Relats de diumenge (XXXV). Un diàleg molt honorable

València
Havien pensat durant molt temps en la necessitat de fortificar-se i mantenir una lleva militar permanent d'autodefensa que els permetés fer front als reptes més grans en solitari, com un més dels territoris lliures d'aquella extensa regió. Les hostes del rei, però, van prendre el poble en plena nit. Era fosca i es mogueren sense despertar massa sospites. Fins i tot dels qui sempre vetllaven, des de feia tant de temps. No van dubtar a fer sortir de matinada tothom de les seves cases. Els concentraren al mig de la plaça i els amençaren, desarmats. Després, entraren a les llars modestes (perquè els més poderosos del poble aquella nit, curiosament, éren de viatge de negocis) i prengueren tot el qui van poder fins a omplir els carros. Un botí enorme que custodiaren joiosos i mig beguts fins al castell. La tardor va passar i l'hivern arribà poderós com mai aquell any. La manca dels recursos bàsics es va fer dantesca. Van començar aviat la gana i la malnutrició. Els habitants del poble van reduir els àpats a un de sol. No hi havia diners per comprar roba, ni llenya fora dels boscos del rei, intocables sota rigorosa pena de mort.

La desesperació va empènyer les autoritats del poble a adreçar-se al castell, a contracor, en demanda d'ajut.  El rei els rebé, després de múltiples manifestacions de menyspreu dels seus homes de cambra, en la immensa sala de celebracions. D'entrada, els féu observar que la seva contribució durant la primavera (la manera amb la qual es va referir a la razzia dels seus soldats al poble) li havia permès adquirir a l'estranger aquelles espectaculars llums de sostre que ara decoraven l'espai i il·luminaven les passes dels balladors en les grans festes. Els delegats van manifestar les condicions extremes en les quals havien quedat i el rei va acceptar displicent deixar-los alguns diners per adquirir aliments bàsics. De fet, ara, gràcies a ells, en tenia prou. Això sí, ho faria a canvi que li paguessin uns bons interessos anuals. A més, renunciarien a qualsevol vel·leïtat d'autodefensa, de constituir-se en força pròpia dins aquell mar feudal. El senyal del rei hauria d'onejar victoriós en les quatre grans torres del poble. I, cada any, per la seva onomàstica, li haurien d'organitzar una festa de reconeixement a la seva immensa generositat. Aquestes eren, són, les condicions d'aquell diàleg tan digne. Submissió o revolta?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)