Ves al contingut principal

Relats de diumenge (XXXV). Un diàleg molt honorable

València
Havien pensat durant molt temps en la necessitat de fortificar-se i mantenir una lleva militar permanent d'autodefensa que els permetés fer front als reptes més grans en solitari, com un més dels territoris lliures d'aquella extensa regió. Les hostes del rei, però, van prendre el poble en plena nit. Era fosca i es mogueren sense despertar massa sospites. Fins i tot dels qui sempre vetllaven, des de feia tant de temps. No van dubtar a fer sortir de matinada tothom de les seves cases. Els concentraren al mig de la plaça i els amençaren, desarmats. Després, entraren a les llars modestes (perquè els més poderosos del poble aquella nit, curiosament, éren de viatge de negocis) i prengueren tot el qui van poder fins a omplir els carros. Un botí enorme que custodiaren joiosos i mig beguts fins al castell. La tardor va passar i l'hivern arribà poderós com mai aquell any. La manca dels recursos bàsics es va fer dantesca. Van començar aviat la gana i la malnutrició. Els habitants del poble van reduir els àpats a un de sol. No hi havia diners per comprar roba, ni llenya fora dels boscos del rei, intocables sota rigorosa pena de mort.

La desesperació va empènyer les autoritats del poble a adreçar-se al castell, a contracor, en demanda d'ajut.  El rei els rebé, després de múltiples manifestacions de menyspreu dels seus homes de cambra, en la immensa sala de celebracions. D'entrada, els féu observar que la seva contribució durant la primavera (la manera amb la qual es va referir a la razzia dels seus soldats al poble) li havia permès adquirir a l'estranger aquelles espectaculars llums de sostre que ara decoraven l'espai i il·luminaven les passes dels balladors en les grans festes. Els delegats van manifestar les condicions extremes en les quals havien quedat i el rei va acceptar displicent deixar-los alguns diners per adquirir aliments bàsics. De fet, ara, gràcies a ells, en tenia prou. Això sí, ho faria a canvi que li paguessin uns bons interessos anuals. A més, renunciarien a qualsevol vel·leïtat d'autodefensa, de constituir-se en força pròpia dins aquell mar feudal. El senyal del rei hauria d'onejar victoriós en les quatre grans torres del poble. I, cada any, per la seva onomàstica, li haurien d'organitzar una festa de reconeixement a la seva immensa generositat. Aquestes eren, són, les condicions d'aquell diàleg tan digne. Submissió o revolta?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…