Ves al contingut principal

El dret a presumir el que ens passi pels nassos (#corrupció)

Escoltar els qui en saben dóna gust. En matèria de justícia, gent com ara en Santiago Vidal (espectacular comentant la resolució del Tribunal de la Haia sobre la declaració unilateral d'independència de Kosovo!) o en Joan Josep Queralt. A Can Cuní, l'altre dia, el segon era qüestionat sobre el principi de presumpció d'innocència. El tema em va interessar molt: en els moments de brutícia omnipresent on som, no passa dia en el qual algun prohom d'ordre, com ara Miquel Roca Junyent fa uns dies al diari comtal, no ens alliçoni sobre la importància de la presumpció d'innocència. Concepte importantíssim. Sense dubte. Però que tendeix a substituir en l'àmbit estrictament polític el de credibilitat. A veure si m'explico. La presumpció d'innocència és una imprescindible garantia processal en qualsevol sistema democràtic mínimament respectable. Absolutament necessària. El jutge ha de absoldre o condemnar només en funció de les certeses fundades en proves irrefutables i no pas en prejudicis de culpabilitat més o menys estesos.

Fins aquí correcte. El problema és que aquest concepte de presumpció d'innocència correspon a l'àmbit del dret processal, però res més. Com a contribuents, davant els poders públics, els ciutadans no tenim cap obligació de respectar-lo. Podem tenir l'opinió que vulguem sobre la rectitud moral i política dels qui ocupen càrrecs de responsabilitat i podem verbalitzar-la només amb els límits que imposa la legislació a la difamació. En tots cas, els polítics es guanyaran el respecte de tothom o, si més no d'una majoria clara, si mantenen una credibilitat fora de dubte. I si no, pensarem el que vulguem. Nosaltres no els podem aplicar penes, però si el nostre lliure criteri personal basat en l'experiència de l'observació dels seus comportaments. Per això, per a molts, és impossible mantenir la presumpció d'innocència de Mariano Rajoy: perquè fins ara, en els dos darrers anys, és difícil recordar-li una afirmació que amb el temps d'hagi demostrat certa. I per això resulta difícil creure en Maria Dolores de Cospedal i en Alicia Sánchez Camacho, perquè és legítim pensar que qui és immoral en la crítica també ho és segurament en els comportaments.

Comentaris

  1. De tot plegat de tanta merda escampada per tot l'àmbit polític i econòmic, en trec la conclusió que estem davant de l'eclosió d'un programa bon ben dissenyat de fa anys on s'ha anat recollint o creant brutícia per tot arreu de tot el mal estat espanyol. Mai no ha estat més evident que estan en molt mal estat. I, es clar, ens empastifen -i també hi contribuïm!- per tot el nostre cos, sigui amb l'econòmic, sigui amb el polític.
    Sort tenim de poder disposar a hores d'ara d'un Oriol Junqueras que -n'estic convençut- està més net que una patena; i, d'un Timoner que també ho sembla, i que n'ha de tenir molta més experiència en aquesta mena de guerres brutes.
    En fi, això només és el començament d'una guerra molt mal portada per uns contraris que no saben comportar-se de cap manera.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…