Ves al contingut principal

Marxar mentre la Unió Europea s'esquerda (#crisi)

Elisabet Cristina, comtessa de Barcelona
El cas de Xipre ha estat paradigmàtic. Revela dos elements extremadament preocupants. D'una banda, com al llarg de tot el procés d'austericidi que estem vivint els darrers anys, la imposició d'unes condicions econòmiques a tot un continent a benefici dels estats del nord d'Europa, molt en particular d'Alemanya. Però, en segon, lloc, el més preocupant, la manca de seriositat de les institucions europees. El vistiplau al saqueig dels estalvis de la gent per salvar els interessos dels accionistes dels bancs supera en desvergonya qualsevol mesura coneguda en els darrers anys. Havíem experimentat, aquí mateix, el procés de convertir en públiques les pèrdues privades dels bancs; ara també es procedeix a confiscar una part dels diners dels impositors a benefici dels de sempre. El clima d'inseguretat que s'insufla a tot el sistema, des dels particulars als grans inversors mundials, sobre la manca de seriositat d'Europa, tindrà conseqüències de llarg abast. I la rectificació posterior fins i tot accentua aquesta mateixa sensació de desgavell, de poc suc de tota una classe dirigent.

En aquestes condicions, veig que són cada vegada més els analistes catalans que es plantegen seriosament la conveniència de formar part d'aquest club. La major part dels estudis coneguts fins ara diuen (com ara, el més recent de l'entorn de Washington) que, després de la independència, haurem de renegociar l'ingrés a la Unió Europea. Certament, a molts ens creix cada dia el dubte de si ens convé o no fer-ho. Si el model més adequat per a nosaltres no és el suís: manteniment dins l'espai Schengen de lliure circulació (el qual, en defensa dels seus propis interessos a Catalunya, els europeus seran els primers interessats a no discutir-nos ni un segon) i l'euro, mentre duri, com a moneda circulant. Tot plegat, sense participar en els òrgans polítics de la Unió Europea: al cap i a la fi, nosaltres en continuaríem essent contribuents nets i, en les condicions actuals del seu descrèdit, no sé si acabaríem guanyant o perdent. He d'admetre que no tinc una posició encara molt definida al respecte, però que, decisions com la de Xipre, probablement, ens allunyen d'aquesta Unió Europea entestada a autodestruir-se amb l'austericidi. I tinc la impressió que no sóc l'únic que li passa.

Comentaris

  1. Els mandataris europeus no són escollits pel poble. Per tant no han de rendir-hi comptes. Això fa que siguin incompetents i mesquins. Jo era molt europeista. Ara ja no. Fuck the UE.

    ResponElimina
  2. fa temps que defenso que el millor és marxar d'Espanya i de la UE, per pur pragmatisme
    doncs soc partidari de no tenir que demanar a la UE que ens ajudi a ser independènts ( que a més no ens ajudaran, sino tot el contrari) doncs això voldria dir que els haurem de dir si, a totes les condicions que ens posin.
    Per pragmatisme crec que seria bó estar fora de la UE els primers 12-15 anys de la nostra independència i aleshores, només aleshores, (quan ja ens haguem fet un lloc al mon )estariem en disposició de plantejar-nos l'ingrés si és que realment creiem que ens interesa i que hi obtindrem beneficis de ser membre de la UE

    Eliseu

    ResponElimina
  3. Servidor deu fer cosa d'un any que vaig definir la meva posició al repecte. Ara com ara, i mentre no em convencin d'altra cosa, sóc partidari que l'estat català estigui fora de la Unió Europea, dins de l'espai Shengen, i sobretot sobretot, que s'incorpori a l'EFTA amb l'ànim de reviscolar aquest organisme. M'explico.

    L'EFTA és l'European Free Trade Association. Això va néixer el 1960 com a alternativa a la CEE, i d'entrada s'hi van apuntar molts estats europeus; però ara només en formen part Islàndia, Noruega, Suïssa i Liechtenstein. Tastats els vents que bufen a Europa, auguro que alguns estats sortiran de la Unió Europa i tornaran a l'EFTA. I em sembla que la reactivació d'aquest organisme ha de ser un dels grans reptes internacionals (el més pragmàtic de tots) de la Catalunya Estat

    Joan Calsapeu

    ResponElimina
  4. El parlament europeu amb molt honroses excepcions (Tremosa, Romeva...) esta ple dels detritus, jubilats i momies dels parlaments estatals (Obiols, Borrell, Mayor-Oreja...). Si els politics de l'estat ja son infumables els del parlament europeu son una autentica casa de bojos. Aixo si, pagats a preu d'or.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…