Ves al contingut principal

Una crònica que t'animarà (#eldiaquecatalunyavadirprou)

Amb bon criteri, la meva dona va passar fa un temps les velles pel·lícules familiars de vídeo a format digital. Fa unes setmanes, a casa, un cap de setmana d'aquells en els quals el mal temps convida a una tarda casolana, varem passar l'estona veient imatges dels primers anys de vida dels nostres nens. Tants moments emotius recollits en una estona. No diré que sigui el mateix, però la lectura d'El dia que Catalunya va dir prou, d'en Pere Martí (Barcelona: Columna, 2013, 172 p.) em va suscitar un sentiment semblant. Si teniu poc més d'un parell d'horetes d'un dia gris, no deixeu de dedicar-los a la lectura d'aquest llibre. És un text que carrega piles. Desvetlla la història interna de l'Assemblea Nacional Catalana: els seus fundadors, el nucli dirigent, la manera en la qual es va organitzar d'inici. Les seves relacions amb els partits polítics i les institucions catalanes. L'apoteosi de la gran manifestació de l'Onze de Setembre de 2012, una fita que restarà per sempre en els llibres d'història: vista en perspectiva, aquesta data quedarà associada a un moment fundacional en el qual el poble va marcar el camí.

Però el llibre, escrit amb magnífic ritme documental (de 30 minuts dels bons) parla també dels problemes interns. De les discrepàncies més radicals. De les divisions. De la diferència entre els qui a cada pas han volgut posar l'Assemblea al servei d'una legítima però estreta estratègia de partit i dels qui prefereixen posar el propi partit a disposició d'una estratègia global, transversal, la bona. El missatge és clar: més enllà d'una visió idíl·lica del sempre tan complex independentisme, l'obra deixa ben a les clares que l'esclat del nostre procés d'autodeterminació no té aturador, és de dimensió històrica. És un corrent potentíssim de fons que beu de dècades de menysteniment, de rebuig, de xenofòbia. És el resultat d'una reacció de dignitat. Tot plegat, a vegades, a pesar dels qui l'encapçalen. I és això, precisament, el que li dóna més força: que sempre trobarem un altre per rellevar els caiguts. I justament això el que farà que l'acció política oficial de l'Estat ni la porqueria de les seves clavegueres no acabin guanyant. Un llibre, en definitiva, per carregar piles i continuar endavant.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.