Ves al contingut principal

"Negar als catalans el dret a ser espanyols" (#acudits)

Sabadell
Més enllà de la falsa sentimentalitat més bàsica i l'invocació visionària de l'abisme, certament, els queda ben poca cosa. Els recursos dialèctics dels partidaris del sotmetiment a Espanya són francament fluixos. "No es pot negar als catalans el dret a ser espanyols", n'és un. La frase, cada dia més recurrent en l'argumentari dependentista, especialment des dels rengles del Partit Popular, va ser pronunciada fa uns dies per Mariano Rajoy durant el debat sobre la seva nació al Congreso. I és molt, però molt curiosa. És un argument realment patètic. Bàsicament, perquè arreu del món, l'únic ens que regula l'adquisició, tinença i pèrdua de la nacionalitat d'un Estat, és el mateix Estat que la confereix. No un tercer. La cosa és tan evident que, si no anessin tan mancats, anèmics, com van, la desarien al calaix per absurda. Em fa gràcia i em dóna alegria que es manifestin tan desesperats.

Diu l'article 11 de la seva Constitució, més ben dit Xària constitucional: "1. La nacionalitat espanyola s’adquireix, es conserva i es perd d’acord amb el que la Llei estableix. 2. Cap espanyol d’origen no podrà ser privat de la seva nacionalitat. 3. L’Estat podrà concertar tractats de doble nacionalitat amb els països iberoamericans o amb aquells que hagin tingut o tinguin una vinculació particular amb Espanya. En aquests països, encara que no reconeguin als seus ciutadans un dret recíproc, els espanyols podran naturalizar-s’hi sense perdre la nacionalitat d’origen." O sigui, que la seva Constitució ja preveu la conservació en tot cas de la nacionalitat dels espanyols d'origen i la possibilitat de conservar-la per la via de la doble nacionalitat, encara que no existeixi reciprocitat estricta, en tractar-se d'un país, com ho serà la República Catalana, amb una vinculació particular amb Espanya. Doncs, mira, tu, no heu ni de canviar la llei vigent per resoldre la tan preocupant amenaça de la que parlava fa uns dies Rajoy.

Comentaris

  1. No es pot negar als catalans el dret de ser espanyols... però si que ens pot imposar als catalans l'obligació de ser-ne, perquè som tan justets que no ens adonem que ser espanyol és tant l'hòstia que s'hauria d'incloure a la declaració dels drets humans.

    ResponElimina
  2. Tot plegat és tan apropiat per en Gila (era espanyol!) -atenció jovenets, no us el perdéssiu pas!- que em peto de riure! És el joc dels disbarats d'en Kafka. O, millor, de l'Asterix.
    Ara mateix intentaran prohibir la Declaració de Sobirania de Catalunya, quan per si mateixa ja arranca dient que no té corpus jurídic. Són l'hòstia! Ells mateixos li donen consistència! I és que un dictador sempre acaba fent el ridícul caient sobre de si mateix... no saben viure ni deixen viure; són plenament uns insatisfets. Pobrets!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…