Ves al contingut principal

La inestimable contribució del Gran Timoner (#sommajoria)

Els qui llegiu aquest bloc de fa temps sabeu que sempre he mantingut una prudent distància, però també un respecte envers el president Artur Mas. El seu pecat del gener del 2006 a la Moncloa me'l feia veure amb els mals ulls de la decepció profunda. Allò havia suposat posar l'interès de partit (recuperar el govern de la Gestoria) clarament per davant dels del país, acceptant una ribotada de l'Estatutet encara més gran. A dia d'avui he de dir-vos que la meva percepció ha girat 180 graus. L'anàlisi d'alguns sondejos dels darrers mesos porta a la conclusió que, en poc temps, el Gran Timoner ha conduït Convergència i Unió de poc més d'un 50% de votants que estarien pel sí en un referèndum d'autodeterminació, a una xifra que balla al voltant del 80%. Semblant a la de la CUP, ni més ni menys. Aquesta dada, que li va suposar una reculada d'un 10% dels vots, aproximadament, a les darreres eleccions catalanes, demostra que per a Artur Mas ha canviat la prioritat entre partit i país (tot i que, segurament, un partit entestat a no fer cas del carrer també hauria patit uns costos brutals, també, finalment).

A dia d'avui, l'ofensiva desesperada de l'establishment, dels 400, del Pont Aeri, dels de sempre, té el Gran Timoner com a gran objectiu a abatre. En Toni Aira ho va definir fa no gaire com la prinicipal amenaça al procés. No és només Josep Antoni Duran i Lleida, els seus palanganers i els interessos que representen. També un sector de Convergència Democràtica, el que parla per telèfon amb Alfons Quintà, està decidit a fer-li el llit al Gran Timoner. Les enquestes els han posat nerviosos: no pot ser que CiU no sigui per primera vegada en la història la primera opció en intenció directa de vot. Diuen, però, que el Gran Timoner, passi el que passi, no pensa canviar la direcció de la proa. Que al contrari d'aquell llunyà 2006, en 2013 posa per davant el país dels interessos del partit. Tot i discrepar de la seva tènue reacció contra la corrupció (amb una incongruència entre cimeres, paraules i fets que li passarà factura) i de l'orientació de determinades retallades (les darreres, a la televisió nacional), el meu concepte del Gran Timoner ha canviat radicalment. Sí, ara l'admiro. Ha fet passes històriques. És un component essencial del motor del nostre alliberament. Li exigirem canvis en la seva política, però caldrà defensar-lo de la ràbia dels dependentistes.

Comentaris

  1. En Macià va tenir la seva ombra negre, no? En Mas també la té. A la feina molts ho hem comprovat: Tens aquell paràsit enganxat sabotejant el teu treball només per enveja. Per això, fa uns dies jo mateix comentava que en Mas potser faria bé d'encapçalar unes eleccions constituents fora de CDC i de UDC, de cap partit. Que sigui el valor de la seva persona el qui voti l'electorat. Allunyar-se dels paràsits de partit. Posats a tenir l'atreviment d'anar trencant motlles rovellats, podria trencar també aquest de les llistes tancades. A hores d'ara, hi ha un bon assortiment de polítics arraconats de gran qualitat que li podrien fer costat. El problema seria com aconseguir convèncer l'hemicicle...
    Un altre, que no per no haver-lo citat primer no l'arracono ni molt menys, és en Junqueras. La seva qualitat personal arrasa tot l'hemicicle. Són persones capaces de fer aixecar els ànims d'un país anorreat i perseguit de tots els angles possibles. A hores d'ara, no en veig més.

    ResponElimina
  2. Jo vaig votar CiU per primer cop a les passades eleccions. Cal donar màxim suport a un govern que per primer cop a la història moderna ens pot dur a la llibertat.

    ResponElimina
  3. No és qüestió de dir que Unió és espanyolista, tot i ser confederalista, si no de convèncer'ls a tots que sense independència plena la consulta podria ser boicotejada. Espanya no és democràtica, és absolutista, retèn els poders del Poble Català il.legalment. I certes variables polítiques fan que altres països no presionin. Un cop pactades les preguntes de la consulta per votació, tindrem com sortirà tot:
    1- Independència
    2- Confederalisme
    3- Federalisme asimètric
    4- Cap canvi

    i dels resultats, si la 2ª és confederació, es tindrà que tornar independència. Si la 2ª és federalisme i per lo baix, haurà de ser independència. Es sols per mostrar el que vol la gent. Però mai seràn si confederalisme i federalisme no accepten la independència plena de Catalunya, si no som païs mai es pot federar, i les opcions serien
    1- Independència
    2- Cap canvi.

    I ja sabeu qui guanyaria: suport de PSFedCat, ICV, Unió. Diu al seu blog Duran i Lleida que ha de parlar amb Unió per decidir ser independentistes. S'espera la consulta i si no es pot fer, Espanya NO VOL FEDERALISME. PSFedCat+ICV+Unió aniràn a la independència directament. 20+13+13+37+21+3 = 107 escons. I podrem proclamar la independència tenint 28 escons que no serviràn per res. Democràcia del 25N.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…