Ves al contingut principal

Fragments escollits (XXI). "Més sobre el tenorio zorrillesc" (#corrupció)

José Zorrilla y Moral (1817-1893)














"La moral catòlico-espanyola no depèn de la consciència (autocoacció profunda), sinó de la pressió externa, sanció col·lectiva o social. El que manté en un pla relativament moral l'espanyol contemporani no és la noció íntima d'un deure, sinó la por a un càstig.

Per això és possible a Espanya una popularitat com la de l'heroi de Zorrilla. Si les accions humanes no són bones o dolentes en virtut d'un imperatiu arrelat en la pròpia consciència, sinó únicament perquè hi ha un poder extern que castiga l'infractor, així que aquest poder falli o sigui possible burlar-lo, el mal queda lliure. Però una moral així, que no es fonamenta en la consciència personal, sinó en una coacció externa, no és una moral veritable: és una policia. I el burlador de la policia, des que la policia existeix al món, sempre a estat un personatge simpàtic a la majoria. Per això el Tenorio és a Espanya el simpàtic integral, perquè es burla de totes les policies, humanes i divines.

Precisament per aquestes raons, el drama més popular aquí és irrepresentable fora d'Espanya i de l'Amèrica espanyola. No solament un públic afinat trobaria puerils i poca-soltes les hazañas del personatge zorrillesc, sinó que un protestant anglès, alemany, suís o nòrdic, i fins un catòlic francès o belga, en serien profundament revoltats i exclamarien amb indignació al final de l'obra: 'Però això és impossible, és absurd!...'"

Font: Gaziel, Meditacions en el desert, 1946/1953, Edicions Catalanes de París, 1974, p. 200.

Comentaris

  1. És el principi de la submissió, no? La generació del súbdit. Jo diria que a Castella tota la moral funciona així, per coacció d'un contra d'un altre. En canvi, jo seguiria suposant, que la base del comportament nostre és el del tracte. Un exemple el podríem trobar amb les fires ramaderes o el mercat del peix on primer es xoca la mà amb l'acord aconseguit i, més tard, és quan es formalitzen els papers sense ni canviar un gra de pols. Serà perquè a Espanya hi ha diverses venes sanguínies o pel què sigui, però el fet és palpable. Al marge Castella i de Catalunya, a Espanya hi podem trobar un altre caràcter nacional prou diferenciat d'aquests dos citats: el gallec, tancat i sorrut.
    Zorrilla, El Lazarillo de Tormes i el Quixot mateix són expressions clares de comportaments impensables en altres països. Es clar que amb el Charles Dickens tota Anglaterra va quedar ben descansada...

    ResponElimina
  2. Les costums i estil de viure, han de partir d'un mateix per a tenir bonesa, i no malesa, ningú pot vigilar a una persona el 100% del temps, p.ex.

    Un home inmoral si només actua moralment quan hi ha un castigador, què serà un castigador si no un home que també pot ser inmoral però que tem un castigador? el perill d'això és l'home que és a dalt de tot, certament el rei absolutista podia ser inmoral perquè tot i dir que temia el càstig diví, feia tot el que volia i com volia, perquè no tenia qui el regulés. Es a dir, al principi temia el càstig, però en veure que no passava res, sobretot si no tenia un castigador però per sota jeràrquicament doncs esquivava tot.
    Per això va sortir Fuenteovejuna, on el poble va fer una revisió, una comparativa de moral de persones castigables amb la persona del rei absolutista "castigable per Déu directament", i van aconseguir segons sembla que la gent no cregués que eren ells els castigadors en total del rei absolutista, és a dir "el poble tot unit fa seva la jústicia perquè el rei absolutista no acata la moral com diu Déu i Déu els ho deixa fer perquè vol provar-los, etc", diguem que el terme és confós en si en la reacció de castigar a algú de "jerarquia superior".

    Tot i això es valora el "suport" de la societat, i també de les persones que vetllen per a que la moral sigui moral i no corrupció, inmoralitat, etc.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…