Ves al contingut principal

La gran diferència: al País Basc comencen ara (#retallades)

Dino amb professors de diverses universitats. Em pregunten per la situació actual en aquella petita part de l'administració pública de la qual en sóc testimoni. Explico la descomunal desproporció entre la feina que caldria fer i la que es pot fer amb els mitjans, cada vegada més escassos, amb els que disposem. La universitat catalana, apunten, també va enrere, com els crancs: els aspectes més defensables del pla Bolonya, els relatius a una docència més particularitzada, amb grups més petits i seguiment tutorial, naturalment, s'ha anat en orris des del 2009. Tornen a més i més hores de classe magistral davant més d'un centenar d'alumnes. És l'autonomisèria, l'espoli expressat en l'àmbit de la cultura i l'ensenyament. A la conversa només hi ha un que no participa del lament col·lectiu. Desubicat. Capcot. Com ho teniu vosaltres, li pregunten. Doncs, mira, oye, sembla que les exportacions en el sector de la máquina-herramienta han baixat aquest any. Així que, se suposa, hauran de començar les retallades que afectaran... la Universitat del País Basc.

En sentir-lo, presidiaris com som, em sorprenen dues coses: que en la valoració mental de la situació de disponibilitat de recursos públics en un territori es relacionin tan explícitament i directament ingressos i despeses. Clar, per enraonar d'aquesta manera cal tenir una cultura d'autonomia en els ingressos, de sobirania fiscal en defiinitiva, que és completament aliena al nostre país. En segon lloc, que un territori que disposa d'aquesta sobirania fiscal, enmig d'un entorn econòmicament enfonsat, iniciï les retallades de veritat quatre anys més tard i des d'unes condicions de benestar absolutament incomparables amb les nostres. Conclusió: més enllà d'hipòtesis tremendistes i indemostrables de futur que tan agraden el dependentisme català, potser que hauríem de parlar d'aquelles situacions de present amb les quals sí podem establir comparacions. Com ara la que us explico en aquest apunt. O com el deu per cent menys d'atur que enregistren a hores d'ara, en relació amb Catalunya, els territoris forals. Quina enveja.

Comentaris

  1. La independència plena serà molt útil per canviar tot això. Com bé dieu, el dependentisme ni és vida ni és res. Si al menys fossin ells els que generesin els diners des de 1714, però ni així. Ni a trets, ni tenint-nos ni podent-nos copiar, han fet res a Castella. Els era massa fàcil agafar els diners del cabàs de Catalunya perquè fet i fet sempre els han necessitat de tant que han gastat de més...

    ResponElimina
  2. La bona situació econòmica del PB té a veure, evidentment, amb la disposició dels seus propis impostos, però no únicament amb això. El PB ha desenvolupat una economia amb un alt valor afegit que li permet de resistir millor els embats de la crisi. Les raons en són quatre, al meu entendre:
    1-un capital humà preparat
    2-disposició de capital privat per a invertir (és un país ric>)
    3-els impostos es queden a casa i l'administració pot invertir en economia productiva i
    4-l'allunyament de l'economia del totxo i la cervesa.
    i en el punt 4 cal tenir present que és gràcies (o per culpa) a la persistència de la violència que no s'hi ha desenvolupat una perniciosa "indústria" del ttoxo. Qui s'hagués comprat un apartament a Oiartzun fa uns anys, per exemple? Aquest punt 4 pot sonar a cínic però penso que és del tot real.

    ResponElimina
  3. És la diferencia entre una bona gestió i una altra de pèssima, així de clar. Per altra banda, aquest país tan petitó on les campanes de les seves esglésies ja no és que es vegin entre elles sinó que es barregen, s'hi demostra que es pot viure bé. Havia hagut la obsessió de generar grans imperis de països, d'empreses i d'hospitals per fer-ne una gran potència del què fos. Fa temps ja es va demostrar que és molt més fàcil administrar blocs petits. Els és més difícil la putrefacció i les infraestructures són més viables.
    És cert, no obstant pregunto, que una part dels diners de l'Estat espanyol van a les arques basques en excés per raons d'u antic pacte econòmic i que desvirtua la realitat econòmica del País Basc?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…