Ves al contingut principal

Fragments escollits (XXI). "Més sobre el tenorio zorrillesc" (#corrupció)

José Zorrilla y Moral (1817-1893)














"La moral catòlico-espanyola no depèn de la consciència (autocoacció profunda), sinó de la pressió externa, sanció col·lectiva o social. El que manté en un pla relativament moral l'espanyol contemporani no és la noció íntima d'un deure, sinó la por a un càstig.

Per això és possible a Espanya una popularitat com la de l'heroi de Zorrilla. Si les accions humanes no són bones o dolentes en virtut d'un imperatiu arrelat en la pròpia consciència, sinó únicament perquè hi ha un poder extern que castiga l'infractor, així que aquest poder falli o sigui possible burlar-lo, el mal queda lliure. Però una moral així, que no es fonamenta en la consciència personal, sinó en una coacció externa, no és una moral veritable: és una policia. I el burlador de la policia, des que la policia existeix al món, sempre a estat un personatge simpàtic a la majoria. Per això el Tenorio és a Espanya el simpàtic integral, perquè es burla de totes les policies, humanes i divines.

Precisament per aquestes raons, el drama més popular aquí és irrepresentable fora d'Espanya i de l'Amèrica espanyola. No solament un públic afinat trobaria puerils i poca-soltes les hazañas del personatge zorrillesc, sinó que un protestant anglès, alemany, suís o nòrdic, i fins un catòlic francès o belga, en serien profundament revoltats i exclamarien amb indignació al final de l'obra: 'Però això és impossible, és absurd!...'"

Font: Gaziel, Meditacions en el desert, 1946/1953, Edicions Catalanes de París, 1974, p. 200.

Comentaris

  1. És el principi de la submissió, no? La generació del súbdit. Jo diria que a Castella tota la moral funciona així, per coacció d'un contra d'un altre. En canvi, jo seguiria suposant, que la base del comportament nostre és el del tracte. Un exemple el podríem trobar amb les fires ramaderes o el mercat del peix on primer es xoca la mà amb l'acord aconseguit i, més tard, és quan es formalitzen els papers sense ni canviar un gra de pols. Serà perquè a Espanya hi ha diverses venes sanguínies o pel què sigui, però el fet és palpable. Al marge Castella i de Catalunya, a Espanya hi podem trobar un altre caràcter nacional prou diferenciat d'aquests dos citats: el gallec, tancat i sorrut.
    Zorrilla, El Lazarillo de Tormes i el Quixot mateix són expressions clares de comportaments impensables en altres països. Es clar que amb el Charles Dickens tota Anglaterra va quedar ben descansada...

    ResponElimina
  2. Les costums i estil de viure, han de partir d'un mateix per a tenir bonesa, i no malesa, ningú pot vigilar a una persona el 100% del temps, p.ex.

    Un home inmoral si només actua moralment quan hi ha un castigador, què serà un castigador si no un home que també pot ser inmoral però que tem un castigador? el perill d'això és l'home que és a dalt de tot, certament el rei absolutista podia ser inmoral perquè tot i dir que temia el càstig diví, feia tot el que volia i com volia, perquè no tenia qui el regulés. Es a dir, al principi temia el càstig, però en veure que no passava res, sobretot si no tenia un castigador però per sota jeràrquicament doncs esquivava tot.
    Per això va sortir Fuenteovejuna, on el poble va fer una revisió, una comparativa de moral de persones castigables amb la persona del rei absolutista "castigable per Déu directament", i van aconseguir segons sembla que la gent no cregués que eren ells els castigadors en total del rei absolutista, és a dir "el poble tot unit fa seva la jústicia perquè el rei absolutista no acata la moral com diu Déu i Déu els ho deixa fer perquè vol provar-los, etc", diguem que el terme és confós en si en la reacció de castigar a algú de "jerarquia superior".

    Tot i això es valora el "suport" de la societat, i també de les persones que vetllen per a que la moral sigui moral i no corrupció, inmoralitat, etc.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…