Ves al contingut principal

Com més serem, més riurem (#ProcésConstituent)

Pena-roja de Tastavins
He vist aquests dies gent, el meu veí de davant, per exemple, il·lusionada amb el nou projecte endegat per l'Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades. Tot allò que signifiqui sacsar el panorama em sembla positiu. Més encara en aquests temps tan negres de neguit, en els quals no sabem ben bé com avançarà el gran procés de revolta social i política cap a la independència. Naturalment, entenc que la proposta parteix de la base d'un intent de sumar, d'agregar diverses forces ja existents i d'arrossegar-ne de noves, cap a un projecte més majoritari. Si no, evidentment, si condueix a més fragmentació no tindria gaire sentit. Contràriament a la manca de claredat independentista que li atribueixen alguns crítics a mi em sembla que apunta en bona línia: ja no discuteix la necessitat de la plena sobirania, sinó que la dóna per feta i apunta a treballar per un model concret en la construcció de la nova República Catalana.

Tinc algunes, fonamentals, encara que minoritàries, discrepàncies amb el model social i econòmic que formulen els creadors i impulsors de Procés Constituent. No és temps ara, però, em penso, que els sobiranistes convençuts ens posem a discutir amb Oliveres i Forcades sobre elles. Més aviat, crec que correspon més al to de generositat que hem anat desenvolupat darrerament (tan contrari a l'habitual sectarisme d'altres moments minoritaris) apuntar a allò que ofereix aquest moviment: la possibilitat d'engrescar i comprometre gent sense gran impuls nacional, però convençuda de canviar els fonaments socials, econòmics, polítics i culturals d'aquest país. Perquè, sense dubte, això és molt més fàcil de dur a terme en el Procés Constituent d'un nou estat que en la suposada Segona Transició del diplodocus inviable que ens obliguen a sostenir a sang, suor i llàgrimes. I, així, el dia de les eleccions plebiscitàries serem més a favor del nou país.

Comentaris

  1. Jo ho trobo molt bé perquè reforça una ètica de comportament social de la que n'estem mancats. De fet, jo crec que un dels tràngols on l'Estat espanyol es troba més atrapat, és amb el del comportament clar i net que obliga una ètica humanista. Estem davant d'un canvi de cicle social. Ara ja tothom ho veu clar. Lluny dels catastrofismes que sempre precedeixen davant dels canvis, tenim un nou cicle que ens l'hem de fer nostre amb optimisme i creativitat. Som creadors i ens hem de treballar la nostra obra. Aquesta aportació de Teresa Forcades i A. Oliveres, construeix i va tancant tot un desig de viure molt més nets i transparents, brillants. És així! Tothom qui s'hi negui, retrocedeix inexorablement. D'aquí ens vénen els nostres desitjos incontenibles d'aspirar a una vida millor, no tan pecuniària com de llibertat compartida. Els religiosos en dirien de comunió.
    Per què no!?

    ResponElimina
  2. Jo sóc partidari d'una constitució lleugera, amb pocs articles, ampla i on tothom s'hi pugui veure reflectit.

    ResponElimina
  3. Com que gairebé tot és reduíble a números, l'espoli fiscal amb que ara mantenim Espanya en un futur estat independent podrà anara cap a la redistribució de la riquesa. Només amb aquest canvi de fluxe es farà moltíssim en reducció de les desigualtats. No cal dir si , a més, es redissenyen les regles de funcionament de l'economia. Ara és impossible.

    ResponElimina
  4. Jo també penso que és positiva la iniciativa de Forcades i Oliveres. Perquè poden arrossegar el 15-M, els indignats, la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, els animalistes, etc. etc. a sumar-se a l'Estat català. Ara no tothom dins aquests moviments està per l'Estat català (no dic que hi estiguin en contra: però hi ha qui no li fa ni fred ni calor). Per tant, és una molt bona notícia. Almenys tots els feixistoides i gent propera a Ciutadans que volien incidir sobre el 15-M ja quedaran eclipsats.

    ResponElimina
  5. Tot esdevé sempre en el passat, aquest territori estrany i de ningú on ho vam tenir quasi bé tot a l'abast i tot ho vam perdre. Tot queda sempre molt lluny i és tard quan arriba, com l'etern miratge d'allò que podia haver estat i no serà com aquest present tan vulgar que un dia enyorarem nostàlgics i que ara no podem ni sabem defensar

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.