Amb compromís de refer el camí (#retallades)

Els Ports
A mesura que anaven augmentant les expectatives d'Esquerra en escons, la nit electoral del 25-N, vaig ser cada vegada més conscient del marró que els queia a sobre. En el context on som, més protagonisme volia dir, necessàriament, si no es volia anar a noves eleccions, socarrimar-se amb les retallades. Tot i que les expectatives a les enquestes han continuat a l'alça en aquests mesos posteriors, em sembla evident que els pressupostos que aviat s'aprovaran seran la primera font important de desgast del segon partit de Catalunya. Farà bé Esquerra, per mitigar-lo, en no bunqueritzar-se. En escoltar. En rectificar quan calgui. En estar amb la gent. Ja veurem. Serà la primera prova de nivell màxim al lideratge de l'Oriol Junqueras. Durant la campanya electoral, el líder d'ERC va parlar de la possibilitat de fer un contracte programa que establís un compromís ferm de la Gestoria amb els ciutadans sobre quines seran les prioritats en el moment en el qual comenci a revertir l'actual situació de crisi i el nostre actual govern tingui alguns ingressos no condicionats directament a tapar els forats d'un vaixell que s'enfonsa per moments.

Em va semblar una excel·lent idea. Perquè la gent necessita veure que el seu sacrifici té alguna mena de sentit de futur. Que no estem, ras i curt, en un austericidi. I que no s'aprofita per modificar la realitat a benefici del benefici dels de sempre (com em temo, està passant a molts nivells). Naturalment, cal començar per explicar que aquesta recuperació i alliberament real de la disponibilitat dels ingressos només es produirà amb les eines adequades, és a dir, amb l'estat propi. Estroncant la sagnia permanent que ens provoca Espanya. Però, acte seguit, convé també que la Gestoria prengui compromisos de futur. Que manifesti el pròposit de fer canvis en profunditat en l'estructura de la despesa pública i la voluntat de retornar els afectats als nivells retributius anteriors. Quins percentatges aniran a reforçar la sanitat i l'ensenyament públic. Quins a les infraestructures bàsiques productives. Quins a recuperar el poder adquisitiu dels treballadors públics, que en molts casos (els dels qui encara conservem la feina) camina cap al una reculada del trenta per cent. Compromisos ferms, calen. Perquè la tasca que hi ha per davant és molt dura i cal oferir un horitzó de dignitat.

Comentaris

  1. Sotmetiment sense perspectives de futur, no, no i no.
    Per tant, és qüestió de salvar la nostra casa, la nostra Arca de Noè i salpar d'una vegada. Però, jo no hi veig altra sortida que la reducció del nostre nivell d'eufòria econòmica d'abans. Cal acceptar que ens cal tocar de peus a terra i que la nostra economia està com està, gràcies a Espanya. Sí; però també a unes falses expectatives de molts de nosaltres. Tots els Governs es van deixar anar amb el poder dels especuladors dels bancs i així hem acabat, culpables i no culpables. Una cosa ha estat el resultat d'aquesta bogeria de la bombolla (abans se'n deien "pilotes" econòmiques, i una altre és acceptar que la nostra economia no s'enlairarà mai mentre estiguem sota del poder espanyol.
    Com més triguem en salpar, pitjor ens anirà per navegar, ja que tot vaixell quan està negat d'aigua perd capacitat i entra en la deriva.
    Si en Mas no té cap mena de capacitat de reacció, cal que en Junqueras planti cara tan a CiU com amb l'Estat espanyol. Difícil, molt difícil. Sí, però l'hem d'ajudar com sigui per a que no prengui mal amb aquesta funció.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas