Ves al contingut principal

Relats de diumenge (XXXIV). La plantació (#dependentisme)

Barcelona










En l'època de la collita, més encara que en qualsevol altre moment de l'any, el treball de sol a sol els mantenia senzillament exhausts. Poc temps quedava per pensar. Darrerament, però, en la vetlla després de l'esforç experimentaven sentiments contraposats. D'una banda, les condicions de vida eren més adverses que mai. L'amo i el capatàs, per comptes d'afluixar en les exigències laborals davant les extremes contingències meteorològiques, cada vegada més insofribles, els mantenien cada dia més collats. Però, d'un altre costat, el pla de fugida ideat per alguns dels homes més audaços, concitava a cada jorn més adhesions. Es presentava com la veritable, de fet, l'única sortida per sobreviure. AM i OJ el defensaven amb creixent intel·ligència i capacitat de seducció. Fins al punt que entre aquells esclaus se sabien ja majoria. Els escèptics només podien apel·lar a les dificultats que els fugats trobarien més enllà del tancat de la plantació. Ningú no ajudaria uns esclaus fugitius, deien, per por d'esvalotar els de les altres plantacions. Entre els esclaus hi havia encara els qui, amb la síndrome d'Estocolm, defensaven l'amo per damunt dels seus propis interessos.

I encara hi havia un petit grup, ben estrany i de nombre decreixent: l'encapçalava PN i anunciava que només acceptarien marxar de la plantació si era amb el vistiplau (que tots sabien impossible) del propietari de la finca. Sobretot que no s'enfadés. El capatàs percebia clarament de feia mesos l'enrariment progressiu de la situació. Molts dels membres del grup de treballadors no s'estaven de manifestar públicament l'esperança en la seva llibertat futura. La llei aprovada per tots els propietaris de plantacions, els recordava, era de la seva part i calia respectar-la per damunt de tot. On aniríem a parar, sinó, en un món sense ordre com el que anhelaven els esclaus. Amb diàleg, però el dret per damunt de tot. L'ambient de revolta, tanmateix, era tan evident que l'amo es veié finalment obligat a intervenir. Convocà tots els esclaus davant dels barracots, com qui no vol la cosa ni amenaça, per anunciar-los que les polítiques rupturistes no convenien ningú (especialment a ell, van pensar la majoria dels esclaus). Que, com cada any, la flor del cotó era a punt per a la collita. I que la seva feina era treballar plegats. Els esclaus collint-la i ell gaudint dels beneficis.

Comentaris

  1. Avui has estat fi, molt fi, fins al punt de què t'ho copiaré

    ResponElimina
  2. .... i jo me'l guardo en el Memonic... l'has clavat !!.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…