Ves al contingut principal

Atureu la Consulta com sigui, que la perdem (#mesuresdesesperades)

Cor de la Catedral de Barcelona












Una part important del nostre dependentisme polític i mediàtic desesperat, de Lluís Bassets a Maurici Lucena, ha decidit darrerament convertir la crisi en un hostatge per evitar la independència. Cal dir que no són gens originals. De fet, el Partit Popular porta brandant aquest argument exactament des de fa uns quants anys. No, ara no toca (el que sigui relacionat amb Catalunya), que el més important és la crisi. I acte seguit es posen a fer exactament el contrari del que ens convé per en sortir-nos. És l'enèssima excusa de qui se sap perdedor, incapaç d'agafar el toro per les banyes d'una Consulta que sap perduda. Es tracta de parapetar-se rere l'actual desastre internacional i espanyol, en el marc del qual l'autonomisme que aspiren a mantenir com sigui té a Catalunya una responsabilitat essencial, per evitar que fem camí en llibertat. Que tirem endavant. La cara de pomes agres que posen quan demanen que deixem d'una vegada per totes la consulta i ens ocupem només de la crisi és la millor expressió de la seva impotència. L'establishment, als nostres peus, demanant clemència, clamant per demorar un desenllaç (Consulta o DUI) que la majoria absoluta del Parlament ha decidit que serà abans d'acabar el 2014. I que no saben com evitar.

Els compadeixo. Què trist el seu paper de rèmora. És dur anar a la contra cada dia de la il·lusió col·lectiva. De construir un país nou, amb més exigència i qualitat democràtica. Atacar frontalment el sentit i el sentir comú. A hores d'ara, gràcies a la tasca docent de tanta i tanta gent (destacats economistes mereixen tot el reconeixement), en contrast amb la feina emboiradora de la Brigada, gairebé tot el país sap que la impossibilitat de disposar dels recursos que generem és una de les causes fonamentals de la desaparició de l'acció del sector públic (determinant arreu) a l'economia catalana dels darrers anys. Aquesta incomparecència de les nostres administracions com a conseqüència del brutal espoli al qual som sotmesos, tothom n'és conscient, no té solució possible dins una Espanya bastida precisament sobre la depredació. Així que, és ben simple: recuperar la sobirania fiscal és un pas imprescindible per superar la crisi a Catalunya. Així que, en efecte, comencem pel més urgent: fem la Consulta i bastim el nou estat català que necessitem.

Comentaris

  1. De totes formes tot plegat s'allarga massa. CiU mostra senyals d'improvisació, de marxa enrere, de fer algun pas endavant a contracor... No hi ha un diner de calaix i CiU vol continuar aturant-ho tot per anar tirant amb l'status quo autonòmic del que havia parasitat 23 anys. O la gent vota ERC massivament (difícil per a molts catalans carrinclons, prudents i conservadors), o ressuscita Solidaritat o alguna altra força independentista transversal o de dretes, o no hi ha res a fer. 2014? Entre Unió, Òmnium, La Caixa, famílies burgeses, grup Godó, Abertis... ves a saber si hi haurà consulta. Només preveig la declaració unilateral després d'un terrabastall polític que inverteixi les majoties del Parlament.

    ResponElimina
  2. CiU té que fer la pregunta als federalistes, que no volen xerrar perquè saben que perdràn el 100% de la gent: "vostés votaràn SÍ a la plena independència de CAT a la Consulta de 2014, doncs si no ho fessin, el federalisme que volen serà molt diferent d'un país que es federa a un altre, com ha passat a Alemanya, i ells sí tenen el dret a la independència plena si el volen. El que no dóna el Poble Català pel dret a l'autodeterminació no ho pot donar ningú".

    PSFedCat i ICV defugiràn la qüestió, però ICV ho dirà. Si cap dels 2 vota SÍ, i diuen NO, el seu federalisme és una enganyifa, i no sols es trencaràn si no que la gent els rebutjarà.

    Al passat tothom volia tenir cultura. Avui dia, penso que la gent dóna massa canxa a PSFedCat i ICV, i cal collar-los de debó.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…