Entendre ara la importància del 25-N (#sommajoria)

William Turner (1828)














"Espanya guanya" va titular Enric Juliana al dia següent, com a resum particular dels trasbalsadors resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. A mi mai m'ho va semblar. Així que vaig dedicar uns quants apunts dies després a demostrar numèricament que es tractava, amb diferència sideral, no ja dels millors resultats de la història del sobiranisme, sinó fins i tot del conjunt del catalanisme, del 1980 ençà. I això, difícilment, podia considerar-se una victòria d'una Espanya que cada vegada més catalans se senten menys seva. Ara, quan, passats ja uns mesos, comencem a tenir una certa perspectiva, cada dia em confirma la percepció inicial. Si Mas hagués tingut la majoria extraordinària que reclamava, ara, probablement, ens trobaríem tots plegats ben embarrancats. És cert que les veus que qüestionen l'estratègia sobiranista des de dins mateix de CiU haurien quedat somortes. Gairebé segur. Dubto molt més, però, que l'establishment, els 400, els del Foment i el Cercle, haguéssin observat calladets com s'iniciava el procés d'autodeterminació.

Però, sobretot, dos fets haurien contribuït a deixar-nos com el vaixell de William Turner (el pintor). La immensa taca de corrupció que (sigui o no certa) s'està (així, en plural majestàtic però que potser podríem resumir en un acrònim de tres lletres) associant a la coalició que encapçala el Gran Timoner. La identificació sobiranisme igual a corrupció seria molt més fàcil per als nostres enemics. Com també, en un segon eix fonamental, l'embat de la crisi i la necessitat (o no) de retallades a l'administració i els serveis públics. També aquí sobiranisme igual desmuntatge de l'estat del benestar hauria estat molt més a l'abast. En definitiva, el manteniment d'un sobiranisme complex però estès arreu, de dreta a esquerra, ha estat el llegat fonamental de les darreres eleccions. El mateix Artur Mas, en un capteniment que l'honora, però que fa volar ganivets a les seus de la coalició, sembla haver entès que la sort del partit i la del país, segurament, no podran convergir en Convergència i Unió.

Comentaris

  1. A mi em preocupa la Chacón. Disposada a liderar el PSOE i Espanya, amb el suport de tot l'espanyolisme (tant de dretes com d'esquerres) i amb capacitat d'obtenir molts vots a Catalunya, farà mal l'independentisme. Podria ser una especie de Pierre Trudeau, el quebequès "federalista" que va ser president del Canadà. Em temo que aquesta és la jugada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només volia afegir que hi ha una diferència essencial entre Trudeau i Chacón, és clar: Trudeau era demòcrata (acceptava l'autodeterminació del Quebec), Chacón no.

      Elimina
  2. Potser jo vagi molt errat però en Mas faria bé de prescindir dels lligams del seu partit i anar com un líder personal que és. Seria més creïble i potser li seria més fàcil aconseguir fer un Govern de gran qualitat. Tota l'operació del nostre alliberament tindria més consistència, crec. Alhora -s'hauria d'estudiar molt- els de Madrid quedarien fora de joc fent un Govern de concentració lluny dels criteris dels partits.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clar i també podria fundar el Mas Style per la Independència...

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)