Ves al contingut principal

Embarullar-se a la desesperada (#democràcia)

Sabadell
L'habilitat de l'independentisme per associar estat propi i democràcia està donant ja fruits molt positius. Reforça la unitat interna a Catalunya (on el suport a la celebració d'una Consulta deu estar entre el 70 i el 80%) i constitueix una excel·lent targeta de presentació de cara enfora. Fa uns dies, fins i tot Alfredo Pérez Rubalcaba reconeixia la dificultat (que, tot i així, ell vencia perquè Espanya ha d'estar per damunt de tot, com ens va recordar el general Chicharro) d'argumentar contra la possibilitat de preguntar a la gent què vol. Uf, com consta explicar que hi ha coses que no es poden preguntar! Tan difícil resulta que els jardins explicatius en els quals veiem als dependentistes són espectaculars. El gran Francesc de Carreras, l'altre dia, ens n'oferia un bon exemple. Amb la seva proverbial obsessió a convertir els problemes polítcs en jurídics, defensava ardidament en un article al diari comtal (m'estalvio l'enllaç, ara de pagament) la necessitat des distingir entre dret a consular i dret de decidir.

Perquè sí, atenció senyores i senyors, fins i tot un dels cervells de Ciutadans reconeixia que es pot fer una consulta referent al futur polític de Catalunya emparant-se en l'article 92 de la Constitució espanyola ("Les decisions polítiques de transcendència especial podran ser sotmeses al referèndum consultiu de tots els ciutadans"), però que això no vol dir, jurídicament, que s'accepti el dret de decidir. Realment, la desesperació porta a l'elaboració d'arguments insostenibles. Com es pot argumentar que no tindrà força política vinculant la decisió d'una consulta d'aquesta matèria, per més que jurídicament no estigui determinat així? Si es produís una Consulta d'aquestes característiques (que, com sabeu, no ens deixaran fer mai) el seu resultat afirmatiu obligaria a encetar necessàriament les negociacions entre les dues parts per concretar els termes de la secessió. Que voleu que us digui, gaudeixo veient les giragonses intel·lectuals que els dependentistes es veuen obligats a empescar-se per negar-nos l'exercici de la democràcia. D'això se'n diu, encara que perdis (que no perdrem!), superioritat moral.

Comentaris

  1. L'altre dia dinant al departament (visc a UK) va sortir el tema del referèndum. Ningú s'ho creia que l'estat espanyol defensés que fer un referèndum fos il·legal! I això que hi havien varies nacionalitats representades. Irónicament els que més absurd ho trobaven eren els anglesos, que ja se sap que no són molt amics de dels independentistes d'arreu. Bé, de fet sí que una persona va defensar la posició de l'estat espanyol. Era un italià que tot seguit em va advertir que si seguia amb aquestes idees hauria de posar-me un casc i un fusell a sobre ben aviat (literalment!). Així que ja veus com està el pati europeu.

    ResponElimina
  2. Per mí és molt fàcil.
    El 168 no s'aplicarà, estàn enganxats amb cola als seients
    El 92 no el voldràn aplicar "su artículo del Estatut es inconstitucional cuando lo usa para la independencia de CAT pero no si pide si hay que sacrificar animales en exceso"
    i finalment repetiràn la frase per estalviar cervell del poc que lis queda.

    Aquí tenen la decència d'explicar un xic què va passar al 2006:
    http://noticias.juridicas.com/base_datos/Admin/lo6-2006.t8.html#fj69
    "No es inconstitucional, siempre que se interprete en los términos establecidos en el fundamento jurídico núm. 69"

    Es a dir, visca la independència plena unilateral amb la connivència d'Europa. CAT //*//

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.