Ves al contingut principal

Perles eslovenes (III) (#Reconeixementinternacional)

El 25 de juny de 1991 el Parlament eslovè declara la independència tot i les reiterades amenaces de no reconeixement internacional per part dels països europeus i els Estats Units durant tota la setmana anterior. La Vanguardia del dia 26 informa de la reacció nordamericana davant el fet consumat de la Declaració unilateral: "Tras haber advertido insistentemente en las últimas semanas contra todo intento unilateral de secesión por parte de cualquiera de las repúblicas yugoslavas, la Administración estadounidense recibió ayer negativamente las declaraciones de independencia de Croacia y Eslovenia. "Lo lamentamos", se limitó a decir la portavoz del Departamento de Estado norteamericano. El propio secretario de Estado, James Baker, se trasladó el viernes a Belgrado para intentar convencer a las dos repúblicas de que no declararan su independencia. Baker se mostró convencido de que estas proclamaciones no conducen más que a la repetición de la turbulenta historia de los Balcanes. Y, al abandonar Yugoslavia, aseguró que sus entrevistas con las autoridades de Belgrado y con las de las diferentes repúblicas no habían apagado sus temores pesimistas".

El 27 de juny, només dos dies després de la Declaració, el diari comtal recollia a través de la informació de diverses agències, l'única i primera reacció favorable fins al moment: "Austria ha sido el único país qué acogió favorablemente la secesión de Croacia y Eslovenia, al tiempo que se mostraba dispuesta a reconocer a ambas repúblicas como estados independientes cuando cumplan las condiciones en vigor del derecho internacional público, según afirmó el ministro de Exteriores, Alois Mock. El jefe de la diplomacia austríaca manifestó que "el hecho de que Eslovenia y Croacia se hayan proclamado independientes de la Federación Yugoslava expresa su voluntad democrática. Hay que respetar las decisiones democráticas de los pueblos". Mock añadió que no se producirán cambios en la cooperación de Austria con las dos repúblicas, y que los acuerdos bilaterales existentes entre Yugoslavia y la república alpina no se verán afectados".

Comentaris

  1. No conec en profunditat el cas de Iugoslàvia però hi ha una cosa que em fa ser optimista en relació al procés que vivim a Catalunya. Després de l'enfonsament del comunisme es van produir múltiples processos de independència. I tots van ser pacífics (en el sentit de que no hi va haver guerra) excepte en el cas de Iugoslàvia i de algunes repúbliques del Caucas, a on hi havien diferències religioses. A Irlanda del Nord les diferències també són religioses (es pot objectar que al País Basc no hi ha diferències religioses però allà la violència ha estat de molt més baixa intensitat i no hi ha la divisió social d'aquests altres llocs.) La qual cosa em fa pensar que la gent està disposada a matar-se per Déu, però no per diferències idiomàtiques o d'adscripció nacional.

    ResponElimina
  2. Arran del comentari anterior, de Pere:

    Emmarquem la violència a la exIugoslàvia en la seva mesura: la guerra de Bòsnia va ser cruenta i la de Croàcia no tant, ni de lluny. Però és que Iugoslàvia tenia una fortíssima tradició armada: allà tothom té armes i els avis i pares han combatut en totes les darreres guerres. Els partisans, els ustachas, els chetniks, i no acabaríem mai.

    Aquí fa 50 anys que ningú agafa un fusell. Ni hi haurà milícies unionistes de l'estil Arkan, ni els catalans "nos tiraremos al monte", perquè no en sabem.

    Quan Milosevic feia un speech per "denunciar la situació dels serbis a Kosovo" (vaja, propaganda) omplia les places de gent que demanava armes per anar a lluitar. El darrer 12O no es va tancar el trànsit de plaça Catalunya per la poca gent que hi havia.

    Vaja, que tot s'assembla, però tot és diferent.

    @elsomatent

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…