Perles eslovenes (I) (#Reconeixementinternacional)

A partir d'un treball sempre suggeridor del Cercle Català de Negocis i del darrer llibre de Martí Anglada (Quatre vies per a la independència. Estònia, Letònia, Eslovàquia, Eslovènia, Barcelona: Pòrtic, 2013, 438 p.), crec que faré uns quants apunts referents als cas eslovè. M'he acabat de decidir en escoltar les declaracions de Raimon Obiols parlant de les seves memòries: cap país europeu tindrà interès a reconèixer una Catalunya independent. El llibre de Martí Anglada ens ofereix una informació molt completa sobre el seu procés d'alliberament i el CCN insisteix en un element essencial: el posicionament internaciona el 1991 respecte a la possibilitat d'una Eslovènia independent. Amb aquest suport decideixo fer immersió en l'hemeroteca digital del diari comtal. Juny de 1991. Recordem que, sis mesos abans, el 23 de desembre de 1990, Eslovènia ja ha celebrat un referèndum d'autodeterminació, amb un resultat d'un 88%! a favor de la independència del país. El 25 de juny de 1991, finalment, el Parlament eslovè aprovarà la declaració d'independència de la República d'Eslovènia.

El 30 de maig de 1991, La Vanguardia publica una informació de l'agència Reuters que reprodueixo aquí en alguns extractes que em semblen que no tenen preu si els mirem des de la Catalunya actual: "El presidente de la Comisión Europea, Jacques Delors, y el primer ministro luxemburgués, Jacques Santer (cuyo país tiene la presidencia rotatoria de la Comunidad), iniciaron ayer una visita a Yugoslavia [...]. Una fuente próxima a la CE indicó que "el mensaje que (Delors y Santer) llevarán es la necesidad de una Yugoslavia unida y que los problemas internos deben ser resueltos por los propios yugoslavos de forma pacífica y democrática" [...] "La CE no puede apoyar ninguna aventura separatista que podría sentar un precedente en cualquier parte de Europa o en la URSS", añadió la fuente. [...] Diplomáticos comunitarios han revelado que la CE dudó en mantener la visita de Delors y Santer debido a la volátil situación que vive la Federación Yugoslava y a la incertidumbre sobre quién debería ser el interlocutor de los líderes europeos, dada la ausencia de un presidente yugoslavo."

Comentaris

  1. El tema del reconeixement d'Eslovènia és apassionant, i és un exemple més de que els fets consumats s'han de fer (si es pot) i evitar (si un és qui en rep les conseqüències).

    El ràpid reconeixement d'Eslovènia va contribuir a evitar que Sèrbia tingués la temptació de persistir amb la guerra, i també hi va contribuir que els eslovens es van moure molt ràpid i bé. Sobre aquest tema recomano el llibre La Fábrica de las fronteras, de Francisco Veiga (si es depura el seu titisme, és un autor de referència).

    Una de les conclusions que la UE va extreure del conflicte Iugoslau va ser que, 1) obligar a Croàcia a retardar la seva independència i, 2) retardar el reconeixement de la UE, va contribuir i molt a que la guerra de Croàcia no fos una anècdota (com si ho va ser la dels 10 dies) i, especialment, al desastre de Bòsnia. Sovint, i especialment amb risc de conflicte armat, les solucions polítiques internacionals han de ser ràpides i contundents, i a Iugoslàvia no va ser així. No és el nacionalisme català qui defensa això que acabo d’escriure, sinó Hermann Tertsch, en el seu magnífic llibre “La venganza de la historia”. En Tertsch, abans de beure’s l’enteniment (em temo que literalment) va ser un excel•lent corresponsal a l’Europa de l’est.

    I em reservo més comentaris per futurs dies: un plaer intervenir en un bloc que llegeixo a diari.

    @elsomatent

    ResponElimina
  2. "Deciamos ayer"... el fàcil que és pels agents del CNI manipular les assemblees de la CUP. Hem tingut ahir un nou exemple: la CUP fins ara han votat sempre amb l'espanyolisme, i les excuses són cada cop més inversemblants; el vot és un fet objectiu, i els vots de la CUP sempre són per l'enemic tot i pregonar que es per puresa ideològica; per alguna cosa serà...

    ResponElimina
  3. Sobre Eslovènia recordem que Àngel Colom va ser l'únic diputat europeu present a la declaració de independència: cap partit o institució europeus els va donar suport aleshores (excepte ERC), i al cap de 15 dies les coses van canviar del tot.

    ResponElimina
  4. Per el que podes passar, coneixent Europa als escanyols, crec que en el nostre cas no trigarien ni quinze dies en reconeixents.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)