El dret a presumir el que ens passi pels nassos (#corrupció)

Escoltar els qui en saben dóna gust. En matèria de justícia, gent com ara en Santiago Vidal (espectacular comentant la resolució del Tribunal de la Haia sobre la declaració unilateral d'independència de Kosovo!) o en Joan Josep Queralt. A Can Cuní, l'altre dia, el segon era qüestionat sobre el principi de presumpció d'innocència. El tema em va interessar molt: en els moments de brutícia omnipresent on som, no passa dia en el qual algun prohom d'ordre, com ara Miquel Roca Junyent fa uns dies al diari comtal, no ens alliçoni sobre la importància de la presumpció d'innocència. Concepte importantíssim. Sense dubte. Però que tendeix a substituir en l'àmbit estrictament polític el de credibilitat. A veure si m'explico. La presumpció d'innocència és una imprescindible garantia processal en qualsevol sistema democràtic mínimament respectable. Absolutament necessària. El jutge ha de absoldre o condemnar només en funció de les certeses fundades en proves irrefutables i no pas en prejudicis de culpabilitat més o menys estesos.

Fins aquí correcte. El problema és que aquest concepte de presumpció d'innocència correspon a l'àmbit del dret processal, però res més. Com a contribuents, davant els poders públics, els ciutadans no tenim cap obligació de respectar-lo. Podem tenir l'opinió que vulguem sobre la rectitud moral i política dels qui ocupen càrrecs de responsabilitat i podem verbalitzar-la només amb els límits que imposa la legislació a la difamació. En tots cas, els polítics es guanyaran el respecte de tothom o, si més no d'una majoria clara, si mantenen una credibilitat fora de dubte. I si no, pensarem el que vulguem. Nosaltres no els podem aplicar penes, però si el nostre lliure criteri personal basat en l'experiència de l'observació dels seus comportaments. Per això, per a molts, és impossible mantenir la presumpció d'innocència de Mariano Rajoy: perquè fins ara, en els dos darrers anys, és difícil recordar-li una afirmació que amb el temps d'hagi demostrat certa. I per això resulta difícil creure en Maria Dolores de Cospedal i en Alicia Sánchez Camacho, perquè és legítim pensar que qui és immoral en la crítica també ho és segurament en els comportaments.

Comentaris

  1. De tot plegat de tanta merda escampada per tot l'àmbit polític i econòmic, en trec la conclusió que estem davant de l'eclosió d'un programa bon ben dissenyat de fa anys on s'ha anat recollint o creant brutícia per tot arreu de tot el mal estat espanyol. Mai no ha estat més evident que estan en molt mal estat. I, es clar, ens empastifen -i també hi contribuïm!- per tot el nostre cos, sigui amb l'econòmic, sigui amb el polític.
    Sort tenim de poder disposar a hores d'ara d'un Oriol Junqueras que -n'estic convençut- està més net que una patena; i, d'un Timoner que també ho sembla, i que n'ha de tenir molta més experiència en aquesta mena de guerres brutes.
    En fi, això només és el començament d'una guerra molt mal portada per uns contraris que no saben comportar-se de cap manera.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas