Ves al contingut principal

L'any que no varem celebrar Sant Jordi (#RevoltaCatalana)










Avui com ahir, per als bons patricis, som en temps d'insubmissió. I de compromís personal de tots, dels debaix i dels de dalt. El 23 d'abril de 1640 la Diputació del General o Generalitat, la institució que representava la Terra, era en peu de guerra. Conseqüent en la defensa de la sobirania de Catalunya i dels interessos de la seva gent, en resposta als maleïts excessos provocats pels allotjaments militars, la tensió amb la cort de Madrid havia portat finalment a la detenció del diputat militar per part de les autoritats reials. La institució va respondre suspenent els tres dies de celebracions de la tradicional festa de Sant Jordi, la més important del calendari del punt de vista institucional. El Dietari de la Generalitat (volum V, p. 1027-1028) en va voler deixar constància per a la posteritat en els següents termes:

"Diumenge, a XXII. Vigília del gloriós cavaller y màrtir sant Jordi. Posa’s en memòria com en aquest die no·s féu festa ninguna del gloriós cavaller y màrtir sant Jordi, de tal manera que ninguna stància de la present casa no estigué adressada de tapisseria alguna. La causa fonch lo tenir pres y capturat lo molt il·lustre senyor Francesch de Tamarit, deputat militar, sens saber per què ni per què no, sinó per ser molt affecte a la pàtria y defensor de las leys y constitucions de la terra. Déu li done libertat.

Dilluns, a XXIII. Festa del gloriós cavaller y màrtir sant Jordi. En aquest die, des de las sinch de la matinada fins las dotse horas de migdie, se digueren missas baixas en la capella petita del dit gloriós sant, sens ningun fausto, acceptat que en la porta hi havia dos domassos, dos candaleros grans ab dos atxas y un salamonet petit que estaven cremant, hi·s tingueren tancades las portas de la sala dels reys y consistori."

I, recordeu, avui més estelades que mai, netes, polides i brillants als balcons, tots els símbols independentistes a conquerir el carrer!

Comentaris

  1. M'ha fet molta pena sentir les declaracions del dia de Sant Jordi d'aquest senyor que es diu Pedro Navarro a vegades mal anomenat Pere Navarro. Es que els socialistes no veuen que cada cop que obren la boca donen arguments tant al PP com a la gent que no està contenta amb els socialistes?. Podem sentir sovint coses com "Ves como esto el PP ya lo decia", "ves como al final han de hacer lo mismo que el PP", "ves como opinan igual, mejor voto al PP no sea que estos canvien de opinión"; però ells seguiran així fins desaparèixer. Els recomano que es comprin una casa a Espanya perquè viure a la Catalunya independent els serà insoportable (i tampoc voldran aguantar el rebuig social...)

    ResponElimina
  2. Aquesta cita és bona per recordar que els merders amb la Castilla no ens ve des del 1714. Ja de sempre ens han portat problemes. No acabo d'entendre per què els hi teníem tractes. Devem ser masoquistes... A veure si ens acaba aquest vici tan dolent i comencem a ser més sans d'esperit i no ens flagel·lem sense necessitat.

    Felicitats als Jordi's i cia., més aviat Montserrat's!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…