Ves al contingut principal

La corrida final (#marxemja)

Tibidabo
Disculpeu-me aquest títol tan impropi d'un bloc tan net i seriós com aquest. Però és que en pensar-lo m'he fet gràcia a mi mateix. Anem al gra. Una vegada posades les cartes damunt la taula, Espanya reprèn la seva ofensiva. Ja sabeu, el procés cap a la independència té algunes inseguretats, certes incògnites; l'autonomisèria, en canvi, no en té cap, és certesa absoluta, seguretat completa que acabarà amb l'existència del nostre país com a comunitat política. En un sol dia, la setmana passada, vam saber que els braus tornaran a Catalunya pel setembre, que la Llei d'Espanyolització (mal anomenada Wert) continua endavant sense haver canviat ni una sola coma (tot i el diàleg i tal i tal que ens ofereix Espanya), i que el govern espanyol ens pensa imposar els horaris comercials que més agradin a Madrid. L'atac per terra, mar i aire al poc que ens queda d'autonomia no pot ser més descarat. Tornen les curses de braus. El fet, de tan bèstia com és, constituirà una extraordinària oportunitat per convèncer els qui dubten.

No penso ara mateix en el cop que suposarà per als moviments que lluiten en defensa dels animals. Un servidor, ho reconec, no té gaire sensibilitat al respecte. No, no, em refereixo al descomunal xoc que suposa entre legalitat i legitimitat. Els espanyols imposant en aquest racó de la Mediterrània la seva majoria demogràfica (com sempre, des de fa uns cinc-cents anys) per fer combregar els catalans amb el seu model social i cultural. Encara que el sentiment contrari al maltractament animal, sigui, com és, tan clarament majoritari a Catalunya. Ells no ho veuen així, ben segur, però cada vegada que imposen la seva legalitat contra la legitimitat democràtica d'aquí fan una passa més cap la fi de la seva Espanya. Cap estat que es basteixi sobre la imposició damunt una voluntat aclaparadorament majoritària en un territori pot durar. Cap estat pot sobreviure, perpètuament tensionat, a la pràctica sistemàtica de la humiliació d'una part dels seus ciutadans. Perquè, el més lògic, naturalment, és que aquells acabin considerant que necessiten un altre estat, un de propi, que respecti mínimament la seva dignitat. I és que, després de donar-nos tota mena de voltes de capa, em sembla que ja ve l'estocada final. Haurem de posar-nos a treballar per aprofitar al nostre favor tota l'empenta de l'agressor.

Comentaris

  1. És que hi ha tantes bestieses a cada dia actualment, que ja en perdo el compte. Ara, aquesta de l'ex d'un Jordi Pujol Ferrusola que diu que evadeix diners. Que es va entrevistar amb la Camacha i els ho van gravar els del PSC. Buf! Que entre la voluntat de prohibir-nos respirar, hi ha la compensació d'un vicepresident de la UE que diu que tenim dret a independitzar-nos quan vulguem; que en Santiago Vidal ens diu que podem autoproclamar-nos lliures quan vulguem; que el Papa de Roma plega perquè està que no s'aguanta; els toros, pobres... que els deixin viure tranquil·lament i a nosaltres també, no?
    Època de canvis... Potser sí que els maies tenien raó que hi ha un canvi de cicle...

    ResponElimina
  2. Estat Català del Poble Català11 de febrer de 2013 a les 23:13

    Els braus no tornaràn si donem a La Monumental el nostre suport com a persones per a que faci teatre, música, etc, tot menys braus que no agraden a ningú, estàn en decadència, ho diu la Vanguàrdia i ja ho sabem tots, i sols ens volen per aprofitar el bon treballar de tot Catalunya, cal que anem tots a demanar que aglutini Glòries, que últimament no rutlla i que si no fos pel parking ja mouriem ja. No és difícil fer un centre comercial prop de mar com el de Diagonal Mar i alliberar la zona del Glòries comercial que allà s'ha intentat fer un barri de rics i no és cert, posar-hi cara i ulls, noms, més enllà de Diagonal això Diagonal allò, i donar a la gent una altra plaça a dins del Parc o altres, més que destruir la mobilitat, perquè qui viu allà no viu tant a prop de la plaça el que passa és que té pors de la mobilitat, però si ho satures tot no anem enlloc, i si treus el cotxe, també treus tot el que es mou a 4 rodes com l'ambulància, etc. I això, només per Glòries.
    Pujaràn els preus dels Nous Encants Vells? esperem que no. Però voler una zona on es reuneixin totes les hipocresies, cabòries i idees verdes facsimil, i llocs de pedra equival a creure que el PSC tenia la millor part social de nos. Hi ha cops que les idees fan monstres, però el posar-se a viure a prop d'un aeroport per després queixar-se i fer-lo moure no és bó, com tant altre.

    Es el temps de fer molt, i no quedar-se en un federalisme o confederalisme que serà un miratge que es marciria dient que no som païs, fals, que no som com els landers, que sí ho són, i ens voldrien treure tot. Els toros és una demostració d'unilateralisme, intentant canviar el que és una construcció més enllà dels toros, no diré "un espai social/ciutadà" és un espai que serà com Las Arenas: tendes i més tendes on les dones donaràn voltes mentre els homes entrem i en uns 15 minuts sortim fora. Tindrà restaurants, no tindrà el museu del taurí que enviarem a Adelson que li encanta s'ho quedi, tindrà tantes coses que serà increïble. Seria bó un teatre tant innovador com a l'època del teatre de la Grècia Clàssica, però si fem tendes no, però tampoc és temps per a fer obres de teatre tot i tenir 25000 localitats possibles. No sé, suposo que la idea viatjarà fins algú del futur, però un centre comercial kemako sí sortirà. Igual per altres poblacions de CAT que encara ho tinguin algún ús se'n pot fer o almenys que no esdevingui un inmo tòxic.

    El que hem de fer és dir la veritat sempre, dir que no són nostres i que a la CAT Nord, un cop puguin confederar-se a CAT, els braus potser tampoc hi seràn per voluntat dels catalans del nord. Separats per una simple "barrera" geogràfica com són els Pirineus, els tractats van ser i seràn cruels amb nosaltres. Poc importa que ens caiguin 8500 o tots els del món, els canviarem tots. Dels més jerarquics i prioritaris als que fins i tot hi sortim sols a l'última pàgina.
    I per fi, tindrem la CAT independent plenament ^^

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.