Donant voltes al Cercle (#establishment)

Josep de Caralt i Sala, president del Foment (1917)













Tot i la sorollosa claca permanent dels mitjans afins, el Foment del Treball Nacional ha hagut d'emprendre una reculada en tota regla. Faran el rídicul (gairebé) tot solets. El seu acte antisobiranista del 14 de febrer ha fet aigües per tot arreu. Els qui realment estan sostenint l'economia del seu país, especialment en el camp exportador, estan fins al monyo de la xacra econòmica que significa la dependència d'Espanya. El que ha passat, doncs, és un senyal claríssim que el dependentisme es troba en franca minoria. Perquè fins i tot als espais teòricament més afins no aconsegueix fer-se amb el control de la situació. Vicenç Partal en va fer ahir una anàlisi precisa i optimista del que ha significat la batalla d'aquests dies guanyada (també) pel sobiranisme. És, però, només, una batalla. De les moltes que ens queden per davant. Només cal llegir una mica el document publicat ahir per una altra eina del dependentisme nostrat, el Cercle d'Economia. Analitzat al detall constitueix una successió d'afirmacions contradictòries a la recerca d'un equilibri molt més inestable que el que ells atribueixen al Pacte per la Llibertat (el nom m'agrada, i no hauríem de deixar que es perdés).

El marc mental del document del Cercle d'Economia és, clarament Espanya. Es descabdella al voltant de la necessitat totèmica del diàleg (just el que no calia quan el dependentisme autonomista era majoritari a Catalunya), demanant una reforma constitucional incerta, irreal i inviable. Naturalment, postergada a la sortida de la crisi, com si la mateixa dependència no suposés el principal entrebanc que dificulta la nostra recuperació econòmica. L'acceptació de la consulta al document (lligada al marc legal on mai podrà dur-se a terme) apareix enclastrada amb calçador. De fet, perquè, incomprensiblement, fins i tot tractant-se de qui són, la perspectiva, el punt de vista, és cent per cent espanyol: només cal llegir les paraules en les quals, com si fossim a Madrid, es parla d'un país que ha completat les seves grans infraestructures (quins pebrots!). Tot amanit d'una crítica a l'excessiva pressió fiscal sense dedicar ni una línia a demanar la fi de l'espoli fiscal que obliga el goven, vulgui o no, a fixar-la. En definitiva, un posicionament, el dels de Josep Piqué, que significa continuar donant voltes al Cercle eixorc i castròfic de l'autonomisme de manera indefinida mentre el país se'ns queda a les mans. Ells, a la seva.

Comentaris

  1. Estem, ja de ple, en una guerra renovada de Castella contra Catalunya. Ara, estructurada dins del món de l'economia i les lleis. Almenys, no hi haurà mortaldat humana, de moment. Perquè em pregunto fins quan ens aguantaran els castellans i els botiflers, com aquest Gay de Montellà. La meva companya ahir em feia una reflexió: Observeu que no hi ha cap Gay (bromes, no) que no sigui conservador-botifler. Els ve de família. És com els Lacalle, etc.

    ResponElimina
  2. Estem davant l'assimilació, per a Castella, la Restauració de Catalunya acaba amb l'assimilació de CAT per part d'Espanya, diluint el català, cultura, història i més, i donant el 100% dels diners de CAT a Espanya per a que torni una birria cada cop més baixa i mogui la gent de CAT a Madrid. en altres paraules, CAT seria un bosc amb platjes algunes autopistes, 0 ciutats, 0 pobles, menys els apartaments al mar. Res més. Un lloc on solament viurien els polítics rics castellans de la Moncloa. Patètic. Sun pare els asimili a ells.

    ResponElimina
  3. Fa molta basarda tenir a Catalunya mitjans economics i mediatics plens d'ultra nacionalistes espanyols perquè s'ha de ser ultra per preferir que ens segueixin espoliant i menystenint!!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas