Ves al contingut principal

Capbussar-se en un passat gloriós (#devolució)

Porto quinze dies una mica out de la realitat política del moment. La impressió, però, és que no m'he perdut gaire cosa més que porqueria, fum, narcòtics. M'ha tocat capbussar-me a tota màquina en la documentació històrica de la Cort general i la Diputació del General, per donar-hi la meva visió i participar en un seminari universitari. Ha estat com tornar a tastar els temps gloriosos d'investigador a temps complet. Jove i il·lusionat. La conclusió, ferma. Déu n'hi do, quin orgull d'institucions públiques que ens varen prendre. Naturalment, eines de poder controlades per les classes dirigents, però permeables a la participació de capes socials àmplies, especialment, en els temps de màxima convulsió política i social. En els grans moments republicans de 1640 i 1713. Com a alternativa al govern d'un rei, uns ministres i la seva petita cort (històricament, en direcció a la catàstrofe absolutista), el nostre d'uns grups privilegiats en els quals tenen entrada milers de persones per la via creixent del parlamentarisme. Contra la imposició i la bogeria d'un il·luminat a palau, la lluita d'interessos d'uns grups dirigents als quals el poble exigeix responsabilitats cada dia, de fit a fit. Encara que alguns passin pels carrers polsegosos blindats en els seus cotxes de cavalls. Tot un món per redescobrir.

Pensava aquest dies, després de les polèmiques recents, amb el paper determinant d'opinadors com Francesc de Carreras o José Antonio Zarzalejos des de la tribuna comtal, que, en realitat, passa exactament el contrari del que ens diuen. Aquí no hi ha hagut pas un excés d'historicisme, una visió massa romàntica del passat, sinó exactament al contrari. Per més que, en els orígens del moviment els historiadors hi juguéssin un cert paper desvetllador, el cert és que el catalanisme ha caigut de quatre grapes en els apriorismes difosos des del segle XVIII (els que presenten com un progrés unificador el veritable desastre econòmic, polític i social que va suposar la implantació dels Borbons) i ha tendit més aviat a mirar amb simple condescendència, quan no directament a menystenir, el propi passat institucional de Catalunya. Afortunadament, poc a poc, en l'àmbit acadèmic es va superant aquesta perspectiva. I tant de bo la sempre difícil connexió entre especialistes i públic general sigui aquesta vegada ràpida per omplir d'orgull un país que anava clarament pel camí del progrés polític i al qual li van prendre el futur a cops de baioneta i explosions de morter.

Comentaris

  1. de fet sempre m'he preguntat desde quan, com i per què, la industria i el comerç català que depen d'Espanya ( i per això el famós argument que sense Espanya ens quedem sense mercat) perque com a mer aficionat a la història sempre he vist que la industria i el comerç català era arreu del mediterrani i d'Europa (per tant poc o gens depeniem del mercat Espanyol) per això caldria que algun historiador fes un estudi seriós (potser ja hi és fet) de quan va ocorrer el canvi (potser amb els borbons) i perque és va produir aquest canvi i si va ser una mena d'imposició borbonica o mesetaria que ens va fer esclaus del seu mercat, com a forma i manera de no torna ser el que erem i d'esborrar-nos la nostra història i la nostra cultura (també econòmica i mercantil)

    Eliseu

    ResponElimina
  2. Per sort, hi ha gent patriota, gent molt valuosa, treballant per la recuperació històrica de la nació. I fóra bo que des dels diferents estaments intel·lectuals i acadèmics se'ls comenci a reconèixer i escampar les seves tesis i recerques. Són gent que investiga amb mètode científic i publica els treballs a la xarxa o edició en paper, amb recursos propis o suport d'amistats i simpatitzants. Ni un cèntim de subvenció. Les universitats, defensores de la veritat (o més ben dit la mentida) oficial, els veuen com a intrusos o com a competència corporativa. Parlo d'en Jordi Bilbeny, Pep Mayolas, Caius Parellada, Teresa Baqué i tot l'estol de l'Institut Nova Història.
    Catalunya i la nació sencera pot recuperar una part molt important del seu passat, i per tant de l'autoestima perduda, posant en valor tota aquesta tasca ingent que té com a mascaró de proa la catalanitat de Colom, avui gairebé acceptada 'in pectore' pel poble català, i tanmateix encara ignorada i menystinguda per l'acadèmia i l'estament polític autonomista. Podria dir molt més, però crec que com a comentari ja reflecteix el que vlia dir i ho deixo aiquí. He dit. @perepaujh

    ResponElimina
  3. Catalunya va ser la primera per més que altres posesin el text en forma legalista a Castella, i va ser pionera de molt en quant a les constitucions, amb uns braços i un comte-rei que eren l'enveja de tot arreu, una organització més democràtica que l'absolutisme de la guerra-civilosa Castella, on el poble podia parlar amb els 3 braços i el comte-rei, i demanar de tot, i apuntar-ho al Llibre de Privilegis. Les comparatives fan mal, però, podent-les fer, qui diu que no erem Països Catalans?
    Tot el que s'extreu és que és molt estrany que una suposada zona envaïda per Castella blablabla fos tant "lliure" i més. Es clar que som CATnació. Fixeu-vos en això: Galicia, Euskadi, Catalunya, les 3 amb independentistes i les 3 amb via ràpida a la consti corrupta il.legal i franquista de 1978. Després algunes altres voldrien ser "històriques" per sobre de regions, altres com Extremadura intentarien ser menys que regions. Però dóna igual, la història és inesborrable ^^ CAT \\*\\

    ResponElimina
  4. Ens podries recomanar alguna obra d'aquesta època per a neòfits?

    ResponElimina
    Respostes
    1. El més bo i actualitzat, pel meu gust, la "Història de Catalunya" dirigida per Albert Balcells (i altres)(Barcelona: La Esfera dels Llibres, 2010).

      Elimina
    2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…