Ves al contingut principal

Hereus de la desmemòria (#memòriahistòrica)

L'arxiduc Carles
D'entre les incomptables mesures repressives aplicades als catalans després de la derrota a la Guerra de Sucessió, he repassat darrerament les referents a acabar amb els símbols de llibertat política, fins al punt d'esborrar-se qualsevol rastre de memòria. Els ocupants castellans i els col·laboracionistes catalans no només van liquidar el nostre dret públic i la sobirania de les centenàries institucions del país, sinó que es van proposar bandejar-les també del darrer racó de l'imaginari col·lectiu dels seus conciutadans. És a dir, assegurar-se que Catalunya esdevenia per sempre més una província conquerida. Ara que el projecte històric supremacista se'ls ensorra per moments, l'espanyolisme està llançat al negacionisme: es tracta d'afirmar amb contundència que Catalunya mai va tenir sobirania ni estat propis. Són els hereus d'aquells ministres d'ocupació del primer Borbó. La seva tasca actual ens recorda la d'aquells catalans botiflers al servei de l'ensorrament de la memòria del seu propi país.

Dues cites (amb negreta meva) per il·lustrar-vos aquesta obsessió de passat i present per imposar-nos el desconeixement dels actius propis, la desmemòria: “Para abatir por cuantas partes se pueda las esperanzas malignas de estos naturales [diu un dels ministres reials a la Catalunya ocupada], será conveniente que se haga un acto público y solemne [...] de abolición de todos los privilegios de esta ciudad y Principado, […] para que se cancelen, borren y quemen, y que no quede memoria de ellos”. Fins i tot, la campana Honorata de la catedral de Barcelona serà víctima de la seva obsessió per esborrar-nos del mapa: “se comprueba el uso profano, temporal y perjudicial que tenía dicha campana, tocándose con ella a los somatenes […], no siendo justo que quede memoria de tal campana, […] se descuelgue y se rompa en pedazos […], aziendo que se convierta su metal en dos cañones de 24 que ponen en la Ciudadela”. Polítiques de desmemòria que tenen els seus hereus, avui ben actius, a Castella i a Catalunya.

Comentaris

  1. Pel que sembla després de la fase de negació (11-9 a 25-11), i de la de l'ira (25-11 a 19-3) ara sembla que hem entrat a la de negociació que durarà potser fins al setembre; després vindrà la depressió fins a la consulta, i finalment la acceptació, des de la consulta fins a l'assoliment formal i oficial de la independència.

    ResponElimina
  2. Ahir, precisament, parlava d'aquestes coses amb un bon amic meu comentant que hi ha un document escrit de 1664 on la monarquia borbònica francesa analitza la necessitat d'envair Catalunya. Si després de recuperar la nostra independència, poguéssim confederar les altres terres catalanes perdudes, quin país més bonic que fóra!! De moment, ja tenim prou feina per alliberar-nos d'una vegada d'Espanya.
    Aquest matí el President Mas ha intervingut a la RAC1 i trobo que ho ha fet de manera prou interessant. Li ha caigut una bronca a en Basté que Déu n'hi do!!
    Salut!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…