimina
  8. Aquests en el fons només pensen en ells. Que si ells haurien d'escollir (mentida, això vol dir que espanyol > català), que si se separa la població (mentida població espanyola fa callar la catalana i així sembla una), dels que se senten iguals nacionalment parlant (mentida, primer parèntesi). Doncs a mi no m'han deixat escollit i m'han imposat ser espanyol quan no ho vull ser. Però és clar que jo no tinc els mateixos drets: soc català.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…