Ves al contingut principal

Quan se'ls veu el llautó (#dependentistes)

En diuen fractura. La compatibilitat identitària entre el sentiment de pertinença a Catalunya i Espanya, per més que la senyora Chacón i la major part del dependentisme s'entesti, no és en joc. Hem arribat al punt en el qual cal triar no pas identitat (que és individual i intransferible), sinó decidir si volem disposar d'un estat propi que defensi els nostres interessos, sigui quina sigui la nostra ideologia o sensibilitat nacional. Tot i així, a base d'insults i puntades de peu a la boca des dels centres de poder polític i mediàtic espanyol, les enquestes ho detecten, els catalans que comparteixen la identitat del país amb l'espanyola estan baixant de les cotes tradicionals superiors al cinquanta per cent a les situades escassament per sobre del trenta, en un moviment tectònic important. Un diria que els defensors de la dependència haurien d'atrinxerar-se en aquesta opció, i així ho fan homes intel·ligents de la Brigada com l'Antoni Puigverd, que destaca aquesta ambivalència identitària del país si més no un cop per setmana.

I tanmateix, en la seva ofensiva mobilitzadora contra l'esclat independentista, per a sorpresa de un servidor, el dependentisme està menystenint aquest flanc d'operacions. Les escasses banderes espanyoles que es veuen als carrers, mooolt poques vegades van acompanyades per la senyera. Fins i tot ara que, l'abrumadora presència de l'estelada hauria de fer més neutre l'ús públic de la nostra bandera de les quatre barres. Però on vaig comprovar aquesta deriva d'una forma més marcada va ser en el debat sobre la Declaració de Sobirania. En el bloc dependentista, a falta que Pere Navarro comenci a fer-ho (que suposo que l'home no trigarà), la presència del castellà en el discurs va ser la més extensa de la història parlamentària catalana. Albert Rivera i Alicia Sánchez Camacho van fer la major part del seu discurs en castellà. En sentir-los vaig pensar que era un greu error, fins i tot des del punt de vista dels seus interessos. Que quedaven retratats. Que en la votació històrica en la qual sentien la necessitat d'argumentar amb més força la seva espanyolitat (la viabilitat que s'estreny del doble sentiment) es passaven massivament al castellà, demostrant, ells mateixos, que ja no és possible fer-ho en català. Em va semblar molt, extraordinàriament revelador.

Comentaris

  1. Quan siguem independents, que faran els dependentistes d'ací?
    S'exiliaran? Es passaran a la lluita armada? Es reciclaran?

    ResponElimina
  2. El PSC es barallarà -ja es baralla- per repartir-se les anèmiques escorriallles que són el vot unionista, un 30% aprox. Si Rivera i Camacho utilitzen tant el castellà és només per que és el que vol aquest públic seu, Per això les escasses banderes espanyoles sempre van soles -excepte una del c/Saragossa (el Putxet) que duu incorporat l'escut de la Legión. Sense bilingüismes ni altres matisos. L'espanyolisme d'aquí (i d'allà) vol això: Espanya sola, sense aditaments. El problema que tenen és -ja ho he apuntat altres cops- és que la biologia els va a a la contra, cada any que passa la seva massa social disminueix.
    No m'agrada especular sobre les coses que passaran després del dia D, però agafant el comentari anterior penso que entre aquest espanyolisme la cosa quedarà de la següent manera:
    1-la gran massa suburbial anirà demogràficament declinant i, alguns d'ells, en veure que no ens mengem ningú s'emmotllaran. Una altra gran part anirà a raure al partit de dreta que es formi entre el PP i UDC, El PSC desapareixerà, simplement, I el que creixerà més, entre aquest sector, serà PxC.
    2-entre l'elit de Sarrià-St. Gervasi, alguns continuaran a l'amalgama PP+UDC, altres desmbaracaran a CDC i, finalment, alguns directius expatriats i ressentits amb poder econòmic marxaran (els menys).

    ResponElimina
  3. Antoni Puigverd....el cas d'aquest senyor em té intrigada (i em consta que no é l'unic que actua així)
    Una persona culta i de cultura/identitat catalana com és possible que sigui unionista? Sap perfectament que dins d'Espanya la nostra cultura pateix moltíssim i més que ho farà si no sortim corrents....Sr. blocaire....per quin motiu creu que passa això?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre l'he apodat com el pedagog de l'autoodi, per mi és un merda seca, un nygui-nyogui al qual se li desmunta el seu món, igual que al fantasma del Manolo Milian Mestre.
      Una vegada Puigvert va arribar a dir que els catalans no hauríem de fer política, que només ens huríem de dedicar a la economia, ets dona ? oi ?
      T'imagines que algú digués que les dones no haurieu de fer això o allò, que haurieu de fer allò altre, què diríem ?
      Puigvert és un rarahabis, un producte de les aules del franquisme, un progre esfilargat, que supura autoodi pels quatre costats, també representa una mena de personatge turmentat o emmalaltit. Manifesta que per a molta gent triar entre Espanya o Catalunya és un trauma, de fet el trauma és ell, com pot ser un trauma prendre uns decisió ?
      De fet com en moltes coses, representa que a nivell de tertulians també cal una renovació, ell n'és la prova més fefaent, ell, Milian Mestre, Cullàs, Burniol, Maruhenda, i altres.
      Són el passat, i representen el fracàs de la transició, i el fracàs de la seva cosmovisió del país.

      Elimina
  4. No es bellotero?, doncs es espnyol.

    ResponElimina
  5. PxC són falangistes, passem totalment d'ells. PSOE-C's seria la pera, i es matarien en 2 dies. PS Catalanistes aniràn amb CiU diu la Camacho, però penso que poden anar a NeCAT i aquest a CiU, amb els 5 escons. Es que això de federal així de qualsevol manera com ho agafa PSOE-C és mortal, cal que vegin que fa temps que són els polítics, per si sols, i sense parlar amb la gent, que fan propostes com aquestes, no els costava reunir la tropa i dir-lis "eh, sociataaaaas... federalismo de enrolle o unitarismo de peppis? y un pase pa'l Hipodromo de la Zarzuela pa hablar de la independencia de regalo anda venga porfa, la vai a liar parda". I llavors la resposta "somos un grupo muy nutrido donde los que más se quieren son los que mandan al resto de mindundis. Así si unas 100 personas quisieran acabar con la corrupción y la mayoria no, ni siquiera les escuchariamos". Es un caos d'organització. PSOE hauria de refer-se del tot o serà encara pitjor. I és que en 35 anys Espanyan o ha fet res més que allunyar-se del franquisme amb PSOE per tornar-hi amb Rajoy... ambdós gallecs... no sé però la Julia Otero no és així. Deuen ser rarets aquests 2...

    ResponElimina
  6. Volia dir Franco y Rajoy per si no s'entèn

    ResponElimina
  7. Amb tot aquest batibull de contradiccions com la d'en Puigverd, n'hi ha d'altres situacions molt aclaridores. Per exemple, la d'en Víctor Valdés, del Barça. Diu que se'n va per veure món i que no té res en contra del Barça. Que vol veure món i ja està. Arriba el dia del primer partit a casa nostre i en Valdés es troba amb un gran aplaudiment per part del públic assistent. El "fill" s'ha fet gran i se'n va de casa. No passa res. Ara, diguem-ho això a Madrid! Impossible. Tu no te'n vas ni per casualitat. Es clar que tampoc no són tontos del tot i no ens diran mai (o ja ho han dit...!) el motiu real de l'obligació de seguir nosaltres fets tota una colònia d'explotació.
    Doncs, no us estranyéssiu pas que en Puigverd pateixi com en Duran Ll., tot un síndrome d'Estocolm.

    ResponElimina
  8. Rivera i Sanchez Camacho van fer el paper que els hi pertoca, el de policies o militars espanyols. Volien deixar clar que qui mana a Catalunya parla castellà. Poden condescendir a parlar català en situacions relaxades però a l'hora de la veritat parlen la llengua de l'enemic.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…