Ves al contingut principal

Atureu la Consulta com sigui, que la perdem (#mesuresdesesperades)

Cor de la Catedral de Barcelona












Una part important del nostre dependentisme polític i mediàtic desesperat, de Lluís Bassets a Maurici Lucena, ha decidit darrerament convertir la crisi en un hostatge per evitar la independència. Cal dir que no són gens originals. De fet, el Partit Popular porta brandant aquest argument exactament des de fa uns quants anys. No, ara no toca (el que sigui relacionat amb Catalunya), que el més important és la crisi. I acte seguit es posen a fer exactament el contrari del que ens convé per en sortir-nos. És l'enèssima excusa de qui se sap perdedor, incapaç d'agafar el toro per les banyes d'una Consulta que sap perduda. Es tracta de parapetar-se rere l'actual desastre internacional i espanyol, en el marc del qual l'autonomisme que aspiren a mantenir com sigui té a Catalunya una responsabilitat essencial, per evitar que fem camí en llibertat. Que tirem endavant. La cara de pomes agres que posen quan demanen que deixem d'una vegada per totes la consulta i ens ocupem només de la crisi és la millor expressió de la seva impotència. L'establishment, als nostres peus, demanant clemència, clamant per demorar un desenllaç (Consulta o DUI) que la majoria absoluta del Parlament ha decidit que serà abans d'acabar el 2014. I que no saben com evitar.

Els compadeixo. Què trist el seu paper de rèmora. És dur anar a la contra cada dia de la il·lusió col·lectiva. De construir un país nou, amb més exigència i qualitat democràtica. Atacar frontalment el sentit i el sentir comú. A hores d'ara, gràcies a la tasca docent de tanta i tanta gent (destacats economistes mereixen tot el reconeixement), en contrast amb la feina emboiradora de la Brigada, gairebé tot el país sap que la impossibilitat de disposar dels recursos que generem és una de les causes fonamentals de la desaparició de l'acció del sector públic (determinant arreu) a l'economia catalana dels darrers anys. Aquesta incomparecència de les nostres administracions com a conseqüència del brutal espoli al qual som sotmesos, tothom n'és conscient, no té solució possible dins una Espanya bastida precisament sobre la depredació. Així que, és ben simple: recuperar la sobirania fiscal és un pas imprescindible per superar la crisi a Catalunya. Així que, en efecte, comencem pel més urgent: fem la Consulta i bastim el nou estat català que necessitem.

Comentaris

  1. De totes formes tot plegat s'allarga massa. CiU mostra senyals d'improvisació, de marxa enrere, de fer algun pas endavant a contracor... No hi ha un diner de calaix i CiU vol continuar aturant-ho tot per anar tirant amb l'status quo autonòmic del que havia parasitat 23 anys. O la gent vota ERC massivament (difícil per a molts catalans carrinclons, prudents i conservadors), o ressuscita Solidaritat o alguna altra força independentista transversal o de dretes, o no hi ha res a fer. 2014? Entre Unió, Òmnium, La Caixa, famílies burgeses, grup Godó, Abertis... ves a saber si hi haurà consulta. Només preveig la declaració unilateral després d'un terrabastall polític que inverteixi les majoties del Parlament.

    ResponElimina
  2. CiU té que fer la pregunta als federalistes, que no volen xerrar perquè saben que perdràn el 100% de la gent: "vostés votaràn SÍ a la plena independència de CAT a la Consulta de 2014, doncs si no ho fessin, el federalisme que volen serà molt diferent d'un país que es federa a un altre, com ha passat a Alemanya, i ells sí tenen el dret a la independència plena si el volen. El que no dóna el Poble Català pel dret a l'autodeterminació no ho pot donar ningú".

    PSFedCat i ICV defugiràn la qüestió, però ICV ho dirà. Si cap dels 2 vota SÍ, i diuen NO, el seu federalisme és una enganyifa, i no sols es trencaràn si no que la gent els rebutjarà.

    Al passat tothom volia tenir cultura. Avui dia, penso que la gent dóna massa canxa a PSFedCat i ICV, i cal collar-los de debó.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…