Ves al contingut principal

Una endevinalla entre passat i present (#revoltacatalana)

Primer, fart d'una situació econòmica i social d'ofec insostenible, dels insults i la supèrbia dels forasters, el poble havia acabat esclatant al carrer. A ple pulmó, per denunciar l'espoli, per reclamar la llibertat. A manca de líders, auto-organitzats, des de la Catalunya terra endins a la ciutat de Barcelona. Després de molt empènyer des de baix, les institucions no havien tingut altre remei que acceptar la situació i (amb generositat alguns i amb convenciment no tots) posar-se al capdavant d'aquell moviment. En no massa temps havien reconduït aparentment les coses en el sentit dels desitjos de la majoria. El trencament amb Madrid semblava ja fet, completament inevitable. Les institucions responien fermes als anhels del poble com no ho havien fet durant dècades. La reacció de l'enemic, però, havia estat contundent. A les poques setmanes, la campanya de la por era aplicada sense pietat. Fora de la seva submissió no havia altra cosa que l'abisme. Una campanya ferotge en pugna entre l'autodefensa i l'agressió. Sense respectar cap de les regles de la civilitat. Els febles contra els forts. Tot esperant de bades que de fora ens ajudin. L'obertura de les hostilitats havia anant seguida de l'atemoriment dels poderosos, tenallats, segons ells, entre les demandes del poble i els designis de la majoria política dominant a Catalunya. Aquells qui més creuen tenir a perdre s'exclamen. Reclamen diàleg. Encara hi ha alguna possibilitat d'entesa entre els rebels i el poder suprem. De res no serveix l'evidència que la ferida és massa fonda i la confiança impossible de restablir. Que venen amb la dalla. Per acabar la feina de tants segles. Novembre de 1640? No, gener de 2013.

Comentaris

  1. LLEGIU AQUEST COMENTARI QUE HE TROBAT A L´ARXIU.
    És NI MES NI MENYS QUE EL GENERAL PRIM (de Reus), PARLANT EL 1851 (!) A LA TRIBUNA D´ORADORS DEL CRONGRÈS A MADRID.
    Ell, que coneixia perfectament als espanyols i la seva intolerància atàvica, ja parlava clar i català. I ho feia en l´unica llengua que entenien a Madrid.
    Han passat 162 anys (!!).
    I ara si, ara si, estem a tocar la nostra llibertat.
    General Prim, «Diario de sesiones del Congreso de los Diputados», 27 de novembre de 1851, pàg. 1765

    Ciento cuarenta y tres son los catalanes arcabuceados como perros, sin sentencia legal, sin formación de causa siquiera, sin haberles dado tiempo para despedirse de sus familias. (...) Pero también son muchos centenares los que juzgados por la misma legislación han sido conducidos, unos a Filipinas, otros a Islas Canarias, otros a provincias del interior.

    Cataluña pide que gobernéis con justicia, que gobernéis con seguridad, que no saquéis al pueblo más dinero que el que pueden dar buenamente según el estado de su riqueza, para que no veamos infelices labradores abandonar sus tierras, infelices artesanos cierran sus tiendas por no poder pagar lo que pedís.

    Los catalanes, ¿Son o no son españoles? Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Sepamos lo que son. Dad el lenitivo o la muerte, pero que cese la agonía.

    El horizonte amenaza grandes tempestades; es muy posible que antes de mucho se abra una lucha de gigantes; dos banderas flotaran por los aires; cada una tendrá sus partidarios, y para entonces es preciso que los catalanes sepa a cual de las dos habrán de prestar su brazo robusto.

    ¿Son los catalanes españoles? Pues devolvedles las garantías que les habéis arrebatado, garantías que son suyas, que tienen derecho a usar de ellas, porque las han conquistado con su sangre. Igualadlos a los otros españoles.

    Si no los queréis como españoles, levantad de ahí vuestros reales; dejadlos que para nada os necesitan.

    Pero, si siendo españoles los queréis esclavos; si queréis continuar la política de Felipe V, de ominosa memoria, sea en buena hora, y sea por completo: amarradles a la mesa la cuchilla como lo hizo aquel rey, encerradlos en un círculo de bronce; y si eso no es bastante, sea Catalunya talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita; porque así, y sólo así, doblegaréis nuestra cerviz; porque así, solamente así, venceréis nuestra altivez; así y solamente así domaréis nuestra fiereza.

    ResponElimina
  2. SI,SI,PERO EL PRIMER ENEMIC AL TENIM A CASA......A PART DEL INEFABLE SRO.DURAN,I ELS GALDOSSOS "SOCIATES", SURT LA PATRONAL AMB EL CIRI TRENCAT DEL PACTE FISCAL.I PER ACABAR DE FER LA GUITZA LA GENT DE LAS CUP,AMB RECLAMACIONES DE PA SUCAT AMB OLI, ON PODEM ANAR AMB AQUEST PERSONAL?

    ResponElimina
  3. L'enemic tant sols el tenim a casa, els de fora no ens interessen, i l'enemic son una colla de poca gent... uns pocs polítics, uns quants periodistes, una bona colla de gent del poble i escorrialles mes.
    Els demès som majoria, quasi tots del poble i uns quants polítics com a caps visibles.

    El dia que en Junqueres i potser en Mas ens diguin que traiem tots els nostres, pocs o molts, estalvis de tots els bancs dels de fora i els posem a LCXA i el BS (a falta d'altre lloc) o que els guardem quinze dies a casa.
    El dia que en Junqueres i potser en Mas ens diguin que sortim al carrer tots, si tots, i els bancs estiguin vuits, ens haurem guanyat la llibertat o s'ensorrarà la banca, Escanya i fins i tot la UE tremolarà... i no ho veig tant difícil de portar-ho a terme.... i seria sota la "legalitat escanyola" per acontentar als botiflers Navarro, Duran i Morros.

    ResponElimina
  4. http://www.guillermoperezsarrion.es/files/2011/07/1624OlivaresGranMemorial.pdf
    "no se contente con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, piense con consejo maduro y secreto por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, (..) el poder celebrar cortes de Castilla, Aragón, y Portugal en la parte que se quisiere (..) la división actual de leyes y fueros enflaquece su poder y le estorba (..) V.Majd favoreciese los [naturales] de aquellos reinos introduciéndolos en Castilla, casándolos en ella, y los de acá allá, viendose casi naturalizados (..) se olvidasen los corazones de aquellos privilegios (..) negociación (..) lo que tocare a las armas y poder (..) hallándose Majd con esta fuerza que dije ir en persona a visitar el reino y hacer que se ocasione un tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente y en ocasión de sosiego y prevención, conquistar, asentar y disponer las leyes de conformidad de las de Castilla, y desta manera irlo ejecutando en los otros reinos (..) hay que gobernar por compañias y consulados la mercancía de España poniendo el hombro en reducir los españoles a mercaderes. 25-XII-1624" El texte està complert, i mostra el que van sentir tots els regnes i sobretot el perquè Portugal va fumer el camp. De poc no ens en anem. No us sona que ens volen conformar com aquest mal home, governar els aeroports, etc, i controlar-ho tot a veure si ens esborren els cors? ni tant sols hi havia unió llavors, no sé com un 35% de la gent encara desitja que al seu carrer posi Avenida Francisco Franco o bé Calle Felipe V, mireu a google maps Madrid

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.