Ves al contingut principal

Donant voltes al Cercle (#establishment)

Josep de Caralt i Sala, president del Foment (1917)













Tot i la sorollosa claca permanent dels mitjans afins, el Foment del Treball Nacional ha hagut d'emprendre una reculada en tota regla. Faran el rídicul (gairebé) tot solets. El seu acte antisobiranista del 14 de febrer ha fet aigües per tot arreu. Els qui realment estan sostenint l'economia del seu país, especialment en el camp exportador, estan fins al monyo de la xacra econòmica que significa la dependència d'Espanya. El que ha passat, doncs, és un senyal claríssim que el dependentisme es troba en franca minoria. Perquè fins i tot als espais teòricament més afins no aconsegueix fer-se amb el control de la situació. Vicenç Partal en va fer ahir una anàlisi precisa i optimista del que ha significat la batalla d'aquests dies guanyada (també) pel sobiranisme. És, però, només, una batalla. De les moltes que ens queden per davant. Només cal llegir una mica el document publicat ahir per una altra eina del dependentisme nostrat, el Cercle d'Economia. Analitzat al detall constitueix una successió d'afirmacions contradictòries a la recerca d'un equilibri molt més inestable que el que ells atribueixen al Pacte per la Llibertat (el nom m'agrada, i no hauríem de deixar que es perdés).

El marc mental del document del Cercle d'Economia és, clarament Espanya. Es descabdella al voltant de la necessitat totèmica del diàleg (just el que no calia quan el dependentisme autonomista era majoritari a Catalunya), demanant una reforma constitucional incerta, irreal i inviable. Naturalment, postergada a la sortida de la crisi, com si la mateixa dependència no suposés el principal entrebanc que dificulta la nostra recuperació econòmica. L'acceptació de la consulta al document (lligada al marc legal on mai podrà dur-se a terme) apareix enclastrada amb calçador. De fet, perquè, incomprensiblement, fins i tot tractant-se de qui són, la perspectiva, el punt de vista, és cent per cent espanyol: només cal llegir les paraules en les quals, com si fossim a Madrid, es parla d'un país que ha completat les seves grans infraestructures (quins pebrots!). Tot amanit d'una crítica a l'excessiva pressió fiscal sense dedicar ni una línia a demanar la fi de l'espoli fiscal que obliga el goven, vulgui o no, a fixar-la. En definitiva, un posicionament, el dels de Josep Piqué, que significa continuar donant voltes al Cercle eixorc i castròfic de l'autonomisme de manera indefinida mentre el país se'ns queda a les mans. Ells, a la seva.

Comentaris

  1. Estem, ja de ple, en una guerra renovada de Castella contra Catalunya. Ara, estructurada dins del món de l'economia i les lleis. Almenys, no hi haurà mortaldat humana, de moment. Perquè em pregunto fins quan ens aguantaran els castellans i els botiflers, com aquest Gay de Montellà. La meva companya ahir em feia una reflexió: Observeu que no hi ha cap Gay (bromes, no) que no sigui conservador-botifler. Els ve de família. És com els Lacalle, etc.

    ResponElimina
  2. Estem davant l'assimilació, per a Castella, la Restauració de Catalunya acaba amb l'assimilació de CAT per part d'Espanya, diluint el català, cultura, història i més, i donant el 100% dels diners de CAT a Espanya per a que torni una birria cada cop més baixa i mogui la gent de CAT a Madrid. en altres paraules, CAT seria un bosc amb platjes algunes autopistes, 0 ciutats, 0 pobles, menys els apartaments al mar. Res més. Un lloc on solament viurien els polítics rics castellans de la Moncloa. Patètic. Sun pare els asimili a ells.

    ResponElimina
  3. Fa molta basarda tenir a Catalunya mitjans economics i mediatics plens d'ultra nacionalistes espanyols perquè s'ha de ser ultra per preferir que ens segueixin espoliant i menystenint!!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…