Ves al contingut principal

Marxar mentre la Unió Europea s'esquerda (#crisi)

Elisabet Cristina, comtessa de Barcelona
El cas de Xipre ha estat paradigmàtic. Revela dos elements extremadament preocupants. D'una banda, com al llarg de tot el procés d'austericidi que estem vivint els darrers anys, la imposició d'unes condicions econòmiques a tot un continent a benefici dels estats del nord d'Europa, molt en particular d'Alemanya. Però, en segon, lloc, el més preocupant, la manca de seriositat de les institucions europees. El vistiplau al saqueig dels estalvis de la gent per salvar els interessos dels accionistes dels bancs supera en desvergonya qualsevol mesura coneguda en els darrers anys. Havíem experimentat, aquí mateix, el procés de convertir en públiques les pèrdues privades dels bancs; ara també es procedeix a confiscar una part dels diners dels impositors a benefici dels de sempre. El clima d'inseguretat que s'insufla a tot el sistema, des dels particulars als grans inversors mundials, sobre la manca de seriositat d'Europa, tindrà conseqüències de llarg abast. I la rectificació posterior fins i tot accentua aquesta mateixa sensació de desgavell, de poc suc de tota una classe dirigent.

En aquestes condicions, veig que són cada vegada més els analistes catalans que es plantegen seriosament la conveniència de formar part d'aquest club. La major part dels estudis coneguts fins ara diuen (com ara, el més recent de l'entorn de Washington) que, després de la independència, haurem de renegociar l'ingrés a la Unió Europea. Certament, a molts ens creix cada dia el dubte de si ens convé o no fer-ho. Si el model més adequat per a nosaltres no és el suís: manteniment dins l'espai Schengen de lliure circulació (el qual, en defensa dels seus propis interessos a Catalunya, els europeus seran els primers interessats a no discutir-nos ni un segon) i l'euro, mentre duri, com a moneda circulant. Tot plegat, sense participar en els òrgans polítics de la Unió Europea: al cap i a la fi, nosaltres en continuaríem essent contribuents nets i, en les condicions actuals del seu descrèdit, no sé si acabaríem guanyant o perdent. He d'admetre que no tinc una posició encara molt definida al respecte, però que, decisions com la de Xipre, probablement, ens allunyen d'aquesta Unió Europea entestada a autodestruir-se amb l'austericidi. I tinc la impressió que no sóc l'únic que li passa.

Comentaris

  1. Els mandataris europeus no són escollits pel poble. Per tant no han de rendir-hi comptes. Això fa que siguin incompetents i mesquins. Jo era molt europeista. Ara ja no. Fuck the UE.

    ResponElimina
  2. fa temps que defenso que el millor és marxar d'Espanya i de la UE, per pur pragmatisme
    doncs soc partidari de no tenir que demanar a la UE que ens ajudi a ser independènts ( que a més no ens ajudaran, sino tot el contrari) doncs això voldria dir que els haurem de dir si, a totes les condicions que ens posin.
    Per pragmatisme crec que seria bó estar fora de la UE els primers 12-15 anys de la nostra independència i aleshores, només aleshores, (quan ja ens haguem fet un lloc al mon )estariem en disposició de plantejar-nos l'ingrés si és que realment creiem que ens interesa i que hi obtindrem beneficis de ser membre de la UE

    Eliseu

    ResponElimina
  3. Servidor deu fer cosa d'un any que vaig definir la meva posició al repecte. Ara com ara, i mentre no em convencin d'altra cosa, sóc partidari que l'estat català estigui fora de la Unió Europea, dins de l'espai Shengen, i sobretot sobretot, que s'incorpori a l'EFTA amb l'ànim de reviscolar aquest organisme. M'explico.

    L'EFTA és l'European Free Trade Association. Això va néixer el 1960 com a alternativa a la CEE, i d'entrada s'hi van apuntar molts estats europeus; però ara només en formen part Islàndia, Noruega, Suïssa i Liechtenstein. Tastats els vents que bufen a Europa, auguro que alguns estats sortiran de la Unió Europa i tornaran a l'EFTA. I em sembla que la reactivació d'aquest organisme ha de ser un dels grans reptes internacionals (el més pragmàtic de tots) de la Catalunya Estat

    Joan Calsapeu

    ResponElimina
  4. El parlament europeu amb molt honroses excepcions (Tremosa, Romeva...) esta ple dels detritus, jubilats i momies dels parlaments estatals (Obiols, Borrell, Mayor-Oreja...). Si els politics de l'estat ja son infumables els del parlament europeu son una autentica casa de bojos. Aixo si, pagats a preu d'or.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…