Ves al contingut principal

L'espoli que mai s'atura (#cultura)

No és notícia. Si més no, no és novetat. Cada any parlem de la distribució ofensiva dels diners públics que els pressupostos del Govern espanyol destinen a la nostra cultura. El supremacisme castellà s'articula numèricament. Jo 9, tu 1. Enguany, la comparació entre els grans centres espanyols i els catalans ha estat esfereïdora. Hem vist com, una vegada més, els equipaments madrilenys, amb l'etiqueta sempre profitosa de nacionals, concentren encara importants inversions i recursos, mentre els catalans són deixats sistemàticament de banda, portats a un carreró sense sortida que els pot abocar al tancament. Fins i tot, encara que en els darrers anys s'hagi donat entrada directament al fantasmal Ministeri de Cultura en els seus patronats i òrgans de govern. Com diria, el Gran Timoner, van a sac. I és que a l'hora de distribuir els recursos els grans equipaments públics només existeixen a la villa y corte, com ha demostrat per enèssima vegada el govern espanyol negant fa us dies la subvenció d'1,6 MEUR, corresponent al 2012, per al MACBA.

Cas menor i menys conegut, però que m'afecta més directament, una companya em fa arribar l'enllaç a un magnífic article de la secció de Biblioetacaris i Documentalistes de l'Assemblea Nacional Catalana. Us el recomano. Fa referència al repartiment en desembre de l'any passat dels ajuts per a projectes arxivístics en arxius privats. Accions que se suposa (després es comprova que no és cert) que es desenvolupen per sobre del marc territorial autonòmic, cosa que dóna  marge al Ministerio de Cultura, amb legitimitat molt discutible en la matèria, per ficar-hi el nas. Els resultats han estat francament espectaculars. Pel que fa al nombre, Catalunya ha aconseguit recursos per a... un sol projecte. El Principat rebrà un 1,8% del total dels recursos repartits, fins a 3.600 euros. Madrid, al contrari, se'n quedarà el 34,8% (72.100). I tot això, repeteixo, precisament en un àmbit en el qual les competències de l'Estat són inexistents, més enllà de la literatura de ficció. Felicitats a l'ANC per denunciar-ho i a l'Estat espanyol per no perdre l'ocasió de demostrar-nos, com sempre, el seu menyspreu més absolut i l'únic camí de dignitat i supervivència que ens queda.

Comentaris

  1. Els federalistes cada cop més cap a nos, si no estàn acceptant desferres com aquestes. Quin marriment ens volen adduir.

    ResponElimina
  2. Però, i disculpeu, però no havíem quedat que els borbònics de Madrid són els ocupes de Catalunya? Doncs, de què ens lamentem? Tot va així i serà pitjor. Jo, aquests dinerons els posaria per ajut cultural als desnonats de tota possibilitat de reeixir en aquesta vida, almenys fins que no siguem independents de Madrid. Comprem-los quatre llibres sobre la història de Catalunya i, almenys, en podran treure algun profit d'aquesta purrialla colonial que ens han concedit a títol de pressupost.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…