Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2013

Es confirmen els pitjors auguris (#papers)

Us en parlava alarmat fa poc. Els mitjans de Salamanca han parlat aquests dies de la primera conseqüència de la sentència del Tribunal Constitucional del mes de gener referent a la documentació retornada a Catalunya procedent de l'anomenat Centre Documental de la Memoria Histórica, ubicat a la ciutat castellana. Un suposat investigador, Policarpo Sánchez de la Iglesia, ha presentat ja al registre de la Subdelegació del Govern espanyol a Salamanca una sol·licitud per via administrativa requerint la devolució de tota la documentació lliurada a Catalunya que no ha estat retornada als titulars reconeguts com a legítims hereus de les persones i entitats a les quals els foren confiscats per les autoritats d'ocupació franquistes el 1939. Dic suposat investigador, perquè si un es pren la molèstia de buscar-lo a la base de dades de l'ISBN o al cercador de Dialnet (portal que aplega centenars de referències a diversos tipus de publicacions) descobreix que sembla no haver publicat n…

En Pere és un infiltrat (#PSc)

Impressionant. Això d'en Pere és senzillament apostoflant. No dóna una a dretes. És espectacle en estat pur. Suposo que els assessors li han dit allò de, la gent no et coneix i el partit s'enfonsa, així que, apa, llença't i que parlin, que parlin de tu com sigui, encara que ho facin per emfotre-se'n. I l'home no té aturador. D'ocurrència en ocurrència. De banda a banda. D'extrem a extrem. Amb una incoherència pròpia d'excés etílic. Porta una setmana gloriosa. Primer van ser les seves declaracions sobre el rei. Un senyor que s'autoqualifica de republicà convençut, de sobte, defensa sense encomanar-se a ningú (que era una opinió personal que no calia comentar amb l'executiva del seu partit, ni amb el comitè federal de l'altre partit) que el rei ha d'abdicar. Un republicà convençut en operació de salvament de la institució monàrquica, vaja. Ets un crac, Pere. Acte seguit, procedeix a afirmar, molt seriós (és seriós) que la Llei de Consulte…

Deures per abans de precaritzar-nos més (#retallades)

Nou pressupost. Nova retallada. Diuen que algun Departament de la Generalitat s'aproximarà al cinquanta per cent. Comprovarem, desbordats, adolorits, durant els propers mesos, que hi podem fer en el dia a dia amb els recursos tan migrats que ens queden després d'afaitats per l'espoli espanyol que mai s'atura. Enmig de noves i ben legítimes mobilitzacions sindicals de protesta, com les d'avui mateix. Fa més d'un any parlava, modestament, des d'aquest bloc, de deu mesures d'estalvi possiblesa l'administració pública. Constato amb dolor que en aquests mesos no se n'ha aplicat ni una sola. A veure, es tracta de coses que segurament no sumaran els set-cents i escaig milions d'euros que el govern de la Gestoria pretén estalviar en l'àmbit de la funció pública. Potser no. Potser és completament inevitable tornar a mossegar les massagades nòmines del personal. Però cal emprendre mesures, si més no, que confereixin una altra categoria moral a l&…

Encertadíssima pedagogia de l'espoli (#retallades)

Avui seré breu. Darrerament, davant la feinada que tinc, sembla que les idees no discorren tan fluïdes com en altres èpoques. Potser és l'embrutiment de tot plegat. Però cal continuar en la lluita. I aquí estem, dia a dia. Per a qui vulgui llegir unes quantes consideracions patriòtiques. Perquè el país, las gent, ho necessitem, ho necessita. No només el país, cadascun dels catalans. Al meu pare l'han posat en llista d'espera per operar-li el maluc: de moment, segons sembla, en té per un any. Tenint en compte el mal que li fa, serà una espera feixuga, inacabable. Uf, pateixo. Ell no ho fa, però per entendre a fons el mal que ens estan fent cada dia a tots (tinguem la identitat nacional que tinguem) cal relacionar aquests mancances amb l'espoli al qual ens continua sotmetent Espanya. És una de les coses (juntament amb una excessiva insensibilitat en presentar les retallades) en les quals, al meu parer, va fallar el primer govern del Gran Timoner.

El que, en canvi, pel q…

Escrutant el darrer Baròmetre (i II) (#CEO)

Durant aquests anys, des d'aquest modest bloc, he intentat no practicar el sectarisme. He tingut a cada moment les meves opcions particulars, però he volgut no declarar-les gaire explícitament. Independència des de la independència, vaig afegir com a subtítol a l'encapçalament del Per a Bons Patricis (PBP) fa alguns mesos. Per això (altres, la majoria, ja ho faran) em nego ara a fer una lectura del darrer Baròmetre del CEO en sentit de competència entre els partits que volen una Catalunya lliure. No, no. El que cal és que comparem els resultats del Bloc Sobiranista (CiU, ERC, ICV i la CUP) amb el del món dependentista (PSC, PP i C's). I si prenem aquesta comparació, els resultats són (com els que comentàvem ahir), també, espectaculars. Perquè aquesta darrera enquesta consolida una tendència molt clara de vot a favor dels partits que defensen el procés del Dret de Decidir. Així, en la pregunta sobre expectativa de vot en unes eleccions autonòmiques, la suma dels partits sob…

Escrutant el darrer Baròmetre (I) (#CEO)

Els regiments, files apretades, són parats en posició de combat. És la conclusió més clara que es desprèn de la lectura de la Primera Onada del Baròmetre d'Opinió Política (BOP) de 2013 del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya. Cinc mesos després de la gran manifestació i tres després de les eleccions, dóna tota la sensació que el front s'ha estabilitzat. Que s'han cavat les trinxeres. Que la guerra de posicions està feta. Com tinc la tendència a mirar el cantó positiu de les coses, veig que tota la mobilització del dependentisme, amb totes les eines de l'Estat posades a treballar i tots els mitjans de comunicació desfermats els dóna com a resultat un pírric 20,7% de partidaris del no, que no es mou, no creix. Pel contrari, tota la guerra bruta que ens llancen no modifica un gruix de partidaris del sí molt sòlidament situat per sobre del cinquanta per cent (ara, 54,7%) de la intenció directa de vot. La situació s'estabilitza amb una dif…

Entrem en la fase d'intentar comprar-nos (#marxemja)

Les interpretacions ben intencionades que la Brigada ha fet de la intervenció de Rajoy al famós Debate. L'explícita proposta de reforma constitucional que Rubalcaba hi ha defensat mentre el republicà Navarro proposava consolidar la monarquia borbònica. Tot plegat, inaugura una nova fase. La que consistirà, durant els propers mesos, a intentar comprar-nos. De moment, pel que es veu a l'hortizó, sembla que se'ns oferirà una revisioneta del sistema de finançament. Això és tot. M'esperava alguna cosa més substanciosa, però la majoria absoluta del Partit Popular, combinada amb una pressió asfixiant (a base de corrupció) per part dels mitjans de la caverna ens ho posa fàcil. Francament. Tret dels nostres homes de la Brigada, del Pont Aeri, de l'establishment del BOE, em resulta difícil creure que gaires catalans més es deixin ensarronar. I no només per l'escàs nivell de seducció que semblen estar disposats a desplegar (el Gran Timoner, encara que fos amb un punt con…

La gran diferència: al País Basc comencen ara (#retallades)

Dino amb professors de diverses universitats. Em pregunten per la situació actual en aquella petita part de l'administració pública de la qual en sóc testimoni. Explico la descomunal desproporció entre la feina que caldria fer i la que es pot fer amb els mitjans, cada vegada més escassos, amb els que disposem. La universitat catalana, apunten, també va enrere, com els crancs: els aspectes més defensables del pla Bolonya, els relatius a una docència més particularitzada, amb grups més petits i seguiment tutorial, naturalment, s'ha anat en orris des del 2009. Tornen a més i més hores de classe magistral davant més d'un centenar d'alumnes. És l'autonomisèria, l'espoli expressat en l'àmbit de la cultura i l'ensenyament. A la conversa només hi ha un que no participa del lament col·lectiu. Desubicat. Capcot. Com ho teniu vosaltres, li pregunten. Doncs, mira, oye, sembla que les exportacions en el sector de la máquina-herramienta han baixat aquest any. Així q…

Objectiu: ensorrar la moral col·lectiva (#marxemja)

Espanya no defrauda. Espectacle sense treva. Una manera estranya d'intentar que, els qui alguna vegada l'han tingut, recuperin l'afecte envers el país veí. És cert, no tothom ho percep igual. Existeix el risc de veure fantasmes. Hi ha qui, també des de l'independentisme, nega qualsevol relació. Però cal fer un propòsit molt ferm i constant per a no veure una connexió entre la febrada existent i l'esclat del plet sobiranista a Catalunya. La primera espurna greu de l'incendi va esclatar amb l'aparició del famós informe signat per la unitat de delictes econòmics de la Policia Nacional, l'anomenada UDEF, però que no era de la UDEF, durant la campanya electoral del 25-N, amb l'objectiu clar de torpedinar la candidatura del Gran Timoner. Com ja ho vaig dir aleshores ho repetiré ara, com més temps, més noves maniobres observo, més clar tinc, que allò va ser un muntatge dels serveis secrets espanyols ordenat des de la vicepresidència del govern. La constat…

Capbussar-se en un passat gloriós (#devolució)

Porto quinze dies una mica out de la realitat política del moment. La impressió, però, és que no m'he perdut gaire cosa més que porqueria, fum, narcòtics. M'ha tocat capbussar-me a tota màquina en la documentació històrica de la Cort general i la Diputació del General, per donar-hi la meva visió i participar en un seminari universitari. Ha estat com tornar a tastar els temps gloriosos d'investigador a temps complet. Jove i il·lusionat. La conclusió, ferma. Déu n'hi do, quin orgull d'institucions públiques que ens varen prendre. Naturalment, eines de poder controlades per les classes dirigents, però permeables a la participació de capes socials àmplies, especialment, en els temps de màxima convulsió política i social. En els grans moments republicans de 1640 i 1713. Com a alternativa al govern d'un rei, uns ministres i la seva petita cort (històricament, en direcció a la catàstrofe absolutista), el nostre d'uns grups privilegiats en els quals tenen entrada …

El president que mai va existir (#memoria)

Aquest divendres, aprofitant la visita organitzada als assistents a unes jornades sobre història de les institucions parlamentàries a les quals participava, vaig tenir l'oportunitat de fer una visita al Parlament de Catalunya. Ens va fer de cicerone el professor i antic lletrat major Ismael Pitarch. Una autèntica delícia. Abans d'entrar a l'hemicicle i seure als escons, varem tenir l'oportunitat de recórrer les diferents sales de reunions de les comissions. En la sala de la Mesa, la de govern de la institució, trobem els retrats dels presidents. Sis per a l'època republicana a dalt, sis per a l'actual des del gran Heribert Barrera. El guia s'atura a explicar el cas del president que mai va existir; o que existeix de fa poc. Durant molts anys, una placa va recollir que el mandat presidencial d'Antoni Rovira i Virgili a l'exili havia acabat el 1954, quan havia estat succeït per Francesc Farreras i Duran. El problema és que l'historiador tarragoní…

Fragments escollits (XXI). "Més sobre el tenorio zorrillesc" (#corrupció)

"La moral catòlico-espanyola no depèn de la consciència (autocoacció profunda), sinó de la pressió externa, sanció col·lectiva o social. El que manté en un pla relativament moral l'espanyol contemporani no és la noció íntima d'un deure, sinó la por a un càstig.

Per això és possible a Espanya una popularitat com la de l'heroi de Zorrilla. Si les accions humanes no són bones o dolentes en virtut d'un imperatiu arrelat en la pròpia consciència, sinó únicament perquè hi ha un poder extern que castiga l'infractor, així que aquest poder falli o sigui possible burlar-lo, el mal queda lliure. Però una moral així, que no es fonamenta en la consciència personal, sinó en una coacció externa, no és una moral veritable: és una policia. I el burlador de la policia, des que la policia existeix al món, sempre a estat un personatge simpàtic a la majoria. Per això el Tenorio és a Espanya el simpàtic integral, perquè es burla de totes les policies, humanes i divines.

Precisamen…

Conspirar per aturar el catalans (#corrupció)

El país apareix esporuguit davant la densa capa d'excrements que el cobreix. No hi ha dia en el qual la revista matinal de la premsa no tregui a la llum nous detalls lamentables de pobredumbre i misèria en els estrats més alts de la política. Aquests dies, finalment, crec haver vist la llum. El desllorigador. El quid d'aquesta empastifada general que aspira a endur-se per davant el mateix president del govern espanyol. Que pretén també que no se'n parli de res més. Diuen que és per la seva incapacitat manifesta davant la crisi, però a mi em sembla que aquest fer-li el llit a Rajoy des de dins mateix del Partit Popular i el seu entorn mediàtic té alguna cosa a veure amb nosaltres. Fins i tot els seus el veuen tou, radicalment incapaç. I el major desafiament de la història (que per al nacionalisme espanyol no és precisament l'actual recessió) l'han d'encarar persones més preparades. No pot ser que el repte català l'entomi un incompetent mut i inoperant.

Aque…

Explicar què passarà si perdem (#consulta2014)

Aquí toca repartir-se una mica els papers. Ja ho fem. Però potser caldria aprofundir-hi amb més intel·ligència. Ja sabeu, poli bo, poli dolent. Els qui encapçalen el procés des de les institucions no cal que es cremin. Per a ells la cara amable. Però des de la societat civil potser cal una mica més de mala llet. Nosaltres també hem d'utilitzar dosis adequades de por, encara que sigui sense caure en el ridícul de l'Alícia Sánchez Camacho. Perquè hi ha un segment social que només podrem convèncer des de la pell. Amb una altra mena d'arguments. Ens convé molt consolidar la idea que la nostra hegemonia social i ideològica no té marxa enrere. Que ni tan sols convé que la tingui, perquè les conseqüències serien molt, enormement negatives. Quan abans cal començar la campanya titulada Si guanya el no. Explicar què significarà per al futur d'aquest país quedar definitivament dins la ratera espanyola. Calcular a quin grau de destrucció pot arribar el nostre teixit productiu con…

El dret a presumir el que ens passi pels nassos (#corrupció)

Escoltar els qui en saben dóna gust. En matèria de justícia, gent com ara en Santiago Vidal (espectacular comentant la resolució del Tribunal de la Haia sobre la declaració unilateral d'independència de Kosovo!) o en Joan Josep Queralt. A Can Cuní, l'altre dia, el segon era qüestionat sobre el principi de presumpció d'innocència. El tema em va interessar molt: en els moments de brutícia omnipresent on som, no passa dia en el qual algun prohom d'ordre, com ara Miquel Roca Junyent fa uns dies al diari comtal, no ens alliçoni sobre la importància de la presumpció d'innocència. Concepte importantíssim. Sense dubte. Però que tendeix a substituir en l'àmbit estrictament polític el de credibilitat. A veure si m'explico. La presumpció d'innocència és una imprescindible garantia processal en qualsevol sistema democràtic mínimament respectable. Absolutament necessària. El jutge ha de absoldre o condemnar només en funció de les certeses fundades en proves irrefut…

Tornem-hi amb el Constitucional (#Papers)

Ha passat desapercebut. La sentència del Tribunal Constitucional del 31 de gener de 2013 en la qual es desestimava el recurs d'inconstitucionalitat interposat per la Junta de Castella i Lleó contra alguns preceptes de la Llei 21/2005, de 17 de novembre, de restitució a la Generalitat de Catalunya dels documents confiscats amb motiu de la Guerra Civil, conservats fins aleshores a Salamanca, va ser objecte només d'una breu menció als mitjans. Esment victoriós en el cas dels catalans. La lectura atenta de la totalitat de la sentència, sense vots particulars, subscrita per una magistrada catalana, la catedràtica de dret civil Encarna Roca i Trias, creu de Sant Jordi en 2003, descobreix, tanmateix, una via d'aigua a la causa catalana que pot resultar del tot demolidora. Obre la via a la possibilitat que l'Estat reclami la recuperació de la documentació transferida a Catalunya que, superat el termini d'un any atorgat als hereus dels documents retornats al nostre país, n…

Regeneració política des de l'Estat propi (#corrupció)

És difícil que els actuals partits polítics acceptin la revolució que cal fer. La construcció d'un nou estat i la seva lenta dissolució (en particular, dels més grans) pot donar-nos l'oportunitat. En tot cas, sembla que, amb les dificultats que tots coneixem, el Parlament de Catalunya començarà a treballar ben aviat en noves lleis de transparència i electoral. Poden ser una bona base per anar-hi pensant. En tot cas, vist l'impacte de la corrupció, crec que el sistema electoral a Catalunya necessita un canvi radical. Us proposo tres mesures que, crec, podrien donar solució a la crisi en la representació política que estem vivint. Les tres cal aplicar-les conjuntament, perquè sinó es poden arribar a generar fins i tot efectes contraproduents. Primer, llistes obertes. És obvi, sí, però necessari. La formació de les candidatures actuals en base a la lleialtat al líder és un pèssim sistema: projecta amunt els més incapaços i els més immorals. Segon, circumscripcions electorals…

La corrida final (#marxemja)

Disculpeu-me aquest títol tan impropi d'un bloc tan net i seriós com aquest. Però és que en pensar-lo m'he fet gràcia a mi mateix. Anem al gra. Una vegada posades les cartes damunt la taula, Espanya reprèn la seva ofensiva. Ja sabeu, el procés cap a la independència té algunes inseguretats, certes incògnites; l'autonomisèria, en canvi, no en té cap, és certesa absoluta, seguretat completa que acabarà amb l'existència del nostre país com a comunitat política. En un sol dia, la setmana passada, vam saber que els braus tornaran a Catalunya pel setembre, que la Llei d'Espanyolització (mal anomenada Wert) continua endavant sense haver canviat ni una sola coma (tot i el diàleg i tal i tal que ens ofereix Espanya), i que el govern espanyol ens pensa imposar els horaris comercials que més agradin a Madrid. L'atac per terra, mar i aire al poc que ens queda d'autonomia no pot ser més descarat. Tornen les curses de braus. El fet, de tan bèstia com és, constituirà una…

Fragments escollits (XX). "Perquè conste a l'Europa tota" (#tenimpressa)

"Per totes estes raons sobredites, só de vot que des de luego s’empunyen les armes, s’alcen banderes, s’allisten soldats, no perdent-se un mínim moment. Valguen-se, des de luego, los excel·lentíssims fidelíssims Braços Generals, de l’autoritat que l’omnipotent Déu, just i misericordiós, ha deposat en sa mà. Manen, des de luego, fer públics manifestos perquè conste a l’Europa tota, de nostra justícia la posteritat de nostre obrar. Quede desenganyada la vana presumpció dels ministres de Madrid que, abusant de les regles de la humanitat i justícia, volen castigar per delicte a sa imaginada fantasia, lo afecte que judican tenim en nostres cors a la sacra, catòlica i real persona del rei nostre senyor constant que, per los actes públics, no els assisteix més raó que un suposat pretext. Proven nostre valor i experimenten no ha decaigut lo coratge ni l’honor de la nació catalana, i si sa injusta invídia, per càstig de Déu nos supera, ajudat de la força francesa, acabarà nostra lliberta…

Refregar-te la lírica pels morros (#crisi)

Passen els dies i l'espectacle d'escoltar els socialistes catalans no decau. Podríem definir el nostrat com, el socialisme out. Desconnectat absolutament amb el seu entorn. No cal dir que el seu autisme (només es comuniquen amb les aspiracions de Carme Chacón) és cada vegada més patent en els resultats electorals que obtenen, que els estan conduint per la via directa a la marginalització. Es fa palès, però, també en la seva actitud i en la dels seus tradicionals escuders als mitjans de comunicació. Perquè els socialistes catalans, em penso que alguna vegada ho he comentat, continuen gaudint d'un pes als mitjans de comunicació catalans absolutament fonamental. Tot i que representen menys d'un 15% dels votants. Te'ls trobes arreu, en uns temps en els quals el seu protagonisme hauria d'ajustar-se d'alguna manera al pes real de les seves idees. Sí, sí, ho havien tingut tot. Però és que ara són el que són i no hi ha dret que se'ls reservi l'espai descom…

Fem d'aquest fangar virtut (#noupaís)

Mare meva com estic xalant amb la cara de la Cospedal. Fins i tot, encara que sigui tot fals (tret d'alguna cosa, com diu un Rajoy de nivell indescriptible), el gaudi no me'l treu ningú. Fins i tot més encara si tot és mentida. Un muntatge a benefici del retorn d'Aznar o d'Esperanza Aguirre. M'alegra, simplement, perquè així tasten de la seva pròpia medicina. Durant mesos s'han atrevit a presentar el nostre país com un cau de putrefacció en contrast amb... Espanya!!! Ara, el castell de cartes s'ha ensorrat i el cop de boomerang als morros els ha deixat ben estabornits. Des de Catalunya hem d'aprofitar l'avinentesa. Primer, per fer cau i net en el nostre propi vaixell. La primera reacció d'Oriol Pujol a la seva més que probable imputació en el cas de les ITV sembla que va pel bon camí. Ell i tots els sobiranistes imputats per sospites de corrupció convé que s'apartin per no comprometre el nostre projecte. En primer lloc, doncs, hem de demost…

Nois, en parlem quan existiu (#autodeterminació)

Nois, en parlem quan existiu. Aquesta és la resposta, ras i curt, que ens donarà tothom. Les notícies del 3/24 descrivien fa poc com una gerra d'aigua freda la resposta de la Casa Blanca a la petició popular instada des de Catalunya per tal que el govern americà donés suport a l'exercici de la democràcia i el referèndum d'autodeterminació que volem. De moment, ens agradi o no, som un problema intern espanyol. És exactament el mateix que ens ha dit i ens dirà la Unió Europea, potser amb alguna matització de caire agressiu per acontentar les pressions del govern Rajoy. A fi que el personal no es desanimi cal parlar clar, repeteixo: en aquest punt de la pel·lícula és exactament el que ens dirà tothom. No cal esperar res més. En aquests moments, per moltes manifestacions al carrer que organitzem, som una regió espanyola. Tot i que ho declarem (que està molt bé) encara no existim com a subjecte jurídic i polític d'àmbit internacional. I només hi ha una cosa que ens farà em…

Donant voltes al Cercle (#establishment)

Tot i la sorollosa claca permanent dels mitjans afins, el Foment del Treball Nacional ha hagut d'emprendre una reculada en tota regla. Faran el rídicul (gairebé) tot solets. El seu acte antisobiranista del 14 de febrer ha fet aigües per tot arreu. Els qui realment estan sostenint l'economia del seu país, especialment en el camp exportador, estan fins al monyo de la xacra econòmica que significa la dependència d'Espanya. El que ha passat, doncs, és un senyal claríssim que el dependentisme es troba en franca minoria. Perquè fins i tot als espais teòricament més afins no aconsegueix fer-se amb el control de la situació. Vicenç Partal en va fer ahir una anàlisi precisa i optimista del que ha significat la batalla d'aquests dies guanyada (també) pel sobiranisme. És, però, només, una batalla. De les moltes que ens queden per davant. Només cal llegir una mica el document publicat ahir per una altra eina del dependentisme nostrat, el Cercle d'Economia. Analitzat al detall…

Periodistes, disculpeu-me la intromissió (#mitjans)

Periodistes, disculpeu-me la intromissió. Però és que hi ha un parell de temes que afecten la vostra professió que em tenen admirat, per dir-ho d'alguna manera. Tan crítics i lúcids com sou, alguns, quan voleu. Saben que us necessiten. Sense vosaltres, els partits en concret i els polítics en general no poden arribar als ciutadans, del vot dels quals (encara que sigui en llistes tancades i bloquejades), viuen. I aleshores, perquè no féu valdre el vostre poder? La cosa fa pensar malament. Potser la realitat de dependència és exactament la contrària i els mitjans són en realitat simples corretges de transmissió subvencionades i mantingudes pels qui manen de veritat. Entre altres tantes coses, possiblement, la crisi ha liquidat també allò del quart poder. Tot això ve a compte, com us deia, d'un parell de circumstàncies que no acabo d'entendre. El primer, les compareixences públiques sense preguntes. La del president espanyol Mariano Rajoy de l'altre dia, per donar compte…

L'espoli que mai s'atura (#cultura)

No és notícia. Si més no, no és novetat. Cada any parlem de la distribució ofensiva dels diners públics que els pressupostos del Govern espanyol destinen a la nostra cultura. El supremacisme castellà s'articula numèricament. Jo 9, tu 1. Enguany, la comparació entre els grans centres espanyols i els catalans ha estat esfereïdora. Hem vist com, una vegada més, els equipaments madrilenys, amb l'etiqueta sempre profitosa de nacionals, concentren encara importants inversions i recursos, mentre els catalans són deixats sistemàticament de banda, portats a un carreró sense sortida que els pot abocar al tancament. Fins i tot, encara que en els darrers anys s'hagi donat entrada directament al fantasmal Ministeri de Cultura en els seus patronats i òrgans de govern. Com diria, el Gran Timoner, van a sac. I és que a l'hora de distribuir els recursos els grans equipaments públics només existeixen a la villa y corte, com ha demostrat per enèssima vegada el govern espanyol negant fa …

Fragments escollits (XIX). Recursos per al combat final (#tenimpressa)

"Los medis per oposar-se a les depravades idees d’extingir ab ignomínia nostre honor, franqueses i privilegis, apar són ninguns si se considera devastada la terra, los enemics casi a les portes d’esta ciutat, abandonades les fronteres de nostres tropes, ocupades ja de nostres contraris. I més si se fa consideració que l’excel·lentíssima Diputació i l’excel·lentíssima Ciutat se troben sens ningunes prevencions, i lo que és més de ponderar, sens diners efectius en sos eraris que és lo principal nervi i força per empendre guerra. La necessitat fa comuns los béns, segons la llei natural, i en lo cas present, la precisió de conservar les llibertats fa comuns los havers, com fa comuns los avantatges, oposant-nos per mantenir les franqueses. Qui pot dubtar que en los excel·lentíssims Braços Generals resideix autoritat per la defensa de les lleis, sobre tots los béns, en general i particulars, sens distinció? Perquè està per mig la salut pública, que en tal cas tots los medis estan obli…

Respires gràcies a la Constitució (#dependentisme)

Em direu que per què analitzo arguments amb tan poc suc, amb tan poca fondària. Però és que veig que aquest que us comentaré avui va pujant a bon ritme dins el hit parade de la tonteria espanyolista. El sentireu en expressió dels més fonamentalistes. Fins i tot, formulat amb un vernís d'aparent solvència tècnica. Per part d'aquells que tenen tot el dia la llei a la boca. Com en els pitjors temps d'obsessió repressora de les dictadures (amb els seus peculiars Estats de dret). De boca dels que branden contínuament, com una simitarra que amenaça a tallar les voluntats majoritàries, la seva xària constitucional. És igual que la que ara ha començat sigui la 86a legislatura d'un cambra legislativa catalana des del 1218. O que Artur Mas sigui el 129è president de la Generalitat des del 1359. O fins i tot que, com ells coneixen perfectament, la legitimitat de l'actual Generalitat de Catalunya (ara, per desgràcia, com bé sabeu i patiu, simple Gestoria) sigui anterior a la …

No s'ho creuen ni ells (#federalistes)

Seguir les intervencions públiques dels dirigents del nou PSOE de Catalunya (és que m'he proposat no utilitzar mai més l'incorrecta expressió PSC) s'està convertint en un exercici més divertit que veure el Polònia cada dijous. No calen imitacions, tu. Ells solets provoquen la hilaritat del personal amb argumentacions directament còmiques. Pere Navarro i el comissari Lucena les diuen de l'alçada d'un campanar. Sembla que continuar amb l'estafa federal significa mantenir-se en un nirvana narcotitzant permanent. Un i altre no s'han estat de repetir darrerament, per exemple, que, amb motiu del debat sobre la Declaració de Sobirania, van presentar fins a tres esborranys de resolució (!) i que també els altres 85 diputats podien haver votat la seva de 20 (!!). De bojos. Encara més bo: aprofiten cada entrevista per repetir que la culpa que el PSOE de Catalunya s'hagi mig partit és... dels sobiranistes. Atenció, atureu màquines. No de la seva incapacitat d'…