Ves al contingut principal

Entendre ara la importància del 25-N (#sommajoria)

William Turner (1828)














"Espanya guanya" va titular Enric Juliana al dia següent, com a resum particular dels trasbalsadors resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. A mi mai m'ho va semblar. Així que vaig dedicar uns quants apunts dies després a demostrar numèricament que es tractava, amb diferència sideral, no ja dels millors resultats de la història del sobiranisme, sinó fins i tot del conjunt del catalanisme, del 1980 ençà. I això, difícilment, podia considerar-se una victòria d'una Espanya que cada vegada més catalans se senten menys seva. Ara, quan, passats ja uns mesos, comencem a tenir una certa perspectiva, cada dia em confirma la percepció inicial. Si Mas hagués tingut la majoria extraordinària que reclamava, ara, probablement, ens trobaríem tots plegats ben embarrancats. És cert que les veus que qüestionen l'estratègia sobiranista des de dins mateix de CiU haurien quedat somortes. Gairebé segur. Dubto molt més, però, que l'establishment, els 400, els del Foment i el Cercle, haguéssin observat calladets com s'iniciava el procés d'autodeterminació.

Però, sobretot, dos fets haurien contribuït a deixar-nos com el vaixell de William Turner (el pintor). La immensa taca de corrupció que (sigui o no certa) s'està (així, en plural majestàtic però que potser podríem resumir en un acrònim de tres lletres) associant a la coalició que encapçala el Gran Timoner. La identificació sobiranisme igual a corrupció seria molt més fàcil per als nostres enemics. Com també, en un segon eix fonamental, l'embat de la crisi i la necessitat (o no) de retallades a l'administració i els serveis públics. També aquí sobiranisme igual desmuntatge de l'estat del benestar hauria estat molt més a l'abast. En definitiva, el manteniment d'un sobiranisme complex però estès arreu, de dreta a esquerra, ha estat el llegat fonamental de les darreres eleccions. El mateix Artur Mas, en un capteniment que l'honora, però que fa volar ganivets a les seus de la coalició, sembla haver entès que la sort del partit i la del país, segurament, no podran convergir en Convergència i Unió.

Comentaris

  1. A mi em preocupa la Chacón. Disposada a liderar el PSOE i Espanya, amb el suport de tot l'espanyolisme (tant de dretes com d'esquerres) i amb capacitat d'obtenir molts vots a Catalunya, farà mal l'independentisme. Podria ser una especie de Pierre Trudeau, el quebequès "federalista" que va ser president del Canadà. Em temo que aquesta és la jugada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només volia afegir que hi ha una diferència essencial entre Trudeau i Chacón, és clar: Trudeau era demòcrata (acceptava l'autodeterminació del Quebec), Chacón no.

      Elimina
  2. Potser jo vagi molt errat però en Mas faria bé de prescindir dels lligams del seu partit i anar com un líder personal que és. Seria més creïble i potser li seria més fàcil aconseguir fer un Govern de gran qualitat. Tota l'operació del nostre alliberament tindria més consistència, crec. Alhora -s'hauria d'estudiar molt- els de Madrid quedarien fora de joc fent un Govern de concentració lluny dels criteris dels partits.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clar i també podria fundar el Mas Style per la Independència...

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…